L'aigua, al meu molí

A l’edat mitjana es van construir els pagesos s’associaven entre ells per construir molins hidràulics a les rieres que baixen de les Gavarres.

 El dimecres 10 d’abril del 1336 tres parroquians de Sant Sadurní, Guillem Bancells, Pere Fornells i Arnau Sureda, que compartien el molí de Perafigues, situat a la riera de Rissec, van trobar a Corçà el sotsveguer de Girona, Guerau de Pujol, i el jutge ordinari del bisbat, Arnau de Vivers, i els van pregar que els acompanyessin al molí del Güell, a la mateixa riera, per una qüestió que, si no es resolia aviat, podia acabar amb una baralla amb armes. Es veu que l’acord que ells tres havien signat feia cosa d’un mes amb els tres parçoners o copropietaris del molí del Güell, Guillem Sureda, Pere Caçà i Pere Sagrera, tots de Sant Sadurní, havia estat trencat. El passat 16 de febrer havien pactat que els parcers del molí del Güell podrien construir una resclosa aigües avall de la del molí de Perafigues, per tal de conduir l’aigua cap a la bassa del molí; ara bé, la nova resclosa no es podria aixecar artificialment, amb llenya verda o seca, pedres o sorra, més amunt de la marca que l’àrbitre del pacte, el ciutadà gironí Vidal de Queixàs, va fixar amb creus. Els propietaris del molí del Güell, però, van contravingut l’acord en elevar la resclosa dos pams més del compte, de manera que l’aigua que sortia del sots-rec del molí de Perafigues no corria bé i quedava estancada a la bassa del molí del Güell. Davant d’aquest conflicte, el sotsveguer i el jutge ordinari de Girona van intentar sortir-se’n de seguida: després de consultar-ho a dos “magistri rierie” –mestres de rieres o constructors de molins i rescloses–, Pere Caçà i Bartomeu de Banyeres, van tornar a marcar el límit per sobre del qual no es podia aixecar la resclosa, van imposar una multa de 100 sous als tinents del molí del Güell i van manar-los que, en menys d’una setmana, reduïssin l’altura de la resclosa a l’establerta.

La baralla per la poca aigua del Rissec –que aleshores ja tenia aquest nom– no devia ser un fet gaire excepcional al segle XIV. No sabem si plovia més ni si els rius anaven més plens que ara, però sí sabem que a les parts baixes de les Gavarres hi havia molts molins. N’hem comptat 16 en els termes de Sant Sadurní i de Cruïlles i només en el curs del Daró: es tracta dels molins de Bellver, Cervera, Falgars, Ferran –o molí del castell de Cruïlles–, Fontanella, Grataconills, Hort, Llobatera, Miradones, Nou, Roca –o molí del prior de Sant Miquel–, Rater, Rupit, Sure, Tornacarres i Verneda; però, a més, hi havia 9 molins més a Cruïlles, entre la riera de Pastells –els d’en Bofill, Morera, Peraseca, Querol, la Roca Blanca, Torta i Tuna– i la de la Deixesa o la Ganga –els de Gatsollat i Roart– i 7 a Sant Sadurní, entre la riera de Cabanyell –el molí de Cabanyell–, el Rissec –els molins del Güell, Moratell i Perafigues– i altres cursos d’aigua –els molins de Figuera, Llossar i Perereda.

Els constructors dels molins eren, igual com s’ha documentat pel segle X, grups de pagesos del propi terme parroquial que s’associaven entre ells, de tal manera que cadascun d’ells disposava d’una part del molí o, en concret, d’un temps determinat, dies i nits, per utilitzar lliurement el molí. La mateixa fórmula encara era vàlida a inicis del segle XIV: l’any 1332 Bartomeu de Puig-sec, de la parròquia de Sant Martí Vell, va associar-se amb un parent seu, Jaçpert de Puig-sec, per tal de construir un molí al lloc de les Illes: el primer havia d’aportar-hi 2/3 de les despeses i de la feina, mentre el segon hi posava el 1/3 restant; un cop en funcionament, els ingressos es repartien de la mateixa manera. El molí, però, no sabem si s’acabà de construir, perquè al cap d’uns pocs mesos Jaçpert de Puig-sec va vendre al dit Bartomeu el seu dret sobre el molí de les Illes a canvi de 50 sous, potser el preu dels jornals que hi havia dedicat. Els molins de Sant Sadurní i de Cruïlles, en canvi, feia més temps que funcionaven amb aquest sistema de propietat: per exemple, els molins de Miradones i de Falgars, entre el 1258 i el 1336, van estar en mans de les mateixes quatre o cinc famílies que els havien construït, tot i que les herències i les compravendes van afegir algun copropietari més al grup.

La iniciativa dels pagesos, tanmateix, estava limitada pels drets dels senyors de cada lloc. A Sant Martí Vell, un clergue de l’església local va autoritzar a Bartomeu i Jaçpert de Puig-sec que prenguessin aigües pel molí de les Illes, que hi fessin una resclosa i un rec que travessava camps i terres d’ells dos; de manera semblant, el senyor del castell de Cassà de la Selva, l’any 1319, va concedir una llicència similar a un pagès del terme, Bartomeu ses Parades, per fer un molí a la riera Verneda. A canvi dels permisos, però, els senyors rebien unes quantitats importants de diners –100 sous el senyor de Cassà– i, un cop el molí estava en funcionament, uns censos anuals en espècie: 3 mitgeres de blat el molí de la Verneda de Cassà, 4 mitgeres de blat o d’ordi el molí de Falgars, 4 mitgeres més el de Miradones, etc. Aquests drets estaven normalment en mans dels senyors dels castells perquè, com deia l’article 72 dels Usatges de Barcelona, controlaven les “stradas e vias públicas e ayguas corrents, e fons vivas, prats e pasturas, selvas, garrigas e rocas qui són fundadas en aquesta terra”, per bé que els pagesos i els vilatans conservaven un dret d’ús o empriu sobre tots aquests béns. En el cas dels molins, el dret de prendre les aigües d’una riera quedava limitat als socis que contribuïen en la seva construcció i en el seu manteniment i, a més, existien unes persones que supervisaven les pràctiques dels diversos grups de parçoners de molins de cada lloc: a Cassà, l’any 1319, uns prohoms del castell feien aplicar el costum –morem consuetum– que ja seguien els molins del veïnat de Verneda; i a Sant Sadurní, el 1336, els mestres de riera eren citats pels jutges en casos de baralles a causa de molins i rescloses.

El molí d'en Frigola en l'actualitat

Els daltabaixos demogràfics i econòmics de la fi de l’edat mitjana van acabar amb aquesta forma d’aprofitament de les aigües de les Gavarres. Igual com molts masos i moltes terres de conreu, la major part dels molins van ser abandonats i, any rere any, les rierades se n’han endut pràcticament totes les traces. Al segle XVIII, a Cruïlles, a la riera de Pastells només hi havia dempeus un sol molí, el de can Molines, situat a tocar aquell famós pont de les Dobles, que va provocar plets que van costar més que no pas el propi pont. Però el record d’aquells petits molins medievals era encara viu: quan el 1769 en Pere Molines va acusar el seu oncle, Feliu Darnaculleta, de construir un molí a la mateixa riera, amb perill que no deixés aigua pel seu propi molí, aquest segon va replicar que, en realitat, només estava tornant a posar en funcionament un antic molí de la seva propietat i, com que ell i els seus antecessors, havien pagat cada any els censos als senyors del terme, hi tenia tot el dret a fer-ho.

Elvis Mallorquí

Bibliografia:  
Elvis MALLORQUÍ, «Molins pagesos en temps feudals: els molins dels termes de Sant Sadurní i Cruïlles (Baix Empordà) als segles XIII i XIV», Estudis d’Història Agrària [Barcelona], n. 24, 2012, p. 211-231.
Josep MATAS, La història del pont de les dobles, Cruïlles – Monells – Sant Sadurní de l’Heura: Ajuntament – Amics del Patrimoni, 1998, 2ª ed.

(Article publicat a la revista Gavarres [Cassà de la Selva], n. 9, 2009, p. 84-85).