Berenguer de Cruïlles, bisbe

Làpida dedicada al primer president de
la Generalitat de Catalunya

Nascut al palau de Peralada i considerat el primer “president” de la Generalitat, va aconsellar el rei Pere el Cerimoniós en els temps de la Pesta Negra i de la guerra amb Castella.

Dimarts, a sis dies pels idus de febrer –és a dir, el 8– de 1362. Comença a vesprejar quan Guillem Bernat de Perles, entra a la ciutat de Girona pel portal de Gironella, poc abans que el tanquin durant tota la nit. Ve del monestir de Sant Daniel, on fa de capellà des del 1349, i es dirigeix al palau episcopal. El camí el coneix a ulls clucs: l’ha fet infinitat de vegades des que el bisbe, Berenguer de Cruïlles, el va nomenar el seu majordom. Sempre, però, el fa al cant del primer poll. Per això, aquesta vegada està una mica estranyat. En arribar a la sala, veu el bisbe sol, arraconat a l’escon vora la llar de foc. Té una saca al costat. N’agafa papers, se’ls mira i els llança a la foguera. Guillem Bernat no gosa preguntar-li què diuen aquestes cartes –ho sap per la cera que hi ha enganxada– ni quins noms figuren en les llistes enrotllades. Des de fa dos anys i mig que va tornar de les Corts de Cervera, el 1359, l’ha vist unes quantes vegades fent el mateix. Deuen ser instruccions de la Diputació del General, que cal destruir no fos cas que fessin perdre el cap a algú.

A prop del bisbe, hi ha dues tauletes amb un escaquer cadascuna. «Mossènyer, veig que no recordeu que el vostre predecessor, mossèn Arnau de Mont-rodon, us va prohibir aquest joc», diu Guillem Bernat amb veu tremolosa. El bisbe no respon de seguida. Mira els escacs. «No pas el joc, sinó jugar-hi. Llavors volia batallar contra qualsevol contrincant. Com en la vida, em deien. Però no és així: cada dia lluites en tres, quatre, cinc partides a la vegada. I cada moviment que fas en un tauler, et mou les peces en els altres. Saps què són aquests dos escaquers, estimat Guillem Bernat? Són les meves dues grans batalles de la meva vida: la mort i la guerra».

Senyors medievals jugant a escacs

La mort. A un dels escaquers hi queden poques peces. «Aquí –diu el bisbe– la mort juga amb les peces negres. Des de fa catorze anys. Amb uns pocs moviments, va eliminar la meitat de les meves peces. Per això, he hagut de córrer durant tots els anys del meu episcopat per tots els racons del bisbat per animar els feligresos a continuar la lluita amb totes les dificultats possibles. També he procurat distreure la mort i amagar-me rere el perfum d’aigua de roses que vaig fer portar de Sant Pere Cercada (Gavarres, núm. 27). I he fet moure alfils i torres per deixar al descobert els heretges que encara hi ha al nostre bisbat i portar-los davant l’inquisidor, Nicolau Rossell. En aquests moments de necessitat, no hi poden haver discussions al nostre costat del tauler i hem d’anar tots a una si no volem deixar-hi la pell».

Escoltant les paraules de Berenguer de Cruïlles, Guillem Bernat de Perles comença a entendre perquè l’ha cridat al final del dia. El bisbe té moltes coses a explicar-li i, tot i que han treballat conjuntament des de fa anys, és com si li dictés el seu testament vital. Tots dos passen al segon escaquer. Aquí fa poc que ha començat la partida. Li diu que és el tauler de la guerra i que ell dirigeix la defensa del seu rei, Pere III el Cerimoniós, enfront d’un altre moarque, Pere I el Cruel, de Castella.

La guerra. «Mossènyer, però si aquesta guerra ja ha acabat! Ara som en pau!», exclama Guillem Bernat. «No t’ho pensis pas. Fa un any va acabar la primera partida. Però n’hi hauran moltes més. Ara mateix, encara no hi ha batalla, però els ferrers esmolen les armes dels soldats que a l’estiu faran sonar arreu. El rei castellà ha mogut els primers peons. No heu sentit que a Perpinyà han arribat fa mesos les companyies de Joan d’Armanyac? També al sud hi ha sarau, a Granada, i a l’oest, a l’Aragó, començarà aviat».

El rostre del bisbe s’endurí de cop. «I la guerra que vindrà no és la que vam conèixer de joves quan vam assaltar Sardenya. Els nostres regnes estan aixafats per la pesta mortífera. Els nostres peons ja no són els grans cavallers del passat. Ara són mercenaris que lluiten molt bé... si se’ls paga. En cas contrari, s’ho cobren tot i més castigant els pagesos del país. Per això, el rei necessita diners per pagar-los, però no els té. A les Corts de Cervera, el 1359, va acceptar, a contracor, que fòssim uns diputats, com a representants de cadascun dels braços de les corts, els encarregats de recollir el subsidi que necessitava per començar la guerra. I a fe que ens hi hem esforçat. Les 144.000 lliures que li vam prometre, les havíem de repartir entre els tres braços de les Corts: la meitat, el braç reial; un quart, el braç eclesiàstic; i el quart restant, el braç militar. Després, per repartir-ho per a totes les localitats del país, vam confeccionar els fogatges. I, a cada parròquia, castell i vila, calia cercar unes persones encarregades de recollir la quantitat assignada».

La catedral de Girona a inicis del segle XIV
(Dibuix: J. Sagrera)

L’última jugada. Trencant el silenci de la nit, les campanes anuncien que s’acosta el cant de les Matines a la catedral. Guillem Bernat, aclaparat pel tot el que ha sentit, aixeca el cap, mira pel finestral i veu que encara és ben fosc. El bisbe fa el gest d’alçar-se i Guillem Bernat s’acosta. «El bàcul i la mitra», demana. Abans de marxar, el bisbe s’acosta a les taules i mou un alfil fins a fer escac a la mort. Guillem Bernat s’adona que ha deixat desprotegida la reina i el rei. Aviat acabarà la partida. «Per què l’heu mogut, mossènyer?», li pregunta. El bisbe se’l mira i comença a caminar pel passadís que comunica directament el palau episcopal amb la catedral. «Aquesta peça ets tu, amic estimat. T’encomano la tasca de salvar el que ens queda. La mort s’ha endut pagesos, nobles, cavallers, clergues. Ja no em queden peons, ni cavalls, ni rocs, ni gairebé res més. Cal que posis ordre arreu del bisbat. Mira els arxius i pregunta als rectors de les parròquies qui són els laics que reben delmes. Escriu-ho tot en un llibre. I després no t’aturis, exigeix-los que paguin els terços i els foriscapis si ho han rebut en herència o ho han comprat. El bisbe que em succeirà necessita diners per no deixar entrar els agents del rei i procurar que no ho espatllin tot encara més. Sé que no és fàcil: les teves peces són poques en un tauler enorme, de més de quatre-centes parròquies. Però també sé que ho faràs i que la teva feina perdurarà».

«I vós, mossènyer, què fareu?», pregunta Guillem Bernat. «Jo jugaré fins al final, que ja és a prop». Havien arribat a l’altar major, on les petites flames dels ciris i les llànties feien brillar el retaule que el mateix bisbe Berenguer de Cruïlles i el seu oncle, Gilabert de Cruïlles, també bisbe, havien fet construir. Sense dubtar, es col·loca davant l’altar, alça els ulls i enceta la primera oració del dia. «Domine, labia mea aperies», diu ben fort. «Et os meum annuntiabit laudem tuam», responen tots els canonges, clergues i escolans presents al centre de la catedral, al cor del bisbat. Guillem Bernat es queda sense paraules. Però té clara una cosa: la seva partida d’escacs acaba de començar.

Elvis Mallorquí

[Text publicat a la revista Girones (Cassà de la Selva), núm. 4, 2015]

Beguins a la foguera

A l’entorn del 1320 uns quants beguins de Girona i de pobles de l’entorn van ser declarats heretges per les autoritats eclesiàstiques

Molts beguins van acabar a la foguera, com els templers.

Any del Senyor de mil tres-cents vint-i-un. És el dissabte 14 de març, just el dia abans de la celebració de Pasqua. Mentre diuen missa a l’interior de l’església de Santa Maria de la Bisbal, un home espera fora, a la porta. Està lligat a una argolla. Fa gairebé un any que hi és, tant si plou com si el sol crema les pedres. El bisbe Pere de Rocabertí (1318-1324) l’hi ha condemnat per haver pronunciat “verba temeraria” –paraules agosarades–, per haver agredit un sacerdot amb unes vares de fusta i, sobretot, per portar un hàbit i per viure en una “família” particular, la dels beguins.  

Es diu Castelló Amargant. Tot i la condemna, sembla content. No és pas perquè se li acaba aviat el càstig, sinó perquè aquest dia és el de la celebració del traspàs del seu mestre i guia, Pere Joan Oliu (1248-1298), un home sant i bo de la ciutat de Narbona. No el va escoltar mai directament, perquè havia mort feia més de vint anys, però havia sentit com llegien els seus escrits quan va visitar la seva tomba. Deien que havia obrat dos o tres miracles en vida i que el seu sepulcre tenia poder per curar malalties. La seva fama havia arribat fins a terres gironines. Castelló Amargant, com d’altres, s’havia impregnat del missatge apocalíptic d’aquest frare. Deia que l’Anticrist vindria aviat, molt abans del que creia tothom; deia que en els quinze anys següents es produirien tantes tribulacions que “tot hom se perdria” i que, fins i tot, les “mulieres comederent filios suos” –les dones menjarien els seus propis fills–. 

Pere Joan Oliu. La proximitat de la fi del món era un dels temes que havien obsessionat el pensament del frare Pere Joan Oliu, fins al punt d’escriure la Postilla super Apocalipsim. L’arribada de l’Anticrist havia d’encetar una etapa de sis-cents anys de pau i de vida seguint de prop els Evangelis. Els seus seguidors, normalment petits grups instal·lats a les viles i ciutats, molt vinculats al comerç, el veneraven perquè els seus textos responien a les seves preocupacions: Pere Joan Oliu, en el seu Tractat dels contractes, establia una distinció entre el “diner” i el “capital”, cosa que permetia als mercaders poder-se defensar de les cada cop més freqüents acusacions d’usura. Això sí, els beguins eren contraris al matrimoni: el consideraven un “lupanar occultum”, un “bordel privat”, perquè preferien mantenir la castedat, com havia fet Crist. I no refusaven les almoines: Castelló Amargant deia que Déu preferia els que n’acceptaven als que en feien moltes.

A partir del 1311 aquesta obra, entre d’altres d’Oliu, va començar a ser atacada pels adversaris dels franciscans més radicals. Però no va ser fins que Joan XXII (1316-1334) va arribar al tron papal d’Avinyó que els seguidors de Pere Joan Oliu, beguins molts d’ells, van començar a ser perseguits. La seva tomba va ser profanada, el seu cos exhumat. Ja no hi havia santuari on podien acudir. Els havien declarat heretges. Tota la maquinària burocràtica de l’església, des del papa a tots els clergues parroquials, va començar a actuar. Sobretot els inquisidors.

La persecució dels beguins. L’any 1317 els franciscans espirituals de Narbona i Béziers van ser tancats a la presó; el 1318 els beguins seguidors d’Oliu van ser declarats heretges cismàtics i, seguint les ordres del famós inquisidor Bernat Gui, tres beguins van ser cremats a Narbona el 1319, tres més a Cabestany i una noia a Béziers el 1320. Castelló Amargant va veure la pira crematòria de Cabestany, a tocar Narbona. Això el degué fer tornar a terres gironines. Ja era ben conscient de la relliscositat del terreny que trepitjava: deia, fins i tot, que si ell “volia dir ço que sabia ... no seria a fer deman a vespre lo foc”, és a dir, que si explicava tot el que havia vist, aniria de dret a la foguera. També a les terres catalanes havien arribat les prohibicions contra els beguins: l’arquebisbe de Tarragona, en diversos concilis provincials de l’església catalana entre els anys 1312 i 1317, va dictar prohibicions per impedir que duguessin hàbit religiós, que visquessin en comunitat i que demanessin almoina. La censura més important, però, era la de poder llegir, comentar i interpretar lliurement passatges de la Bíblia o llibres de teologia en llengua vulgar. Els clergues i els teòlegs havien de ser els únics capaços de parlar dels articles de la fe, dels sagraments de l’església, de la plenitud del poder del papa. És en aquest mateix moment que Ramon Llull i Arnau de Vilanova comencessin a ser atacats per diversos representants de l’estructura eclesiàstica.

Castelló Amargant, però, no va saber callar. A la Bisbal, a la casa del jurista Pere de Lapard, va defensar uns quants beguins condemnats injustament pel papa, com fra Pere Joan, i se’n reia d’ell perquè els seus llibres havien estat enviats a llocs segurs, com Grècia i la terra dels sarraïns. Unes dones el van sentir i, de seguida, ho van explicar al rector i, abans que no se n’hagués adonat, ja estava confessant davant del bisbe de Girona. Per sort, després de confessar els seus actes i prometre, jurar i rejurar que no hi tornaria mai més, el bisbe va ser benevolent amb ell. 

El manual de Nicolau Eimeric per als inquisidors

Pere Duran de Baldac. Castelló Amargant va confessar haver dormit, amb dos altres homes, dues nits a la “domo paupertatis” –casa de la pobresa– de la ciutat de Girona durant el Nadal del 1319, potser abans de dirigir-se a Narbona. Potser un d’ells era Arnau Darder, de Tossa, que els seus veïns consideraven “fatuus” –ximple– per dir el 1320 que l’hòstia consagrada no contenia veritablement el cos de Crist, en contra del que se celebrava en la festivitat del Corpus implantada el mateix any.

El que és segur és que a Girona hi havia una comunitat de beguins ben establerta. Segurament en formaven part Dalmau de Lapard, canonge de l’església de Sant Martí Sacosta, i Guillem des Quer, notari de la ciutat de Girona. Però el grup va ser esquarterat després de la condemna del seu probable cap, el ciutadà gironí Pere Duran de Baldac. El bisbe Pere de Rocabertí i l’inquisidor Arnau Burget el van fer cremar l’estiu del 1321 en presència de Jaume II, dit el Just, rei d’Aragó. Un nen de cinc anys s’ho mirava fixament. La visió d’aquell home cremant el degué impressionar per a tota la seva vida. Va acabar essent inquisidor i, gràcies al seu Directorium Inquisitorum, mestre d’inquisidors. Era el gironí Nicolau Eimeric. 

 Elvis Mallorquí

(Article publicat a Gavarres [Cassà de la Selva], n. 23, 2013, p. 96-97)