 |
| Làpida dedicada al primer president de la Generalitat de Catalunya |
Nascut al palau de Peralada i considerat el primer “president” de la
Generalitat, va aconsellar el rei Pere el Cerimoniós en els temps de la Pesta
Negra i de la guerra amb Castella.
Dimarts, a sis
dies pels idus de febrer –és a dir, el 8– de 1362. Comença a vesprejar quan
Guillem Bernat de Perles, entra a la ciutat de Girona pel portal de Gironella,
poc abans que el tanquin durant tota la nit. Ve del monestir de Sant Daniel, on
fa de capellà des del 1349, i es dirigeix al palau episcopal. El camí el coneix
a ulls clucs: l’ha fet infinitat de vegades des que el bisbe, Berenguer de
Cruïlles, el va nomenar el seu majordom. Sempre, però, el fa al cant del primer
poll. Per això, aquesta vegada està una mica estranyat. En arribar a la sala,
veu el bisbe sol, arraconat a l’escon vora la llar de foc. Té una saca al
costat. N’agafa papers, se’ls mira i els llança a la foguera. Guillem Bernat no
gosa preguntar-li què diuen aquestes cartes –ho sap per la cera que hi ha
enganxada– ni quins noms figuren en les llistes enrotllades. Des de fa dos anys
i mig que va tornar de les Corts de Cervera, el 1359, l’ha vist unes quantes
vegades fent el mateix. Deuen ser instruccions de la Diputació del General, que
cal destruir no fos cas que fessin perdre el cap a algú.
A prop del
bisbe, hi ha dues tauletes amb un escaquer cadascuna. «Mossènyer, veig que no recordeu que el vostre predecessor, mossèn Arnau de
Mont-rodon, us va prohibir aquest joc», diu Guillem Bernat amb veu tremolosa. El bisbe no respon de seguida. Mira
els escacs. «No pas el joc, sinó jugar-hi. Llavors
volia batallar contra qualsevol contrincant. Com en la vida, em deien. Però no
és així: cada dia lluites en tres, quatre, cinc partides a la vegada. I cada
moviment que fas en un tauler, et mou les peces en els altres. Saps què són
aquests dos escaquers, estimat Guillem Bernat? Són les meves dues grans
batalles de la meva vida: la mort i la guerra».
 |
| Senyors medievals jugant a escacs |
La mort. A un dels
escaquers hi queden poques peces. «Aquí –diu el bisbe– la mort juga amb les peces negres. Des de fa catorze
anys. Amb uns pocs moviments, va eliminar la
meitat de les meves peces. Per això, he hagut de córrer durant tots els anys
del meu episcopat per tots els racons del bisbat per animar els feligresos a
continuar la lluita amb totes les dificultats possibles. També he procurat
distreure la mort i amagar-me rere el perfum d’aigua de roses que vaig fer
portar de Sant Pere Cercada (Gavarres, núm.
27). I he fet moure alfils i torres per deixar al descobert els heretges que
encara hi ha al nostre bisbat i portar-los davant l’inquisidor, Nicolau Rossell.
En aquests moments de necessitat, no hi poden haver discussions al nostre
costat del tauler i hem d’anar tots a una si no volem deixar-hi la pell».
Escoltant les
paraules de Berenguer de Cruïlles, Guillem Bernat de Perles comença a entendre
perquè l’ha cridat al final del dia. El bisbe té moltes coses a explicar-li i,
tot i que han treballat conjuntament des de fa anys, és com si li dictés el seu
testament vital. Tots dos passen al segon escaquer. Aquí fa poc que ha començat
la partida. Li diu que és el tauler de la guerra i que ell dirigeix la defensa
del seu rei, Pere III el Cerimoniós, enfront d’un altre moarque, Pere I el
Cruel, de Castella.
La guerra. «Mossènyer,
però si aquesta guerra ja ha acabat! Ara som en pau!», exclama Guillem Bernat. «No t’ho pensis pas. Fa un any va acabar la primera partida. Però n’hi
hauran moltes més. Ara mateix, encara no hi ha batalla, però els ferrers
esmolen les armes dels soldats que a l’estiu faran sonar arreu. El rei castellà
ha mogut els primers peons. No heu sentit que a Perpinyà han arribat fa mesos
les companyies de Joan d’Armanyac? També al sud hi ha sarau, a Granada, i a
l’oest, a l’Aragó, començarà aviat».
El rostre del
bisbe s’endurí de cop. «I la guerra que vindrà no és la que vam conèixer
de joves quan vam assaltar Sardenya. Els nostres regnes estan aixafats per la
pesta mortífera. Els nostres peons ja no són els grans cavallers del passat.
Ara són mercenaris que lluiten molt bé... si se’ls paga. En cas contrari, s’ho
cobren tot i més castigant els pagesos del país. Per això, el rei necessita
diners per pagar-los, però no els té. A les Corts de Cervera, el 1359, va
acceptar, a contracor, que fòssim uns diputats, com a representants de cadascun
dels braços de les corts, els encarregats de recollir el subsidi que
necessitava per començar la guerra. I a fe que ens hi hem esforçat. Les 144.000
lliures que li vam prometre, les havíem de repartir entre els tres braços de
les Corts: la meitat, el braç reial; un quart, el braç eclesiàstic; i el quart
restant, el braç militar. Després, per repartir-ho per a totes les localitats
del país, vam confeccionar els fogatges. I, a cada parròquia, castell i vila,
calia cercar unes persones encarregades de recollir la quantitat assignada».
 |
| La catedral de Girona a inicis del segle XIV (Dibuix: J. Sagrera) |
L’última jugada. Trencant
el silenci de la nit, les campanes anuncien que s’acosta el cant de les Matines
a la catedral. Guillem Bernat, aclaparat pel tot el que ha sentit, aixeca el
cap, mira pel finestral i veu que encara és ben fosc. El bisbe fa el gest
d’alçar-se i Guillem Bernat s’acosta. «El bàcul i la mitra», demana. Abans de marxar, el bisbe s’acosta a
les taules i mou un alfil fins a fer escac a la mort. Guillem Bernat s’adona
que ha deixat desprotegida la reina i el rei. Aviat acabarà la partida. «Per
què l’heu mogut, mossènyer?», li pregunta.
El bisbe se’l mira i comença a caminar pel passadís que comunica directament el
palau episcopal amb la catedral. «Aquesta peça
ets tu, amic estimat. T’encomano la tasca de salvar el que ens queda. La mort
s’ha endut pagesos, nobles, cavallers, clergues. Ja no em queden peons, ni
cavalls, ni rocs, ni gairebé res més. Cal que posis ordre arreu del bisbat. Mira
els arxius i pregunta als rectors de les parròquies qui són els laics que reben
delmes. Escriu-ho tot en un llibre. I després no t’aturis, exigeix-los que
paguin els terços i els foriscapis si ho han rebut en herència o ho han
comprat. El bisbe que em succeirà necessita diners per no deixar entrar els
agents del rei i procurar que no ho espatllin tot encara més. Sé que no és
fàcil: les teves peces són poques en un tauler enorme, de més de quatre-centes
parròquies. Però també sé que ho faràs i que la teva feina perdurarà».
«I vós,
mossènyer, què fareu?», pregunta Guillem Bernat. «Jo jugaré fins al final, que ja
és a prop». Havien arribat a l’altar
major, on les petites flames dels ciris i les llànties feien brillar el retaule
que el mateix bisbe Berenguer de Cruïlles i el seu oncle, Gilabert de Cruïlles,
també bisbe, havien fet construir. Sense dubtar, es col·loca davant l’altar,
alça els ulls i enceta la primera oració del dia. «Domine, labia mea aperies», diu ben fort. «Et os meum
annuntiabit laudem tuam», responen tots els canonges, clergues i escolans presents al centre de la
catedral, al cor del bisbat. Guillem Bernat es queda sense paraules. Però té
clara una cosa: la seva partida d’escacs acaba de començar.
Elvis Mallorquí
[Text publicat a la revista Girones (Cassà de la Selva), núm. 4, 2015]
