Ovelles esgarriades

Els donats de Sant Joan de l'Erm (Juià, el Gironès)

       

 

 

 

  Un bon pastor és el que té cura del seu ramat sempre i en tot moment. Fins i tot, encara que sigui en comptades ocasions, quan una ovella rebutja la vida comunitària, sense sorpreses, del ramat i prefereix seguir el seu camí. És justament en aquest moment que el pastor ha d’actuar. Enviant, primer, els gossos per tal que l’aturin en la seva marxa llibertària. Amb això, n’hi sol haver prou. Algun cop, Déu no ho vulgui, s’ha donat el cas que l’ovella es resisteix a tornar al ramat i fins i tot atreu companyes seves que volen deixar la disciplina del ramat. El pastor, si vol ser un bon pastor, això ja no ho pot tolerar. Què passaria si els altres xais deixessin d’obeir-lo i, cosa impensable, deixessin de donar-li la llana cada any i la llet per fer formatges? De què viuria el pastor? Per això, cal que ràpidament vagi ell mateix, acompanyat dels seus rabadans, que l’assisteixen en tot moment, a caçar l’ovella esgarriada per tornar-la, després d’algun càstig, amb el ramat.    

Façana renaixentista de Sant Joan de l'Erm

Una vegada, a Sant Joan Salern, o de l’Erm –en llatí “Sancti Johanni de Eremo”–, al terme de Juià, als contraforts de les Gavarres, hi van viure unes ovelles esgarriades. Va ser fa molt de temps, tant que encara no hi havia cap de les parets que ara encara s’aixequen enmig del bosc. Ni els murs perimetrals de l’església, ni els del petit campanar d’espadanya, ni la llinda de la porta d’entrada que va fer aixecar “Mossèn Roch Colomer, mars 1571”. Les restes d’aquests edificis corresponen a un petit santuari que, des de mitjan segle XIV, atreia els fidels de la contrada, des de Juià i Sant Joan de Mollet a Madremanya i des de Pedrinyà i Sant Martí Vell fins a Celrà. Abans, el 1324, s’hi havia instal·lat la comunitat de monges de Santa Coloma de Matella, un petit monestir situat a Serra de Daró que havia quedat inundat pel Ter. El 1314 ja hi servia un clergue que havia d’atendre les demandes en forma de misses devocionals dels confrares de Sant Joan de l’Erm.

Les ovelles esgarriades havien ocupat Sant Joan de l’Erm una mica abans del 1276. Eren Joan Roques i la seva muller, Ermessenda Oliver, que van demanar al bisbe gironí Pere de Castellnou entrar al servei del temple de Sant Joan –de l’Erm– com a donats, seguint l’exemple de Ramon Ferran, natural de Bedenga –o Bellcaire d’Empordà–. Aquest era el primer xai que havia deixat el ramat. Un parroquià que deixava la seva població originària per anar a viure a una ermita i, a sobre, atreia altres feligresos al seu costat. El bisbe, com a pastor major de la diòcesi de Girona, ho va acceptar però amb dues condicions: que donessin una lliura de cera anual a ell mateix i que no acceptessin cap més donat a Sant Joan de l’Erm. A partir d’aquest moment, els rectors de Juià, com si fossin els gossos del bisbe, s’encarregarien de vigilar de prop les ovelles esgarriades de Sant Joan.

Probable escut de na Roca, prioressa el 1347

No van passar massa anys que, mentre el nou bisbe gironí, Bernat de Vilert, exercia el seu ofici de visita “pastoral” a Celrà, se li van acostar els rectors de Juià, el sagristà Ferrer de Vall i el domer Ramon Galia, per queixar-se del greu perjudici que causaven les ovelles esgarriades de Sant Joan de l’Erm a la seva parròquia. Era el 1290 quan el pastor, assistit pels seus rabadans, l’ardiaca de Ravós Arnau de Juvinyà, el seu capellà Ramon d’Estany i el notari i clergue de la seu Mateu d’Alda, va citar a presència seva Ramon Ferran, l’ovella dissident en cap. Calia deixar-li les coses ben clares i per això va fer escriure sobre pell de pergamí les normes que havien de seguir els donats de Sant Joan de l’Erm d’aquell moment endavant.

Primer de tot, oïr missa a Juià –“ad matricem ecclesiam Sancti Petri de Juyano”– i oferir una candela i una oblació de pa que valgués un diner a cadascuna de les cinc festes principals de l’any –Pasqua, Pentecosta, Sant Pere de juny, Tots Sants i Nadal–. Segon, els donats de l’ermita no es podien enterrar a Sant Joan, sinó que ho havien de fer al cementiri parroquial de Juià i, a més, anotar en testament alguna deixa pels clergues de Juià com a almoina. Tercer, tal i com era costum a la parròquia, els donats havien de pagar, cada any per Nadal, 10 diners al sagristà, 6 al domer i 4 al claver per l’administració dels sagraments eclesiàstics a les seves famílies. Quart, els donats havien de cridar els clergues de Juià per tal que, a canvi de 12 diners, s’encarreguessin de celebrar l’ofici diví a Sant Joan els dies de la festa de Sant Joan Baptista, el 24 de juny, i de la de Sant Joan Evangelista, el 27 de desembre. I cinquè, si els donats volien fer celebrar una missa a Sant Joan, ho havien de demanar primer de tot als clergues de Juià si ho volien fer, a canvi és clar d’una remuneració pagada pel donat.

És a dir, el bisbe permetia que els donats de Sant Joan de l’Erm continuessin la seva vida esgarriada, però els obligava a reconèixer contínuament que eren part del ramat, o de la parròquia, de Juià. Cap pastor podia admetre que unes ovelles, justament les que havien abandonat el seu ramat, tinguessin més “privilegis” que les que romanien sotmeses als lladrucs o als sermons d’uns gossos que vivien d’elles. En cap moment del conflicte, però, es demana el parer als juianencs del 1290. Segurament tot els va semblar molt beeeeeeeeeeeeeeeeé.

 

---

FONTS DOCUMENTALS

Arxiu Diocesà de Girona (ADG), Lletres, vol. U-1, f. 7r (1276.09.11) i f. 7rv (1290.08.23).

ADG, Dotalies, D-6, f. 382r (1314) i f. 133r (1391).

 

BIBLIOGRAFIA

BADIA, Joan. “Sant Joan de l’Erm, a Juià”, Gavarres [Cassà de la Selva], n. 2, 2002, p. 78-79.

MARQUÈS, Josep M. “Set cenobis femenins de l’Empordà”, Estudis del Baix Empordà [Sant Feliu de Guíxols], n. 15, 1996, p. 80-84.

MARQUÈS, Josep M. Ermites i santuaris de la diòcesi de Girona, Girona: Diputació de Girona, 2000: p. 91; 

SAPENA, Carles. Els ermitans, Girona: Diputació de Girona – Caixa de Girona, 2004, p. 77 (Quaderns de la Revista de Girona; 111).

ZARAGOZA, Ernest. “Els monestirs de benedictines de l’Empordà”, Estudis del Baix Empordà [Sant Feliu de Guíxols], n. 14, 1995, p. 163-164.

Elvis Mallorquí 

 

(Text publicat al llibret de la XXXVI Travessada, Cassà de la Selva: Colla Excursionista Cassanenca, 2013).

Els Fabrellas de Sant Mateu de Montnegre

La història d’una casa oblidada de les Gavarres, el mas Fabrella, perdura en molta gent que encara avui duu el cognom Fabrellas.

No sé si els antroponimistes, els que estudien els noms de les persones, accepten que es pugui parlar de cognoms endèmics de les Gavarres per referir-se als cognoms que, d’una banda, la seva distribució actual es concentra en les comarques al voltant del massís i de l’altra, que tinguin el seu origen en un mas d’alguna de les parròquies medievals del massís. La realitat, però, ens mostra com alguns cognoms reuneixen aquestes dues característiques: el nom Maruny, nascut entre Cruïlles i Sant Pol de la Bisbal i estudiat en el n. 8 de la revista Gavarres, n’és un bon exemple, igual com el cognom Fabrellas.

L’origen etimològic del nom el fa derivar de “fàbrega” o “ferreria”, igual com cognoms molt comuns com Ferrer i Fàbregues –amb diverses variants ortogràfiques: Ferré, Farré, Fàbregas, etc.–, però el cognom Fabrellas és força escàs en el conjunt de Catalunya: unes 140 persones el duen com a primer cognom i poc més de 200 com a segon. La majoria d’aquestes persones viu a les comarques del Baix Empordà –el 35,4%–, el Gironès –el 30,7%– i la Selva –el 13,3%–; més exactament, a la zona compresa entre Girona a la Bisbal i de Torroella de Montgrí a Caldes de Malavella, que són les poblacions amb més persones que duen aquest cognom. La geografia del cognom coincideix, doncs, amb l’entorn immediat de les Gavarres. I justament a la parròquia de Sant Mateu de Montnegre existia un mas anomenat Fabrella i ben documentat entre els segles XIV i XVIII.

El mas Fabrella no era un mas qualsevol: era la seu de la batllia que tenia el priorat de Santa Maria de Cervià al veïnat de Montnegre. El batlle era l’encarregat de recollir els drets del monestir sobre les terres del seu domini i, a canvi de la feina, rebia uns petits censos, formatges i berenars dels habitants dels masos Oms, Nadal, Ullastres –avui can Riera–, Vila –avui can Cebrià–, Sàbat, Costa i Paradina –avui en runes o desapareguts–, i d’un habitant de la minúscula cellera de la capella de Santa Maria de Montnegre. Així, Pere de Fabrella el 1314 i Ramon de Fabrella el 1356, titulars del mas Fabrella i batlles de Montnegre, tenien una certa preeminència sobre la resta d’habitants del veïnat, però no deixaven de ser homes propis –o remences– depenents del monestir de Cervià.

Les mortaldats dels segles XIV i XV van fer que alguns masos desapareguessin: un d’ells, el mas Paradina, va quedar integrat en les terres del mas Fabrella, tal com ho va declarar Antoni Valls àlies Fabrella –és a dir, casat amb una pubilla Fabrella– el 1516. Al segle XVIII, la situació era la mateixa: l’any 1744 Isidro Fabrella i el seu fill hereu Pere Fabrella tenien el mas Fabrella, que ocupava 300 vessanes de terreny, i el mas Paradina, enrunat, de 15 vessanes entre els Pujolans, el camí del coll de Portell i el camí de Sant Mateu de Montnegre a Monells. Aquestes afrontacions situen el mas Fabrella al lloc on ara hi ha el mas Pujades i, efectivament, sembla que un i altre són el mateix: a principis del segle XIX l’hereu del mas Nadal i la pubilla del mas Fabrella es van casar; després de la Guerra del Francès, els dos masos van quedar en mans de la família Nadal, que així ho van declarar l’any 1894 i el 1949. La gent dels entorns, fins i tot, anomenava can Nadal Ric l’antic mas Fabrella, que també va ser coneguda, més tard, amb el nom de can Pujades, pel cognom del darrer masover que hi va viure.

L’any 1963 els Nadal van vendre can Pujades i el nom del mas Fabrella va quedar definitivament oblidat enmig de les escriptures de la casa. Però el nom no s’havia pas perdut: durant els segles XIX i XX molts habitants de la parròquia de Sant Mateu de Montnegre duien el cognom de Fabrella, i cada cop més sovint Fabrellas. La majoria eren membres de branques secundàries del llinatge que havia viscut al mas Fabrella entre els segles XIV i XVIII i que, a més, en compartia el nom. Com a totes les comarques amb important presència de masos, la casa i la família eren una sola cosa, eren inseparables. A partir del segle XIX, els canvis socials i econòmics van alterar, de mica en mica, l’ordre que fins llavors havia regnat en el món rural. Els propietaris van començar a allunyar-se dels masos: preferien deixar-hi masovers i residir ells a la ciutat o a les principals poblacions de la plana. És el que va succeir amb els descendents de Pere Fabrellas, l’hereu del mas documentat el 1744, perquè es van unir amb els propietaris del mas Nadal i van deixar masovers residint al mas Fabrella. En canvi, els successors d’un germà d’aquest Pere Fabrellas, de nom Narcís, van continuar residint durant més de cent anys al veïnat de Montnegre, a can Pepus.

Els Fabrellas de can Pepus

Gràcies a l’acurada conservació dels documents de la família de Maria Fabrellas Camós i a la tasca de reconstrucció de l’arbre genealògic per part del seu fill Santi Fabrellas González  –fa poc s’ha invertit els cognoms–, podem resseguir la història de Narcís Fabrellas i Oms, fill segon d’Isidro Fabrellas, i dels seus successors.

El 1747, en casar-se amb Teresa Boet i Reixac, Narcís Fabrellas va establir la seva residencia a una part del casal, aleshores mig enrunat, del mas Cros –una casa aixecada sobre les restes de la cellera medieval de Santa Maria de Montnegre– i va adquirir unes terres boscoses a la Pujada per plantar-hi vinya. El 1775, en redactar testament, se l’anomena Narcís Fabrellas de la Capella, per distingir-lo d’altres Fabrellas de la parròquia, i se’l qualifica de “treballador”, és a dir, que treballava com a jornaler per als masos veïns en els moments de més feina de l’any, igual que els seus veïns de can Jaques i de ca l’Escolà.

El seu hereu, Pere Fabrellas, va casar-se el 1777 amb Narcisa Vila. Havia aconseguit més bosc al Puig de la Rota per plantar-hi ceps i potser, com un germà seu anomenat Narcís, feia de masover a la casa anomenada la Pujada, propietat dels mateixos amos que els del mas Costa –o Casagran– i mas Sàbat de Montnegre, residents a Palafolls i avantpassats de l’escriptor Joaquim Ruyra.

Sabem menys coses dels seus successors: el 1807 Josep Fabrellas es va casar amb Maria Serra de Santa Pellaia i el 1839 el seu fill, Narcís Fabrellas de la Capella, contragué matrimoni amb Anna M. Salvador. Aquests últims, el 1861, van pagar l’exempció del servei militar que havia de prestar el seu fill, Josep Fabrellas. Aquest, després de casar-se amb Maria Plaja cap al 1864, residia encara en la petita casa del costat de la capella de Santa Maria, que començà a anomenar-se can Pepus, diminutiu de Josep. Cap al 1912, el seu hereu, Josep Fabrellas Plaja i la seva muller Antònia Torrent, van vendre can Pepus als seus veïns de can Jaques i, amb els seus petits fills Raimon, Josep, Emilio i Maria, van establir-se a una casa nova a Púbol, on van néixer dos fills més, l’Enric i l’Anna. Alguns d’ells, en fer-se grans van emigrar a Australia, on encara hi ha alguns Fabrellas que hi viuen. Mentrestant, a Púbol hi viu la filla d’en Raimon, la Maria Fabrellas Camós, amb la seva família.

Ermita romànica de Santa Maria de Montnegre

I què se’n va fer de can Pepus? L’any 1928 un gran incendi va asolar el veïnat de Montnegre: a part de les terres i boscos, va cremar parts de la capella de Santa Maria, dels masos Casagran i Sàbat, de ca l’Escolà i, és clar, de les dues cases de can Jaques. A l’hora de la reconstrucció, els habitants de can Jaques van decidir fer una casa més àmplia, l’actual can Jaques. En fi, amb el foc gairebé van desaparéixer del tot els últims records de la presència dels Fabrellas al veïnat de Montnegre. Per sort, encara queden els papers de la casa i la memòria dels seus hereus, que no han oblidat que vénen de can Pepus.

Elvis Mallorquí

 (Text publicat a Gavarres [Cassà de la Selva], n. 12, 2007, p. 102-103)