Corns i campanes

El paisatge sonor de les Gavarres a l’edat mitjana estava dominat per les campanes de les esglésies i els corns dels castells

Avui sentim música a tothora, a tot arreu. Ens anima, ens alegra, ens acompanya en els moments durs, en sentim a la feina, mentre viatgem. Però cada cop menys sovint cantem o toquem un instrument. Això ho deixem per als especialistes, els músics. Set-cents anys enrere, qui volia música l’havia de crear ell mateix. Es cantava molt més. I amb materials casolans –pells, fustes, canyes, ossos, cordes– es construïen senzills instruments. De músics professionals, però, també n’hi havia.

Joglars i trobadors. L’any 1340 un jove havia de “tocar el flabiol i el tamborell” al veïnat de Palol, a Llagostera, per “als homes que ballaven”. Fins i tot, als volts de Carnaval ja se signaven contractes per muntar cobles que actuarien durant l’any següent: el febrer del 1322 Pere Negre, d’Ullastret, i Jaume Valls, de Gualta, trompetaires, van muntar una societat amb un joglar de Torroella de Montgrí, Guillem Bonet. La música que feien devia ser sorollosa i estrident, tant que els veïns d’Ullà, el 1326, se’n van queixar al bisbe.

Una altra cosa eren els trobadors, cavallers cultes que componien cançons d’amor dedicades a una dama sempre inabastable. El més cèlebre dels que voltà les terres gironines fou Guillem de Cervera, que obtingué del rei Jaume I les rendes dels dominis reials de Caldes de Malavella i Llagostera entre els anys 1260 i 1266. En una pastorel·la, ambientada “entre Caldes e Penedes, pres de Santa Seglina”, ell mateix, rere el nom de Cerverí –de Girona–, sermoneja una jove pastora que, poc després d’haver-lo rebutjat, el cercava per lliurar-se al seu amor. El model literari i musical dels trobadors era imitat pels més instruïts de les classes populars: els escrivans i els notaris. Aquests s’entretenien dibuixant i escrivint poemes i cançons a les cobertes dels registres notarials, com els de Castelló d’Empúries.

A les esglésies. La música era part imprescindible de la litúrgia: a les escoles de la catedral i dels monestirs, on es formaven els clergues, s’ensenyava bàsicament gramàtica –llatina, és clar– i cant. Enmig de la foscor de la nau romànica de la majoria d’esglésies rurals, il·luminada tan sols amb dos o tres ciris, els personatges pintats als murs adquirien una vida pròpia quan les veus dels rectors, normalment més d’un per parròquia, entonaven les melodies del cant gregorià. Sobretot si era des d’un lloc especial com el cor, des d’on el 1308 el domer i el diaca de Quart cantaven les matines.

Monjos cantant (Biga de Sant Miquel de Cruïlles)

Aquestes mateixes melodies adquirien majestuositat quan les cantaven els monjos benedictins –mai més de vint– en una gran església romànica, com les dels cenobis de Sant Pere de Galligants, Sant Feliu de Guíxols, Santa Maria de Cervià o Sant Miquel de Cruïlles. Aquí les oracions i els cants regien la vida diària dels monjos. I la de les monges de Sant Daniel de Girona. Però sovint aquests cants no eren oberts als veïns, només se celebraven de portes endins i de cara a Déu.

Campanes a tothora. El que sí se sentia a tot arreu eren les campanes de l’església: la que el mestre campaner Guillem de Montagut va fer, fonent coure i estany, per al temple de Castelló d’Empúries el 1296 havia de tenir “un bon so i una bona veu”. Les campanes no eren per fer ballar, però marcaven el ritme de la vida diària. Calia saber fer-les sonar i, sobretot, tenir les claus de l’església per estirar-ne la corda. Per això, els campaners medievals eren clergues: el claver en parròquies grans; el diaca en les petites. De Quart, Llagostera i Paret-Rufí –Domeny–, sabem quins tocs es feien entre el 1308 i el 1321: el de les hores de laudes, matines i vespres, per resar; el de missa major, per convocar els parroquians; el de difunts; el salut a la Verge Maria al vespre; i, quan calia, el de trons i tempestes. 

Els visitadors episcopals i els parroquians prestaven especial atenció a les campanes. L’any 1329 calia reparar els campanars mig arruïnats del Castellar i de Sant Mateu de Montnegre perquè les campanes no es podien polsar “sine magno periculo” –sense un gran perill–. Mentrestant, els sagristans de Fitor i de Fornells devien adormir-se sovint i no tocaven a matines; a Monells passava el mateix, de manera que es deia l’ofici matinal amb presses “quia gentes volunt audire missas ... et ire ad operas suas” –perquè les gents volen oïr missa i anar als seus afers–. A Llaneres –Castell d’Empordà– era al vespre que no sonaven bé les campanes. I a Calonge, si el claver, per eixugar els deutes, convocava uns companys per jugar a l’església, les campanes acabaven trencant el silenci de mitja nit.

La Torre del Corn, a la dreta de la Porta Ferrada

Sons d’alarma i avís. El 1353 les campanes de Sant Miquel de Cruïlles van respondre els crits de “Via fors!” dels monjos que havien presenciat l’intent d’assassinat del prior del lloc. Per cridar a sometent, però, hi havia un altre instrument pensat just per això: el corn. En principi, era fet de banya de boví, però la ceràmica permetia de fer-ne de més grans, duradors i sonors que s’instal·laven al capdamunt de la torre més alta dels castells de Lloret, Sant Iscle –Vidreres–, Sant Sadurní, Cruïlles, la Bisbal, Rupià, Ullastret. O d’algun monestir amb drets jurisdiccionals: el de Sant Feliu de Guíxols encara avui conserva la “torre del Corn”. A Sant Pere de Galligants, també n’hi havia un: el del forn del monestir que anunciava que el pa ja era cuit, cosa que, segons una notícia del 1251, molestava enormement els malalts del veí hospital de la seu.

El toc del corn era el senyal que la comunitat s’havia d’aplegar al seu entorn per escoltar els pregons de l’autoritat local: el 1325 es va pregonar “cum sono tube” –amb el so del corn–, des del cim del castell de la Bisbal, que ningú fes mal als habitants de Cruïlles. També cridava els veïns a l’assemblea: el 1339 les universitats d’Ullastret i de Serra de Daró es van reunir a la plaça del castell de Cruïlles i el 1391 la de Lloret ho va fer al cementiri de l’església vella de Sant Romà, l’actual ermita de les Alegries. Normalment, però, el so del corn obligava els veïns a sortir, armats, en temps de guerra i en temps de pau si hom detectava delinqüents. Si no ho feien, el senyor els imposava una multa, un ban: a Sant Sadurní 10 sous, que no era poc. És clar que també podien buscar una excusa: els veïns d’Ultramort no havien acudit a l’host que defensava Palamós perquè la tramuntana els havia impedit de sentir el corn.

El castell de la Bisbal. Al cim de la torre  hi havia el corn

A Cruïlles, el 1325, el corn del castell va sonar poc després dels primers crits de “via fors”. Una colla de fascinerosos, reunida pel rector de Cruïlles després d’haver estat expulsat pels seus parroquians per haver-los robat diners amb usura i per conviure amb una concubina a Sant Miquel, va entrar al terme de Cruïlles per fer una “correguda”. Es tractava d’una incursió curta per fer mal: van matar una persona, en Pere Barceló, i es van endur molt bestiar que pasturava pel terme. Després, calia córrer cap a casa seva, per salvar-se. Així va ser: en sentir el corn del poble veí, en Pere Negre, pregoner de la Bisbal, va veure que s’encetava una persecució i, de seguida, va fer sonar el seu corn per cridar els bisbalencs a defensar-se. El seu so es descriu de manera escueta: “dos brams”.

Elvis Mallorquí

(Article publicat a la revista Gavarres [Cassà de la Selva], n. 23, 2013, p. 34-35) 

Els Fabrellas de Sant Mateu de Montnegre

La història d’una casa oblidada de les Gavarres, el mas Fabrella, perdura en molta gent que encara avui duu el cognom Fabrellas.

No sé si els antroponimistes, els que estudien els noms de les persones, accepten que es pugui parlar de cognoms endèmics de les Gavarres per referir-se als cognoms que, d’una banda, la seva distribució actual es concentra en les comarques al voltant del massís i de l’altra, que tinguin el seu origen en un mas d’alguna de les parròquies medievals del massís. La realitat, però, ens mostra com alguns cognoms reuneixen aquestes dues característiques: el nom Maruny, nascut entre Cruïlles i Sant Pol de la Bisbal i estudiat en el n. 8 de la revista Gavarres, n’és un bon exemple, igual com el cognom Fabrellas.

L’origen etimològic del nom el fa derivar de “fàbrega” o “ferreria”, igual com cognoms molt comuns com Ferrer i Fàbregues –amb diverses variants ortogràfiques: Ferré, Farré, Fàbregas, etc.–, però el cognom Fabrellas és força escàs en el conjunt de Catalunya: unes 140 persones el duen com a primer cognom i poc més de 200 com a segon. La majoria d’aquestes persones viu a les comarques del Baix Empordà –el 35,4%–, el Gironès –el 30,7%– i la Selva –el 13,3%–; més exactament, a la zona compresa entre Girona a la Bisbal i de Torroella de Montgrí a Caldes de Malavella, que són les poblacions amb més persones que duen aquest cognom. La geografia del cognom coincideix, doncs, amb l’entorn immediat de les Gavarres. I justament a la parròquia de Sant Mateu de Montnegre existia un mas anomenat Fabrella i ben documentat entre els segles XIV i XVIII.

El mas Fabrella no era un mas qualsevol: era la seu de la batllia que tenia el priorat de Santa Maria de Cervià al veïnat de Montnegre. El batlle era l’encarregat de recollir els drets del monestir sobre les terres del seu domini i, a canvi de la feina, rebia uns petits censos, formatges i berenars dels habitants dels masos Oms, Nadal, Ullastres –avui can Riera–, Vila –avui can Cebrià–, Sàbat, Costa i Paradina –avui en runes o desapareguts–, i d’un habitant de la minúscula cellera de la capella de Santa Maria de Montnegre. Així, Pere de Fabrella el 1314 i Ramon de Fabrella el 1356, titulars del mas Fabrella i batlles de Montnegre, tenien una certa preeminència sobre la resta d’habitants del veïnat, però no deixaven de ser homes propis –o remences– depenents del monestir de Cervià.

Les mortaldats dels segles XIV i XV van fer que alguns masos desapareguessin: un d’ells, el mas Paradina, va quedar integrat en les terres del mas Fabrella, tal com ho va declarar Antoni Valls àlies Fabrella –és a dir, casat amb una pubilla Fabrella– el 1516. Al segle XVIII, la situació era la mateixa: l’any 1744 Isidro Fabrella i el seu fill hereu Pere Fabrella tenien el mas Fabrella, que ocupava 300 vessanes de terreny, i el mas Paradina, enrunat, de 15 vessanes entre els Pujolans, el camí del coll de Portell i el camí de Sant Mateu de Montnegre a Monells. Aquestes afrontacions situen el mas Fabrella al lloc on ara hi ha el mas Pujades i, efectivament, sembla que un i altre són el mateix: a principis del segle XIX l’hereu del mas Nadal i la pubilla del mas Fabrella es van casar; després de la Guerra del Francès, els dos masos van quedar en mans de la família Nadal, que així ho van declarar l’any 1894 i el 1949. La gent dels entorns, fins i tot, anomenava can Nadal Ric l’antic mas Fabrella, que també va ser coneguda, més tard, amb el nom de can Pujades, pel cognom del darrer masover que hi va viure.

L’any 1963 els Nadal van vendre can Pujades i el nom del mas Fabrella va quedar definitivament oblidat enmig de les escriptures de la casa. Però el nom no s’havia pas perdut: durant els segles XIX i XX molts habitants de la parròquia de Sant Mateu de Montnegre duien el cognom de Fabrella, i cada cop més sovint Fabrellas. La majoria eren membres de branques secundàries del llinatge que havia viscut al mas Fabrella entre els segles XIV i XVIII i que, a més, en compartia el nom. Com a totes les comarques amb important presència de masos, la casa i la família eren una sola cosa, eren inseparables. A partir del segle XIX, els canvis socials i econòmics van alterar, de mica en mica, l’ordre que fins llavors havia regnat en el món rural. Els propietaris van començar a allunyar-se dels masos: preferien deixar-hi masovers i residir ells a la ciutat o a les principals poblacions de la plana. És el que va succeir amb els descendents de Pere Fabrellas, l’hereu del mas documentat el 1744, perquè es van unir amb els propietaris del mas Nadal i van deixar masovers residint al mas Fabrella. En canvi, els successors d’un germà d’aquest Pere Fabrellas, de nom Narcís, van continuar residint durant més de cent anys al veïnat de Montnegre, a can Pepus.

Els Fabrellas de can Pepus

Gràcies a l’acurada conservació dels documents de la família de Maria Fabrellas Camós i a la tasca de reconstrucció de l’arbre genealògic per part del seu fill Santi Fabrellas González  –fa poc s’ha invertit els cognoms–, podem resseguir la història de Narcís Fabrellas i Oms, fill segon d’Isidro Fabrellas, i dels seus successors.

El 1747, en casar-se amb Teresa Boet i Reixac, Narcís Fabrellas va establir la seva residencia a una part del casal, aleshores mig enrunat, del mas Cros –una casa aixecada sobre les restes de la cellera medieval de Santa Maria de Montnegre– i va adquirir unes terres boscoses a la Pujada per plantar-hi vinya. El 1775, en redactar testament, se l’anomena Narcís Fabrellas de la Capella, per distingir-lo d’altres Fabrellas de la parròquia, i se’l qualifica de “treballador”, és a dir, que treballava com a jornaler per als masos veïns en els moments de més feina de l’any, igual que els seus veïns de can Jaques i de ca l’Escolà.

El seu hereu, Pere Fabrellas, va casar-se el 1777 amb Narcisa Vila. Havia aconseguit més bosc al Puig de la Rota per plantar-hi ceps i potser, com un germà seu anomenat Narcís, feia de masover a la casa anomenada la Pujada, propietat dels mateixos amos que els del mas Costa –o Casagran– i mas Sàbat de Montnegre, residents a Palafolls i avantpassats de l’escriptor Joaquim Ruyra.

Sabem menys coses dels seus successors: el 1807 Josep Fabrellas es va casar amb Maria Serra de Santa Pellaia i el 1839 el seu fill, Narcís Fabrellas de la Capella, contragué matrimoni amb Anna M. Salvador. Aquests últims, el 1861, van pagar l’exempció del servei militar que havia de prestar el seu fill, Josep Fabrellas. Aquest, després de casar-se amb Maria Plaja cap al 1864, residia encara en la petita casa del costat de la capella de Santa Maria, que començà a anomenar-se can Pepus, diminutiu de Josep. Cap al 1912, el seu hereu, Josep Fabrellas Plaja i la seva muller Antònia Torrent, van vendre can Pepus als seus veïns de can Jaques i, amb els seus petits fills Raimon, Josep, Emilio i Maria, van establir-se a una casa nova a Púbol, on van néixer dos fills més, l’Enric i l’Anna. Alguns d’ells, en fer-se grans van emigrar a Australia, on encara hi ha alguns Fabrellas que hi viuen. Mentrestant, a Púbol hi viu la filla d’en Raimon, la Maria Fabrellas Camós, amb la seva família.

Ermita romànica de Santa Maria de Montnegre

I què se’n va fer de can Pepus? L’any 1928 un gran incendi va asolar el veïnat de Montnegre: a part de les terres i boscos, va cremar parts de la capella de Santa Maria, dels masos Casagran i Sàbat, de ca l’Escolà i, és clar, de les dues cases de can Jaques. A l’hora de la reconstrucció, els habitants de can Jaques van decidir fer una casa més àmplia, l’actual can Jaques. En fi, amb el foc gairebé van desaparéixer del tot els últims records de la presència dels Fabrellas al veïnat de Montnegre. Per sort, encara queden els papers de la casa i la memòria dels seus hereus, que no han oblidat que vénen de can Pepus.

Elvis Mallorquí

 (Text publicat a Gavarres [Cassà de la Selva], n. 12, 2007, p. 102-103)