Molt sovint, la Dolça es devia
preguntar perquè s’havia hagut de morir el seu marit, en Guillem Trill, i
l’havia deixat sola, al capdavant d
e la casa i de la família, tan jove com era.
Els fills eren petits i portar un mas, el 1319, no era senzill. Calia organitzar
el treball a les diferents terres: als camps de cereals escampats pel veïnat, a
les vinyes i als horts que tenia al voltant de la casa, a les quintanes i al
clos tancat per tal que els animals no hi entressin a fer mal. Aquí és on, com els veïns, tenien les
cols i les verdures que servien per alimentar les persones del mas i que, a
diferència de la resta, no pagaven res als senyors.
+(Copy).JPG) |
| La torre de la casa forta de Vilabella (Cassà de la Selva) |
Efectivament, a més de la feina,
la Dolça Trill havia de calcular que una part de les collites havia d’anar a
mans d’uns senyors: la desena part de la collita, el delme, era pel paborde de
la pabordia de Setembre i Octubre –o de Cassà– que residia a la catedral de
Girona; la vintena part, corresponent a la primícia, era per als rectors de la
parròquia o, potser, més concretament pel domer d’Esclet –“ebdomedarius de Scleto”–. Això no era tot: l’abat de Sant Feliu de
Guíxols era el senyor del mas Trill i dels seus habitants, la qual cosa
significava que, juntament amb la tasca, l’onzena part de la collita, la Dolça
Trill havia de pagar uns quants censos i prestacions de treball. Els censos
eren en espècie: dues gallines per Nadal, dues “fogasses” –coques–, una perna de cansalada del millor porc de la casa per
Sant Vicenç, quatre ous per Pasqua, una quartera de civada a la mesura
d’Anyells per la festa de Sant Feliu d’agost. Les prestacions de treball es
realitzaven al llarg de l’any: tres joves –amb bous–, una el mes de maig i dues
en temps de sembrar; batudes per triturar el blat de les terres que havien
estat del domini de “na Burgesa del burg de Vilabella” –“domine Burgesie de burgo de Bilabela”–; i també podades i
veremades a les vinyes depenents de la casa de Vilabella. Això no era tot, la
Dolça Trill havia hagut de pagar els terços i els lluïsmes després de la mort
del seu marit: com que el mas havia canviat de titular, l’abat de Sant Feliu es
quedava amb una quantitat important com a taxa de mutació. A més, quedaven els
mals usos i la remença, com la que ella havia pagat al senyor del mas Revellí
de Caldes, d’on ella era originària.
L’abat de Sant Feliu de Guíxols,
a més dels drets que tenia sobre el mas Trill, en rebia també dels masos Esteve
del Pla, Oller Feliu i Revell de Vilabella, tots del veïnat d’Esclet –o “Ascleto”–, dels masos Dorca, Puigmoler,
Isarn, Llorenç, Tomàs, Gironès, Vila, Roig i Ponç de Vila, situats als veïnats
de Llebrers i Perles de Cassà, i d’algunes terres d’altres habitants del terme
de Cassà de la Selva. Al centre del domini de l’abat de Sant Feliu hi havia una
petita fortalesa: la casa forta –o “fortitudine”–
de Vilabella.
En el capbreu del
1319 l’única referència als orígens de la casa era la menció de na Burgesa de
burg de Vilabella, que n’hauria estat la senyora. Com que el document no és
l’original sobre pergamí, sinó una còpia tardana inclosa en un llibre de Sant
Feliu, és probable que el nom de la senyora sigui un altre: Berenguera de Burg,
casada amb Arnau de Burg, el 1232. Es tracta d’una sentència als drets sobre el
mas de Pere Vivet, veí de Vilabella, que es disputaven Berenguera de Burg, com
a successora del seu marit, i el ciutadà de Girona Bernat de Tallada, que havia
comprat a Arnau de Burg el mas i que al final se li reconegué la compra. Bernat
de Tallada, a més, va comprar més drets a Esclet a Ramon de Vilabella, casat
amb Peregrina, entre el 1234 i el 1237. Finalment, encara que la casa forta,
anomenada “stallium”, i el mas de
Ramon de Vilabella, després de mort, van ser repartits entre el paborde de
l’Almoina del Pa de la seu de Girona i el ciutadà Bernat de Tallada, l’any
1239, és probable que els drets de Bernat de Tallada acabessin essent donats al
monestir de Sant Feliu de Guíxols i el seu abat acabés adquirint tot el domini
que abans havia estat dels Vilabella. Es tractaria, probablement, d’una família
de cavallers documentada entre la segona meitat del segle XII i la primera del
XIII: de la primera generació, només coneixem els noms de Pere de Vilabella,
casat amb Genciana el 1172; de la segona, el nom de Guillema; i de la tercera,
els de Ramon de Vilabella i el seu germà Ferrer, fills de Guillema, i de la
probable germana i filla Berenguera, casada amb Arnau de Burg. A banda de la
casa forta de Vilabella i dels drets sobre terres i masos escampats pel veïnat
d’Esclet, també disposaven del delme de Santa Seclina: el 1210 el bisbe Arnau
va concedir a Arnau de Campdorà el delme d’aquesta parròquia, salvant el fet
que aquest l’havia de tenir pel senyor de Vilabella –“salvo jure domini de Villabela”–.
 |
| Genealogia dels Vilabella (segles XII i XIII) |
Tornem al 1319. En aquest moment
la casa forta de Vilabella pertanyia a l’abat de Sant Feliu de Guíxols, el qual
la feia cuidar com si hi visqués ell mateix. Els homes propis del monestir del
veïnat d’Esclet havien d’anar-hi a fer obres, tant als valls o fossats com a
les parets, sempre que l’abat els ho requerís. La Dolça Trill, però, era l’única
veïna que havia de prestar guaites –“gueytes”–. No sabem quan ho havia de
fer, potser un cop l’any, potser quan ho demanava l’abat. El servei, també se’n
deia “bada”, consistia en badar bé els ulls, obrint-los del tot per detectar
qualsevol novetat en el paisatge que envoltava la casa de Vilabella, situada a
mig camí entre Caldes, Llagostera i Cassà de la Selva i a prop del camí de
Girona –el “camino publico quo itur
Gerundam”–cap al mar, a Sant Feliu de Guíxols.
Al final, la Dolça sempre acabava
badant. S’encantava mirant tota la vida que hi havia als peus de la torre de
Vilabella. Els valls i els fossats plens d’aigua bruta, fins que un cop l’any
els homes de l’abat de Sant Feliu els escuraven per netejar-los. Al seu davant,
hi havia l’era: aquí els pagesos hi portaven les garbes i, quan tocava batre,
hi realitzaven el servei de batuda; després, devien guardar el gra en un graner
als baixos de la torre de Vilabella. Allà mateix hi devia haver la “coromina de
Vilabella”, un camp gran depenent directament de l’abat de Sant Feliu, on els
pagesos depenents hi traginaven els fems al temps de sembrar i, després de
segar, s’enduien les garbes fins a l’era. Les vinyes de l’abat quedaven més
lluny, segurament enmig de les terres conreades pels diferents pagesos del
veïnat. Algunes limitaven amb la “riera vella” de Verneda –la “riera veteri vocata de Verneda”–,
d’altres amb el llit del riu Gotarra.
De lluny, es va fixar en un
personatge muntat en un mul: Pere Garoard –d’aquí ve el cognom Gruart–, el
batlle de Vilabella. La seva feina era recaptar les rendes corresponents a
l’abat de Sant Feliu de Guíxols, a canvi de quedar-se’n una desena part, el
redelme o “retrodecima”. Com que
l’abat no hi era mai, ell es creia que era el senyor. Manava a tothom i a
tothora, es queixava sempre de la feina feta: que si els fossats encara eren
bruts, que si havien deixat la meitat dels raïms penjant als ceps, que si
encara faltaven garbes per recollir, que si havien caigut molts grans al camp.
Era un turment. Ara mateix, la Dolça el veia manant a tothom que refessin la
passera de fusta de la riera Verneda. Tot el veïnat hi era allà, grans i
petits. L’única que no era ella, allà al capdamunt de la torre de Vilabella.
Tot d’una ... veu que el batlle es dirigeix de dret cap a la torre. Ningú s’hi
fixa perquè els troncs de la passera s’han deslligat i cal tornar a començar.
El batlle... continua venint directe cap a la torre. Només hi és la Dolça,
sola. Crida: “Ajuda! Ajuda! Maleït siga el batlle...”. Ningú no la sent, és
massa lluny. Ell, ja és al peu de la torre, mira amunt amb un somriure burleta
dient: “No crideu, bella Dolça, tenim tot el temps del món... Ara pujo...”.
Elvis Mallorquí
[ Text publicat, amb el títol de "La casa forta de Vilabella (Esclet)", dins
el Llibre de la XXXV Marxa de Primavera, Cassà de la Selva: Colla Excursionista Cassanenca, 2013].
