El millor ballester del món

-       Tinc una idea per a la meva propera pel·lícula.

-       Ah sí? Una altra? (Però si no n’has fet cap de pel·lícula encara, tanoca). Digues, va.

-       Una pel·lícula sobre el millor ballester del món.

-       Què? Però si això ja està molt vist. En Guillem Tell surt a tot arreu: pel·lícules, sèries, còmics, etc. El tema està gastat.

-       Ha, ha, en Guillem Tell. Però si no és més que un aprenent... al costat del meu heroi, un veritable mestre, en Ferrer Ponç, de Riudellots de la Selva.

-       (Aquest tiu està sonat). Au va! Què m’expliques? En Tell va ser el millor ballester del seu temps. Va enfrontar-se al seu senyor, Hermann Gessler, governador del cantó suís d’Uri en nom dels Habsburg, emperadors del Sacre Imperi Romà Germànic. Per no inclinar-se davant del símbol de l’autoritat imperial –un barret dalt d’un pal al mig de la plaça–, va ser castigat a disparar una fletxa a la poma que aguantava el seu fill petit amb el cap. Tell va encertar i va dir a Gessler, que s’havia fixat que havia preparat dues fletxes, que la segona era per a ell. I així va ser.

-       Tot això ... sí, ja ho havia sentit. Però tot és mentida. Una invenció. Una pel·lícula de  fa temps. Són llegendes d’aquelles que, un cop inventades, s’han refet un munt de cops. Mira... la primera vegada que la van escriure va ser a finals del segle XV, més de dos-cents anys després que en Guillem Tell hagués nascut. I, de fet, la llegenda que tothom coneix és la que va deixar per escrit el gran inventor de pel·lícules, Friedrich Schiller, a inicis del segle XIX. Tan bé els hi va anar als suïssos, que van convertir Guillem Tell en un heroi nacional.

-       És clar, home, tal i com ha de ser.

-       Però si ni tan sols se sap si en Tell va existir de veritat o no. Ningú ha trobat cap document que en parli. L’única cosa que hi ha de veritat és que els pagesos de les valls alpines de Suïssa van derrotar el 1315, a la batalla de Morgarten, els cavallers del duc d’Àustria, el fundador de la dinastia dels Habsburg. Aquests, des del 1273, volien estendre el seu domini cap a les valls alpines de Suïssa per controlar els passos del Simplon i de Sant Gotard i la reacció contrària de les comunitats rurals d’Uri, Schwyz i Unterwalden, unides per un jurament d’ajuda mútua el 1291 al qual es va afegir Zurich i altres ciutats lliures i cantons. El 1315 a Morgarten, en un pas estret entre muntanyes, uns mil cinc-cents pagesos suïssos van derrotar l’exèrcit de dos mil homes i mil cavallers del duc Leopold d’Àustria.

-       En Tell hi va ser-hi, en va ser el gran heroi.

La Torre Ponsa de Riudellots, a inicis del segle XX

-       Au va. Es diu que ell duia una ballesta, però a Morgarten els pagesos anaven armats amb alabardes, llances acabades amb una destral. No t’ho creguis tot, si us plau. Tot són rumors: diuen, diuen, diuen.

-       En canvi, el teu personatge... com has dit que es deia?

-       Ferrer Ponç, de Riudellots.

-       Això. Doncs, tu dius que aquest és autèntic, no? Però si ningú el coneix!

-       És veritat. Ningú no el coneix. Però és real. El seu nom surt en un pergamí del 1265. I vivia en un petit mas, el mas Ponç de Riudellots, tan discret i humil com ell. Res a veure amb la casa que els seus descendents hi van construir a sobre, la torre Ponsa. Una casa amb torre, però això són figues d’un altre paner.

-       A quines batalles va anar, aquest paio? No se’l coneix per cap batalla, sinó per un detall aparentment insignificant. Feia de testimoni en un plet entre senyors.

-       No pot ser... Ha, ha, ha! El millor ballester del món... humil i discret... Testimoni d’un plet? Ha, ha, ha! Però si no tens res per començar la teva pel·lícula!!

Distància d'un tret de ballesta a la Girona del s. XIII

-       Al contrari. Això és un començament magnífic. Jo ja ho veig. Abans dels crèdits inicials de la pel·lícula, veurem els preparatius del judici, enmig d’uns prats per on passen les aigües enllotades de diversos rius i rieres. Van apareixent els crèdits. Després, s’inicia el judici. Te’l resumeixo. És l’any 1265. L’acusat és el clergue Guillem Gaufred, tresorer de la seu de Girona. Nou anys abans, el 1256, havia comprat el domini del cavaller Arnau de Vilademany sobre uns deu masos de Riudellots. Però el van acusar, com que era un eclesiàstic, de no ser una persona idònia per posseir un feu laic. Diversos testimonis van ser citats a declarar per veure de quins masos es tractava i on es trobaven. Es veu que els senyors no s’aclarien entre ells: veien tots els masos iguals. Tothom tenia clar que el mas de Raïl o Arrel era del ciutadà gironí Bernat de Banyoles i que els masos d’en Guillem Gaufred relativament a prop. El més proper de tots era el mas Gombau, situat a una ballestada o tret de ballesta del de Raïl.

-       Ja està?

-       No, encara no. Fixa’t-hi. Són pagesos que compten les distàncies amb tirs de ballesta!

-       I...? Què passa? Jo compto les distàncies amb temps: Girona-Barcelona, una hora per l’autopista, mitja amb el TGV!

-       Exacte! Ells sabien comptar amb tirs de ballesta perquè sabien tirar amb una ballesta, era la seva arma. No les espases dels cavallers. Amb una ballesta podien matar de cop qualsevol cavaller.

-       Molt bé... I en Ferrer Ponç, què?

-      Ara ve, el meu heroi. Ell no va dir el mateix que els altres. Ell va afinar més que ningú. Va dir que la distància entre el mas Raïl i el mas Gombau era la mateixa que hi havia entre la notaria de Girona i el forn del Mercadal, exactament 175 metres. “Quantum est de scribania usque ad furnum Mercatalli” va escriure el notari. El forn del Mercadal era entre l’església de Santa Susanna i l’actual carrer de Santa Clara i l’escrivania, a l’altre marge de l’Onyar, a l’actual carrer de l’Argenteria. Entre els dos punts, aleshores, hi havia una esplanada sense urbanitzar al mig de la ciutat per on circulava el riu Onyar.

-       Ah, molt bé. I què vols dir amb això? On vols anar a parar?

Parts d'una ballesta

-       És evident, home. Ell, en Ferrer Ponç, sabia exactament les distàncies perquè era un magnífic llançador de ballesta. Segur, segur que era ell qui havia guanyat la competició anual que es feia a Girona, al llit de l’Onyar, cada any. El Joc de la Ballesta. No havia donat el seu nom propi. “Fletxa negra”, li deien. Anava tot vestit de negre i les seves fletxes també.

-       I com ho saps això?

-       Fixa’t, el seu nom és Ferrer Ponç. Segur que era el nebot del ferrer del poble i passava moltes hores ajudant-lo. Tocant el carbó per la forja, quedava ell negre i també les fletxes que hi acabava d’adobar. En tenia de tots tipus al carcaix: “cairells” amb el tronc curt i la punta de ferro piramidal; “tretes” que eren les sagetes més corrents; i “vires” més primes i de punta aguda. A casa seva, com tots els pagesos, tenia una llança i un pavès, un escut allargat per tal de protegir-se mentre parava la ballesta subjectant-la amb un peu per l’estrep i ajudant-se del croc –o ganxo– que duia penjat a la cintura.

-       Home això ja vindrà. Tot sol. No cal pensar-hi gaire. El més important és trobar la figura, l’heroi, la llegenda, el mite. Diuen que el rei Jaume I va conquerir Mallorca amb l’ajuda d’una ballesta de torn. Diuen que ell mateix, mentre anava assetjant les fortaleses del que seria el regne de València, anava incorporant ballesters sarraïns al seu exèrcit. Diuen que el seu fill, el rei Pere II, va defensar Girona de l’atac del rei francès Felip l’Ardit, el 1285, amb a

Ballesters a les parets del Saló del Tinell, Barcelona

quests ballesters i també en tenien a les galeres que van destrossar l’armada francesa a les illes Formigues, prop de Palamós. Diuen que eren considerats “los pus sobirans ballesters del món”. Diuen que al Saló del Tinell del Palau del Rei, hi ha dibuixats una colla de ballesters. Fixa’t-hi. Veus que n’hi ha un que hi destaca?Molt bé. D’acord. Era un crac amb la ballesta de croc. Però ... a veure. Si era tan bo disparant, no havia anat a cap guerra? En quines batalles havia participat? Què hi feia a Riudellots de la Selva, dissimilant que continuava essent un pagès? Com anirà l’argument de la pel·lícula?

-       El que va vestit de vermell?

-       Sí, és clar. Diuen que aquest color el distingia dels sarraïns. Que era cristià.

-       Així... podria ser en Ferrer Ponç?

-       Evident. Això és el que diuen. És l’heroi de la pel·lícula. Una llegenda. El nostre Guillem Tell.

-       Però... no hem quedat que aquest era producte de la invenció, de les llegendes? El teu també te l’acabes d’inventar?

-       Si us plau, home, no t’ho creguis tot. Tot són rumors: diuen, diuen, diuen.

Elvis Mallorquí


[Text publicat a la Revista de l'Institut de Santa Coloma de Farners, 2n trimestre del curs 2014-2015, p. 18-19]

És només una mata de jonc?

Senyores i senyors, em sap greu anunciar-vos que, per mi, cada cop és més difícil imaginar una pel·lícula. Estic encallat en una mateixa imatge. L’enquadro. Me la miro. La remiro. I la torno a mirar. Una sola imatge em genera tantes preguntes que sóc incapaç de pensar en lligar-la amb altres fotogrames i que en pugui sortir una pel·lícula. Ni tan sols un curtmetratge. Potser pateixo un síndrome, com el dels escriptors amb la “pàgina en blanc”. Algú sap si existeix el “síndrome del fotograma fixe”? I sabeu d’algun cineasta que se n’hagi sortit?

Estic desesperat. Per culpa d’aquesta imatge. Mireu-la bé. Què hi veieu? Una mata? Una mata de jonc en un riu sec? Segur? Només això? Penseu-vos-ho bé. Si la vostra resposta és afirmativa i us quedeu tan amples, és que sou uns simples aprenents. O uns ximples. Disculpeu que sigui tan franc, però és així. Ja em sap greu. Us ho dic no pas per fer-vos sentir malament ni per res més. Simplement és perquè jo també hi he passat.

Tot va començar quan mirava d’enquadrar aquesta imatge. Era només una prova. La volia per als crèdits del final d’una pel·lícula. De cop, em vaig fixar que era una mata de jonc enmig d’un riu per on ja no hi passava gota d’aigua. On era l’aigua del riu? Per què ni aquest ni cap altre riu en porta d’aigua? Diuen que és perquè es fa servir per regar i per l’aigua corrent dels pobles. Però, si no n’hi ha, d’on la treuen? Dels pous, potser. I si fos per què plou menys que abans? Perquè… de veritat plou menys que abans? Com ho sabem? Diuen que el clima canvia… Segur? I per què canvia? …

Vaig estar tot un dia encadenant perquès. Vaig acabar esgotat. I a la nit… és clar, no podia dormir. La ment encara estava ben activada. Massa activada. I tot va anar cap a pitjor. Les preguntes que em venien al cap ja no eren sobre l’aigua del riu, sinó sobre la mata. Segur que era una mata de jonc? Com ho sabia jo, que no tinc ni idea de botànica? I la imatge... era autèntica? L’haurien trucat? Són així totes les mates de jonc del món? Quines varietats existeixen? I ... per què hi ha varietats? Com és que ningú ens explica per a què serveixen les mates de jonc? Són als rius ... però per què? ... I com és que ...? I ... per què? ...

Em devia adormir en un moment o altre, però la meva ment no en va pas ser conscient. Va continuar desperta. En una completa efervescència mental. Per això no li va sobtar –a la meva ment– que apareguessin tres estranys personatges al seu voltant. Segons deien, volien respondre els meus –o als seus, és a dir, als de la meva ment ... o jo què sé de qui– interrogants amb la veritat, tota la veritat i res més que la veritat. Però, es preguntava la meva ment, ... com podien saber-la, la veritat? Per què me la volien fer saber? Com era que em volien ajudar? Amb calma, van respondre. “Sabem la veritat perquè som mestres i et volem ajudar perquè preguntes”.

El primer que es va acostar duia els cabells blancs i rinxolats d’una perruca clàssica del segle XVIII. Mocador blanc al coll i una jaqueta morada amb uns botons daurats que em van atreure la mirada –la de la meva ment, és clar, perquè el meu cos dormia–. De què devien estar fets? I semblaven ben cosits... Eren iguals tots? O n’hi havia algun de diferent? Com era?

“Estimat deixeble, veig que la seva mirada s’atura on no toca. No em miri els botons que no som aquí per això. Era pel jonc, ho recorda? Deixi que em presenti. Sóc el mestre Carl von Linné, d’Uppsala. Botànic i moltes altres coses. Al seu país n’hi diuen jonc o jonc boval. Se’n troba a tot arreu i sempre prop de rius, rieres i aiguamolls. Jo he voltat molt, pel nord d’Europa, de França fins al meu país, Suècia, i també n’hi ha. Per això, l’he inclòs en el meu treball del Systema Naturae, on he procurat classificar tots els éssers vius en espècies, gèneres, famílies, ordres, classes, divisions i regnes. Sóc un taxònom, em diuen. I el jonc hi té un lloc:

-        és del regne de les plantes, perquè és un ésser viu que no es pot moure tot sol, té parets cel·lulars fetes de cel·lulosa i realitza la fotosíntesi, és a dir, converteix matèria inorgànica en matèria orgànica gràcies a l’energia de la llum;

-        de la divisió de les magnoliòfites o angiospermes, perquè té flors en les quals hi ha uns òvuls que reben el pol·len a la superfície i dels quals creix una llavor;

-        de la classe de les liliòpsides o monocotiledònies, perquè té un sol cotiledó al seu embrió;

-        de l’ordre de les poals, perquè són herbes que són pol·linitzades de manera anemòfila, a través del vent;

-        de la família de les ciperàcies, que s’assembla a la família de les gramínies;

-        del gènere Scirpus i de l’espècie holoschenus.

Aquest és el nom que li vaig posar. En llatí, és clar, com mana Déu, que és qui ha fet tota la Creació. De fet, potser em vaig equivocar una mica: sembla un jonc, però no és de la família dels Juncus –nom llatí derivat de jungere, unir o vincular– perquè no serveix per a fer-ne cistells o seients de cadira. El motiu és que les tiges són toves i es poden esclafar entre els dits. De fet, l’única espècie que se n’ha tret profit és el papir d’Egipte, el Cyperus papyrus. Els antics egipcis hi escrivien i, segons apareix a la Bíblia, Moisès, quan encara era un nadó, va ser trobat flotant al riu Nil en una barqueta feta d’aquesta planta”.

El mestre Linné va acabar el seu discurs. Per un moment, em va deixar sense paraules. Vaig assimilar ràpidament el que m’havia explicat, potser no tot, i de seguida vaig cercar amb la mirada l’aprovació dels seus dos companys. Mentre ell s’asseia davant meu, el segon mestre s’alçava disposat a pronunciar les seves reflexions. Anava vestit amb una moda que jo –o la meva ment– desconeixia totalment. Una barretina al cap i un hàbit negre, com si fos de monjo. Tenia, però, unes quantes cicatrius a la cara i a les mans. Era evident, doncs, que havia lluitat molt amb l’espasa.

“Valerós deixeble, vós sou aquí per aprendre de mi. Ai las, no he deixat l’espasa, però ara sembla que als reis ja no els agrada tant la cavalleria i prefereixen uns pobres infants armats amb llances, ballestes i escuts. Com els almogàvers, de qui n’he escrit una Crònica per deixar constància dels seus valerosos fets d’armes en què, jo mateix, m’hi van fer incloure. Sóc el mestre Ramon Muntaner, segons em diuen. He de dir que les paraules del mestre Linné m’han agradat molt, sobretot perquè explica que tota la Natura és obra de Déu i que nosaltres l’hem de conèixer per aprofitar-la tota al nostre servei. I l’hem de conèixer perquè qualsevol planta o animal ens pot servir d’exemple per al nostre comportament. No heu llegit el Llibre de les Bèsties del mestre Ramon Llull, de Mallorca? És d’uns animals que aconsellen el lleó, que n’és el rei. Jo he escrit una història semblant per als nostres tres reis de parla catalana, el de Catalunya-Aragó-València, el de Mallorca-Rosselló i el de Sicília, sobre «quin és l'exemple de la de mata de jonc?» i jo mateix li he respost que «té una força que, si tota la mata lligueu ben fort amb una corda, i tota la voleu arrencar ensems, us dic que deu homes, per molt que estirin, no l'arrencaran, encara que alguns més s'hi posessin; i, si en traieu la corda, de jonc en jonc l'arrencarà tota un minyó de vuit anys, que ni un jonc no hi quedarà. E així seria d’aquests tres reis, que si entre ells hi havia devision neguna ne discòrdia, ço que Déus no vulla, fèts compte que han de tals veïns que pensarien de consumar la un ab l’altre».

El mestre Muntaner va callar, escoltant-se a ell mateix. Semblava satisfet pel somriure que feia. Diria que ell no només veia la mata de jonc com un reflex del Senyor Déu que l’havia creat. També hi llegia els seus ideals polítics i els intentava transmetre als governants de l’època. Semblava que deia que la mata de jonc i totes les jonqueres del món havien estat creades per mostrar a tot el món que la unió fa la força. Enmig d’aquests pensaments, es va aixecar el tercer personatge. Era el més jove, però per les arrugues i la pell cremada de la cara, semblava el més vell. Un cop dret, es recolzava sobre l’aixada que duia a la mà. Cansat, estava.

“Han parlat fins ara uns mestres molt savis. Jo no ho sóc pas. Déu me’n guard de parlar de Déu Nostre Senyor en aquesta manera. Qui sóc jo per dir res d’allò que no he de saber? Si ho voleu saber, pregunteu al rector del meu poble, Palau-saverdera, enmig de l’Empordà. Jo, sóc pas mestre. Un pobre pagès. De nom, Sebastià Casanovas. Empobrit per culpa de la bogeria de mon pare que en temps de la guerra entre l’arxiduc Carles i Felip V va entrar en una companyia de voluntaris imperials, «gastant ells molta grandesa y fent moltas insolèncias ... no feyan altra cosa que anar tots los dias per los ostals, menjant y vavent y jugant y mantanint donas, y després de aver menjat trencaban tots los plats y vidras que eran per las taulas ... La desgràcia és que sos fills ho han agut de pagar y encara los néts y basnéts se’n recordaran». Per això, vista la meva experiència, vaig escriure un llibre en què «advartesch a tots mos decendents que, en cas que en ningun temps hi agés algunas guerras, que en ninguna de las maneras no se afaciónian ab un rey ni ab altra, sinó que fàcian com les matas que són per los rius, que quant ve molta aigua se aclatan y la dexen pasar, y després se tornan alsar quan l'aigua és passada». És així que, quan veig la mata de jonc enmig de l’aigua, em veig a mi mateix i a tots els humils que cada dia hem de lluitar per sobreviure en un món poblat de llops i voltors que esperen el seu torn per convertir-nos en la seva víctima. Un amic em deia: «la guerra és cosa de soldat, jo sò homo de mon treball».

El mestre Casanovas callà i tornà a asseure’s. Jo –és a dir, la meva ment– vaig tancar els ulls un petit instant. En obrir-los, ja no hi eren. Només em quedaven les seves paraules. Grans mestres, que havien parlat molt bellament de la veritat que hi ha rere la mata de jonc. Una veritat que són moltes veritats a la vegada, una per cadascun de nosaltres. Una imatge de la creació divina? Un ideal d’unió de reis i regnes enfront dels enemics? Una actitud de combat humil per no acabar convertit en un dany col·lateral d’un conflicte que no hem decidit? O, tan sols, una planta?

Buf... Ja no puc més. Finalment m’adormo. ... Però ... I tu? I vosaltres? Què hi dieu?

Elvis Mallorquí

Bibliografia

• Jaume I, Bernat Desclot, Ramon Muntaner i Pere III, Les quatre grans cròniques (edició de Ferran Soldevila), Barcelona: Selecta, 1971, p. 934.
• S. Casanovas, El Manuscrit de Palau-saverdera. Memòries d’un pagès empordanès del segle XVIII (edició de Jordi Geli i M. Àngels Anglada), Figueres: Carles Vallès, 1986, p. 34 i p. 54-55.
• X. Torres, Els llibres de família de pagès. Memòries de pagès, memòries de mas (segles XVI-XVIII), Girona: CCG Edicions, 2000, p. 97-99.

[Text publicat a la Revista de l'Institut de Santa Coloma de Farners, 1r trimestre del curs 2015-2016, p. 10-11]