El paisatge sonor de les Gavarres a l’edat mitjana estava dominat per les campanes de les esglésies i els corns dels castells
Avui sentim
música a tothora, a tot arreu. Ens anima, ens alegra, ens acompanya en els
moments durs, en sentim a la feina, mentre viatgem. Però cada cop menys sovint
cantem o toquem un instrument. Això ho deixem per als especialistes, els
músics. Set-cents anys enrere, qui volia música l’havia de crear ell mateix. Es
cantava molt més. I amb materials casolans –pells, fustes, canyes, ossos,
cordes– es construïen senzills instruments. De músics professionals, però,
també n’hi havia.
Joglars i trobadors. L’any 1340 un
jove havia de “tocar el flabiol i el tamborell” al veïnat de Palol, a
Llagostera, per “als homes que ballaven”.
Fins i tot, als volts de Carnaval ja se signaven contractes per muntar cobles
que actuarien durant l’any següent: el febrer del 1322 Pere Negre, d’Ullastret,
i Jaume Valls, de Gualta, trompetaires, van muntar una societat amb un joglar
de Torroella de Montgrí, Guillem Bonet. La música que feien devia ser sorollosa
i estrident, tant que els veïns d’Ullà, el 1326, se’n van queixar al bisbe.
Una
altra cosa eren els trobadors, cavallers cultes que componien cançons d’amor
dedicades a una dama sempre inabastable. El més cèlebre dels que voltà les
terres gironines fou Guillem de Cervera, que obtingué del rei Jaume I les
rendes dels dominis reials de Caldes de Malavella i Llagostera entre els anys
1260 i 1266. En una pastorel·la, ambientada “entre
Caldes e Penedes, pres de Santa Seglina”, ell mateix, rere el nom de
Cerverí –de Girona–, sermoneja una jove pastora que, poc després d’haver-lo
rebutjat, el cercava per lliurar-se al seu amor. El model literari i musical dels trobadors era imitat pels més
instruïts de les classes populars: els escrivans i els notaris. Aquests
s’entretenien dibuixant i escrivint poemes i cançons a les cobertes dels registres
notarials, com els de Castelló d’Empúries.
A les esglésies. La música era part
imprescindible de la litúrgia: a les escoles de la catedral i dels monestirs,
on es formaven els clergues, s’ensenyava bàsicament gramàtica –llatina, és
clar– i cant. Enmig de la foscor de la nau romànica de la majoria d’esglésies
rurals, il·luminada tan sols amb dos o tres ciris, els personatges pintats als
murs adquirien una vida pròpia quan les veus dels rectors, normalment més d’un
per parròquia, entonaven les melodies del cant gregorià. Sobretot si era des
d’un lloc especial com el cor, des d’on el 1308 el domer i el diaca de Quart
cantaven les matines.
 |
| Monjos cantant (Biga de Sant Miquel de Cruïlles) |
Aquestes
mateixes melodies adquirien majestuositat quan les cantaven els monjos
benedictins –mai més de vint– en una gran església romànica, com les dels
cenobis de Sant Pere de Galligants, Sant Feliu de Guíxols, Santa Maria de Cervià
o Sant Miquel de Cruïlles. Aquí les oracions i els cants regien la vida diària dels
monjos. I la de les monges de Sant Daniel de Girona. Però sovint aquests cants
no eren oberts als veïns, només se celebraven de portes endins i de cara a Déu.
Campanes a tothora. El que sí se
sentia a tot arreu eren les campanes de l’església: la que el mestre campaner
Guillem de Montagut va fer, fonent coure i estany, per al temple de Castelló
d’Empúries el 1296 havia de tenir “un bon so i una bona veu”. Les campanes no
eren per fer ballar, però marcaven el ritme de la vida diària. Calia saber
fer-les sonar i, sobretot, tenir les claus de l’església per estirar-ne la
corda. Per això, els campaners medievals eren clergues: el claver en parròquies
grans; el diaca en les petites. De Quart, Llagostera i Paret-Rufí –Domeny–,
sabem quins tocs es feien entre el 1308 i el 1321: el de les hores de laudes,
matines i vespres, per resar; el de missa major, per convocar els parroquians;
el de difunts; el salut a la Verge Maria al vespre; i, quan calia, el de trons
i tempestes.
Els
visitadors episcopals i els parroquians prestaven especial atenció a les
campanes. L’any 1329 calia reparar els campanars mig arruïnats del Castellar i
de Sant Mateu de Montnegre perquè les campanes no es podien polsar “sine magno periculo” –sense un gran
perill–. Mentrestant, els sagristans
de Fitor i de Fornells devien adormir-se sovint i no tocaven a matines; a Monells
passava el mateix, de manera que es deia l’ofici matinal amb presses “quia gentes volunt audire missas ... et ire
ad operas suas” –perquè les gents volen oïr missa i anar als seus afers–. A Llaneres –Castell d’Empordà– era al
vespre que no sonaven bé les campanes. I a Calonge, si el claver, per eixugar
els deutes, convocava uns companys per jugar a l’església, les campanes
acabaven trencant el silenci de mitja nit.
 |
| La Torre del Corn, a la dreta de la Porta Ferrada |
Sons d’alarma i avís. El 1353 les
campanes de Sant Miquel de Cruïlles van respondre els crits de “Via fors!” dels monjos que havien
presenciat l’intent d’assassinat del prior del lloc. Per cridar a sometent,
però, hi havia un altre instrument pensat just per això: el corn. En principi,
era fet de banya de boví, però la ceràmica permetia de fer-ne de més grans,
duradors i sonors que s’instal·laven al capdamunt de la torre més alta dels
castells de Lloret, Sant Iscle –Vidreres–, Sant Sadurní, Cruïlles, la Bisbal,
Rupià, Ullastret. O d’algun monestir amb drets jurisdiccionals: el de Sant
Feliu de Guíxols encara avui conserva la “torre del Corn”. A Sant Pere de
Galligants, també n’hi havia un: el del forn del monestir que anunciava que el
pa ja era cuit, cosa que, segons una notícia del 1251, molestava enormement els
malalts del veí hospital de la seu.
El toc
del corn era el senyal que la comunitat s’havia d’aplegar al seu entorn per escoltar
els pregons de l’autoritat local: el 1325 es va pregonar “cum sono tube” –amb el so del corn–, des del cim del castell de la
Bisbal, que ningú fes mal als habitants de Cruïlles. També cridava els veïns a
l’assemblea: el 1339 les universitats d’Ullastret i de Serra de Daró es van
reunir a la plaça del castell de Cruïlles i el 1391 la de Lloret ho va fer al
cementiri de l’església vella de Sant Romà, l’actual ermita de les Alegries.
Normalment, però, el so del corn obligava els veïns a sortir, armats, en temps
de guerra i en temps de pau si hom detectava delinqüents. Si no ho feien, el
senyor els imposava una multa, un ban: a Sant Sadurní 10 sous, que no era poc.
És clar que també podien buscar una excusa: els veïns d’Ultramort no havien
acudit a l’host que defensava Palamós perquè la tramuntana els havia impedit de
sentir el corn.
 |
| El castell de la Bisbal. Al cim de la torre hi havia el corn |
A
Cruïlles, el 1325, el corn del castell va sonar poc després dels primers crits
de “via fors”. Una colla de fascinerosos, reunida pel rector de Cruïlles
després d’haver estat expulsat pels seus parroquians per haver-los robat diners
amb usura i per conviure amb una concubina a Sant Miquel, va entrar al terme de
Cruïlles per fer una “correguda”. Es tractava d’una incursió curta per fer mal:
van matar una persona, en Pere Barceló, i es van endur molt bestiar que
pasturava pel terme. Després, calia córrer cap a casa seva, per salvar-se. Així
va ser: en sentir el corn del poble veí, en Pere Negre, pregoner de la Bisbal, va
veure que s’encetava una persecució i, de seguida, va fer sonar el seu corn per
cridar els bisbalencs a defensar-se. El seu so es descriu de manera escueta: “dos brams”.
Elvis Mallorquí
(Article publicat a la revista Gavarres [Cassà de la Selva], n. 23, 2013, p. 34-35)
