CÒSMIQUES - PLANETÀRIES - CONTINENTALS - NACIONALS - COMARCALS - LOCALS - FAMILIARS - PERSONALS - HISTÒRIQUES - LINGÜÍSTIQUES - LITERÀRIES - MUSICALS - IMAGINÀRIES
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Caldes de Malavella. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Caldes de Malavella. Mostrar tots els missatges

divendres, 28 de febrer del 2014

"Xarrabascos" i camins perduts


El pas continu de persones i vehicles per les Gavarres i les planes veïnes ha deixat moltes empremtes, gairebé invisibles, en el paisatge

Riera Rocana, prop de can Bou de Sant Sadurní
“En el silenci forçós de la tartana, durant la seva llarga marxa”, Joaquim Ruyra repassava tots els records tràgics de la seva vida abans d’enfrontar-se a l’enorme devastació causada per l’incendi del 1928 a les seves propietats de Montnegre. Ofuscat per les seves preocupacions i temences, no es fixava en el camí que traçava el seu vehicle des que s’havia enfilat des de Cassà de la Selva muntanya amunt, cap a Santa Pellaia i Sant Mateu. Tampoc degué adonar-se que, prop del puig d’en Vinyoles, les rodes del seu vehicle trepitjaven les marques de molta altra gent que hi pujava des de Quart i del Castellar.

El vell camí de Monells. Encara avui, la carretera que uneix Quart i Montnegre, que el mateix Ruyra va contribuir a finançar amb part dels diners recaptats amb la seva campanya en favor dels damnificats de l’incendi, es creua contínuament amb un camí molt antic. Figura en un plànol del Castellar de 1774 i es documenta a Montnegre l’any 1744. Des de ca n’Oms de Montnegre, s’enfilava cap a can Pujades –l’antic mas Fabrella– i cap als puigs de les Teixoneres i del Suro Robat –dits abans Conilleres i Fregasacs– abans de baixar cap al Rissec. Es tracta, sense dubte, del camí que duia al mercat de Monells i que ja apareix documentat el 1132 al Castellar: la “carrera que pergit ad ipsum forum de Monnels”. Aleshores, només feia trenta anys que Ramon Otger, senyor del castell de Monells, havia traslladat al costat de la seva fortalesa, el mercat que se celebrava al veïnat d’Anyells, a Corçà, des del segle XI. 

A Monells i, abans, a Anyells, s’hi celebrava el mercat setmanal més antic de totes les comarques gironines, només al darrera del de la ciutat de Girona. El fet no és gens casual: Anyells, sobretot, es trobava en un punt fronterer entre els comtats de Girona i d’Empúries i al centre d’una confluència de camins documentats entre els segles XI i XIII que venien de Parlavà, de Cruïlles i del coll de la Ganga, de Sant Sadurní i Santa Pellaia, de Madremanya i Girona pels Àngels i, com hem vist abans, de la comarca de la Selva passant pel Castellar i Montnegre. Que el senyor de Monells el volgués traslladar al costat del seu castell és ben lògic: pel poble passava l’antic “camí d’Empúries”, un itinerari que comunicava Empúries i Girona fent una gran marrada fins a la Bisbal per evitar creuar el riu Ter, que fins al segle XIV desembocava a Empúries i no pas a Torroella. S’ha pogut identificar gràcies a la referència a una “strata” entre Cruïlles i la Bisbal l’any 891 i gràcies a diferents topònims: Millars –derivat de mil·liaris–, les Estrades –indret de Madremanya–, el Pedró –nom que apareix a més d’un poble–, Carreres –nom antic de l’actual torre Mirona– i el mateix nom de Cruïlles. A més, les restes de nombroses vil·les, un fragment de camí empedrat i un petit pont a prop de Serra de Daró confirmen que aquest itinerari devia definir-se en temps dels romans.

Camins fondos. A l’altra banda de les Gavarres, la selvatana, també hi ha camins oblidats enmig de la plana. Sovint han quedat tallats, menjats pels camps veïns o inutilitzats per les vies de comunicació que s’han construït recentment. Entre Llambilles i Quart el vell camí de Girona a Sant Feliu de Guíxols es perd entre boscos i camps. En canvi, entre la Verneda i Sant Ampèlit de Panedes està en prou bon estat perquè serveix de camí veïnal. Qui sap si encara conserva l’amplada de quan es va “desdoblar” el 1322: de poder-hi passar només les mules dels traginers, els ciutadans de Girona van promoure que s’eixamplés prou com per permetre el pas simultani de dues carretes tirades per animals. Un senyal inequívoc de l’increment de l’embalum de les mercaderies que hi circulaven.

Una mica més a ponent, pel centre dels veïnats de Llebrers i Sangosta, es conserva un tram abandonat del vell camí que anava de Girona o, en realitat, del gual del Bugantó al sud de Llambilles, fins al castell de Llagostera. “Camí fondo” o “camí de la Mosca”, en diuen els veïns. Els noms semblen recordar les seves incomoditats: si era enfonsat, les basses d’aigua devien afavorir la proliferació d’insectes i, després de les pluges tardorals, no devien desaparèixer en tot l’hivern.

I la Via Augusta? Més a ponent trobem altres camins que sortien de Girona i que es dirigien al sud: el camí de Tossa, que passava per Sant Andreu Salou i Campllong i que, a Fornells, entroncava amb el camí vell de Caldes de Malavella a Girona, que passava a prop de l’Estació de Riudellots de la Selva. A l’altura de la carretera Nacional-II –la “General” de tota la vida o l’A-2, com figura als cartells–, es circulava pel camí ral, documentat al segle XIV com a “camino publico barchinonense”. Molts historiadors i arqueòlegs han cregut que per aquí passava el camí més antic de totes les terres gironines, la Via Augusta romana, hereva d’un mític camí d’Heràcles que ja existia en temps ibèrics. 

"Xarrabasco" de can Morat, a Riudellots de la Selva
Però potser no era exactament així. Gràcies a dos mil·liaris trobats a Palau-sacosta el 1931, sabem que la via romana sortia de la ciutat de Gerunda, fundada el segle I a.C. en direcció sud cap a la ciutat d’Aquae Calidae, l’actual Caldes de Malavella. Gràcies a dos plànols parcel·laris dels termes de Riudellots de la Selva i de Palau-sacosta, dels anys 1863 i 1866, respectivament, i a d’altres d’alguns petits sectors de Fornells, podem resseguir sobre el terreny el vell camí de Caldes a Girona. Així, l’hem pogut relacionar amb una paraula que no apareix als diccionaris: “xarrabasco”, que seria un sot en el terreny. Per alguns podia ser perillós: “No t’acostis al xarrabasco que podries caure-hi!”, diuen els avis. Per d’altres, un xarrabasco era més gran, gairebé un penya-segat. A Riudellots, però, hi ha quatre xarrabascos –prop de can Rautis, de can Conis, de can Morat i de can Rubirola– que, tots ells, es troben sobre el traçat del camí vell de Caldes a Girona. Per això, no és descabellat relacionar aquest mot amb “xaragall”, el regueró que forma l’aigua de pluja en escórrer-se per un terreny inclinat del qual va excavant, fins a algun metre de fondària i amplària, la terra. A les moltes variants del mot enregistrades als diccionaris –“aixeragall”, “aragall”, “sargall”–, hi podem afegir els “xorragais” que diuen a Quart i, per què no, els “xarrabascos”. Serien, doncs, fragments de camins fondos, d’origen antic i actualment en desús, que han quedat aïllats de la resta del camí i sovint envoltats de boscos que n’impedeixen entendre l’origen i la funció.

Camins enclotats, roderes gravades a les pedres, xarrabascos oblidats, ponts invisibles. Petites mostres d’un patrimoni fràgil que, si ha sobreviscut, és perquè el seu valor no és material. Són les petges del pas de moltes persones al llarg del temps. Són les empremtes que han deixat les generacions del passat en el món en què vivim. 


Elvis Mallorquí


(Text publicat a Gavarres [Cassà de la Selva], n. 24, 2013, p. 90-91)

dimarts, 17 de desembre del 2013

Prenent les aigües



FACÈCIA VERÍDICA EN UN SOL ACTE

[Mitjans d’abril del 1326. Hostal d’en Bonaire Sabater, Caldes de Malavella. Dos homes, un escrivà i l’altre simple ajudant, xerren prenent un got de vi. Se’ls atansa l’hostaler, àvid de notícies].

Hostaler
-          Idò, què fem, mossènyers*? Com tenim la patum*?

Ajudant
-          Voldrà dir lo reverendíssim pare Pere, per la misericòrdia divina bisbe de Gerona*!

Hostaler
-          És per fer-ne via!

Escrivà
-          “Discrasia”, m’ha fet escriure... I tant que és una desgràcia! Una terrible desgràcia!

Hostaler
-          Coi... sí que és greu, la cosa! Que s’està morint, el pobre? Expliqueu-m’ho bé, que fa molts anys que aquí no vivim la mort d’una persona de tan alt llinatge...

Ajudant
-          Morint... Valga’m Déu Nostro  Senyor, que no ho vulga ni pensar!

Escrivà
-          És per a nosaltres, la desgràcia ... que hem de restar en aquesta vila mentre lo reverendíssim es recupera de la malaltia. Emperamor d’açò* ... no podem anar a la metròpolis* del sud, a Tarragona, on la vida és més alegre* que ací.
Ajudant
-          La voluntat de Déu Nostro Senyor així ho vol. Pregam per tal que es refaci prest.

Escrivà
-          I que els metges hi procurin alguna cosa més, que fent-li prendre les aigües caldes, ja no reeixirem a marxar cap al concili que lo reverendíssim arquebisbe, Eiximèn de Luna, havia convocat.

Hostaler
-          I... com és que lo sènyer bisbe està així prostrat amb aquesta malaltia?

Escrivà
The Goute [La Gota], James Gillray, 1799.
-          Fa unes setmanes, el dilluns aprés Pasqua, el bisbe va rebre notícia del que s’havia esdevingut al monestir d’Ullà amb la representació de les Tres Maries el divendres de la Passió de Crist Nostro Senyor. Furiós, va dictar-me una lletra* per a la batllessa* d’Ullà, manant-la que fes prendre tres hòmens pels excessos que havien comès i d’imposar-los una fermança* de 1.000 sous a cadascun. Això és més el doble del que guanyo jo en tot un any! Degué ser la fúria d’aquell dia el que li va causar la malaltia. L’endemà va despertar-se amb un dels peus roig com la sang i inflat a punt d’esclatar.

Ajudant
-          Plorant de dolor va estar-se tota una setmana. Els canonges de la seu de Gerona ens van recomanar una estada als banys de Caldes, famosos en totes les terres del Principat.

Hostaler
-          Nobles, reis i prínceps que han passat per Caldes hi han fet estada. Diuen que, després de crear el món, el mateix Déu Nostro Senyor s’hi aturà un moment per descansar.

Muralla del castell de Caldes, aixecada al s. XIV.
Escrivà
-          Ara és el bisbe el que hi ha passat ... i s’hi ha quedat tan a gust, que ha fet cloure tot el castell de Caldes, amb els banys a dintre, per a ell sol.

Ajudant
-          Només als metges deixa entrar quan volen. A nosaltres, si ens necessita, ens fa cercar a través del seu escuder.

Escrivà
-          Martín Lópiz, aragonès, com ell. Avui l’ha nomenat emissari seu a tots els llocs episcopals de l’Empordà. Potser serà per demanar als batlles que deixen de portar al palau del bisbe els millors aliments de cada indret, com fins ara. Els metges li han recomanat un nou regiment* per a la seva vida. I ell ara diu ... que vol ser delgat* per anar per la ciutat i per atreure les mirades de les fembres* i no pas que l’escarnesquin* veient lo seu ventre gros.

Ajudant
-          Gràcies a Déu que ja no és del regiment de me’n flic*. Segueix al peu de la lletra els consells dels metges: pa d’ordi, cebes i alls, una punta de cansalada, tot regat amb aigua, molta aigua. Menges de l’ermità més sant i pur.


Escrivà
-          Tot lo que vulgues... però des que va ser nomenat bisbe, ara fa un any, lo reverend pare Pere, vingut d’Urrea, de Toledo, no ha parat de tastar les millors menges del nostre país. Tot l’hivern que, en llevar-se, pren una fogassa* calenta amb una tassa de vi cuit. Per dinar, pa de floret* acompanyant, depenent del dia, gallines grosses, capons* gords, moltons de pastura, perdius, colomins i guatlles. Amb les salses més espesses i bullides. A la fi de la taula, flaons* i formatjades* o ..., sobretot, formatge fos al foc i cobert de sucre al damunt de pa torrat. I a tothora pren lo vi de monestrell*, de l’Empordà, que ha descobert des de la verema proppassada.

Hostaler
-          I com està ... ara? Ha millorat?

Escrivà
-          Enfaenat... L’altre dia em va fer escriure una lletra a l’abadessa Beatriu, del monestir de Sant Daniel, dient-la que no pensava anar aviat a Gerona “per alcunes faenes que nós havem”. Faenes! Faenes les que em dóna a mi. Lletra amunt, lletra avall. Als batlles de la Bisbal i d’altres indrets de l’Empordà, al seu majordom Pere de Puig, al clergue de Rupià, al noble Bernat de Cabrera, al clergue de Rupià. I també al seu procurador a València, Gil Aznàrez de Pedrola, un altre aragonès.

Ajudant
-          Lo reverend pare Pere s’ha envoltat de gent de la seva més estricta confiança.

Escrivà
-          Sí... i a nosaltres ens posa traves a tot el que fèiem amb l’anterior bisbe Pere, el de Rocabertí. Si no fos ... que s’ha quedat tot el castell per a ell, també prendria uns banys ...

Hostaler
-          Home ... i tant! Haguéssiu començat per aquí! A Caldes hi ha més banys que els del castell. Jo us hi puc fer entrar. Els meus veïns en tenen a casa seva. Seran els banys més alegres* que mai haureu provat. I amb les aigües ben caldes!

Escrivà
-          Ara mateix... Veniu amb mi, ajudant?

Ajudant
-          Santa Maria, Mare de Déu, que Nostro Senyor mos perdoni tots los pecats que mos passen per la ment, que mos guiï en aquest món... Senyor escrivà! Espereu-me! Que vinc!



ELVIS MALLORQUÍ

Article publicat a la Revista de l'Institut de Santa Coloma de Farners [Santa Coloma de Farners], desembre 2013, p. 15-17.




_____________

NOTES
Estat actual de les termes romanes de Caldes
Les paraules assenyalades amb asterisc * mereixen una explicació. Cal pronunciar “Gerona”, el nom més corrent a l’època medieval, com “Girona”, però amb “e” tancada. En el DIEC figuren les definicions de les paraules següents: “batllessa” –dona del batlle, representant del senyor–; “capó” –pollastre capat de petit per engreixar–; “escarnir” –burlar-se–; “fembra” –dona–; “fermança” –garantia–; “flaó” –pastís farcit de crema–; “fogassa” –massa de farina pastada–; “formatjada” –pasta fina feta de formatge i farina–; “lletra” –carta–; “metròpolis” –seu arquebisbal d’una província eclesiàstica–; “monestrell” –vi elaborat amb raïm negre d’aquesta varietat–; “patum” –persona de gran consideració més pel lloc que ocupa que no pas pels seus mèrits reals–.
Planta del conjunt termal de Caldes (2002)
D’altres paraules, més arcaiques, figuren en el DCVB: “alegre” –luxuriós–; “delgat” –prim i delicat–; “emperamor” –per causa–; “floret” –flor de la farina–; “mossènyer” –tractament a les persones d’alt llinatge–; “regiment” –règim, govern–. L’expressió “ser del regiment de me’n flic” vol dir no fer cas de consells ni advertiments.
El text està inspirat en diversos personatges i episodis reals.
  1. L’estada del bisbe gironí als banys de Caldes. La coneixem gràcies a dues lletres enviades pel bisbe Pere d’Urrea (1325-1328) a l’arquebisbe de Tarragona, excusant-se d’anar al concili de Tarragona per culpa d’una malaltia, o desgràcia, i del repòs que estava fent als banys de Caldes, sota supervisió dels metges. A més, va redactar-ne almenys tretze més des de Caldes, entre el 2 i el 22 d’abril del 1326. 
  2. El concili provincial celebrat a Tarragona el 1326. No n’ha quedat constància documental, per bé que l’arquebisbe tarragoní, Ximeno Martines de Luna i de Alagón (1317-1327), en va convocar i presidir almenys dos, els anys 1318 i 1324, tal com es desprèn de les constitucions o acords que s’hi van prendre. El seu arquebisbat coincideix amb un moment de forta influència aragonesa als càrrecs eclesiàstics catalans i de contactes estrets amb el papat de Joan XXII: el 1318 Saragossa va esdevenir una seu metropolitana independent de la de Tarragona i Dionís de Luna va ser-ne el primer arquebisbe. El nomenament, el 1325, de Pere d’Urrea, toledà, com a bisbe de Girona per part del papa, que va anul·lar l’elecció de Gilabert de Cruïlles com a bisbe feta pel capítol de Calonges, n’és també una mostra. 
  3.  Les reformes medievals efectuades sobre el conjunt de termes de Caldes de Malavella. Les coneixem gràcies a l’excavació que s’hi va efectuar el 2002. 
  4.  La representació d’una passió a Ullà el 1326. La coneixem gràcies a una de les cartes del bisbe d’aquest any. 
  5. Les menges del golafre eclesiàstic. Caricatura d’un clergue escrita per Francesc Eiximenis al segle XIV. 
  6. L’existència de banys termals privats a Caldes. El 1333 un matrimoni va vendre “tota l’aigua de banys i l’aigua calenta” que tenien en una terra.

Fonts documentals:
Arxiu Diocesà de Girona, Lletres, vol. U-2, f. 57v-66r (1326.04.02-1326.04.22).
Arxiu Històric de Girona, Notarial, Caldes-Llagostera, vol. 7 (1333.11.15).


Bibliografia:
DCVB      A. M. Alcover; F. de B. Moll, Diccionari Català-Valencià-Balear, Palma de Mallorca: Editorial Moll. (http://dcvb.iecat.net)
DIEC        Diccionari de la Llengua Catalana, Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 2a ed. (http://dlc.iec.cat)
S. Bueno, El derecho canónico catalán en la Baja Edad Media. La diócesis de Gerona en los siglos XIII y XIV, Barcelona: Facultat de Teologia de Catalunya, 2000, p. 180-181.
J. Llinàs; J. Merino; C. Montalbán, “Les termes romanes de Sant Grau (Caldes de Malavella). Novetats arran de les excavacions de 2002”, Quaderns de la Selva [Santa Coloma de Farners], n. 16, 2004, p. 69-89.
J. M. Marquès; J. de Puig, Lletres del bisbe de Girona. Segle XIV. Vol. 1 (n. 1-620), Barcelona: Institut d’Estudis Catalans – Facultat de Teologia de Catalunya – Ajuntament de Girona, 2007.
P. Vila, “Dramatitzacions i lectures de la Passió a Ullà (1326) i Fonteta (1797)”, Estudis del Baix Empordà [Sant Feliu de Guíxols], n. 25, 2006, p. 81-102.