Senyores i senyors, em sap greu anunciar-vos que, per mi, cada cop és més
difícil imaginar una pel·lícula. Estic encallat en una mateixa imatge.
L’enquadro. Me la miro. La remiro. I la torno a mirar. Una sola imatge em
genera tantes preguntes que sóc incapaç de pensar en lligar-la amb altres
fotogrames i que en pugui sortir una pel·lícula. Ni tan sols un curtmetratge. Potser
pateixo un síndrome, com el dels escriptors amb la “pàgina en blanc”. Algú sap
si existeix el “síndrome del fotograma fixe”? I sabeu d’algun cineasta que se
n’hagi sortit?
Estic desesperat. Per culpa d’aquesta imatge. Mireu-la bé. Què hi veieu?
Una mata? Una mata de jonc en un riu sec? Segur? Només això? Penseu-vos-ho bé. Si
la vostra resposta és afirmativa i us quedeu tan amples, és que sou uns simples
aprenents. O uns ximples. Disculpeu que sigui tan franc, però és així. Ja em
sap greu. Us ho dic no pas per fer-vos sentir malament ni per res més.
Simplement és perquè jo també hi he passat.
Tot va començar quan mirava d’enquadrar aquesta imatge. Era només una
prova. La volia per als crèdits del final d’una pel·lícula. De cop, em vaig
fixar que era una mata de jonc enmig d’un riu per on ja no hi passava gota
d’aigua. On era l’aigua del riu? Per què ni aquest ni cap altre riu en porta
d’aigua? Diuen que és perquè es fa servir per regar i per l’aigua corrent dels
pobles. Però, si no n’hi ha, d’on la treuen? Dels pous, potser. I si fos per
què plou menys que abans? Perquè… de veritat plou menys que abans? Com ho
sabem? Diuen que el clima canvia… Segur? I per què canvia? …
Vaig estar tot un dia encadenant perquès. Vaig acabar esgotat. I a la nit…
és clar, no podia dormir. La ment encara estava ben activada. Massa activada. I
tot va anar cap a pitjor. Les preguntes que em venien al cap ja no eren sobre
l’aigua del riu, sinó sobre la mata. Segur que era una mata de jonc? Com ho
sabia jo, que no tinc ni idea de botànica? I la imatge... era autèntica?
L’haurien trucat? Són així totes les mates de jonc del món? Quines varietats
existeixen? I ... per què hi ha varietats? Com és que ningú ens explica per a
què serveixen les mates de jonc? Són als rius ... però per què? ... I com és
que ...? I ... per què? ...
Em devia adormir en un moment o altre, però la meva ment no en va pas ser
conscient. Va continuar desperta. En una completa efervescència mental. Per
això no li va sobtar –a la meva ment– que apareguessin tres estranys
personatges al seu voltant. Segons deien, volien respondre els meus –o als
seus, és a dir, als de la meva ment ... o jo què sé de qui– interrogants amb la
veritat, tota la veritat i res més que la veritat. Però, es preguntava la meva
ment, ... com podien saber-la, la veritat? Per què me la volien fer saber? Com
era que em volien ajudar? Amb calma, van respondre. “Sabem la veritat perquè som mestres i et volem ajudar perquè
preguntes”.
El primer que es va acostar duia els cabells
blancs i rinxolats d’una perruca clàssica del segle XVIII. Mocador blanc al
coll i una jaqueta morada amb uns botons daurats que em van atreure la mirada
–la de la meva ment, és clar, perquè el meu cos dormia–. De què devien estar
fets? I semblaven ben cosits... Eren iguals tots? O n’hi havia algun de
diferent? Com era?
“Estimat deixeble, veig que la seva
mirada s’atura on no toca. No em miri els botons que no som aquí per això. Era
pel jonc, ho recorda? Deixi que em presenti. Sóc el mestre Carl von Linné,
d’Uppsala. Botànic i moltes altres coses. Al seu país n’hi diuen jonc o jonc
boval. Se’n troba a tot arreu i sempre prop de rius, rieres i aiguamolls. Jo he
voltat molt, pel nord d’Europa, de França fins al meu país, Suècia, i també
n’hi ha. Per això, l’he inclòs en el meu treball del Systema Naturae, on he procurat classificar tots els éssers vius en espècies, gèneres,
famílies, ordres, classes, divisions i regnes. Sóc un taxònom, em diuen. I el
jonc hi té un lloc:
-
és del regne de les plantes, perquè és un ésser
viu que no es pot moure tot sol, té parets cel·lulars fetes de cel·lulosa i
realitza la fotosíntesi, és a dir, converteix matèria inorgànica en matèria
orgànica gràcies a l’energia de la llum;
-
de la divisió de les magnoliòfites o angiospermes,
perquè té flors en les quals hi ha uns òvuls que reben el pol·len a la
superfície i dels quals creix una llavor;
-
de la classe de les liliòpsides o
monocotiledònies, perquè té un sol cotiledó al seu embrió;
-
de l’ordre de les poals, perquè són herbes que són
pol·linitzades de manera anemòfila, a través del vent;
-
de la família de les ciperàcies, que s’assembla a
la família de les gramínies;
-
del gènere Scirpus i de l’espècie holoschenus.
El mestre Linné va acabar el seu discurs. Per un moment, em va deixar sense
paraules. Vaig assimilar ràpidament el que m’havia explicat, potser no tot, i
de seguida vaig cercar amb la mirada l’aprovació dels seus dos companys. Mentre
ell s’asseia davant meu, el segon mestre s’alçava disposat a pronunciar les
seves reflexions. Anava vestit amb una moda que jo –o la meva ment– desconeixia
totalment. Una barretina al cap i un hàbit negre, com si fos de monjo. Tenia,
però, unes quantes cicatrius a la cara i a les mans. Era evident, doncs, que
havia lluitat molt amb l’espasa.
“Valerós deixeble, vós sou aquí per
aprendre de mi. Ai las, no he deixat l’espasa, però ara sembla que als reis ja
no els agrada tant la cavalleria i prefereixen uns pobres infants armats amb
llances, ballestes i escuts. Com els almogàvers, de qui n’he escrit una Crònica per
deixar constància dels seus valerosos fets d’armes en què, jo mateix, m’hi van
fer incloure. Sóc el mestre Ramon Muntaner, segons em diuen. He de dir que les
paraules del mestre Linné m’han agradat molt, sobretot perquè explica que tota
la Natura és obra de Déu i que nosaltres l’hem de conèixer per aprofitar-la
tota al nostre servei. I l’hem de conèixer perquè qualsevol planta o animal ens
pot servir d’exemple per al nostre comportament. No heu llegit el Llibre de
les Bèsties del mestre Ramon Llull, de
Mallorca? És d’uns animals que aconsellen el lleó, que n’és el rei. Jo he
escrit una història semblant per als nostres tres reis de parla catalana, el de
Catalunya-Aragó-València, el de Mallorca-Rosselló i el de Sicília, sobre «quin és l'exemple de la de mata de jonc?» i jo mateix li
he respost que «té una força que, si tota la mata
lligueu ben fort amb una corda, i tota la voleu arrencar ensems, us dic que deu
homes, per molt que estirin, no l'arrencaran, encara que alguns més s'hi
posessin; i, si en traieu la corda, de jonc en jonc l'arrencarà tota un minyó
de vuit anys, que ni un jonc no hi quedarà. E així seria d’aquests tres reis, que si entre ells hi havia devision
neguna ne discòrdia, ço que Déus no vulla, fèts compte que han de tals veïns
que pensarien de consumar la un ab l’altre».
El mestre Muntaner va callar, escoltant-se a ell
mateix. Semblava satisfet pel somriure que feia. Diria que ell no només veia la
mata de jonc com un reflex del Senyor Déu que l’havia creat. També hi llegia
els seus ideals polítics i els intentava transmetre als governants de l’època. Semblava
que deia que la mata de jonc i totes les jonqueres del món havien estat creades
per mostrar a tot el món que la unió fa la força. Enmig d’aquests pensaments,
es va aixecar el tercer personatge. Era el més jove, però per les arrugues i la
pell cremada de la cara, semblava el més vell. Un cop dret, es recolzava sobre
l’aixada que duia a la mà. Cansat, estava.
“Han parlat fins ara uns mestres
molt savis. Jo no ho sóc pas. Déu me’n guard de parlar de Déu Nostre Senyor en
aquesta manera. Qui sóc jo per dir res d’allò que no he de saber? Si ho voleu
saber, pregunteu al rector del meu poble, Palau-saverdera, enmig de l’Empordà.
Jo, sóc pas mestre. Un pobre pagès. De nom, Sebastià Casanovas. Empobrit per
culpa de la bogeria de mon pare que en temps de la guerra entre l’arxiduc
Carles i Felip V va entrar en una companyia de voluntaris imperials, «gastant ells molta grandesa y fent moltas
insolèncias ... no feyan altra cosa que anar tots los dias per los ostals,
menjant y vavent y jugant y mantanint donas, y després de aver menjat trencaban
tots los plats y vidras que eran per las taulas ... La desgràcia és que sos
fills ho han agut de pagar y encara los néts y basnéts se’n recordaran». Per
això, vista la meva experiència, vaig escriure un llibre en què «advartesch a tots mos decendents que, en cas que
en ningun temps hi agés algunas guerras, que en ninguna de las maneras
no se afaciónian ab un rey ni ab altra, sinó que fàcian com les matas que són
per los rius, que quant ve molta aigua se aclatan y la dexen pasar, y després
se tornan alsar quan l'aigua és passada». És
així que, quan veig la mata de jonc enmig de l’aigua, em veig a mi mateix i a
tots els humils que cada dia hem de lluitar per sobreviure
en un món poblat de llops i voltors que esperen el seu torn per convertir-nos
en la seva víctima. Un amic em deia: «la
guerra és cosa de soldat, jo sò homo de mon treball».
El mestre Casanovas callà i tornà a asseure’s. Jo –és a dir, la meva ment–
vaig tancar els ulls un petit instant. En obrir-los, ja no hi eren. Només em
quedaven les seves paraules. Grans mestres, que havien parlat molt bellament de
la veritat que hi ha rere la mata de jonc. Una veritat que són moltes veritats
a la vegada, una per cadascun de nosaltres. Una imatge de la creació divina? Un
ideal d’unió de reis i regnes enfront dels enemics? Una actitud de combat humil
per no acabar convertit en un dany col·lateral d’un conflicte que no hem
decidit? O, tan sols, una planta?
Buf... Ja no puc més. Finalment m’adormo. ... Però ... I tu? I vosaltres?
Què hi dieu?
Elvis
Mallorquí
Bibliografia
- Jaume I, Bernat Desclot, Ramon Muntaner i Pere III, Les quatre grans cròniques (edició de Ferran Soldevila), Barcelona: Selecta, 1971, p. 934.
- S. Casanovas, El Manuscrit de Palau-saverdera. Memòries d’un pagès empordanès del segle XVIII (edició de Jordi Geli i M. Àngels Anglada), Figueres: Carles Vallès, 1986, p. 34 i p. 54-55.
- X. Torres, Els llibres de família de pagès. Memòries de pagès, memòries de mas (segles XVI-XVIII), Girona: CCG Edicions, 2000, p. 97-99.
[Text publicat a la Revista de l'Institut de Santa Coloma de Farners, 1r trimestre del curs 2015-2016, p. 10-11]
