Prenent les aigües

FACÈCIA VERÍDICA EN UN SOL ACTE

[Mitjans d’abril del 1326. Hostal d’en Bonaire Sabater, Caldes de Malavella. Dos homes, un escrivà i l’altre simple ajudant, xerren prenent un got de vi. Se’ls atansa l’hostaler, àvid de notícies].

Hostaler

-          Idò, què fem, mossènyers*? Com tenim la patum*?

Ajudant

-          Voldrà dir lo reverendíssim pare Pere, per la misericòrdia divina bisbe de Gerona*!

Hostaler

-          És per fer-ne via!

Escrivà

-          “Discrasia”, m’ha fet escriure... I tant que és una desgràcia! Una terrible desgràcia!

Hostaler

-          Coi... sí que és greu, la cosa! Que s’està morint, el pobre? Expliqueu-m’ho bé, que fa molts anys que aquí no vivim la mort d’una persona de tan alt llinatge...

Ajudant

-          Morint... Valga’m Déu Nostro  Senyor, que no ho vulga ni pensar!

Escrivà

-          És per a nosaltres, la desgràcia ... que hem de restar en aquesta vila mentre lo reverendíssim es recupera de la malaltia. Emperamor d’açò* ... no podem anar a la metròpolis* del sud, a Tarragona, on la vida és més alegre* que ací.

Ajudant

-          La voluntat de Déu Nostro Senyor així ho vol. Pregam per tal que es refaci prest.

Escrivà

-          I que els metges hi procurin alguna cosa més, que fent-li prendre les aigües caldes, ja no reeixirem a marxar cap al concili que lo reverendíssim arquebisbe, Eiximèn de Luna, havia convocat.

Hostaler

-          I... com és que lo sènyer bisbe està així prostrat amb aquesta malaltia?

Escrivà

The Goute [La Gota], James Gillray, 1799.

-          Fa unes setmanes, el dilluns aprés Pasqua, el bisbe va rebre notícia del que s’havia esdevingut al monestir d’Ullà amb la representació de les Tres Maries el divendres de la Passió de Crist Nostro Senyor. Furiós, va dictar-me una lletra* per a la batllessa* d’Ullà, manant-la que fes prendre tres hòmens pels excessos que havien comès i d’imposar-los una fermança* de 1.000 sous a cadascun. Això és més el doble del que guanyo jo en tot un any! Degué ser la fúria d’aquell dia el que li va causar la malaltia. L’endemà va despertar-se amb un dels peus roig com la sang i inflat a punt d’esclatar.

Ajudant

-          Plorant de dolor va estar-se tota una setmana. Els canonges de la seu de Gerona ens van recomanar una estada als banys de Caldes, famosos en totes les terres del Principat.

Hostaler

-          Nobles, reis i prínceps que han passat per Caldes hi han fet estada. Diuen que, després de crear el món, el mateix Déu Nostro Senyor s’hi aturà un moment per descansar.

Muralla del castell de Caldes, aixecada al s. XIV.

Escrivà

-          Ara és el bisbe el que hi ha passat ... i s’hi ha quedat tan a gust, que ha fet cloure tot el castell de Caldes, amb els banys a dintre, per a ell sol.

Ajudant

-          Només als metges deixa entrar quan volen. A nosaltres, si ens necessita, ens fa cercar a través del seu escuder.

Escrivà

-          Martín Lópiz, aragonès, com ell. Avui l’ha nomenat emissari seu a tots els llocs episcopals de l’Empordà. Potser serà per demanar als batlles que deixen de portar al palau del bisbe els millors aliments de cada indret, com fins ara. Els metges li han recomanat un nou regiment* per a la seva vida. I ell ara diu ... que vol ser delgat* per anar per la ciutat i per atreure les mirades de les fembres* i no pas que l’escarnesquin* veient lo seu ventre gros.

Ajudant

-          Gràcies a Déu que ja no és del regiment de me’n flic*. Segueix al peu de la lletra els consells dels metges: pa d’ordi, cebes i alls, una punta de cansalada, tot regat amb aigua, molta aigua. Menges de l’ermità més sant i pur.

Escrivà

-          Tot lo que vulgues... però des que va ser nomenat bisbe, ara fa un any, lo reverend pare Pere, vingut d’Urrea, de Toledo, no ha parat de tastar les millors menges del nostre país. Tot l’hivern que, en llevar-se, pren una fogassa* calenta amb una tassa de vi cuit. Per dinar, pa de floret* acompanyant, depenent del dia, gallines grosses, capons* gords, moltons de pastura, perdius, colomins i guatlles. Amb les salses més espesses i bullides. A la fi de la taula, flaons* i formatjades* o ..., sobretot, formatge fos al foc i cobert de sucre al damunt de pa torrat. I a tothora pren lo vi de monestrell*, de l’Empordà, que ha descobert des de la verema proppassada.

Hostaler

-          I com està ... ara? Ha millorat?

Escrivà

-          Enfaenat... L’altre dia em va fer escriure una lletra a l’abadessa Beatriu, del monestir de Sant Daniel, dient-la que no pensava anar aviat a Gerona “per alcunes faenes que nós havem”. Faenes! Faenes les que em dóna a mi. Lletra amunt, lletra avall. Als batlles de la Bisbal i d’altres indrets de l’Empordà, al seu majordom Pere de Puig, al clergue de Rupià, al noble Bernat de Cabrera, al clergue de Rupià. I també al seu procurador a València, Gil Aznàrez de Pedrola, un altre aragonès.

Ajudant

-          Lo reverend pare Pere s’ha envoltat de gent de la seva més estricta confiança.

Escrivà

-          Sí... i a nosaltres ens posa traves a tot el que fèiem amb l’anterior bisbe Pere, el de Rocabertí. Si no fos ... que s’ha quedat tot el castell per a ell, també prendria uns banys ...

Hostaler

-          Home ... i tant! Haguéssiu començat per aquí! A Caldes hi ha més banys que els del castell. Jo us hi puc fer entrar. Els meus veïns en tenen a casa seva. Seran els banys més alegres* que mai haureu provat. I amb les aigües ben caldes!

Escrivà

-          Ara mateix... Veniu amb mi, ajudant?

Ajudant

-          Santa Maria, Mare de Déu, que Nostro Senyor mos perdoni tots los pecats que mos passen per la ment, que mos guiï en aquest món... Senyor escrivà! Espereu-me! Que vinc!

ELVIS MALLORQUÍ

Article publicat a la Revista de l'Institut de Santa Coloma de Farners [Santa Coloma de Farners], desembre 2013, p. 15-17.

_____________

NOTES

Estat actual de les termes romanes de Caldes

Les paraules assenyalades amb asterisc * mereixen una explicació. Cal pronunciar “Gerona”, el nom més corrent a l’època medieval, com “Girona”, però amb “e” tancada. En el DIEC figuren les definicions de les paraules següents: “batllessa” –dona del batlle, representant del senyor–; “capó” –pollastre capat de petit per engreixar–; “escarnir” –burlar-se–; “fembra” –dona–; “fermança” –garantia–; “flaó” –pastís farcit de crema–; “fogassa” –massa de farina pastada–; “formatjada” –pasta fina feta de formatge i farina–; “lletra” –carta–; “metròpolis” –seu arquebisbal d’una província eclesiàstica–; “monestrell” –vi elaborat amb raïm negre d’aquesta varietat–; “patum” –persona de gran consideració més pel lloc que ocupa que no pas pels seus mèrits reals–.

Planta del conjunt termal de Caldes (2002)

D’altres paraules, més arcaiques, figuren en el DCVB: “alegre” –luxuriós–; “delgat” –prim i delicat–; “emperamor” –per causa–; “floret” –flor de la farina–; “mossènyer” –tractament a les persones d’alt llinatge–; “regiment” –règim, govern–. L’expressió “ser del regiment de me’n flic” vol dir no fer cas de consells ni advertiments.

El text està inspirat en diversos personatges i episodis reals.

1. L’estada del bisbe gironí als banys de Caldes. La coneixem gràcies a dues lletres enviades pel bisbe Pere d’Urrea (1325-1328) a l’arquebisbe de Tarragona, excusant-se d’anar al concili de Tarragona per culpa d’una malaltia, o desgràcia, i del repòs que estava fent als banys de Caldes, sota supervisió dels metges. A més, va redactar-ne almenys tretze més des de Caldes, entre el 2 i el 22 d’abril del 1326. 
2. El concili provincial celebrat a Tarragona el 1326. No n’ha quedat constància documental, per bé que l’arquebisbe tarragoní, Ximeno Martines de Luna i de Alagón (1317-1327), en va convocar i presidir almenys dos, els anys 1318 i 1324, tal com es desprèn de les constitucions o acords que s’hi van prendre. El seu arquebisbat coincideix amb un moment de forta influència aragonesa als càrrecs eclesiàstics catalans i de contactes estrets amb el papat de Joan XXII: el 1318 Saragossa va esdevenir una seu metropolitana independent de la de Tarragona i Dionís de Luna va ser-ne el primer arquebisbe. El nomenament, el 1325, de Pere d’Urrea, toledà, com a bisbe de Girona per part del papa, que va anul·lar l’elecció de Gilabert de Cruïlles com a bisbe feta pel capítol de Calonges, n’és també una mostra. 
3.  Les reformes medievals efectuades sobre el conjunt de termes de Caldes de Malavella. Les coneixem gràcies a l’excavació que s’hi va efectuar el 2002. 
4.  La representació d’una passió a Ullà el 1326. La coneixem gràcies a una de les cartes del bisbe d’aquest any. 
5. Les menges del golafre eclesiàstic. Caricatura d’un clergue escrita per Francesc Eiximenis al segle XIV. 
6. L’existència de banys termals privats a Caldes. El 1333 un matrimoni va vendre “tota l’aigua de banys i l’aigua calenta” que tenien en una terra.

Fonts documentals:

Arxiu Diocesà de Girona, Lletres, vol. U-2, f. 57v-66r (1326.04.02-1326.04.22).

Arxiu Històric de Girona, Notarial, Caldes-Llagostera, vol. 7 (1333.11.15).

Bibliografia:

DCVB      A. M. Alcover; F. de B. Moll, Diccionari Català-Valencià-Balear, Palma de Mallorca: Editorial Moll. (http://dcvb.iecat.net)

DIEC        Diccionari de la Llengua Catalana, Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 2a ed. (http://dlc.iec.cat)

S. Bueno, El derecho canónico catalán en la Baja Edad Media. La diócesis de Gerona en los siglos XIII y XIV, Barcelona: Facultat de Teologia de Catalunya, 2000, p. 180-181.

J. Llinàs; J. Merino; C. Montalbán, “Les termes romanes de Sant Grau (Caldes de Malavella). Novetats arran de les excavacions de 2002”, Quaderns de la Selva [Santa Coloma de Farners], n. 16, 2004, p. 69-89.

J. M. Marquès; J. de Puig, Lletres del bisbe de Girona. Segle XIV. Vol. 1 (n. 1-620), Barcelona: Institut d’Estudis Catalans – Facultat de Teologia de Catalunya – Ajuntament de Girona, 2007.

P. Vila, “Dramatitzacions i lectures de la Passió a Ullà (1326) i Fonteta (1797)”, Estudis del Baix Empordà [Sant Feliu de Guíxols], n. 25, 2006, p. 81-102.

Beguins a la foguera

A l’entorn del 1320 uns quants beguins de Girona i de pobles de l’entorn van ser declarats heretges per les autoritats eclesiàstiques

Molts beguins van acabar a la foguera, com els templers.

Any del Senyor de mil tres-cents vint-i-un. És el dissabte 14 de març, just el dia abans de la celebració de Pasqua. Mentre diuen missa a l’interior de l’església de Santa Maria de la Bisbal, un home espera fora, a la porta. Està lligat a una argolla. Fa gairebé un any que hi és, tant si plou com si el sol crema les pedres. El bisbe Pere de Rocabertí (1318-1324) l’hi ha condemnat per haver pronunciat “verba temeraria” –paraules agosarades–, per haver agredit un sacerdot amb unes vares de fusta i, sobretot, per portar un hàbit i per viure en una “família” particular, la dels beguins.  

Es diu Castelló Amargant. Tot i la condemna, sembla content. No és pas perquè se li acaba aviat el càstig, sinó perquè aquest dia és el de la celebració del traspàs del seu mestre i guia, Pere Joan Oliu (1248-1298), un home sant i bo de la ciutat de Narbona. No el va escoltar mai directament, perquè havia mort feia més de vint anys, però havia sentit com llegien els seus escrits quan va visitar la seva tomba. Deien que havia obrat dos o tres miracles en vida i que el seu sepulcre tenia poder per curar malalties. La seva fama havia arribat fins a terres gironines. Castelló Amargant, com d’altres, s’havia impregnat del missatge apocalíptic d’aquest frare. Deia que l’Anticrist vindria aviat, molt abans del que creia tothom; deia que en els quinze anys següents es produirien tantes tribulacions que “tot hom se perdria” i que, fins i tot, les “mulieres comederent filios suos” –les dones menjarien els seus propis fills–. 

Pere Joan Oliu. La proximitat de la fi del món era un dels temes que havien obsessionat el pensament del frare Pere Joan Oliu, fins al punt d’escriure la Postilla super Apocalipsim. L’arribada de l’Anticrist havia d’encetar una etapa de sis-cents anys de pau i de vida seguint de prop els Evangelis. Els seus seguidors, normalment petits grups instal·lats a les viles i ciutats, molt vinculats al comerç, el veneraven perquè els seus textos responien a les seves preocupacions: Pere Joan Oliu, en el seu Tractat dels contractes, establia una distinció entre el “diner” i el “capital”, cosa que permetia als mercaders poder-se defensar de les cada cop més freqüents acusacions d’usura. Això sí, els beguins eren contraris al matrimoni: el consideraven un “lupanar occultum”, un “bordel privat”, perquè preferien mantenir la castedat, com havia fet Crist. I no refusaven les almoines: Castelló Amargant deia que Déu preferia els que n’acceptaven als que en feien moltes.

A partir del 1311 aquesta obra, entre d’altres d’Oliu, va començar a ser atacada pels adversaris dels franciscans més radicals. Però no va ser fins que Joan XXII (1316-1334) va arribar al tron papal d’Avinyó que els seguidors de Pere Joan Oliu, beguins molts d’ells, van començar a ser perseguits. La seva tomba va ser profanada, el seu cos exhumat. Ja no hi havia santuari on podien acudir. Els havien declarat heretges. Tota la maquinària burocràtica de l’església, des del papa a tots els clergues parroquials, va començar a actuar. Sobretot els inquisidors.

La persecució dels beguins. L’any 1317 els franciscans espirituals de Narbona i Béziers van ser tancats a la presó; el 1318 els beguins seguidors d’Oliu van ser declarats heretges cismàtics i, seguint les ordres del famós inquisidor Bernat Gui, tres beguins van ser cremats a Narbona el 1319, tres més a Cabestany i una noia a Béziers el 1320. Castelló Amargant va veure la pira crematòria de Cabestany, a tocar Narbona. Això el degué fer tornar a terres gironines. Ja era ben conscient de la relliscositat del terreny que trepitjava: deia, fins i tot, que si ell “volia dir ço que sabia ... no seria a fer deman a vespre lo foc”, és a dir, que si explicava tot el que havia vist, aniria de dret a la foguera. També a les terres catalanes havien arribat les prohibicions contra els beguins: l’arquebisbe de Tarragona, en diversos concilis provincials de l’església catalana entre els anys 1312 i 1317, va dictar prohibicions per impedir que duguessin hàbit religiós, que visquessin en comunitat i que demanessin almoina. La censura més important, però, era la de poder llegir, comentar i interpretar lliurement passatges de la Bíblia o llibres de teologia en llengua vulgar. Els clergues i els teòlegs havien de ser els únics capaços de parlar dels articles de la fe, dels sagraments de l’església, de la plenitud del poder del papa. És en aquest mateix moment que Ramon Llull i Arnau de Vilanova comencessin a ser atacats per diversos representants de l’estructura eclesiàstica.

Castelló Amargant, però, no va saber callar. A la Bisbal, a la casa del jurista Pere de Lapard, va defensar uns quants beguins condemnats injustament pel papa, com fra Pere Joan, i se’n reia d’ell perquè els seus llibres havien estat enviats a llocs segurs, com Grècia i la terra dels sarraïns. Unes dones el van sentir i, de seguida, ho van explicar al rector i, abans que no se n’hagués adonat, ja estava confessant davant del bisbe de Girona. Per sort, després de confessar els seus actes i prometre, jurar i rejurar que no hi tornaria mai més, el bisbe va ser benevolent amb ell. 

El manual de Nicolau Eimeric per als inquisidors

Pere Duran de Baldac. Castelló Amargant va confessar haver dormit, amb dos altres homes, dues nits a la “domo paupertatis” –casa de la pobresa– de la ciutat de Girona durant el Nadal del 1319, potser abans de dirigir-se a Narbona. Potser un d’ells era Arnau Darder, de Tossa, que els seus veïns consideraven “fatuus” –ximple– per dir el 1320 que l’hòstia consagrada no contenia veritablement el cos de Crist, en contra del que se celebrava en la festivitat del Corpus implantada el mateix any.

El que és segur és que a Girona hi havia una comunitat de beguins ben establerta. Segurament en formaven part Dalmau de Lapard, canonge de l’església de Sant Martí Sacosta, i Guillem des Quer, notari de la ciutat de Girona. Però el grup va ser esquarterat després de la condemna del seu probable cap, el ciutadà gironí Pere Duran de Baldac. El bisbe Pere de Rocabertí i l’inquisidor Arnau Burget el van fer cremar l’estiu del 1321 en presència de Jaume II, dit el Just, rei d’Aragó. Un nen de cinc anys s’ho mirava fixament. La visió d’aquell home cremant el degué impressionar per a tota la seva vida. Va acabar essent inquisidor i, gràcies al seu Directorium Inquisitorum, mestre d’inquisidors. Era el gironí Nicolau Eimeric. 

 Elvis Mallorquí

(Article publicat a Gavarres [Cassà de la Selva], n. 23, 2013, p. 96-97)