Una visita al castell de Palol d'Onyar del segle XIV

No sabem quan va ser la trobada entre Guillem Bernat de Perles, procurador del bisbe de Girona que, el 1362, va rebre l’encàrrec d’investigar qui cobrava delmes i qui tenia feus episcopals  en les més de quatre-centes parròquies gironines, i Berenguer Moret, l’antic rector de l’església de Sant Sadurní de Palol d’Onyar. Tenim notícies d’un altre Berenguer Moret, potser el seu oncle, que havia tingut una llarga carrera eclesiàstica: abans del 1320 ja disposava d’un benefici al monestir de Sant Pere de Galligants; aquest any va passar a tenir-ne un altre a la catedral de Girona i el càrrec de diaca a Dosquers; el 1322 va passar a ser el rector de Porqueres; més de vint anys després, el 1348 Berenguer Moret era mestre de cant a la seu de Girona i, com a tal, va comprar un responsorier, un ofertorier, un oficiar i una consueta. Poc després, el 1351, ja havia mort i havia cedit la cabiscolia segona o sagristia segona a Guillem de Coll.

Suposem que els dos Berenguers Moret eren oncle i nebot i, a la vegada, germà i fill de Pere Moret, citat el 1329. Probablement, els Moret vivien en un mas de la parròquia de Palol d’Onyar, com també vivien en masos els Vila, els Abadenques, els Puig, els Lliura, els Cor i els Mascort, citats entre mitjan segle XIII i mitjan segle XIV. Però la parròquia de Sant Sadurní de Palol, que va ser creada abans del 1041 en què se l’esmenta per primera vegada, era petita: set masos coneguts només podien proporcionar unes minses rendes als senyors. El delme, per exemple, només era de 15 lliures anuals, dels més baixos del bisbat de Girona.

Sabem que el 1329 un visitador episcopal li va preguntar a en Pere Moret sobre qui rebia el delme de Palol d’Onyar. “La meitat del delme de la parròquia és d’en Dalmau de Palol, cavaller”, es va escriure. Ho van confirmar el seu veí, Ramon de Vila, i el mateix Dalmau. El rector d’aleshores, Guillem Vila, probable germà de Ramon, sabia que havia d’informar el bisbe de totes les vendes, permutes i alienacions dels delmes de la parròquia. Per això, degué procurar deixar-ne constància per als seus successors en el càrrec, sabedor que la rectoria de Palol d’Onyar no era gaire estimada pels clergues forasters. Només hi acabaven servint llargues temporades els fills d’algun mas del terme: ell mateix, del mas Puig; Berenguer Moret a mitjan segle XIV; Francesc Cor des del 1362.

Imaginem, doncs, que quan després del 1362 Guillem Bernat de Perles va arribar a Palol d’Onyar, el rector Francesc Cor el va adreçar a un seu antecessor, Berenguer Moret, potser ja molt gran, que coneixia perfectament que els senyors del castell de Palol d’Onyar rebien la meitat del delme de la parròquia. I això era així des de feia més de cent anys: el 1229 el cavaller Arnau de Palol ja va reconèixer a l’abat de Sant Feliu de Girona que tenia en feu seu el delme “in villa de Palaciolo”; el seu fill, Pau de Palol, també cavaller, va fer el mateix el 1272, envers l’abat Gispert de Botonac, el 1291 envers l’abat Ramon d’Avinyó i el 1297 envers l’abat Berenguer de Palau; finalment, el 1316 Dalmau de Palol, fill de Pau, va reconèixer tenir el delme de Palol pel bisbe de Girona. Si haguessin anat al monestir de Santa Maria de Cervià, s’haurien adonat que els Palol també van ser senyors del castell de Barbavella, a Celrà, des finals del segle XII i fins que el van vendre al clergue Arnau Ponç de Girona a finals del segle XIII. I si haguessin consultat el Cartoral de Carlemany del bisbe de Girona haurien pogut deduir que els Palol tenien l’origen en uns personatges, Ramon Guillem i Ponç Guillem, citats entre el 1074 i el 1094, que eren batlles del bisbe a Domeny.

Sospitem, també, que Berenguer Moret era prou conscient de com el món anava canviant ràpidament. En temps de la seva vida havia vist com els senyors del castell, per aconseguir mantenir el seu elevat nivell de vida, havien fragmentat les millors terres, les coromines de Ribouta, Lapart i Boscanella i diversos camps del mas Vila, entre diversos pagesos. Així havien aconseguit molts diners de cop. Però després de l’arribada de la pesta l’any 1348, la Mort Negra, molts d’aquests pagesos s’havien mort i, per tant, les terres havien quedat abandonades. L’economia dels senyors de Palol va quedar ben ressentida: només van poder casar la pubilla, Sibil·la, i van tancar al monestir de Sant Daniel la segona filla, Constança, que no tenia cap mena de vocació religiosa. Així, devien ser certes les enraonies de molts veïns d’Aiguaviva sobre un nadó abandonat a la porta de l’Hospital Nou que alletava una veïna del poble: “Ver par que de paratge és, com axí engolex la mamela, que tots aquests de paratge engoleixen axí la mamela”. El nen era de família noble, semblava, i si era abandonat, devia ser que “fill és d’una monga de Sant Daniel”. Tot apunta que la mare era Constança de Palol, monja, i el pare un parent seu, Felip Palau, clergue de l’Hospital dels Capellans, al barri de Sant Pere de Galligants.

Tanquem els ulls per un moment, igual com degué fer Berenguer Moret en recordar els moments de més puixança dels senyors de Palol i en evocar la seva crua realitat dels darrers anys de la dècada de 1360. En tornar-los a obrir, mirem el conjunt que formen el castell de Palol d’Onyar i l’església de Sant Sadurní. Tothom s’ha pensat que el temple hauria estat primer la capella del castell, però la realitat és que primer de tot hi hagué l’església, depenent de l’abadia de Sant Feliu de Girona. Més tard, vingueren els senyors, uns batlles convertits en cavallers que van prendre el nom del lloc, Palol, i hi van construir una casa forta a la qual van denominar castell. No van deslliurar-se, però, del domini de l’església de Sant Feliu, que obtenia la meitat dels delmes i que va nomenar-hi els rectors fins que la cúria diocesana se’n va poder fer càrrec, ja entrat el segle XIV.

Plantegem, per acabar, una hipòtesi: Palol d’Onyar, enclavat entre Montilivi i la vall de Sant Daniel, devia pertànyer a l’extens terme parroquial de Sant Feliu de Girona. Al segle següent, se’n segregaria per esdevenir una parròquia independent, per bé que el record de l’antiga pertinença a la capital de girona quedaria preservat amb la titularitat de la meitat dels delmes. En realitat, fa tot l’efecte que l’altra meitat del delme, la dels Palol, també hauria estat de Sant Feliu de Girona en origen. Els abats gironins l’haurien cedit a la família dels Palol, cavallers, per tal d’assegurar-los un lloc per viure de renda a canvi de la seva fidelitat i, qui sap, de la protecció d’un dels camins d’entrada a la ciutat de Girona.

                                                                     Elvis Mallorquí

Fonts d’informació

ADG, Mitra, calaix 11, vol. 6, f. 27rv (1229.08.01), f. 28r (1272.03.28), f. 27v (1291.07.20 i 1297.10.01) i f. 26v (1316.03.09); ADG, Notularum, vol. G-1, f. 103r (1299.06.28); vol. G-3, f. 15r (1320.07.20), f. 26r (1320.09.16), f. 28v-29r (1320.09.29), f. 110v (1322.01.20) i f. 193r (1322.11.16); vol. G-4, f. 92rv (1324.02.17) i f. 100rv (1324.03.17); vol. G-21, f. 131r (1348.09.11); vol. G-24, f. 191r (1351.05.11); i vol. G-73, f. 229v (1362.08.30); ADG, Dotalies, vol. D-3, f. 66v-69r (1319.05.03); ADG, Visites Pastorals, vol. P-4, f. 75rv (1329.06.29); ADG, Lletres, vol. U-5, f. 55v (1332.09.16).

Bibliografia

Camps, Ll. Els castells i masos de Celrà, Celrà: Taller d’Història de Celrà, 2004, p. 29-31.

Canal, J. – Canal, E. – Nolla, J. M. – Sagrera, J. Girona, de Carlemany al feudalisme (785-1057). El trànsit de la ciutat antiga a l’època medieval, Girona: Ajuntament, 2003, p. 298-299.

Mallorquí, E. El Llibre verd del bisbe de Girona (1362-1371). El delme i l’estructura feudal de la diòcesi de Girona, Girona: Diputació de Girona, 2011, p. 356.

Noguer, T. – Pons Guri, J. M. Constitucions sinodals de Girona de la primera compilació, Annals de l’Institut d’Estudis Gironins [Girona], vol. 18, 1966-1967, p. 121.

Pairolí, M. Quart. Natura, història i artesania, Quart: Ajuntament, 1998, p. 84-96.

Pladevall, A., dir. Catalunya Romànica, Barcelona: Fundació Enciclopèdia Catalana, 1992, vol. 5, p. 40 i p. 52.

Mallorquí, E. – Sierra, E. La imposició de la clausura al monestir de Sant Daniel de Girona, 1300-1370, Annals de l’Institut d’Estudis Gironins [Girona], vol. 52, 2011, p. 269-276.

Article publicat al fulletó de la XXXVII Travessada de les Gavarres, Cassà de la Selva: Colla Excursionista Cassanenca, 2014.

La separació de la Pera i Púbol

Si compartir el pa és senyal d’amistat, el fet de no compartir-lo assenyala que s’han partit peres de manera definitiva. Per això, quan a partir del 1330 els habitants de Púbol van deixar d’anar a buscar el pa a la Pera, perquè ja tenien un forn a Púbol mateix, ja no hi havia marxa enrera possible: la rivalitat nascuda entre els habitants dels dos pobles veïns havia acabat enfrontant-los de manera irreconciliable. No coneixem tots els detalls de la història, però sí uns quants gràcies a uns documents escrits conservats als arxius de la ciutat de Girona.

Carrers del nucli de la Pera

La Pera i Púbol, ara units en el mateix municipi, són dos pobles veïns, a poca distància l’un de l’altre, que des del seu origen mantenien estrets vincles. De parròquia, per exemple, només n’hi havia una, la de Sant Isidor de la Pera, documentada com la majoria de parròquies del bisbat de Girona entre els segles X i XI: és possible que l’església de Sant Isidor, citada l’any 982, ja fos seu parroquial, però el primer esment de la parròquia de la Pera és de l’any 1045. El poble de la Pera, doncs, es va formar arran del temple parroquial: era una cellera que, també anomenada vila, està documentada l’any 1242 i el 1297. El nucli de Púbol, en canvi, nasqué al voltant del castell, originàriament una torre que a mitjan segle XI controlada per la comtessa Ermessenda i que era la residència d’un llinatge local del qual només coneixem la senyora Rodlens, que va dictar testament l’any 1064 “dum esset in castello de Pubal, intus in sua camera, detenta egritudine”. A partir del segle XII i fins al segle XIV, el castell de Púbol va passar a mans dels senyors de Cervià, que van ser uns dels principals protagonistes, potser els mateixos instigadors, dels conflictes entre els habitants de la Pera i els de Púbol.

L’any 1242 el senyor de Púbol, Hug de Cervià, va definir al bisbe de Girona les malifetes que ell i els seus homes havien comès a les viles i parròquies de la Pera i Caçà de Pelràs. Segurament, la seva pretensió era estendre el seu domini sobre dues comunitats veïnes de Púbol que depenien de l’església de Girona. Però, el resultat li va sortir completament en contra: a més de pagar els danys ocasionats, va haver de permetre que els homes de la Pera poguessin pasturar els seus ramats als termes del castell de Púbol i que poguessin tancar, amb murs i fortificacions, la vila de la Pera.

Les violències comeses pel senyor de Púbol van contribuir a enfortir la solidaritat entre els veïns de la Pera. L’any 1297 la universitat dels homes de la cellera de la Pera es van reunir, a toc de campana, per tal de nomenar procuradors que esl defensessin davant la cúria reial de Girona de les qüestions presentades pel noble Bernat Amat de Cardona, segurament aliat amb els senyors de Cervià i de Púbol. Malauradament, no sabem ni els motius d’aquest enfrontament ni la seva resolució final, però sí que de la reunió en van ser exclosos els homes depenents del castell de Púbol.

Església de Sant Isidor de la Pera

A la dècada de 1320 la problemàtica va agreujar-se fins al punt que es multiplicaren els atacs violents entre els veïns dels dos llocs, que van arribar a oïdes del bisbe de Girona perquè afectaven directament la vida religiosa local. L’any 1326 els els homes de Púbol no anaven a l’església parroquial de la Pera ni els diumenges ni els dies festius perquè tenien por dels habitants de la cellera. Al seu torn, els clergues de la Pera no s’atrevien a anar a l’església sufragània de Púbol, amb la qual cosa deixaven els pubolencs amb gran perill per a les seves ànimes, “in maximum periculum animarum”.

Llavors vingué l’episodi del pa. Tradicionalment hi havia hagut un sol forn de pa en tota la parròquia de la Pera. Això significava que tots els habitants del terme, inclosos els de Púbol, havien de portar-hi la farina per coure el pa i pagar el que pertocava per aquesta tasca al senyor del forn, que era, ni més ni menys, el bisbe de Girona. En efecte, l’any 1273 vint-i-cinc homes de la vila i la parròquia de la Pera, d’acord amb d’altres prohoms, van cedir al bisbe de Girona el forn de pa que hi havia a la vila de la Pera i li van prometre portar-hi sempre el pa a coure. Anys més tard, la titularitat del forn havia passat a mans del cavaller Ponç de Finestres: l’any 1332 el pagès de Sant Martí Vell, Guillem de Casadavall des Llac, va prometre a la muller del cavaller “metra leya complidament al forn de la Pera ·III· dies la setmana, lo diluns el dimecres e·l diuenres”, a canvi de 100 sous i de la meitat del benefici del forn. Amb tota seguretat, en aquest darrer moment el forn de la Pera era d’ús exclussiu pels habitants de la vila, perquè els de Púbol ja en tenien un altre: el mateix any 1332 Pere Tarascó de Millars de Madremanya va comprometre’s amb els cavallers Bernardí d’Abellars i Bernat de Planils a portar la llenya necessària pel forn de Púbol durant un any.

Si els de la Pera i Púbol ja no menjaven el mateix pa, és que la crisi estava a punt d’esclatar. Així va ser. L’any 1335 el bisbe Gilabert de Cruïlles, membre d’una família nobiliària probablement molt lligada als senyors de Cervià, va prendre una decisió trascendental: erigir el temple sufragani de Sant Pere de Púbol en seu d’una nova parròquia independent de la Pera. La veritat és que, al segle XIV, era ben complicat crear una nova parròquia que alterés la xarxa preexistent i, sobretot, els drets que hi anaven lligats. Per això, es va delimitar físicament el terme de la nova parròquia de Púbol, que el van fer coincidir amb el “territorium de Pubelo”, el territori depenent del castell de la població, de manera que el torrent del Pontill feia de límit entre la Pera i Púbol. Així, havia de ser molt més fàcil aclarir el repartiment dels diversos drets vinculats a l’església, entre ells el delme, la prestació parroquial corresponent a la desena part de la producció agrària i ramadera, i la primícia, equivalent a la meitat del delme, que anava a mans dels rectors de les parròquies.

La reacció de la universitat de la cellera de la Pera va ser immediata i contundent: amb la protesta conjunta d’un síndic de la universitat i del sagristà de Sant Isidor de la Pera contra la pèrdua d’ingressos de la seva església, els habitants de la Pera van aconseguir que Púbol es quedés com a sufragània i que els seus feligressos continuessin pagant part dels drets rectorals a la Pera. En concret, els pubolencs hagueren de continuar pagant a la Pera el blat de l’oli, els diners del rotlle, del ciri pasqual i de les candeles, la cera de les vigílies de l’altar major i de les festes anuals, les ofrenes de les parteres, dels bateigs i dels matrimonis, els ciris dels difunts, les ofrenes de pa, vi i llums, el salpàs, els drets pel toc de campanes, les primícies i l’ajuda al pagament de les visites pastorals.

En resum, la separació de la Pera i Púbol de l’any 1336 no va ser del tot completa. El clergue que servia a l’església de Púbol continuava essent, a la pràctica, un servent del senyor del castell: el 1343 el bisbe va recomanar a Francesc de Cervià el clergue Ponç de Finestres, fill d’un cavaller, per ocupar el lloc de clergue al castell de Púbol. A més, la segregació parcial de la parròquia de Púbol no va comportar la creació d’una obreria independent: així, el 1373 el bisbe va manar que dels dos obrers de la Pera, un fos de Púbol i el 1380 un jutge va haver de resoldre els conflictes de l’obreria de la Pera. I, finalment, el delme de les dues parròquies de la Pera i Púbol es continuava recaptant de manera conjunta: l’any 1362 el senyor del castell de Púbol obtenia la meitat del delme major d’ambdues parròquies que, aproximadament, equivalia a 30 lliures anuals; l’altra meitat, la compartien un clergue de la seu de Girona, Bernat Requesèn, i un ciutadà gironí, en Samsó.

Església de Sant Pere de Púbol

Ara bé, l’any 1336 s’havia sembrat la llavor de la discòrdia. Que arribés la definitiva separació entre la Pera i Púbol, només era qüestió de temps. I, en efecte, gairebé cent anys després, l’any 1427, el bisbe de Girona va declarar completament independent la parròquia de Púbol. El que aleshores no sabien els habitants de la Pera i de Púbol, aleshores, és que, amb el temps, la desavinença entre uns i altres aniria desapareixent i que les dues comunitats, a partir del segle XIX, tornarien a estar unides a l’interior d’un mateix municipi.

Elvis Mallorquí

(Text publicat en el llibret de la XXXI Travessada, 
Cassà de la Selva: Colla Excursionista Cassanenca, 2008).

 

---

Arxius consultats: ADG (Arxiu Diocesà de Girona), ACG (Arxiu Capitular de Girona) 

Bibliografia:

 J. M. Marquès, «La parròquia de Púbol», Estudis del Baix Empordà [Sant Feliu de Guíxols], n. 17, 1998, p. 93-105. 

J. M. Marquès, El cartulari “De Rubricis Coloratis” de Pere de Rocabertí, bisbe de Girona (1318-1324), Girona, 1981, inèdit. 

R. Martí, Col·lecció diplomàtica de la Seu de Girona (817-1100), Barcelona, Fundació Noguera, 1997.

F. MIQUEL, Liber Feudorum Maior. Cartulario real que se conserva en el Archivo de la Corona de Aragón, Barcelona, Consejo Superior de Investigaciones Científicas, 1945-1947.

Ll. TO – I. BELLVER, «Les fundacions de Santa Maria de Cervià i Santa Maria de Vilabertran en el context de la societat feudal (1053-1069)», Annals de l'Institut d'Estudis Gironins [Girona], n. 29, 1987, p. 9-26).