CÒSMIQUES - PLANETÀRIES - CONTINENTALS - NACIONALS - COMARCALS - LOCALS - FAMILIARS - PERSONALS - HISTÒRIQUES - LINGÜÍSTIQUES - LITERÀRIES - MUSICALS - IMAGINÀRIES
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Dalmau Moner. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Dalmau Moner. Mostrar tots els missatges

dissabte, 2 de gener del 2016

Dalmau Moner, frare dominic

Imatge de Sant Dalmau Moner
Nascut a Santa Coloma de Farners i mort l’any 1341 al convent de Sant Domènec, Dalmau Moner és un dels sants protectors de la ciutat de Girona.

Dilluns, a vuit dies per les calendes d’octubre –24 de setembre– de 1341. El sol fuig, torbadorament, damunt la carena del Rocar. Amb una poalenca, en Moner –potser de nom Bernat– pren l’aigua per regar el seu camp. Hi passa el rec que seixanta anys enrere, el 1281, van construir Ferrer i Arnau Moner, l’avi i el pare. Des d’aleshores, tota la família n’ha tingut cura, sense poder-ne desviar l’aigua perquè havia d’anar directament a la bassa del molí que el monestir d’Amer tenia a Santa Coloma de Farners. Se li acosta un home. Diu que ve de Girona i pregunta per en Moner. “Sapigueu que vostre sant germà, fra Dalmau, ja seu a la vora de Déu pare”.
Cap a Girona. A diferència d’ell, l’hereu, el seu germà Dalmau s’havia deslliurat de la càrrega material del mas i de la cura del rec: de seguida va tenir clar que el seu lloc no era al mas ni al poble. Potser tampoc al món. Feia molt, quaranta anys almenys, que s’encaminà a Girona per estudiar: gramàtica, dialèctica, retòrica, música, aritmètica, geometria i astronomia. Més tard la teologia, ja com a frare dominic o predicador a València i Montpeller.
Dorm poc. Encara de negra nit, surt de casa. Camina sol, només amb els seus pensaments: el seu germà Dalmau no ha tornat mai a casa; ell tampoc ha anat a Girona des que, quan va tornar de la Sainte Baume, a la Provença, va rebutjar la seva pròpia germana Alamanda perquè era dona; ella, lògicament, no l’ha volgut acompanyar a l’enterrament; dos altres germans, Francesc i Guillem, són lluny de casa per guanyar-se el pa. El dia clareja. S’atura a la Roca Dalmaua, a dues passes d’Aiguaviva, com feia el seu germà quan anava i tornava de Girona. Amaneix amb formatge la fogassa que s’ha preparat a casa. Fa temps per esperar un altre germà, Alegre, que el 1324 es va establir a Estanyol. Es fixa que, al voltant de la roca, hi ha una flor que està florint. No pot ser, és setembre. Es frega els ulls i la visió desapareix. Arriba el germà i emprenen el camí cap a la ciutat.
Rius de gent. Capficats en el que els espera, no veuen la silueta aturonada d’Aiguaviva des del llit del riu Güell, ni s’adonen de la cruïlla de camins que un dia serà el Perelló, ni que han començat a construir un pont sobre el Güell, a Santa Eugènia, que s’enllestirà amb ajuda del dimoni. Sí que veuen el rec Comtal que els acompanya pel camí de Salt, travessant el Güell a l’alçada de la Cadireta Superior i passant les hortes de la Pedrera, Daroca i Algivira fins arribar al Mercadal. Al costat del cementiri de Santa Susanna queden eixordats per la remor dels molins. Volen reposar un moment. S’asseuen en un banc i bassi de pedra sota la volta del passatge de la casa del monestir d’Amer, des d’on contemplen l’església del convent dels framenors, o franciscans. “No falta gaire per acabar-la”, els diu un paraire. “Diuen que serà la més gran de tota la ciutat”.
Travessen l’Onyar pel pont de Sant Francesc, el primer pont de pedra de la ciutat i arriben al mercat de l’Areny. El bullici de la gent els aclapara. Obradors i botigues als baixos de les cases, taules sota les voltes i al mig del carrer formant rengleres. Drapers, canvistes, apotecaris, sabaters. Carnissers arrossegant el bestiar que anaven a sacrificar. Traginers i hortolans portant el gra, la fruita, les cols que anaven a vendre. Els dos germans Moner, sense esforçar-s’hi, escolten tota mena de comentaris sobre la notícia del dia, la mort de fra Dalmau. “Era tan bo, un sant!”. “Humil com pocs: l’he vist portar ell el bót de l’oli i no el criat”. “I feia miracles!”. “Ha curat moltes dones parteres i malaltes”. “Aturava bèsties salvatges”. “I ha expulsat el diable d’un home posseït”. “Ara és Déu qui el vol amb ell”.
Agraint, de moment, el seu anonimat, els dos germans de fra Dalmau Moner passen per davant de les mesures de la ciutat, trenquen epl carrer de la Peixateria, segueixen pel de la Cúria reial fins a la plaça dels Cavallers i enfilen cap a les escales de Sant Martí Sacosta. Vora el temple i al peu del torrent que baixa de la muntanya veuen uns frares xiuxiuejant mig en llatí. “Obedient, sempre obedient amb els seus superiors”. “Com a mestre de novicis, va servir l’orde on li deien: Balaguer, Manresa, Castelló d’Empúries, la Seu d’Urgell, Cervera”. “Era un gran mestre de lògica, però va renunciar al càrrec i als honors”. “Evitava, fins on era possible, els reis i els nobles”.
A la cova. A l’església nova de Sant Domènec, acabada tres anys enrere, no hi cap ni una agulla. En dir que venien del mas Moner de Santa Coloma i que n’eren els germans, el guardià dels predicadors, o dominics, els fa asseure al seu costat. La cerimònia és austera, com va viure el sant frare. Se’l recorda en el seu retir, els darrers quatre anys, a la cova, un petit recer a tramuntana del convent, prop de l’hort. Un jove deixeble seu, fra Nicolau Eimeric, descriu les proporcions del seu esperit de penitència: “per causa dels seus excessius dejunis, abstinències, afliccions i maceracions, queia en una debilitat tal que a prou feines els genolls el podien sostenir”. “Havia escollit el camí de la creu de Crist per anar al cel”. “Resava oracions amb un rosari a les mans com havia ensenyat el fundador de l’orde, Domingo de Guzmán”. “Castigava el seu cos fins a fer-se sang”. De tant resar, diuen que fins i tot levitava, que la força de la seva fe podia enlairar el pes del seu cos.
El convent de Sant Domènec
a mitjan segle XIV
(Dibuix: J. Sagrera)

En Moner encapçala el seguici format rere el cos radiant del frare difunt. “Sec de carns i alegre de rostre”, diuen tots. Serà enterrat al bell mig de l’església de Sant Domènec. Imagina que potser ell no ho hauria volgut. Per això, sense fer grans escarafalls, mentre els frares resen i resen, s’escapoleix amb el germà per visitar la cova on el seu germà havia passat, a sol i serena, els últims anys. No entenen què hi feia allà, no entenen el desig de fra Dalmau d’escapar-se del món, ni tampoc perquè es mortifica contínuament. Quin pecat haurà comès? Quin foc el turmenta tant que li cal amagar-se en una cova? En sortir a fora, es perden enmig de la gentada. Mirant-los les cares, endevinen que la força de Dalmau Moner era en la seva solitud, en la seva exemplaritat en un món de violència, corrupció i desordre. Predicava sense parlar, fent i no pas esperant, buscant sense defallir la perfecció. Un model. Un sant.


Elvis Mallorquí


[Text publicat a Girones [Cassà de la Selva], núm. 2, 2014, p. 80-81]