A l’entorn del 1320 uns quants beguins de Girona i de pobles de l’entorn
van ser declarats heretges per les autoritats eclesiàstiques
 |
| Molts beguins van acabar a la foguera, com els templers. |
Any del Senyor de mil tres-cents vint-i-un. És el
dissabte 14 de març, just el dia abans de la celebració de Pasqua. Mentre diuen
missa a l’interior de l’església de Santa Maria de la Bisbal, un home espera
fora, a la porta. Està lligat a una argolla. Fa gairebé un any que hi és, tant
si plou com si el sol crema les pedres. El bisbe Pere de Rocabertí (1318-1324)
l’hi ha condemnat per haver pronunciat “verba
temeraria” –paraules agosarades–, per haver agredit un sacerdot amb unes
vares de fusta i, sobretot, per portar un hàbit i per viure en una “família”
particular, la dels beguins.
Es diu Castelló Amargant. Tot i la condemna,
sembla content. No és pas perquè se li acaba aviat el càstig, sinó perquè
aquest dia és el de la celebració del traspàs del seu mestre i guia, Pere Joan
Oliu (1248-1298), un home sant i bo de la ciutat de Narbona. No el va escoltar
mai directament, perquè havia mort feia més de vint anys, però havia sentit com
llegien els seus escrits quan va visitar la seva tomba. Deien que havia obrat
dos o tres miracles en vida i que el seu sepulcre tenia poder per curar
malalties. La seva fama havia arribat fins a terres gironines. Castelló
Amargant, com d’altres, s’havia impregnat del missatge apocalíptic d’aquest
frare. Deia que l’Anticrist vindria aviat, molt abans del que creia tothom;
deia que en els quinze anys següents es produirien tantes tribulacions que “tot hom se perdria” i que, fins i tot,
les “mulieres comederent filios suos” –les
dones menjarien els seus propis fills–.
Pere Joan Oliu. La proximitat de la fi del món era un dels temes que havien obsessionat el
pensament del frare Pere Joan Oliu, fins al punt d’escriure la Postilla super Apocalipsim. L’arribada
de l’Anticrist havia d’encetar una etapa de sis-cents anys de pau i de vida
seguint de prop els Evangelis. Els seus seguidors, normalment petits grups
instal·lats a les viles i ciutats, molt vinculats al comerç, el veneraven
perquè els seus textos responien a les seves preocupacions: Pere Joan Oliu, en
el seu Tractat dels contractes, establia
una distinció entre el “diner” i el “capital”, cosa que permetia als mercaders
poder-se defensar de les cada cop més freqüents acusacions d’usura. Això sí,
els beguins eren contraris al matrimoni: el consideraven un “lupanar occultum”, un “bordel privat”, perquè preferien
mantenir la castedat, com havia fet Crist. I no refusaven les almoines:
Castelló Amargant deia que Déu preferia els que n’acceptaven als que en feien
moltes.
A partir del 1311 aquesta obra, entre d’altres
d’Oliu, va començar a ser atacada pels adversaris dels franciscans més
radicals. Però no va ser fins que Joan XXII (1316-1334) va arribar al tron
papal d’Avinyó que els seguidors de Pere Joan Oliu, beguins molts d’ells, van
començar a ser perseguits. La seva tomba va ser profanada, el seu cos exhumat.
Ja no hi havia santuari on podien acudir. Els havien declarat heretges. Tota la
maquinària burocràtica de l’església, des del papa a tots els clergues
parroquials, va començar a actuar. Sobretot els inquisidors.
La persecució dels
beguins. L’any 1317 els franciscans espirituals de Narbona
i Béziers van ser tancats a la presó; el 1318 els beguins seguidors d’Oliu van
ser declarats heretges cismàtics i, seguint les ordres del famós inquisidor
Bernat Gui, tres beguins van ser cremats a Narbona el 1319, tres més a
Cabestany i una noia a Béziers el 1320. Castelló Amargant va veure la pira
crematòria de Cabestany, a tocar Narbona. Això el degué fer tornar a terres
gironines. Ja era ben conscient de la relliscositat del terreny que trepitjava:
deia, fins i tot, que si ell “volia dir
ço que sabia ... no seria a fer deman a vespre lo foc”, és a dir, que si
explicava tot el que havia vist, aniria de dret a la foguera. També a les
terres catalanes havien arribat les prohibicions contra els beguins:
l’arquebisbe de Tarragona, en diversos concilis provincials de l’església
catalana entre els anys 1312 i 1317, va dictar prohibicions per impedir que
duguessin hàbit religiós, que visquessin en comunitat i que demanessin almoina.
La censura més important, però, era la de poder llegir, comentar i interpretar
lliurement passatges de la Bíblia o llibres de teologia en llengua vulgar. Els
clergues i els teòlegs havien de ser els únics capaços de parlar dels articles
de la fe, dels sagraments de l’església, de la plenitud del poder del papa. És
en aquest mateix moment que Ramon Llull i Arnau de Vilanova comencessin a ser
atacats per diversos representants de l’estructura eclesiàstica.
Castelló Amargant, però, no va saber callar. A la
Bisbal, a la casa del jurista Pere de Lapard, va defensar uns quants beguins
condemnats injustament pel papa, com fra Pere Joan, i se’n reia d’ell perquè
els seus llibres havien estat enviats a llocs segurs, com Grècia i la terra
dels sarraïns. Unes dones el van sentir i, de seguida, ho van explicar al
rector i, abans que no se n’hagués adonat, ja estava confessant davant del
bisbe de Girona. Per sort, després de confessar els seus actes i prometre,
jurar i rejurar que no hi tornaria mai més, el bisbe va ser benevolent amb ell.
 |
| El manual de Nicolau Eimeric per als inquisidors |
Pere Duran de
Baldac. Castelló Amargant va confessar haver dormit, amb
dos altres homes, dues nits a la “domo
paupertatis” –casa de la pobresa– de la ciutat de Girona durant el Nadal
del 1319, potser abans de dirigir-se a Narbona. Potser un d’ells era Arnau
Darder, de Tossa, que els seus veïns consideraven “fatuus” –ximple– per dir el 1320 que l’hòstia consagrada no
contenia veritablement el cos de Crist, en contra del que se celebrava en la
festivitat del Corpus implantada el mateix any.
El que és segur és que a Girona hi havia una
comunitat de beguins ben establerta. Segurament en formaven part Dalmau de
Lapard, canonge de l’església de Sant Martí Sacosta, i Guillem des Quer, notari
de la ciutat de Girona. Però el grup va ser esquarterat després de la condemna
del seu probable cap, el ciutadà gironí Pere Duran de Baldac. El bisbe Pere de
Rocabertí i l’inquisidor Arnau Burget el van fer cremar l’estiu del 1321 en
presència de Jaume II, dit el Just, rei d’Aragó. Un nen de cinc anys s’ho
mirava fixament. La visió d’aquell home cremant el degué impressionar per a
tota la seva vida. Va acabar essent inquisidor i, gràcies al seu Directorium Inquisitorum, mestre
d’inquisidors. Era el gironí Nicolau Eimeric.
Elvis Mallorquí
(Article publicat a Gavarres [Cassà de la Selva], n. 23, 2013, p. 96-97)
