 |
| Trobadors medievals tocant el saltiri |
Entre Lerida e
Belvis
pres d’un riu,
entre dos jardís,
vi ab una
pastorela
un pastor vestit
de terlis,
e jagren entre
flors de lis,
baysan sotz l’erba
novela.
En Cerverí havia quedat trasbalsat.
Una bella pastora de les terres de Ponent li havia promès que seria el seu
amant si li trobava el ramat que havia esgarriat, però després de trobar-lo el va
deixar dient que la seva oportunitat havia passat. Ridiculitzat i avergonyit, davallà
dels llimbs cortesans en què vivia a la crua realitat de quan era en Guillem de
Cervera, un simple joglar, un vulgar rodamón. La dissort del poeta va córrer de
boca en boca fins que va arribar a les oïdes reials. Jaume I va decidir
ajudar-lo. Era l’any 1260 i el Conqueridor li va oferir per sis anys les rendes
–300 sous anuals– dels dominis reials de Caldes i Llagostera.
A la plana selvatana va
retrobar la felicitat i el do de la poesia: esdevingué el trobador Cerverí de
Girona. Fins i tot, quan aquella pastora lleidatana que l’havia rebutjat el va
venir a cercar a la seva nova llar gironina, en Cerverí va trobar els mots més
adequats per respondre tornant-li la carbassa que d’ella havia rebut abans.
Entre Caldes e
Penedes,
pres de Santa
Seglina,
 |
| Torre de l'antic castell de Llagostera |
lo loch que·l
nobles reys cortès
me det, on pretz
s’afina,
vi una toz’ab un
pagès;
e dezia·l la nina:
“Sabetz En Cerverí
on és?
Tan l’ay cercat,
mesquina!”.
Deslliurat d’aquest malson,
en Cerverí es disposa conèixer tots els racons del seu nou domini. Des del puig
de Llagostera veu com la plana de la Selva vessa cap a la vall del Ridaura i,
encuriosit, s’hi dirigeix a cavall. Pregunta a un pagès pel nom de la contrada.
“Valldemor”, li respon. Penyals,
“garanys”, recs profunds, pendents sobtats, boscos cremats, eixarts de conreus
recents, ramats pasturant pels boscos, pastors i pastores aturats en aquella
terra tan aspra que tenia un nom tan bell. “Vall
de l’amor!”, sospira el poeta. Va passant petits torrents mig secs d’aigua,
el de Puig Fossar i el de Garsafreda. Després, s’atura a la riera de Salenys
que marca el límit de les terres reials.
 |
| Capella de Sant Ampèlit de Panedes |
Des d’allà remunta cap al
pla de Panedes, als peus dels primers contraforts de les muntanyes de Romanyà
de la Selva. El paisatge canvia del tot: ja no hi ha més pendents; tot és pla i
a la llunyania de ponent es veu la silueta retallada del Montseny i les
Guilleries. No hi ha boscos. Tot són petites parcel·les de conreu de cereals
amb cases escampades per tot l’entorn. Sent una petit campana i s’hi dirigeix
fascinat. És el capellà de Sant Ampèlit qui la fa sonar. Amb ell, al cementiri
on hi ha els difunts de la comunitat, hi té una conversa. “Bona gent, la d’aquest veïnat”, arrenca l’ermità amb cara ben
pesarosa. “... si no fos que són ben
miserables ...”. El trobador mira de lluny les casetes dels seus vassalls,
tan minses que de cinc podria fer-ne una d’acceptable. “... si no fos que l’abat pren dues de cada deu mesures del gra de les
collites...”. L’abat de Sant Feliu de Guíxols se’n quedava una pel delme i
una per la tasca, però se les enduia cap a la vila marinera. Res no deixava al
pobre capellà. “... si no fos que l’abat
els fa rentar cada any la bóta per posar-hi el seu vi”. Una bóta que té a
Vilanova, enmig de les vinyes i antics vinyets del monestir i que serveix per
als àpats diaris dels monjos ganxons. “I
... ai, si no fos pels traginers que ens roben la fruita dels arbres propers al
camí ral”. Ases, mules i els seus amos no feien sinó estirar la fruita dels
arbres plantats als marges del camí cada cop més transitat que uneix la ciutat
de Girona amb el port de Sant Feliu.
La veu de l’ermità arriba al
cor del nou senyor del castell. En Cerverí s’alça i puja al seu cavall,
disposat a enfrontar-se amb qui calgués per ajudar els seus vassalls. Se sent
un heroi que cavalca per deslliurar el món de tots els mals. De seguida, enfila
el camí de Sant Feliu de Guíxols cap a Girona i travessa el torrent de Saguals –que més tard
esdevingué Sayols– i la riera d’Aiguabona, que baixava de
Vilanova. A prop del pas, l’aigua s’anava alentint i s’acumulava en uns prats
d’aiguamoixos que separaven Panedes de Llagostera.
Allà sent la remor dels
traginers que s’acosten de Girona. Aixeca la llança i esperona el seu cavall a
galop cap als lladregots del camí. Aquests el senten i, en veure com s’abraona
cap a ells, es mouen àgilment a banda i banda del camí per esquivar-lo. Mentre
ell atura el cavall i el fa girar, ja l’han encerclat amb les mules, li llancen
pedres i amb unes llargues vares el peguen fins a descavalcar-lo. A terra l’acaben
d’estomacar violentament fins que un d’ells, el capità, xiula ben fort i crida:
“Anem! Que farem tard i ens esperen al
port de Sant Feliu”.
En Cerverí, ben
desorientat, fuig del camí i s’amaga enmig dels boscos. No s’enrecorda de qui
és. Es
fa fosc i té por. S’arrossega fins que troba un recer en una paret de
pedra alta com un cavall. No hi ha ningú que li digui que és la torre dels Moros. És un munt de pedres,
però sent que a l’interior corre l’aigua. Té set. Vol beure. També li vindria
de gust un bany. Amb aigua calenta. No sap, però, que justament es troba al
damunt d’unes petites termes que pertanyien a una vil·la romana desapareguda
des de feia unes quantes centúries. Ara només servia de refugi per a pastors en
cas de tempesta. També per a cavallers apedregats.
 |
| Restes de la torre dels Moros |
Busca a les palpentes si
pot arribar a l’aigua. Troba una petita escletxa però els dits no li passen.
Busca a les butxaques i troba ... una moneda. Rasca la paret amb el diner per
eixamplar el forat, però no ho aconsegueix i se li escapa cap a dins. Amb un
clapoteig sec, l’aigua se l’empassa.
Ha estat l’última derrota
del dia. S’adorm mentre intenta esborrar el dolor causat per les garrotades
dels traginers. Ho fa repassant les imatges d’aquest jorn tan deplorable de la
seva vida. Es queda amb la placidesa de la panoràmica matinal des del puig del
Castell, on hi ha el seu petit palau de Llagostera, i, com que és poeta de
mena, se li acut de compondre una nova pastorel·la. Ja en té el començament.
Entre Valldemor e
Aiguabona
pres d’uns penyals,
que davallen al mar...
ELVIS MALLORQUÍ
[Text publicat al fulletó de la XXXVIII
Travessada, Cassà de la Selva, 2015]
_____________
El text està inspirat, d’una banda, en els treballs
arqueològics desenvolupats a la Torre dels Moros entre el 2003 i el 2007 i, de
l’altra, en les impressions que s’han pogut extreure sobre el paisatge de Panedes
a partir de les declaracions de vint-i-quatre pagesos del veïnat a l’abat de
Sant Feliu de Guíxols l’any 1319, cf. Arxiu de la Corona d’Aragó, Monacals,
Sant Feliu de Guíxols, pergamins núm. 89, 90, 91 i 92.
Bibliografia:
Cristina
Masvidal, La Torre dels Moros. El veïnat de Panedes de Llagostera entre els
segles III-XIII, Llagostera: Ajuntament, 2008.
Elvis Mallorquí, “Els masos i el paisatge de
Panedes a partir del capbreu del monestir de Sant Feliu de Guíxols, 1319”, dins
Marta Albà – Elvis Mallorquí, coords., Homes i terres. L’ordenació del paisatge agrari de Llagostera, segles
XIII-XX, Llagostera: Ajuntament, 2014, p. 74-91.
