Una visita al castell de Palol d'Onyar del segle XIV

No sabem quan va ser la trobada entre Guillem Bernat de Perles, procurador del bisbe de Girona que, el 1362, va rebre l’encàrrec d’investigar qui cobrava delmes i qui tenia feus episcopals  en les més de quatre-centes parròquies gironines, i Berenguer Moret, l’antic rector de l’església de Sant Sadurní de Palol d’Onyar. Tenim notícies d’un altre Berenguer Moret, potser el seu oncle, que havia tingut una llarga carrera eclesiàstica: abans del 1320 ja disposava d’un benefici al monestir de Sant Pere de Galligants; aquest any va passar a tenir-ne un altre a la catedral de Girona i el càrrec de diaca a Dosquers; el 1322 va passar a ser el rector de Porqueres; més de vint anys després, el 1348 Berenguer Moret era mestre de cant a la seu de Girona i, com a tal, va comprar un responsorier, un ofertorier, un oficiar i una consueta. Poc després, el 1351, ja havia mort i havia cedit la cabiscolia segona o sagristia segona a Guillem de Coll.

Suposem que els dos Berenguers Moret eren oncle i nebot i, a la vegada, germà i fill de Pere Moret, citat el 1329. Probablement, els Moret vivien en un mas de la parròquia de Palol d’Onyar, com també vivien en masos els Vila, els Abadenques, els Puig, els Lliura, els Cor i els Mascort, citats entre mitjan segle XIII i mitjan segle XIV. Però la parròquia de Sant Sadurní de Palol, que va ser creada abans del 1041 en què se l’esmenta per primera vegada, era petita: set masos coneguts només podien proporcionar unes minses rendes als senyors. El delme, per exemple, només era de 15 lliures anuals, dels més baixos del bisbat de Girona.

Sabem que el 1329 un visitador episcopal li va preguntar a en Pere Moret sobre qui rebia el delme de Palol d’Onyar. “La meitat del delme de la parròquia és d’en Dalmau de Palol, cavaller”, es va escriure. Ho van confirmar el seu veí, Ramon de Vila, i el mateix Dalmau. El rector d’aleshores, Guillem Vila, probable germà de Ramon, sabia que havia d’informar el bisbe de totes les vendes, permutes i alienacions dels delmes de la parròquia. Per això, degué procurar deixar-ne constància per als seus successors en el càrrec, sabedor que la rectoria de Palol d’Onyar no era gaire estimada pels clergues forasters. Només hi acabaven servint llargues temporades els fills d’algun mas del terme: ell mateix, del mas Puig; Berenguer Moret a mitjan segle XIV; Francesc Cor des del 1362.

Imaginem, doncs, que quan després del 1362 Guillem Bernat de Perles va arribar a Palol d’Onyar, el rector Francesc Cor el va adreçar a un seu antecessor, Berenguer Moret, potser ja molt gran, que coneixia perfectament que els senyors del castell de Palol d’Onyar rebien la meitat del delme de la parròquia. I això era així des de feia més de cent anys: el 1229 el cavaller Arnau de Palol ja va reconèixer a l’abat de Sant Feliu de Girona que tenia en feu seu el delme “in villa de Palaciolo”; el seu fill, Pau de Palol, també cavaller, va fer el mateix el 1272, envers l’abat Gispert de Botonac, el 1291 envers l’abat Ramon d’Avinyó i el 1297 envers l’abat Berenguer de Palau; finalment, el 1316 Dalmau de Palol, fill de Pau, va reconèixer tenir el delme de Palol pel bisbe de Girona. Si haguessin anat al monestir de Santa Maria de Cervià, s’haurien adonat que els Palol també van ser senyors del castell de Barbavella, a Celrà, des finals del segle XII i fins que el van vendre al clergue Arnau Ponç de Girona a finals del segle XIII. I si haguessin consultat el Cartoral de Carlemany del bisbe de Girona haurien pogut deduir que els Palol tenien l’origen en uns personatges, Ramon Guillem i Ponç Guillem, citats entre el 1074 i el 1094, que eren batlles del bisbe a Domeny.

Sospitem, també, que Berenguer Moret era prou conscient de com el món anava canviant ràpidament. En temps de la seva vida havia vist com els senyors del castell, per aconseguir mantenir el seu elevat nivell de vida, havien fragmentat les millors terres, les coromines de Ribouta, Lapart i Boscanella i diversos camps del mas Vila, entre diversos pagesos. Així havien aconseguit molts diners de cop. Però després de l’arribada de la pesta l’any 1348, la Mort Negra, molts d’aquests pagesos s’havien mort i, per tant, les terres havien quedat abandonades. L’economia dels senyors de Palol va quedar ben ressentida: només van poder casar la pubilla, Sibil·la, i van tancar al monestir de Sant Daniel la segona filla, Constança, que no tenia cap mena de vocació religiosa. Així, devien ser certes les enraonies de molts veïns d’Aiguaviva sobre un nadó abandonat a la porta de l’Hospital Nou que alletava una veïna del poble: “Ver par que de paratge és, com axí engolex la mamela, que tots aquests de paratge engoleixen axí la mamela”. El nen era de família noble, semblava, i si era abandonat, devia ser que “fill és d’una monga de Sant Daniel”. Tot apunta que la mare era Constança de Palol, monja, i el pare un parent seu, Felip Palau, clergue de l’Hospital dels Capellans, al barri de Sant Pere de Galligants.

Tanquem els ulls per un moment, igual com degué fer Berenguer Moret en recordar els moments de més puixança dels senyors de Palol i en evocar la seva crua realitat dels darrers anys de la dècada de 1360. En tornar-los a obrir, mirem el conjunt que formen el castell de Palol d’Onyar i l’església de Sant Sadurní. Tothom s’ha pensat que el temple hauria estat primer la capella del castell, però la realitat és que primer de tot hi hagué l’església, depenent de l’abadia de Sant Feliu de Girona. Més tard, vingueren els senyors, uns batlles convertits en cavallers que van prendre el nom del lloc, Palol, i hi van construir una casa forta a la qual van denominar castell. No van deslliurar-se, però, del domini de l’església de Sant Feliu, que obtenia la meitat dels delmes i que va nomenar-hi els rectors fins que la cúria diocesana se’n va poder fer càrrec, ja entrat el segle XIV.

Plantegem, per acabar, una hipòtesi: Palol d’Onyar, enclavat entre Montilivi i la vall de Sant Daniel, devia pertànyer a l’extens terme parroquial de Sant Feliu de Girona. Al segle següent, se’n segregaria per esdevenir una parròquia independent, per bé que el record de l’antiga pertinença a la capital de girona quedaria preservat amb la titularitat de la meitat dels delmes. En realitat, fa tot l’efecte que l’altra meitat del delme, la dels Palol, també hauria estat de Sant Feliu de Girona en origen. Els abats gironins l’haurien cedit a la família dels Palol, cavallers, per tal d’assegurar-los un lloc per viure de renda a canvi de la seva fidelitat i, qui sap, de la protecció d’un dels camins d’entrada a la ciutat de Girona.

                                                                     Elvis Mallorquí

Fonts d’informació

ADG, Mitra, calaix 11, vol. 6, f. 27rv (1229.08.01), f. 28r (1272.03.28), f. 27v (1291.07.20 i 1297.10.01) i f. 26v (1316.03.09); ADG, Notularum, vol. G-1, f. 103r (1299.06.28); vol. G-3, f. 15r (1320.07.20), f. 26r (1320.09.16), f. 28v-29r (1320.09.29), f. 110v (1322.01.20) i f. 193r (1322.11.16); vol. G-4, f. 92rv (1324.02.17) i f. 100rv (1324.03.17); vol. G-21, f. 131r (1348.09.11); vol. G-24, f. 191r (1351.05.11); i vol. G-73, f. 229v (1362.08.30); ADG, Dotalies, vol. D-3, f. 66v-69r (1319.05.03); ADG, Visites Pastorals, vol. P-4, f. 75rv (1329.06.29); ADG, Lletres, vol. U-5, f. 55v (1332.09.16).

Bibliografia

Camps, Ll. Els castells i masos de Celrà, Celrà: Taller d’Història de Celrà, 2004, p. 29-31.

Canal, J. – Canal, E. – Nolla, J. M. – Sagrera, J. Girona, de Carlemany al feudalisme (785-1057). El trànsit de la ciutat antiga a l’època medieval, Girona: Ajuntament, 2003, p. 298-299.

Mallorquí, E. El Llibre verd del bisbe de Girona (1362-1371). El delme i l’estructura feudal de la diòcesi de Girona, Girona: Diputació de Girona, 2011, p. 356.

Noguer, T. – Pons Guri, J. M. Constitucions sinodals de Girona de la primera compilació, Annals de l’Institut d’Estudis Gironins [Girona], vol. 18, 1966-1967, p. 121.

Pairolí, M. Quart. Natura, història i artesania, Quart: Ajuntament, 1998, p. 84-96.

Pladevall, A., dir. Catalunya Romànica, Barcelona: Fundació Enciclopèdia Catalana, 1992, vol. 5, p. 40 i p. 52.

Mallorquí, E. – Sierra, E. La imposició de la clausura al monestir de Sant Daniel de Girona, 1300-1370, Annals de l’Institut d’Estudis Gironins [Girona], vol. 52, 2011, p. 269-276.

Article publicat al fulletó de la XXXVII Travessada de les Gavarres, Cassà de la Selva: Colla Excursionista Cassanenca, 2014.

Ovelles esgarriades

Els donats de Sant Joan de l'Erm (Juià, el Gironès)

       

 

 

 

  Un bon pastor és el que té cura del seu ramat sempre i en tot moment. Fins i tot, encara que sigui en comptades ocasions, quan una ovella rebutja la vida comunitària, sense sorpreses, del ramat i prefereix seguir el seu camí. És justament en aquest moment que el pastor ha d’actuar. Enviant, primer, els gossos per tal que l’aturin en la seva marxa llibertària. Amb això, n’hi sol haver prou. Algun cop, Déu no ho vulgui, s’ha donat el cas que l’ovella es resisteix a tornar al ramat i fins i tot atreu companyes seves que volen deixar la disciplina del ramat. El pastor, si vol ser un bon pastor, això ja no ho pot tolerar. Què passaria si els altres xais deixessin d’obeir-lo i, cosa impensable, deixessin de donar-li la llana cada any i la llet per fer formatges? De què viuria el pastor? Per això, cal que ràpidament vagi ell mateix, acompanyat dels seus rabadans, que l’assisteixen en tot moment, a caçar l’ovella esgarriada per tornar-la, després d’algun càstig, amb el ramat.    

Façana renaixentista de Sant Joan de l'Erm

Una vegada, a Sant Joan Salern, o de l’Erm –en llatí “Sancti Johanni de Eremo”–, al terme de Juià, als contraforts de les Gavarres, hi van viure unes ovelles esgarriades. Va ser fa molt de temps, tant que encara no hi havia cap de les parets que ara encara s’aixequen enmig del bosc. Ni els murs perimetrals de l’església, ni els del petit campanar d’espadanya, ni la llinda de la porta d’entrada que va fer aixecar “Mossèn Roch Colomer, mars 1571”. Les restes d’aquests edificis corresponen a un petit santuari que, des de mitjan segle XIV, atreia els fidels de la contrada, des de Juià i Sant Joan de Mollet a Madremanya i des de Pedrinyà i Sant Martí Vell fins a Celrà. Abans, el 1324, s’hi havia instal·lat la comunitat de monges de Santa Coloma de Matella, un petit monestir situat a Serra de Daró que havia quedat inundat pel Ter. El 1314 ja hi servia un clergue que havia d’atendre les demandes en forma de misses devocionals dels confrares de Sant Joan de l’Erm.

Les ovelles esgarriades havien ocupat Sant Joan de l’Erm una mica abans del 1276. Eren Joan Roques i la seva muller, Ermessenda Oliver, que van demanar al bisbe gironí Pere de Castellnou entrar al servei del temple de Sant Joan –de l’Erm– com a donats, seguint l’exemple de Ramon Ferran, natural de Bedenga –o Bellcaire d’Empordà–. Aquest era el primer xai que havia deixat el ramat. Un parroquià que deixava la seva població originària per anar a viure a una ermita i, a sobre, atreia altres feligresos al seu costat. El bisbe, com a pastor major de la diòcesi de Girona, ho va acceptar però amb dues condicions: que donessin una lliura de cera anual a ell mateix i que no acceptessin cap més donat a Sant Joan de l’Erm. A partir d’aquest moment, els rectors de Juià, com si fossin els gossos del bisbe, s’encarregarien de vigilar de prop les ovelles esgarriades de Sant Joan.

Probable escut de na Roca, prioressa el 1347

No van passar massa anys que, mentre el nou bisbe gironí, Bernat de Vilert, exercia el seu ofici de visita “pastoral” a Celrà, se li van acostar els rectors de Juià, el sagristà Ferrer de Vall i el domer Ramon Galia, per queixar-se del greu perjudici que causaven les ovelles esgarriades de Sant Joan de l’Erm a la seva parròquia. Era el 1290 quan el pastor, assistit pels seus rabadans, l’ardiaca de Ravós Arnau de Juvinyà, el seu capellà Ramon d’Estany i el notari i clergue de la seu Mateu d’Alda, va citar a presència seva Ramon Ferran, l’ovella dissident en cap. Calia deixar-li les coses ben clares i per això va fer escriure sobre pell de pergamí les normes que havien de seguir els donats de Sant Joan de l’Erm d’aquell moment endavant.

Primer de tot, oïr missa a Juià –“ad matricem ecclesiam Sancti Petri de Juyano”– i oferir una candela i una oblació de pa que valgués un diner a cadascuna de les cinc festes principals de l’any –Pasqua, Pentecosta, Sant Pere de juny, Tots Sants i Nadal–. Segon, els donats de l’ermita no es podien enterrar a Sant Joan, sinó que ho havien de fer al cementiri parroquial de Juià i, a més, anotar en testament alguna deixa pels clergues de Juià com a almoina. Tercer, tal i com era costum a la parròquia, els donats havien de pagar, cada any per Nadal, 10 diners al sagristà, 6 al domer i 4 al claver per l’administració dels sagraments eclesiàstics a les seves famílies. Quart, els donats havien de cridar els clergues de Juià per tal que, a canvi de 12 diners, s’encarreguessin de celebrar l’ofici diví a Sant Joan els dies de la festa de Sant Joan Baptista, el 24 de juny, i de la de Sant Joan Evangelista, el 27 de desembre. I cinquè, si els donats volien fer celebrar una missa a Sant Joan, ho havien de demanar primer de tot als clergues de Juià si ho volien fer, a canvi és clar d’una remuneració pagada pel donat.

És a dir, el bisbe permetia que els donats de Sant Joan de l’Erm continuessin la seva vida esgarriada, però els obligava a reconèixer contínuament que eren part del ramat, o de la parròquia, de Juià. Cap pastor podia admetre que unes ovelles, justament les que havien abandonat el seu ramat, tinguessin més “privilegis” que les que romanien sotmeses als lladrucs o als sermons d’uns gossos que vivien d’elles. En cap moment del conflicte, però, es demana el parer als juianencs del 1290. Segurament tot els va semblar molt beeeeeeeeeeeeeeeeé.

 

---

FONTS DOCUMENTALS

Arxiu Diocesà de Girona (ADG), Lletres, vol. U-1, f. 7r (1276.09.11) i f. 7rv (1290.08.23).

ADG, Dotalies, D-6, f. 382r (1314) i f. 133r (1391).

 

BIBLIOGRAFIA

BADIA, Joan. “Sant Joan de l’Erm, a Juià”, Gavarres [Cassà de la Selva], n. 2, 2002, p. 78-79.

MARQUÈS, Josep M. “Set cenobis femenins de l’Empordà”, Estudis del Baix Empordà [Sant Feliu de Guíxols], n. 15, 1996, p. 80-84.

MARQUÈS, Josep M. Ermites i santuaris de la diòcesi de Girona, Girona: Diputació de Girona, 2000: p. 91; 

SAPENA, Carles. Els ermitans, Girona: Diputació de Girona – Caixa de Girona, 2004, p. 77 (Quaderns de la Revista de Girona; 111).

ZARAGOZA, Ernest. “Els monestirs de benedictines de l’Empordà”, Estudis del Baix Empordà [Sant Feliu de Guíxols], n. 14, 1995, p. 163-164.

Elvis Mallorquí 

 

(Text publicat al llibret de la XXXVI Travessada, Cassà de la Selva: Colla Excursionista Cassanenca, 2013).

Cavallers a Sant Cebrià de Lledó (els Metges)

Per molts, la sola pronunciació de la paraula “medieval” ens transporta directament a un món misteriós, ple de màgia i superstició, on podien conviure bruixes i fades entre inquisidors, heretges, jueus i musulmans. D’aquest món, els cavallers, amb les cançons que componien –ells mateixos eren trobadors i poetes– i les batalles en què participaven, n’han esdevingut els principals herois o, si més no, els personatges més representatius. Ells constitueixen, en efecte, un referent pel nostre imaginari del passat, però potser menys per les seves proeses reals que per les històries que d’ells es van escriure, des del segle XII amb Chrétien de Troyes, el primer gran prosista francès, fins a les “novel·les de cavalleries” que Cervantes va enviar a la foguera en el seu Quixot.

Sant Cebrià de Lledó (els Metges)

La realitat històrica, tanmateix, no és tan fascinant. Els cavallers apareixen ben sovint en els documents que conservem dels segles XIII i XIV, però en unes facetes ben poc heroiques i massa quotidianes com per poder entreveure-hi algun fet extraordinari. Aquest és el cas dels cavallers de la parròquia de Sant Cebrià de Lledó, enclavada al bell mig del massís de les Gavarres. Aquí no es va aixecar cap castell feudal que fos la casa pairal d’importants llinatges per la història del país, sinó que de senyors a qui els pagesos havien de pagar censos, serveis i drets de servitud, n’hi havia diversos: uns de laics, com els senyors de Monells o els seus feudataris, i uns altres d’eclesiàstics, com la seu de Girona i els monestirs de Sant Pere de Galligants i Sant Miquel de Cruïlles.

Entre els senyors laics, el primer que hi trobem és Guillem Ramon, el qual, l’any 1116, va rebre en penyora de Pere Bernat de Canet sis masos amb els drets que li prestaven els habitants. Molt probablement, aquest personatge depenia, tot i la discontinuïtat territorial, dels senyors de Monells, una vila amb un mercat i un gran dinamisme econòmic al llarg de tot el segle XII. De fet, un segle més tard, l’any 1234, el senyor del castell de Monells, Ramon de Palau, va dictar testament i va deixar a la capella del castell de Monells i al seu fill Simó els drets que tenia a les parròquies de Santa Pellaia i Sant Cebrià de Lledó. Els drets, però, no els exercia directament, sinó que els devia haver cedit a un o a més d’un cavaller, a canvi del servei d’host i cavalcada i la prestació de fidelitat i homenatge. Aquesta és la situació que segurament corresponia a Arnau de Sant Miquel, cavaller ni més ni menys que de Monells, que l’any 1254 va donar el mas i la masada on vivia Cebrià de Llavina, a la parròquia de Sant Cebrià de Lledó, al monestir de Sant Miquel de Cruïlles a canvi de 400 sous barcelonesos que el seu pare havia deixat al monestir.
A partir del segle XIV els documents conservats, molts d’ells procedents dels registres de la notaria de Monells, recullen el nom i alguna circumstància relativa a d’altres cavallers de Sant Cebrià de Lledó. El 1333 el “venerable” Bernardí d’Abellars, cavaller amb residència a la vila de Monells, rebia diversos censos d’una feixa que Guillem Planell tenia a un indret de la parròquia anomenat la Palma. I el mateix any el cavaller Ramon Arnau de Sant Sadurní, castlà d’aquest lloc, va recomanar al bisbe de Girona a Simó fill d’Aldric de Guàrdies i clergue tonsurat de la parròquia de Sant Cebrià de Lledó, per tal que pogués entrar en els ordes eclesiàstics del sotsdiaconat, diaconat i presbiterat; a més, i això degués ser definitiu, assegurava al bisbe que li pagaria tot el que calgués mentre seguís els estudis.
Cap d’aquests cavallers, però, no estaven tan vinculats a la parròquia de Sant Cebrià de Lledó com Ramon de Mont, el qual, poc abans del 1324, havia comprat la meitat del delme de la parròquia a l’esmentat Ramon Arnau de Sant Sadurní. Així ho va reconéixer en aquesta data al bisbe de Girona que, com a cap de l’església del bisbat de Girona, controlava els titulars dels delmes i rebia una taxa –el lluïsme– a cada transacció. Ara bé, entre Ramon de Mont i el bisbe s’hi entrometien els drets, no només dels senyors de Monells, sinó també dels de Cruïlles: Ermessenda, la muller de Ramon de Mont, va haver de reconéixer que el delme el tenia en feu d’aquests poderosos senyors. Totes aquestes notícies coincideixen en assenyalar la importància del delme en aquesta època: Ramon de Mont no només rebia la desena part de tots els grans i raïms i potser també del lli, del cànem, de la llana i de la carn del bestiar, de les hortalisses i de les oliveres –el seu batlle Ferrer Martí i els seus descendents li recaptaven aquests drets–,sinó que això li permetia controlar de prop els clergues de la parròquia i els feligresos.
A més, Ramon de Mont i la seva família exercien diversos drets sobre les terres de la parròquia: el 1332 van rebre un lluïsme quan Guillem Martí, juntament amb la seva muller Elisenda i el seu germà Ferrer, va cancel·lar el cens que rebia d’un altre veí del lloc, Bernat Gil, que havia contret un deute amb el primer temps enrera; i van establir –cedir a canvi d’un cens– a Bonanat de Guàrdies i a Arnau Pol dues parcel·les de terra i bosc que es trobaven, la primera, al lloc de Rupisola –a ponent del riu Daró i a tramuntana del torrent de Vallfreda– i la segona, a Vilardell. També tenien almenys un mas, el mas Castelló, entre les seves pertinences, i dels que hi vivien en rebia diverses prestacions, entre les quals hi havia la remença –redempció– quan algun fill o filla del mas volia casar-se i sortir del domini de Ramon de Mont. I encara posseïen drets en d’altres llocs: Bernat de Mont, el fill de Ramon, havia de rebre el 1333 250 sous anuals del batlle del castell de Cadaqués.
En resum, les dades existents sobre els cavallers de Sant Cebrià de Lledó, avui per avui, no ens permeten imaginar-los participant en cap aventura cavalleresca. El que pot passar, tanmateix, és que aquestes aventures les hauríem de buscar a d’altres territoris. A Sardenya, per exemple, hi van desembarcar els catalans el 1323. És possible que, entre les tropes del rei Jaume II hi hagués Ramon de Mont, atès que en els anys immediatament següents és la seva muller Ermessenda qui s’encarrega de la gestió del patrimoni familiar.

Elvis Mallorquí

Fonts documentals:

ADM (Arxiu Ducal de Medinaceli, Toledo), Empúries, lligall 43, pergamí n. 5731 (1116.08.25), i lligall 9, pergamí n. 979 (1342.04.15).

ADG (Arxiu Diocesà de Girona), Mitra, calaix 24, pergamí n. 15 (1234.07.27); calaix, 3, pergamí n. 75 (1324.03.07); i calaix 5, Llibre Verd dels feus, f. 42v-43r (1362-1371) – Visites Pastorals, vol. P-4, f. 78rv (1329.07.01).

ACA (Arxiu de la Corona d’Aragó), Monacals d'Hisenda, vol. 1023, pergamí n. 2 (1254.05.30)

AHG (Arxiu Històric de Girona), Notarial, Monells, vol. 162, f. 11r (1332.06.27), f. 38r (1332.08.19), f. 64v (1332.10.18), f. 81v-82r (1332.05.27), full solt entre f. 68 i 69 (1332.08.16), f. 94rv (1333.01.05), f. 99rv (1333.01.09) i f. 131v-132r (1333.01.22); i vol. 161, f. 25v (1333.05.21).

Bibliografia:

Elvis Mallorquí, El monestir de Sant Miquel de Cruïlles a l’edat mitjana. Estudi i edició dels documents (1035-1300), la Bisbal d’Empordà: Ajuntament, 2000, n. 56 i 70.

Josep M. Marquès, Pergamins de la Mitra (891-1687), Girona: Institut d’Estudis Gironins, 1984, n. 908.

Josep M. Pons Guri – M. Josepa Arnall, L’escriptura a les terres gironines: segles IX-XVIII, Girona: Diputació de Girona, 1993, n. 96.

 (Article publicat dins el llibret de la XXVI Travessada, Cassà de la Selva: Colla Excursionista Cassanenca, 2003)

La separació de la Pera i Púbol

Si compartir el pa és senyal d’amistat, el fet de no compartir-lo assenyala que s’han partit peres de manera definitiva. Per això, quan a partir del 1330 els habitants de Púbol van deixar d’anar a buscar el pa a la Pera, perquè ja tenien un forn a Púbol mateix, ja no hi havia marxa enrera possible: la rivalitat nascuda entre els habitants dels dos pobles veïns havia acabat enfrontant-los de manera irreconciliable. No coneixem tots els detalls de la història, però sí uns quants gràcies a uns documents escrits conservats als arxius de la ciutat de Girona.

Carrers del nucli de la Pera

La Pera i Púbol, ara units en el mateix municipi, són dos pobles veïns, a poca distància l’un de l’altre, que des del seu origen mantenien estrets vincles. De parròquia, per exemple, només n’hi havia una, la de Sant Isidor de la Pera, documentada com la majoria de parròquies del bisbat de Girona entre els segles X i XI: és possible que l’església de Sant Isidor, citada l’any 982, ja fos seu parroquial, però el primer esment de la parròquia de la Pera és de l’any 1045. El poble de la Pera, doncs, es va formar arran del temple parroquial: era una cellera que, també anomenada vila, està documentada l’any 1242 i el 1297. El nucli de Púbol, en canvi, nasqué al voltant del castell, originàriament una torre que a mitjan segle XI controlada per la comtessa Ermessenda i que era la residència d’un llinatge local del qual només coneixem la senyora Rodlens, que va dictar testament l’any 1064 “dum esset in castello de Pubal, intus in sua camera, detenta egritudine”. A partir del segle XII i fins al segle XIV, el castell de Púbol va passar a mans dels senyors de Cervià, que van ser uns dels principals protagonistes, potser els mateixos instigadors, dels conflictes entre els habitants de la Pera i els de Púbol.

L’any 1242 el senyor de Púbol, Hug de Cervià, va definir al bisbe de Girona les malifetes que ell i els seus homes havien comès a les viles i parròquies de la Pera i Caçà de Pelràs. Segurament, la seva pretensió era estendre el seu domini sobre dues comunitats veïnes de Púbol que depenien de l’església de Girona. Però, el resultat li va sortir completament en contra: a més de pagar els danys ocasionats, va haver de permetre que els homes de la Pera poguessin pasturar els seus ramats als termes del castell de Púbol i que poguessin tancar, amb murs i fortificacions, la vila de la Pera.

Les violències comeses pel senyor de Púbol van contribuir a enfortir la solidaritat entre els veïns de la Pera. L’any 1297 la universitat dels homes de la cellera de la Pera es van reunir, a toc de campana, per tal de nomenar procuradors que esl defensessin davant la cúria reial de Girona de les qüestions presentades pel noble Bernat Amat de Cardona, segurament aliat amb els senyors de Cervià i de Púbol. Malauradament, no sabem ni els motius d’aquest enfrontament ni la seva resolució final, però sí que de la reunió en van ser exclosos els homes depenents del castell de Púbol.

Església de Sant Isidor de la Pera

A la dècada de 1320 la problemàtica va agreujar-se fins al punt que es multiplicaren els atacs violents entre els veïns dels dos llocs, que van arribar a oïdes del bisbe de Girona perquè afectaven directament la vida religiosa local. L’any 1326 els els homes de Púbol no anaven a l’església parroquial de la Pera ni els diumenges ni els dies festius perquè tenien por dels habitants de la cellera. Al seu torn, els clergues de la Pera no s’atrevien a anar a l’església sufragània de Púbol, amb la qual cosa deixaven els pubolencs amb gran perill per a les seves ànimes, “in maximum periculum animarum”.

Llavors vingué l’episodi del pa. Tradicionalment hi havia hagut un sol forn de pa en tota la parròquia de la Pera. Això significava que tots els habitants del terme, inclosos els de Púbol, havien de portar-hi la farina per coure el pa i pagar el que pertocava per aquesta tasca al senyor del forn, que era, ni més ni menys, el bisbe de Girona. En efecte, l’any 1273 vint-i-cinc homes de la vila i la parròquia de la Pera, d’acord amb d’altres prohoms, van cedir al bisbe de Girona el forn de pa que hi havia a la vila de la Pera i li van prometre portar-hi sempre el pa a coure. Anys més tard, la titularitat del forn havia passat a mans del cavaller Ponç de Finestres: l’any 1332 el pagès de Sant Martí Vell, Guillem de Casadavall des Llac, va prometre a la muller del cavaller “metra leya complidament al forn de la Pera ·III· dies la setmana, lo diluns el dimecres e·l diuenres”, a canvi de 100 sous i de la meitat del benefici del forn. Amb tota seguretat, en aquest darrer moment el forn de la Pera era d’ús exclussiu pels habitants de la vila, perquè els de Púbol ja en tenien un altre: el mateix any 1332 Pere Tarascó de Millars de Madremanya va comprometre’s amb els cavallers Bernardí d’Abellars i Bernat de Planils a portar la llenya necessària pel forn de Púbol durant un any.

Si els de la Pera i Púbol ja no menjaven el mateix pa, és que la crisi estava a punt d’esclatar. Així va ser. L’any 1335 el bisbe Gilabert de Cruïlles, membre d’una família nobiliària probablement molt lligada als senyors de Cervià, va prendre una decisió trascendental: erigir el temple sufragani de Sant Pere de Púbol en seu d’una nova parròquia independent de la Pera. La veritat és que, al segle XIV, era ben complicat crear una nova parròquia que alterés la xarxa preexistent i, sobretot, els drets que hi anaven lligats. Per això, es va delimitar físicament el terme de la nova parròquia de Púbol, que el van fer coincidir amb el “territorium de Pubelo”, el territori depenent del castell de la població, de manera que el torrent del Pontill feia de límit entre la Pera i Púbol. Així, havia de ser molt més fàcil aclarir el repartiment dels diversos drets vinculats a l’església, entre ells el delme, la prestació parroquial corresponent a la desena part de la producció agrària i ramadera, i la primícia, equivalent a la meitat del delme, que anava a mans dels rectors de les parròquies.

La reacció de la universitat de la cellera de la Pera va ser immediata i contundent: amb la protesta conjunta d’un síndic de la universitat i del sagristà de Sant Isidor de la Pera contra la pèrdua d’ingressos de la seva església, els habitants de la Pera van aconseguir que Púbol es quedés com a sufragània i que els seus feligressos continuessin pagant part dels drets rectorals a la Pera. En concret, els pubolencs hagueren de continuar pagant a la Pera el blat de l’oli, els diners del rotlle, del ciri pasqual i de les candeles, la cera de les vigílies de l’altar major i de les festes anuals, les ofrenes de les parteres, dels bateigs i dels matrimonis, els ciris dels difunts, les ofrenes de pa, vi i llums, el salpàs, els drets pel toc de campanes, les primícies i l’ajuda al pagament de les visites pastorals.

En resum, la separació de la Pera i Púbol de l’any 1336 no va ser del tot completa. El clergue que servia a l’església de Púbol continuava essent, a la pràctica, un servent del senyor del castell: el 1343 el bisbe va recomanar a Francesc de Cervià el clergue Ponç de Finestres, fill d’un cavaller, per ocupar el lloc de clergue al castell de Púbol. A més, la segregació parcial de la parròquia de Púbol no va comportar la creació d’una obreria independent: així, el 1373 el bisbe va manar que dels dos obrers de la Pera, un fos de Púbol i el 1380 un jutge va haver de resoldre els conflictes de l’obreria de la Pera. I, finalment, el delme de les dues parròquies de la Pera i Púbol es continuava recaptant de manera conjunta: l’any 1362 el senyor del castell de Púbol obtenia la meitat del delme major d’ambdues parròquies que, aproximadament, equivalia a 30 lliures anuals; l’altra meitat, la compartien un clergue de la seu de Girona, Bernat Requesèn, i un ciutadà gironí, en Samsó.

Església de Sant Pere de Púbol

Ara bé, l’any 1336 s’havia sembrat la llavor de la discòrdia. Que arribés la definitiva separació entre la Pera i Púbol, només era qüestió de temps. I, en efecte, gairebé cent anys després, l’any 1427, el bisbe de Girona va declarar completament independent la parròquia de Púbol. El que aleshores no sabien els habitants de la Pera i de Púbol, aleshores, és que, amb el temps, la desavinença entre uns i altres aniria desapareixent i que les dues comunitats, a partir del segle XIX, tornarien a estar unides a l’interior d’un mateix municipi.

Elvis Mallorquí

(Text publicat en el llibret de la XXXI Travessada, 
Cassà de la Selva: Colla Excursionista Cassanenca, 2008).

 

---

Arxius consultats: ADG (Arxiu Diocesà de Girona), ACG (Arxiu Capitular de Girona) 

Bibliografia:

 J. M. Marquès, «La parròquia de Púbol», Estudis del Baix Empordà [Sant Feliu de Guíxols], n. 17, 1998, p. 93-105. 

J. M. Marquès, El cartulari “De Rubricis Coloratis” de Pere de Rocabertí, bisbe de Girona (1318-1324), Girona, 1981, inèdit. 

R. Martí, Col·lecció diplomàtica de la Seu de Girona (817-1100), Barcelona, Fundació Noguera, 1997.

F. MIQUEL, Liber Feudorum Maior. Cartulario real que se conserva en el Archivo de la Corona de Aragón, Barcelona, Consejo Superior de Investigaciones Científicas, 1945-1947.

Ll. TO – I. BELLVER, «Les fundacions de Santa Maria de Cervià i Santa Maria de Vilabertran en el context de la societat feudal (1053-1069)», Annals de l'Institut d'Estudis Gironins [Girona], n. 29, 1987, p. 9-26).