Corns i campanes

El paisatge sonor de les Gavarres a l’edat mitjana estava dominat per les campanes de les esglésies i els corns dels castells

Avui sentim música a tothora, a tot arreu. Ens anima, ens alegra, ens acompanya en els moments durs, en sentim a la feina, mentre viatgem. Però cada cop menys sovint cantem o toquem un instrument. Això ho deixem per als especialistes, els músics. Set-cents anys enrere, qui volia música l’havia de crear ell mateix. Es cantava molt més. I amb materials casolans –pells, fustes, canyes, ossos, cordes– es construïen senzills instruments. De músics professionals, però, també n’hi havia.

Joglars i trobadors. L’any 1340 un jove havia de “tocar el flabiol i el tamborell” al veïnat de Palol, a Llagostera, per “als homes que ballaven”. Fins i tot, als volts de Carnaval ja se signaven contractes per muntar cobles que actuarien durant l’any següent: el febrer del 1322 Pere Negre, d’Ullastret, i Jaume Valls, de Gualta, trompetaires, van muntar una societat amb un joglar de Torroella de Montgrí, Guillem Bonet. La música que feien devia ser sorollosa i estrident, tant que els veïns d’Ullà, el 1326, se’n van queixar al bisbe.

Una altra cosa eren els trobadors, cavallers cultes que componien cançons d’amor dedicades a una dama sempre inabastable. El més cèlebre dels que voltà les terres gironines fou Guillem de Cervera, que obtingué del rei Jaume I les rendes dels dominis reials de Caldes de Malavella i Llagostera entre els anys 1260 i 1266. En una pastorel·la, ambientada “entre Caldes e Penedes, pres de Santa Seglina”, ell mateix, rere el nom de Cerverí –de Girona–, sermoneja una jove pastora que, poc després d’haver-lo rebutjat, el cercava per lliurar-se al seu amor. El model literari i musical dels trobadors era imitat pels més instruïts de les classes populars: els escrivans i els notaris. Aquests s’entretenien dibuixant i escrivint poemes i cançons a les cobertes dels registres notarials, com els de Castelló d’Empúries.

A les esglésies. La música era part imprescindible de la litúrgia: a les escoles de la catedral i dels monestirs, on es formaven els clergues, s’ensenyava bàsicament gramàtica –llatina, és clar– i cant. Enmig de la foscor de la nau romànica de la majoria d’esglésies rurals, il·luminada tan sols amb dos o tres ciris, els personatges pintats als murs adquirien una vida pròpia quan les veus dels rectors, normalment més d’un per parròquia, entonaven les melodies del cant gregorià. Sobretot si era des d’un lloc especial com el cor, des d’on el 1308 el domer i el diaca de Quart cantaven les matines.

Monjos cantant (Biga de Sant Miquel de Cruïlles)

Aquestes mateixes melodies adquirien majestuositat quan les cantaven els monjos benedictins –mai més de vint– en una gran església romànica, com les dels cenobis de Sant Pere de Galligants, Sant Feliu de Guíxols, Santa Maria de Cervià o Sant Miquel de Cruïlles. Aquí les oracions i els cants regien la vida diària dels monjos. I la de les monges de Sant Daniel de Girona. Però sovint aquests cants no eren oberts als veïns, només se celebraven de portes endins i de cara a Déu.

Campanes a tothora. El que sí se sentia a tot arreu eren les campanes de l’església: la que el mestre campaner Guillem de Montagut va fer, fonent coure i estany, per al temple de Castelló d’Empúries el 1296 havia de tenir “un bon so i una bona veu”. Les campanes no eren per fer ballar, però marcaven el ritme de la vida diària. Calia saber fer-les sonar i, sobretot, tenir les claus de l’església per estirar-ne la corda. Per això, els campaners medievals eren clergues: el claver en parròquies grans; el diaca en les petites. De Quart, Llagostera i Paret-Rufí –Domeny–, sabem quins tocs es feien entre el 1308 i el 1321: el de les hores de laudes, matines i vespres, per resar; el de missa major, per convocar els parroquians; el de difunts; el salut a la Verge Maria al vespre; i, quan calia, el de trons i tempestes. 

Els visitadors episcopals i els parroquians prestaven especial atenció a les campanes. L’any 1329 calia reparar els campanars mig arruïnats del Castellar i de Sant Mateu de Montnegre perquè les campanes no es podien polsar “sine magno periculo” –sense un gran perill–. Mentrestant, els sagristans de Fitor i de Fornells devien adormir-se sovint i no tocaven a matines; a Monells passava el mateix, de manera que es deia l’ofici matinal amb presses “quia gentes volunt audire missas ... et ire ad operas suas” –perquè les gents volen oïr missa i anar als seus afers–. A Llaneres –Castell d’Empordà– era al vespre que no sonaven bé les campanes. I a Calonge, si el claver, per eixugar els deutes, convocava uns companys per jugar a l’església, les campanes acabaven trencant el silenci de mitja nit.

La Torre del Corn, a la dreta de la Porta Ferrada

Sons d’alarma i avís. El 1353 les campanes de Sant Miquel de Cruïlles van respondre els crits de “Via fors!” dels monjos que havien presenciat l’intent d’assassinat del prior del lloc. Per cridar a sometent, però, hi havia un altre instrument pensat just per això: el corn. En principi, era fet de banya de boví, però la ceràmica permetia de fer-ne de més grans, duradors i sonors que s’instal·laven al capdamunt de la torre més alta dels castells de Lloret, Sant Iscle –Vidreres–, Sant Sadurní, Cruïlles, la Bisbal, Rupià, Ullastret. O d’algun monestir amb drets jurisdiccionals: el de Sant Feliu de Guíxols encara avui conserva la “torre del Corn”. A Sant Pere de Galligants, també n’hi havia un: el del forn del monestir que anunciava que el pa ja era cuit, cosa que, segons una notícia del 1251, molestava enormement els malalts del veí hospital de la seu.

El toc del corn era el senyal que la comunitat s’havia d’aplegar al seu entorn per escoltar els pregons de l’autoritat local: el 1325 es va pregonar “cum sono tube” –amb el so del corn–, des del cim del castell de la Bisbal, que ningú fes mal als habitants de Cruïlles. També cridava els veïns a l’assemblea: el 1339 les universitats d’Ullastret i de Serra de Daró es van reunir a la plaça del castell de Cruïlles i el 1391 la de Lloret ho va fer al cementiri de l’església vella de Sant Romà, l’actual ermita de les Alegries. Normalment, però, el so del corn obligava els veïns a sortir, armats, en temps de guerra i en temps de pau si hom detectava delinqüents. Si no ho feien, el senyor els imposava una multa, un ban: a Sant Sadurní 10 sous, que no era poc. És clar que també podien buscar una excusa: els veïns d’Ultramort no havien acudit a l’host que defensava Palamós perquè la tramuntana els havia impedit de sentir el corn.

El castell de la Bisbal. Al cim de la torre  hi havia el corn

A Cruïlles, el 1325, el corn del castell va sonar poc després dels primers crits de “via fors”. Una colla de fascinerosos, reunida pel rector de Cruïlles després d’haver estat expulsat pels seus parroquians per haver-los robat diners amb usura i per conviure amb una concubina a Sant Miquel, va entrar al terme de Cruïlles per fer una “correguda”. Es tractava d’una incursió curta per fer mal: van matar una persona, en Pere Barceló, i es van endur molt bestiar que pasturava pel terme. Després, calia córrer cap a casa seva, per salvar-se. Així va ser: en sentir el corn del poble veí, en Pere Negre, pregoner de la Bisbal, va veure que s’encetava una persecució i, de seguida, va fer sonar el seu corn per cridar els bisbalencs a defensar-se. El seu so es descriu de manera escueta: “dos brams”.

Elvis Mallorquí

(Article publicat a la revista Gavarres [Cassà de la Selva], n. 23, 2013, p. 34-35)