Una visita al castell de Palol d'Onyar del segle XIV

No sabem quan va ser la trobada entre Guillem Bernat de Perles, procurador del bisbe de Girona que, el 1362, va rebre l’encàrrec d’investigar qui cobrava delmes i qui tenia feus episcopals  en les més de quatre-centes parròquies gironines, i Berenguer Moret, l’antic rector de l’església de Sant Sadurní de Palol d’Onyar. Tenim notícies d’un altre Berenguer Moret, potser el seu oncle, que havia tingut una llarga carrera eclesiàstica: abans del 1320 ja disposava d’un benefici al monestir de Sant Pere de Galligants; aquest any va passar a tenir-ne un altre a la catedral de Girona i el càrrec de diaca a Dosquers; el 1322 va passar a ser el rector de Porqueres; més de vint anys després, el 1348 Berenguer Moret era mestre de cant a la seu de Girona i, com a tal, va comprar un responsorier, un ofertorier, un oficiar i una consueta. Poc després, el 1351, ja havia mort i havia cedit la cabiscolia segona o sagristia segona a Guillem de Coll.

Suposem que els dos Berenguers Moret eren oncle i nebot i, a la vegada, germà i fill de Pere Moret, citat el 1329. Probablement, els Moret vivien en un mas de la parròquia de Palol d’Onyar, com també vivien en masos els Vila, els Abadenques, els Puig, els Lliura, els Cor i els Mascort, citats entre mitjan segle XIII i mitjan segle XIV. Però la parròquia de Sant Sadurní de Palol, que va ser creada abans del 1041 en què se l’esmenta per primera vegada, era petita: set masos coneguts només podien proporcionar unes minses rendes als senyors. El delme, per exemple, només era de 15 lliures anuals, dels més baixos del bisbat de Girona.

Sabem que el 1329 un visitador episcopal li va preguntar a en Pere Moret sobre qui rebia el delme de Palol d’Onyar. “La meitat del delme de la parròquia és d’en Dalmau de Palol, cavaller”, es va escriure. Ho van confirmar el seu veí, Ramon de Vila, i el mateix Dalmau. El rector d’aleshores, Guillem Vila, probable germà de Ramon, sabia que havia d’informar el bisbe de totes les vendes, permutes i alienacions dels delmes de la parròquia. Per això, degué procurar deixar-ne constància per als seus successors en el càrrec, sabedor que la rectoria de Palol d’Onyar no era gaire estimada pels clergues forasters. Només hi acabaven servint llargues temporades els fills d’algun mas del terme: ell mateix, del mas Puig; Berenguer Moret a mitjan segle XIV; Francesc Cor des del 1362.

Imaginem, doncs, que quan després del 1362 Guillem Bernat de Perles va arribar a Palol d’Onyar, el rector Francesc Cor el va adreçar a un seu antecessor, Berenguer Moret, potser ja molt gran, que coneixia perfectament que els senyors del castell de Palol d’Onyar rebien la meitat del delme de la parròquia. I això era així des de feia més de cent anys: el 1229 el cavaller Arnau de Palol ja va reconèixer a l’abat de Sant Feliu de Girona que tenia en feu seu el delme “in villa de Palaciolo”; el seu fill, Pau de Palol, també cavaller, va fer el mateix el 1272, envers l’abat Gispert de Botonac, el 1291 envers l’abat Ramon d’Avinyó i el 1297 envers l’abat Berenguer de Palau; finalment, el 1316 Dalmau de Palol, fill de Pau, va reconèixer tenir el delme de Palol pel bisbe de Girona. Si haguessin anat al monestir de Santa Maria de Cervià, s’haurien adonat que els Palol també van ser senyors del castell de Barbavella, a Celrà, des finals del segle XII i fins que el van vendre al clergue Arnau Ponç de Girona a finals del segle XIII. I si haguessin consultat el Cartoral de Carlemany del bisbe de Girona haurien pogut deduir que els Palol tenien l’origen en uns personatges, Ramon Guillem i Ponç Guillem, citats entre el 1074 i el 1094, que eren batlles del bisbe a Domeny.

Sospitem, també, que Berenguer Moret era prou conscient de com el món anava canviant ràpidament. En temps de la seva vida havia vist com els senyors del castell, per aconseguir mantenir el seu elevat nivell de vida, havien fragmentat les millors terres, les coromines de Ribouta, Lapart i Boscanella i diversos camps del mas Vila, entre diversos pagesos. Així havien aconseguit molts diners de cop. Però després de l’arribada de la pesta l’any 1348, la Mort Negra, molts d’aquests pagesos s’havien mort i, per tant, les terres havien quedat abandonades. L’economia dels senyors de Palol va quedar ben ressentida: només van poder casar la pubilla, Sibil·la, i van tancar al monestir de Sant Daniel la segona filla, Constança, que no tenia cap mena de vocació religiosa. Així, devien ser certes les enraonies de molts veïns d’Aiguaviva sobre un nadó abandonat a la porta de l’Hospital Nou que alletava una veïna del poble: “Ver par que de paratge és, com axí engolex la mamela, que tots aquests de paratge engoleixen axí la mamela”. El nen era de família noble, semblava, i si era abandonat, devia ser que “fill és d’una monga de Sant Daniel”. Tot apunta que la mare era Constança de Palol, monja, i el pare un parent seu, Felip Palau, clergue de l’Hospital dels Capellans, al barri de Sant Pere de Galligants.

Tanquem els ulls per un moment, igual com degué fer Berenguer Moret en recordar els moments de més puixança dels senyors de Palol i en evocar la seva crua realitat dels darrers anys de la dècada de 1360. En tornar-los a obrir, mirem el conjunt que formen el castell de Palol d’Onyar i l’església de Sant Sadurní. Tothom s’ha pensat que el temple hauria estat primer la capella del castell, però la realitat és que primer de tot hi hagué l’església, depenent de l’abadia de Sant Feliu de Girona. Més tard, vingueren els senyors, uns batlles convertits en cavallers que van prendre el nom del lloc, Palol, i hi van construir una casa forta a la qual van denominar castell. No van deslliurar-se, però, del domini de l’església de Sant Feliu, que obtenia la meitat dels delmes i que va nomenar-hi els rectors fins que la cúria diocesana se’n va poder fer càrrec, ja entrat el segle XIV.

Plantegem, per acabar, una hipòtesi: Palol d’Onyar, enclavat entre Montilivi i la vall de Sant Daniel, devia pertànyer a l’extens terme parroquial de Sant Feliu de Girona. Al segle següent, se’n segregaria per esdevenir una parròquia independent, per bé que el record de l’antiga pertinença a la capital de girona quedaria preservat amb la titularitat de la meitat dels delmes. En realitat, fa tot l’efecte que l’altra meitat del delme, la dels Palol, també hauria estat de Sant Feliu de Girona en origen. Els abats gironins l’haurien cedit a la família dels Palol, cavallers, per tal d’assegurar-los un lloc per viure de renda a canvi de la seva fidelitat i, qui sap, de la protecció d’un dels camins d’entrada a la ciutat de Girona.

                                                                     Elvis Mallorquí

Fonts d’informació

ADG, Mitra, calaix 11, vol. 6, f. 27rv (1229.08.01), f. 28r (1272.03.28), f. 27v (1291.07.20 i 1297.10.01) i f. 26v (1316.03.09); ADG, Notularum, vol. G-1, f. 103r (1299.06.28); vol. G-3, f. 15r (1320.07.20), f. 26r (1320.09.16), f. 28v-29r (1320.09.29), f. 110v (1322.01.20) i f. 193r (1322.11.16); vol. G-4, f. 92rv (1324.02.17) i f. 100rv (1324.03.17); vol. G-21, f. 131r (1348.09.11); vol. G-24, f. 191r (1351.05.11); i vol. G-73, f. 229v (1362.08.30); ADG, Dotalies, vol. D-3, f. 66v-69r (1319.05.03); ADG, Visites Pastorals, vol. P-4, f. 75rv (1329.06.29); ADG, Lletres, vol. U-5, f. 55v (1332.09.16).

Bibliografia

Camps, Ll. Els castells i masos de Celrà, Celrà: Taller d’Història de Celrà, 2004, p. 29-31.

Canal, J. – Canal, E. – Nolla, J. M. – Sagrera, J. Girona, de Carlemany al feudalisme (785-1057). El trànsit de la ciutat antiga a l’època medieval, Girona: Ajuntament, 2003, p. 298-299.

Mallorquí, E. El Llibre verd del bisbe de Girona (1362-1371). El delme i l’estructura feudal de la diòcesi de Girona, Girona: Diputació de Girona, 2011, p. 356.

Noguer, T. – Pons Guri, J. M. Constitucions sinodals de Girona de la primera compilació, Annals de l’Institut d’Estudis Gironins [Girona], vol. 18, 1966-1967, p. 121.

Pairolí, M. Quart. Natura, història i artesania, Quart: Ajuntament, 1998, p. 84-96.

Pladevall, A., dir. Catalunya Romànica, Barcelona: Fundació Enciclopèdia Catalana, 1992, vol. 5, p. 40 i p. 52.

Mallorquí, E. – Sierra, E. La imposició de la clausura al monestir de Sant Daniel de Girona, 1300-1370, Annals de l’Institut d’Estudis Gironins [Girona], vol. 52, 2011, p. 269-276.

Article publicat al fulletó de la XXXVII Travessada de les Gavarres, Cassà de la Selva: Colla Excursionista Cassanenca, 2014.

Badant a la torre

Molt sovint, la Dolça es devia preguntar perquè s’havia hagut de morir el seu marit, en Guillem Trill, i l’havia deixat sola, al capdavant d

La torre de la casa forta de Vilabella (Cassà de la Selva)

e la casa i de la família, tan jove com era. Els fills eren petits i portar un mas, el 1319, no era senzill. Calia organitzar el treball a les diferents terres: als camps de cereals escampats pel veïnat, a les vinyes i als horts que tenia al voltant de la casa, a les quintanes i al clos tancat per tal que els animals no hi entressin a fer mal. Aquí és on, com els veïns, tenien les cols i les verdures que servien per alimentar les persones del mas i que, a diferència de la resta, no pagaven res als senyors.

Efectivament, a més de la feina, la Dolça Trill havia de calcular que una part de les collites havia d’anar a mans d’uns senyors: la desena part de la collita, el delme, era pel paborde de la pabordia de Setembre i Octubre –o de Cassà– que residia a la catedral de Girona; la vintena part, corresponent a la primícia, era per als rectors de la parròquia o, potser, més concretament pel domer d’Esclet –“ebdomedarius de Scleto”–. Això no era tot: l’abat de Sant Feliu de Guíxols era el senyor del mas Trill i dels seus habitants, la qual cosa significava que, juntament amb la tasca, l’onzena part de la collita, la Dolça Trill havia de pagar uns quants censos i prestacions de treball. Els censos eren en espècie: dues gallines per Nadal, dues “fogasses” –coques–, una perna de cansalada del millor porc de la casa per Sant Vicenç, quatre ous per Pasqua, una quartera de civada a la mesura d’Anyells per la festa de Sant Feliu d’agost. Les prestacions de treball es realitzaven al llarg de l’any: tres joves –amb bous–, una el mes de maig i dues en temps de sembrar; batudes per triturar el blat de les terres que havien estat del domini de “na Burgesa del burg de Vilabella” –“domine Burgesie de burgo de Bilabela”–; i també podades i veremades a les vinyes depenents de la casa de Vilabella. Això no era tot, la Dolça Trill havia hagut de pagar els terços i els lluïsmes després de la mort del seu marit: com que el mas havia canviat de titular, l’abat de Sant Feliu es quedava amb una quantitat important com a taxa de mutació. A més, quedaven els mals usos i la remença, com la que ella havia pagat al senyor del mas Revellí de Caldes, d’on ella era originària.

L’abat de Sant Feliu de Guíxols, a més dels drets que tenia sobre el mas Trill, en rebia també dels masos Esteve del Pla, Oller Feliu i Revell de Vilabella, tots del veïnat d’Esclet –o “Ascleto”–, dels masos Dorca, Puigmoler, Isarn, Llorenç, Tomàs, Gironès, Vila, Roig i Ponç de Vila, situats als veïnats de Llebrers i Perles de Cassà, i d’algunes terres d’altres habitants del terme de Cassà de la Selva. Al centre del domini de l’abat de Sant Feliu hi havia una petita fortalesa: la casa forta –o “fortitudine”– de Vilabella.

En el capbreu del 1319 l’única referència als orígens de la casa era la menció de na Burgesa de burg de Vilabella, que n’hauria estat la senyora. Com que el document no és l’original sobre pergamí, sinó una còpia tardana inclosa en un llibre de Sant Feliu, és probable que el nom de la senyora sigui un altre: Berenguera de Burg, casada amb Arnau de Burg, el 1232. Es tracta d’una sentència als drets sobre el mas de Pere Vivet, veí de Vilabella, que es disputaven Berenguera de Burg, com a successora del seu marit, i el ciutadà de Girona Bernat de Tallada, que havia comprat a Arnau de Burg el mas i que al final se li reconegué la compra. Bernat de Tallada, a més, va comprar més drets a Esclet a Ramon de Vilabella, casat amb Peregrina, entre el 1234 i el 1237. Finalment, encara que la casa forta, anomenada “stallium”, i el mas de Ramon de Vilabella, després de mort, van ser repartits entre el paborde de l’Almoina del Pa de la seu de Girona i el ciutadà Bernat de Tallada, l’any 1239, és probable que els drets de Bernat de Tallada acabessin essent donats al monestir de Sant Feliu de Guíxols i el seu abat acabés adquirint tot el domini que abans havia estat dels Vilabella. Es tractaria, probablement, d’una família de cavallers documentada entre la segona meitat del segle XII i la primera del XIII: de la primera generació, només coneixem els noms de Pere de Vilabella, casat amb Genciana el 1172; de la segona, el nom de Guillema; i de la tercera, els de Ramon de Vilabella i el seu germà Ferrer, fills de Guillema, i de la probable germana i filla Berenguera, casada amb Arnau de Burg. A banda de la casa forta de Vilabella i dels drets sobre terres i masos escampats pel veïnat d’Esclet, també disposaven del delme de Santa Seclina: el 1210 el bisbe Arnau va concedir a Arnau de Campdorà el delme d’aquesta parròquia, salvant el fet que aquest l’havia de tenir pel senyor de Vilabella –“salvo jure domini de Villabela”–.

Genealogia dels Vilabella (segles XII i XIII)

Tornem al 1319. En aquest moment la casa forta de Vilabella pertanyia a l’abat de Sant Feliu de Guíxols, el qual la feia cuidar com si hi visqués ell mateix. Els homes propis del monestir del veïnat d’Esclet havien d’anar-hi a fer obres, tant als valls o fossats com a les parets, sempre que l’abat els ho requerís. La Dolça Trill, però, era l’única veïna que havia de prestar  guaites –“gueytes”–. No sabem quan ho havia de fer, potser un cop l’any, potser quan ho demanava l’abat. El servei, també se’n deia “bada”, consistia en badar bé els ulls, obrint-los del tot per detectar qualsevol novetat en el paisatge que envoltava la casa de Vilabella, situada a mig camí entre Caldes, Llagostera i Cassà de la Selva i a prop del camí de Girona –el “camino publico quo itur Gerundam”–cap al mar, a Sant Feliu de Guíxols.

Al final, la Dolça sempre acabava badant. S’encantava mirant tota la vida que hi havia als peus de la torre de Vilabella. Els valls i els fossats plens d’aigua bruta, fins que un cop l’any els homes de l’abat de Sant Feliu els escuraven per netejar-los. Al seu davant, hi havia l’era: aquí els pagesos hi portaven les garbes i, quan tocava batre, hi realitzaven el servei de batuda; després, devien guardar el gra en un graner als baixos de la torre de Vilabella. Allà mateix hi devia haver la “coromina de Vilabella”, un camp gran depenent directament de l’abat de Sant Feliu, on els pagesos depenents hi traginaven els fems al temps de sembrar i, després de segar, s’enduien les garbes fins a l’era. Les vinyes de l’abat quedaven més lluny, segurament enmig de les terres conreades pels diferents pagesos del veïnat. Algunes limitaven amb la “riera vella” de Verneda –la “riera veteri vocata de Verneda”–, d’altres amb el llit del riu Gotarra.

De lluny, es va fixar en un personatge muntat en un mul: Pere Garoard –d’aquí ve el cognom Gruart–, el batlle de Vilabella. La seva feina era recaptar les rendes corresponents a l’abat de Sant Feliu de Guíxols, a canvi de quedar-se’n una desena part, el redelme o “retrodecima”. Com que l’abat no hi era mai, ell es creia que era el senyor. Manava a tothom i a tothora, es queixava sempre de la feina feta: que si els fossats encara eren bruts, que si havien deixat la meitat dels raïms penjant als ceps, que si encara faltaven garbes per recollir, que si havien caigut molts grans al camp. Era un turment. Ara mateix, la Dolça el veia manant a tothom que refessin la passera de fusta de la riera Verneda. Tot el veïnat hi era allà, grans i petits. L’única que no era ella, allà al capdamunt de la torre de Vilabella. Tot d’una ... veu que el batlle es dirigeix de dret cap a la torre. Ningú s’hi fixa perquè els troncs de la passera s’han deslligat i cal tornar a començar. El batlle... continua venint directe cap a la torre. Només hi és la Dolça, sola. Crida: “Ajuda! Ajuda! Maleït siga el batlle...”. Ningú no la sent, és massa lluny. Ell, ja és al peu de la torre, mira amunt amb un somriure burleta dient: “No crideu, bella Dolça, tenim tot el temps del món... Ara pujo...”.

Elvis Mallorquí

[ Text publicat, amb el títol de "La casa forta de Vilabella (Esclet)", dins 

el Llibre de la XXXV Marxa de Primavera, Cassà de la Selva: Colla Excursionista Cassanenca, 2013].