Ovelles esgarriades

Els donats de Sant Joan de l'Erm (Juià, el Gironès)

       

 

 

 

  Un bon pastor és el que té cura del seu ramat sempre i en tot moment. Fins i tot, encara que sigui en comptades ocasions, quan una ovella rebutja la vida comunitària, sense sorpreses, del ramat i prefereix seguir el seu camí. És justament en aquest moment que el pastor ha d’actuar. Enviant, primer, els gossos per tal que l’aturin en la seva marxa llibertària. Amb això, n’hi sol haver prou. Algun cop, Déu no ho vulgui, s’ha donat el cas que l’ovella es resisteix a tornar al ramat i fins i tot atreu companyes seves que volen deixar la disciplina del ramat. El pastor, si vol ser un bon pastor, això ja no ho pot tolerar. Què passaria si els altres xais deixessin d’obeir-lo i, cosa impensable, deixessin de donar-li la llana cada any i la llet per fer formatges? De què viuria el pastor? Per això, cal que ràpidament vagi ell mateix, acompanyat dels seus rabadans, que l’assisteixen en tot moment, a caçar l’ovella esgarriada per tornar-la, després d’algun càstig, amb el ramat.    

Façana renaixentista de Sant Joan de l'Erm

Una vegada, a Sant Joan Salern, o de l’Erm –en llatí “Sancti Johanni de Eremo”–, al terme de Juià, als contraforts de les Gavarres, hi van viure unes ovelles esgarriades. Va ser fa molt de temps, tant que encara no hi havia cap de les parets que ara encara s’aixequen enmig del bosc. Ni els murs perimetrals de l’església, ni els del petit campanar d’espadanya, ni la llinda de la porta d’entrada que va fer aixecar “Mossèn Roch Colomer, mars 1571”. Les restes d’aquests edificis corresponen a un petit santuari que, des de mitjan segle XIV, atreia els fidels de la contrada, des de Juià i Sant Joan de Mollet a Madremanya i des de Pedrinyà i Sant Martí Vell fins a Celrà. Abans, el 1324, s’hi havia instal·lat la comunitat de monges de Santa Coloma de Matella, un petit monestir situat a Serra de Daró que havia quedat inundat pel Ter. El 1314 ja hi servia un clergue que havia d’atendre les demandes en forma de misses devocionals dels confrares de Sant Joan de l’Erm.

Les ovelles esgarriades havien ocupat Sant Joan de l’Erm una mica abans del 1276. Eren Joan Roques i la seva muller, Ermessenda Oliver, que van demanar al bisbe gironí Pere de Castellnou entrar al servei del temple de Sant Joan –de l’Erm– com a donats, seguint l’exemple de Ramon Ferran, natural de Bedenga –o Bellcaire d’Empordà–. Aquest era el primer xai que havia deixat el ramat. Un parroquià que deixava la seva població originària per anar a viure a una ermita i, a sobre, atreia altres feligresos al seu costat. El bisbe, com a pastor major de la diòcesi de Girona, ho va acceptar però amb dues condicions: que donessin una lliura de cera anual a ell mateix i que no acceptessin cap més donat a Sant Joan de l’Erm. A partir d’aquest moment, els rectors de Juià, com si fossin els gossos del bisbe, s’encarregarien de vigilar de prop les ovelles esgarriades de Sant Joan.

Probable escut de na Roca, prioressa el 1347

No van passar massa anys que, mentre el nou bisbe gironí, Bernat de Vilert, exercia el seu ofici de visita “pastoral” a Celrà, se li van acostar els rectors de Juià, el sagristà Ferrer de Vall i el domer Ramon Galia, per queixar-se del greu perjudici que causaven les ovelles esgarriades de Sant Joan de l’Erm a la seva parròquia. Era el 1290 quan el pastor, assistit pels seus rabadans, l’ardiaca de Ravós Arnau de Juvinyà, el seu capellà Ramon d’Estany i el notari i clergue de la seu Mateu d’Alda, va citar a presència seva Ramon Ferran, l’ovella dissident en cap. Calia deixar-li les coses ben clares i per això va fer escriure sobre pell de pergamí les normes que havien de seguir els donats de Sant Joan de l’Erm d’aquell moment endavant.

Primer de tot, oïr missa a Juià –“ad matricem ecclesiam Sancti Petri de Juyano”– i oferir una candela i una oblació de pa que valgués un diner a cadascuna de les cinc festes principals de l’any –Pasqua, Pentecosta, Sant Pere de juny, Tots Sants i Nadal–. Segon, els donats de l’ermita no es podien enterrar a Sant Joan, sinó que ho havien de fer al cementiri parroquial de Juià i, a més, anotar en testament alguna deixa pels clergues de Juià com a almoina. Tercer, tal i com era costum a la parròquia, els donats havien de pagar, cada any per Nadal, 10 diners al sagristà, 6 al domer i 4 al claver per l’administració dels sagraments eclesiàstics a les seves famílies. Quart, els donats havien de cridar els clergues de Juià per tal que, a canvi de 12 diners, s’encarreguessin de celebrar l’ofici diví a Sant Joan els dies de la festa de Sant Joan Baptista, el 24 de juny, i de la de Sant Joan Evangelista, el 27 de desembre. I cinquè, si els donats volien fer celebrar una missa a Sant Joan, ho havien de demanar primer de tot als clergues de Juià si ho volien fer, a canvi és clar d’una remuneració pagada pel donat.

És a dir, el bisbe permetia que els donats de Sant Joan de l’Erm continuessin la seva vida esgarriada, però els obligava a reconèixer contínuament que eren part del ramat, o de la parròquia, de Juià. Cap pastor podia admetre que unes ovelles, justament les que havien abandonat el seu ramat, tinguessin més “privilegis” que les que romanien sotmeses als lladrucs o als sermons d’uns gossos que vivien d’elles. En cap moment del conflicte, però, es demana el parer als juianencs del 1290. Segurament tot els va semblar molt beeeeeeeeeeeeeeeeé.

 

---

FONTS DOCUMENTALS

Arxiu Diocesà de Girona (ADG), Lletres, vol. U-1, f. 7r (1276.09.11) i f. 7rv (1290.08.23).

ADG, Dotalies, D-6, f. 382r (1314) i f. 133r (1391).

 

BIBLIOGRAFIA

BADIA, Joan. “Sant Joan de l’Erm, a Juià”, Gavarres [Cassà de la Selva], n. 2, 2002, p. 78-79.

MARQUÈS, Josep M. “Set cenobis femenins de l’Empordà”, Estudis del Baix Empordà [Sant Feliu de Guíxols], n. 15, 1996, p. 80-84.

MARQUÈS, Josep M. Ermites i santuaris de la diòcesi de Girona, Girona: Diputació de Girona, 2000: p. 91; 

SAPENA, Carles. Els ermitans, Girona: Diputació de Girona – Caixa de Girona, 2004, p. 77 (Quaderns de la Revista de Girona; 111).

ZARAGOZA, Ernest. “Els monestirs de benedictines de l’Empordà”, Estudis del Baix Empordà [Sant Feliu de Guíxols], n. 14, 1995, p. 163-164.

Elvis Mallorquí 

 

(Text publicat al llibret de la XXXVI Travessada, Cassà de la Selva: Colla Excursionista Cassanenca, 2013).

Beguins a la foguera

A l’entorn del 1320 uns quants beguins de Girona i de pobles de l’entorn van ser declarats heretges per les autoritats eclesiàstiques

Molts beguins van acabar a la foguera, com els templers.

Any del Senyor de mil tres-cents vint-i-un. És el dissabte 14 de març, just el dia abans de la celebració de Pasqua. Mentre diuen missa a l’interior de l’església de Santa Maria de la Bisbal, un home espera fora, a la porta. Està lligat a una argolla. Fa gairebé un any que hi és, tant si plou com si el sol crema les pedres. El bisbe Pere de Rocabertí (1318-1324) l’hi ha condemnat per haver pronunciat “verba temeraria” –paraules agosarades–, per haver agredit un sacerdot amb unes vares de fusta i, sobretot, per portar un hàbit i per viure en una “família” particular, la dels beguins.  

Es diu Castelló Amargant. Tot i la condemna, sembla content. No és pas perquè se li acaba aviat el càstig, sinó perquè aquest dia és el de la celebració del traspàs del seu mestre i guia, Pere Joan Oliu (1248-1298), un home sant i bo de la ciutat de Narbona. No el va escoltar mai directament, perquè havia mort feia més de vint anys, però havia sentit com llegien els seus escrits quan va visitar la seva tomba. Deien que havia obrat dos o tres miracles en vida i que el seu sepulcre tenia poder per curar malalties. La seva fama havia arribat fins a terres gironines. Castelló Amargant, com d’altres, s’havia impregnat del missatge apocalíptic d’aquest frare. Deia que l’Anticrist vindria aviat, molt abans del que creia tothom; deia que en els quinze anys següents es produirien tantes tribulacions que “tot hom se perdria” i que, fins i tot, les “mulieres comederent filios suos” –les dones menjarien els seus propis fills–. 

Pere Joan Oliu. La proximitat de la fi del món era un dels temes que havien obsessionat el pensament del frare Pere Joan Oliu, fins al punt d’escriure la Postilla super Apocalipsim. L’arribada de l’Anticrist havia d’encetar una etapa de sis-cents anys de pau i de vida seguint de prop els Evangelis. Els seus seguidors, normalment petits grups instal·lats a les viles i ciutats, molt vinculats al comerç, el veneraven perquè els seus textos responien a les seves preocupacions: Pere Joan Oliu, en el seu Tractat dels contractes, establia una distinció entre el “diner” i el “capital”, cosa que permetia als mercaders poder-se defensar de les cada cop més freqüents acusacions d’usura. Això sí, els beguins eren contraris al matrimoni: el consideraven un “lupanar occultum”, un “bordel privat”, perquè preferien mantenir la castedat, com havia fet Crist. I no refusaven les almoines: Castelló Amargant deia que Déu preferia els que n’acceptaven als que en feien moltes.

A partir del 1311 aquesta obra, entre d’altres d’Oliu, va començar a ser atacada pels adversaris dels franciscans més radicals. Però no va ser fins que Joan XXII (1316-1334) va arribar al tron papal d’Avinyó que els seguidors de Pere Joan Oliu, beguins molts d’ells, van començar a ser perseguits. La seva tomba va ser profanada, el seu cos exhumat. Ja no hi havia santuari on podien acudir. Els havien declarat heretges. Tota la maquinària burocràtica de l’església, des del papa a tots els clergues parroquials, va començar a actuar. Sobretot els inquisidors.

La persecució dels beguins. L’any 1317 els franciscans espirituals de Narbona i Béziers van ser tancats a la presó; el 1318 els beguins seguidors d’Oliu van ser declarats heretges cismàtics i, seguint les ordres del famós inquisidor Bernat Gui, tres beguins van ser cremats a Narbona el 1319, tres més a Cabestany i una noia a Béziers el 1320. Castelló Amargant va veure la pira crematòria de Cabestany, a tocar Narbona. Això el degué fer tornar a terres gironines. Ja era ben conscient de la relliscositat del terreny que trepitjava: deia, fins i tot, que si ell “volia dir ço que sabia ... no seria a fer deman a vespre lo foc”, és a dir, que si explicava tot el que havia vist, aniria de dret a la foguera. També a les terres catalanes havien arribat les prohibicions contra els beguins: l’arquebisbe de Tarragona, en diversos concilis provincials de l’església catalana entre els anys 1312 i 1317, va dictar prohibicions per impedir que duguessin hàbit religiós, que visquessin en comunitat i que demanessin almoina. La censura més important, però, era la de poder llegir, comentar i interpretar lliurement passatges de la Bíblia o llibres de teologia en llengua vulgar. Els clergues i els teòlegs havien de ser els únics capaços de parlar dels articles de la fe, dels sagraments de l’església, de la plenitud del poder del papa. És en aquest mateix moment que Ramon Llull i Arnau de Vilanova comencessin a ser atacats per diversos representants de l’estructura eclesiàstica.

Castelló Amargant, però, no va saber callar. A la Bisbal, a la casa del jurista Pere de Lapard, va defensar uns quants beguins condemnats injustament pel papa, com fra Pere Joan, i se’n reia d’ell perquè els seus llibres havien estat enviats a llocs segurs, com Grècia i la terra dels sarraïns. Unes dones el van sentir i, de seguida, ho van explicar al rector i, abans que no se n’hagués adonat, ja estava confessant davant del bisbe de Girona. Per sort, després de confessar els seus actes i prometre, jurar i rejurar que no hi tornaria mai més, el bisbe va ser benevolent amb ell. 

El manual de Nicolau Eimeric per als inquisidors

Pere Duran de Baldac. Castelló Amargant va confessar haver dormit, amb dos altres homes, dues nits a la “domo paupertatis” –casa de la pobresa– de la ciutat de Girona durant el Nadal del 1319, potser abans de dirigir-se a Narbona. Potser un d’ells era Arnau Darder, de Tossa, que els seus veïns consideraven “fatuus” –ximple– per dir el 1320 que l’hòstia consagrada no contenia veritablement el cos de Crist, en contra del que se celebrava en la festivitat del Corpus implantada el mateix any.

El que és segur és que a Girona hi havia una comunitat de beguins ben establerta. Segurament en formaven part Dalmau de Lapard, canonge de l’església de Sant Martí Sacosta, i Guillem des Quer, notari de la ciutat de Girona. Però el grup va ser esquarterat després de la condemna del seu probable cap, el ciutadà gironí Pere Duran de Baldac. El bisbe Pere de Rocabertí i l’inquisidor Arnau Burget el van fer cremar l’estiu del 1321 en presència de Jaume II, dit el Just, rei d’Aragó. Un nen de cinc anys s’ho mirava fixament. La visió d’aquell home cremant el degué impressionar per a tota la seva vida. Va acabar essent inquisidor i, gràcies al seu Directorium Inquisitorum, mestre d’inquisidors. Era el gironí Nicolau Eimeric. 

 Elvis Mallorquí

(Article publicat a Gavarres [Cassà de la Selva], n. 23, 2013, p. 96-97)