Els plànols
parcel·laris de la segona meitat del segle XIX, obra de diversos agrimensors
gironins, són una eina imprescindible per conèixer el passat.
Vivim avui
acceleradament. No tenim mai temps d’aturar-nos per fer un bon dinar i després una
capcinada. Ni tan sols ens permetem d’imaginar-ho: perdríem massa minuts i
hauríem de córrer més tota la tarda. Fer-ho a l’Hostal de l’Avellaneda, al peu
de la “General” –la N-II–, té un risc
suplementari: despertar-nos per capbussar-nos cent cinquanta anys enrere.
El plànol de Palau-sacosta de 1866. Al mig de la
paret d’una estança interior de l’hostal, penja un enorme plànol parcel·lari de
l’antic municipi de Palau-sacosta, que va dibuixar, sobre tela, Agustí Poch i
Puig l’any 1866. És a l’hostal des que en Joan Gusó i Planas i la seva filla Imma
van acabar les obres de restauració de l’hostal i de l’estanc, que havien
comprat vint-i-cinc anys enrere. El seu pare i avi, Ramon Gusó i Corney,
alcalde de Palau-sacosta, l’havia tret de la casa de l’Ajuntament, a la cruïlla
dels carrers de la Rutlla i Marquès Caldes de Montbui, durant la guerra. Si ens
hi acostem, podem llegir els noms dels propietaris de cada parcel·la i unes
quantes vies de comunicació: dues de rectilínies, el “Ferrocarril de Gerona a Caldes” i la “carretera de primer orden de Madrid a la Junquera”; tres camins
que sortien de Girona cap a Barcelona –el camí ral–, Caldes de Malavella i
Santa Coloma de Farners; i un altre que unia Vilablareix i la Creu de Palau i,
després, es dividia per anar a Palol d’Onyar i, passant per Quart, a la Bisbal.
A la recerca de plànols perduts. El de
Palau-sacosta no és un cas únic. Francesc Nadal i Jesús Burgueño, professors de
Geografia de Barcelona i Lleida, han recollit notícies d’una trentena de
plànols parcel·laris municials a les terres gironines, elaborats generalment a una
escala d’entre 1:2.500 i 1:2.000 i en un o diversos fulls de mides
considerables. Girona, amb Tarragona, les illes Balears i, sobretot, Barcelona,
és on se’n conserven més de tot l’estat espanyol. La seva finalitat era fiscal:
arran de la implantació de la contribució territorial l’any 1845, calia
conèixer la superfície de cada parcel·la de terra, el propietari i els usos del
sòl per calcular la quota de participació de cada contribuent en el “cupo”, la taxa assignada per la
Diputació a cada municipi. Els ajuntaments no estaven obligats a elaborar cap
plànol parcel·lari, però, amb l’augment de la contribució decretada pel
ministre d’Hisenda el 1858, molts consistoris van optar per pagar un
especialista que justifiqués, davant tots els veïns, l’alça de l’impost i evités
futurs conflictes.
És
destacable que, dels trenta plànols gironins, n’hi ha uns quants al voltant de
les Gavarres: deixant de banda els de Sarrià, Bell-lloc i Romanyà, no localitzats,
es conserven els plànols de Riudellots de la Selva (1863), Monells i Madremanya
(1864), Salt i Rupià (1865), Palau-sacosta (1866), Vulpellac (1879), Llagostera
(1863-1879), Solius (1881) i Vall-llobrega (sense data). Els seus autors eren,
tots, agrimensors, professionals de l’antic art de mesurar terres. La majoria
s’havien format en instituts de segon ensenyament: Joaquim Sunyer i Canals,
autor dels plànols de Rupià i i Vulpellac, a l’institut de Figueres; Miquel
Pumarola i Bragat, dibuixant dels de Solius i Madremanya, a l’institut de
Barcelona; Agustí Poch i Puig, autor del plànol de Palau-sacosta, a Tarragona. Alguns
agrimensors haurien après l’ofici per via familiar: no sabem on va estudiar
Genís Giralt, que signa els plànols de Monells i Vall-llobrega, però el seu
pare, Miquel Giralt, ja feia la mateixa feina. Un cas remarcable és el del
figuerenc Joan Papell i Llenas, fill i pare d’agrimensors, fou també mestre
d’obres i director de camins veïnals. A banda del plànol de Salt, va
realitzar-ne d’altres al Pla de l’Estany i va escriure tractats sobre el dibuix
topogràfic i estudis sobre Figueres i l’Empordà.
 |
| Pàgina interior del Libro de Apeo que acompanya el plànol d'A. Bragat de Riudellots |
Agustí Bragat, director de camins. L’autor
dels plànols de Riudellots de la Selva i Llagostera, a més dels de Cadaqués i
Vilanant, degué néixer durant la Guerra del Francès i casar-se cap al 1828. La
seva sòlida formació matemàtica li va valdre per ser nomenat, el 1839,
professor a sou de la Diputació i, el 1841, del nou Instituto Provincial
Gerundense. Dos fets alteraren greument la seva vida el 1846: el maig, de
resultes de la fi del Bienni Progressita, va ser cessat de professor per difondre
“ideas irreligiosas impías y sediciosas”;
el juliol, el seu fill de divuit anys va morir ofegat al Ter a Fontajau. A
partir del 1851 ja exercia com a director de camins veïnals: va signar la
taxació d’unes finques afectades per la construcció de la carretera de Girona a
Sant Feliu de Guíxols, l’ampliació d’una mina de carbó a Llançà i obres
hidràuliques al riu Terri, al Freser i al Fluvià. A més, com a pèrit i
agrimensor, va dibuixar molts plànols per a ajuntaments i particulars.
 |
| El poble de Riudellots dibuixat per A. Bragat (1863) |
Gràcies a
les actes dels plens de Llagostera, sabem prou bé com es va confeccionar el
plànol parcel·lari del terme, del qual s’ha perdut un dels quatre fulls que el
componien. El febrer del 1863 l’ajuntament, els majors contribuents i la junta
pericial, reunits al saló de can Bassets, van decidir que s’elaborés un nou
amillarament, acompanyat d’un plànol geomètric i un llibre general per ordre
alfabètic. Era per millorar l’equitat en el repartiment del “cupo” de la contribució territorial
entre els veïns, cent noranta-set dels quals va signar l’acord. El juny Agustí
Bragat va segellar el contracte, que establia que cobraria setmanalment a tant de
dos rals per vessana amidada. Ajudat per quatre peons, va treballar sobre el
terreny entre el 1865 i el 1869, en què ja estava classificant. El 1872 Agustí
Bragat havia enllestit la feina, però, com que no tothom havia pagat, no la va
lliurar fins el 1879; aleshores, va fer posar canyes al plànol per tal de
subjectar-lo bé.
Conèixer
els termes de Llagostera o de Riudellots de la Selva resseguint la ploma d’Agustí
Bragat requereix molta paciència. Cal capbussar-s’hi per desxifrant lentament
el significat de cada línia que apareix a la llegenda dels plànols. Si a cada
parcel·la hi ha un número, cal cercar qui n’és el propietari i quin era el seu
ús fa cent cinquanta anys. A Vulpellac, Joaquim Sunyer va escriure els topònims
de les parcel·les: el Purgatori, la
Tarrera, la Modaguera, el puig Negre, la Ranuncada, el camp dels Valls, les
Ramadas i la Colomina, entre
d’altres. Si comparem aquests plànols amb un d’actual, observem com a vegades el
paisatge ha canviat molt, o bé es manté igual. Com a Vall-llobrega, alguns
alcaldes els han utilitzat per resoldre litigis de límits de parcel·les entre
veïns. Per a historiadors i geògrafs, però, són imprescindibles per conèixer el
paisatge del passat: antics camins, molins
i rajoleries, fites, rius i rieres, vies de comunicació, situació de les cases,
nom que les identifiquen, nom dels propietaris.
Elvis Mallorquí
[Text publicat a la revista Gavarres [Cassà de la Selva], núm. 25, 2014, p. 90-91]
