Un pont entre dos móns

Josep Matas al Pont de les Dobles. Font: CRDI.

L’any 1993 en Pep Matas va publicar un llibre singular sobre la història del Pont de les Dobles, situat sobre el rec del molí de can Molines, a tocar la riera de Pastells, al mig del veïnat de Rabioses del terme de Cruïlles. Segons el seu avi, Josep Balaguer “es deia així perquè, segons havia sentit a dir, temps enrere hi havia hagut un plet pel dret a passar-hi, i semblava ser que aquest plet havia costat molts més diners, o dobles, que no pas el mateix pont”. Encuriosit per aquesta història, repetida per molts bosquetans i gent dels masos, en Pep Matas va buscar i va trobar el plet a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, al fons de la Reial Audiència: el número 8.324 recull el contenciós entre “Pedro Molines, de Rabioses (Cruïlles) contra Petro Mercader, de Pastells y otros”. S’hi recollien les baralles, les discussions i els enfrontaments judicials els de can Molines de Rabioses i els de can Mercader de Pastells per culpa del petit pont que l’any 1740 en Gabriel Molines, de 57 anys, va fer construir sobre el rec del seu molí.

En realitat, el motiu del conflicte era el dret de pas sobre el pont. “Aquest pont només m’ha de servir a mi i als de casa meva”, havia afirmat en Molines quan el va construir. Però el pont es trobava sobre el camí públic que anava del veïnat de Rabioses al de Pastells i a Sant Cebrià dels Alls. Molta gent passava pel pont, sobretot en Pere Mercader, que havia arranjat diverses parts del camí per passar-hi amb carreta. En Pere Molines, nét d’en Gabriel, recordava tothora que aquell camí no era carreter i que el pont era d’ús propi dels de casa seva. Fins que se’n va afartar: el 1759 va fer enderrocar el pont que havia construït el seu avi. Així es va iniciar un plet que va acabar a la Reial Audiència de Barcelona i que no es va acabar de resoldre fins el 15 de juny de 1815. El guanyador va ser en Pere Molines que, finalment, va veure reconegut pel jutge que “no es público carretero ... el puente ... ni tampoco el camino que por el mismo pasa”.

El conflicte del Pont de les Dobles, però, no era només entre dos veïns malavinguts. Era una peça més del conflicte gairebé etern entre dos móns que coexistien l’un al costat de l’altre amb una aparent indiferència mútua, però que, en realitat, es miraven de reüll, s’envejaven secretament i mai eren capaços de reconèixer cap mèrit a l’altre. Els dos móns eren el de la plana i el de la muntanya. Les diferències eren tan grans que es notava en la forma de caminar. En Xavier Cortadellas recorda que el doctor Godo, nascut al mas Sàbat de Montnegre, havia hagut d’aprendre a caminar com els de la plana quan va anar a viure a la Bisbal. Es veu que a muntanya “aixequen molt més els peus, sembla com si aixafin terrossos”.

L’oposició entre plana i muntanya es notava en tots els aspectes de la vida. Mentre els pobles i les viles de la plana rivalitzaven per veure qui tenia la millor església, la més gran, la més ben decorada i pintada, a muntanya tan sols feien veure que havien estat cristianitzats i continuaven fidels a unes pràctiques ancestrals ara gairebé oblidades. L’any 1313 en Pere Sala, de Sant Pol de la Bisbal, havia estat excomunicat per afirmar que preferia jaure enterrat al coll de la Ganga i no pas al cementiri parroquial de Sant Pol o al de la Bisbal. Això seria del tot anecdòtic si no fos que, justament a la Ganga hi havia un cementiri aïllat de qualsevol temple cristià, semblant a la necròpolis dels Jueus dels Metges i a les que hi ha prop de can Vergeli, a Sant Cebrià dels Alls, i entre can Boïgues i can Follia, a Sant Sadurní.

Paral·lelament, tota la societat medieval estava sotmesa, almenys formalment, a uns senyors feudals, laics o eclesiàstics. Tal com consta al capbreu de Cruïlles del 1319, en Bernat de Cruïlles, senyor del castell, i el prior del monestir de Sant Miquel de Cruïlles es repartien tots els drets corresponents a la senyoria sobre els homes, les dones i les terres de conreu –remences, mals usos, tasques, quarts, braçatges, etc.–, però només el senyor del castell es quedava gairebé tot el delme del terme. En contrast, a les parròquies de les Gavarres el domini dels masos estava molt més repartit i el delme anava a mans d’unes famílies de cavallers, vassalls dels senyors de la plana, que tenien molt menys poder. A Sant Cebrià dels Alls, el delme el rebia Arnau de Foixà al segle XIII, els descendents del qual foren els Camós.

Portada i mapa del llibre de Josep Matas (1993)

Les formes de viure també eren diferents. Mentre que a la plana del terme de Cruïlles i, encara més, als veïnats de Salelles i Rabioses, a banda i banda del Daró, l’agricultura dels cereals era completament, a les parts de muntanya del mateix terme hi havia una varietat de conreus molt més gran: als segles XIII i XIV la vinya i el conreu de l’avellaner anaven progressant a costa d’un bosc que continuava essent predominant. Fins i tot el bestiar que hi havia a les cases de pagès era diferent. L’any 1327 al mas Maruny, situat a prop de can Molines de Rabioses, hi havia 4 ovelles, 1 bou, 1 vaca, 1 ase, 2 truges i 2 porcells; i el 1333 al mas Maimó de Valloquera, situat a prop del camí que anava de Cruïlles als Metges, hi havia 14 ovelles, 10 anyells i 1 porcella. El predomini dels ovins a la plana de Cruïlles contrasta amb la seva absència a muntanya. En canvi, els dos masos del veïnat de Solls, allà on avui hi ha el mas del Forn del Vidre, tenien 22 i 24 cabres, 6 i 7 cabrits i 14 i 6 porcs respectivament. Sens dubte, un relleu més abrupte i la major presència del bosc a muntanya feia que només les cabres s’hi sentissin còmodes.

Els dos móns, la plana i la muntanya, no podien viure l’un sense l’altre. Els camins formaven una densa xarxa que els interrelacionava estretament. Pels camins tothom arribava als mercats, on es podien intercanviar els productes, i als molins, on es podia transformar el blat en farina. Mercats i molins, en realitat, servien per tal que els de muntanya i els de la plana es miressin i es comparessin entre ells, per veure què feien i què tenien els uns i els altres. En el context d’aquesta rivalitat sense fi, qualsevol innovació podia trastocar els equilibris seculars entre els dos móns. Fins i tot el petit Pont de les Dobles. Encara que l’havia construït en Gabriel Molines per al seu ús, hi passaven els de can Mercader i els dels masos de Sant Cebrià dels Alls amb carreta. Això feia  que els productes forestals tinguessin una sortida més ràpida al mercat i, per tant, permetia enriquir els propietaris dels masos muntanyencs. Quan en Pere Molines, el 1759, va enderrocar el pont, diverses persones que volien treure la fusta de pins des de can Mercader es van veure perjudicades. També el rei, que exigia a cada comunitat el lliurament de fusta de pi, roure i alzina per a l’armada. Per això, el 1789 es va haver de reconstruir el pont, aquesta vegada obrat amb pedra de tanta qualitat que és el que avui encara podem veure. Tot i la victòria d’en Molines amb la sentència del 1815, molta gent va continuar passant pel Pont de les Dobles amb carretes tirades per bous i, més endavant, per cavalls i carregades de llenya, fusta, feixines, carbó, suro. Durant tot el segle XIX l’explotació intensa dels boscos de les Gavarres va proporcionar el combustible i els recursos necessaris per a una primera fase de creixement dels nuclis de la plana.

Elvis Mallorquí

(Dins: desplegable de la XXXIX Travessada de les Gavarres (30 d'octubre de 2016), Cassà de la Selva: Colla Excursionista Cassanenca, 2016).

Dalmau Moner, frare dominic

Imatge de Sant Dalmau Moner

Nascut a Santa Coloma de Farners i mort l’any 1341 al convent de Sant Domènec, Dalmau Moner és un dels sants protectors de la ciutat de Girona.

Dilluns, a vuit dies per les calendes d’octubre –24 de setembre– de 1341. El sol fuig, torbadorament, damunt la carena del Rocar. Amb una poalenca, en Moner –potser de nom Bernat– pren l’aigua per regar el seu camp. Hi passa el rec que seixanta anys enrere, el 1281, van construir Ferrer i Arnau Moner, l’avi i el pare. Des d’aleshores, tota la família n’ha tingut cura, sense poder-ne desviar l’aigua perquè havia d’anar directament a la bassa del molí que el monestir d’Amer tenia a Santa Coloma de Farners. Se li acosta un home. Diu que ve de Girona i pregunta per en Moner. “Sapigueu que vostre sant germà, fra Dalmau, ja seu a la vora de Déu pare”.

Cap a Girona. A diferència d’ell, l’hereu, el seu germà Dalmau s’havia deslliurat de la càrrega material del mas i de la cura del rec: de seguida va tenir clar que el seu lloc no era al mas ni al poble. Potser tampoc al món. Feia molt, quaranta anys almenys, que s’encaminà a Girona per estudiar: gramàtica, dialèctica, retòrica, música, aritmètica, geometria i astronomia. Més tard la teologia, ja com a frare dominic o predicador a València i Montpeller.

Dorm poc. Encara de negra nit, surt de casa. Camina sol, només amb els seus pensaments: el seu germà Dalmau no ha tornat mai a casa; ell tampoc ha anat a Girona des que, quan va tornar de la Sainte Baume, a la Provença, va rebutjar la seva pròpia germana Alamanda perquè era dona; ella, lògicament, no l’ha volgut acompanyar a l’enterrament; dos altres germans, Francesc i Guillem, són lluny de casa per guanyar-se el pa. El dia clareja. S’atura a la Roca Dalmaua, a dues passes d’Aiguaviva, com feia el seu germà quan anava i tornava de Girona. Amaneix amb formatge la fogassa que s’ha preparat a casa. Fa temps per esperar un altre germà, Alegre, que el 1324 es va establir a Estanyol. Es fixa que, al voltant de la roca, hi ha una flor que està florint. No pot ser, és setembre. Es frega els ulls i la visió desapareix. Arriba el germà i emprenen el camí cap a la ciutat.

Rius de gent. Capficats en el que els espera, no veuen la silueta aturonada d’Aiguaviva des del llit del riu Güell, ni s’adonen de la cruïlla de camins que un dia serà el Perelló, ni que han començat a construir un pont sobre el Güell, a Santa Eugènia, que s’enllestirà amb ajuda del dimoni. Sí que veuen el rec Comtal que els acompanya pel camí de Salt, travessant el Güell a l’alçada de la Cadireta Superior i passant les hortes de la Pedrera, Daroca i Algivira fins arribar al Mercadal. Al costat del cementiri de Santa Susanna queden eixordats per la remor dels molins. Volen reposar un moment. S’asseuen en un banc i bassi de pedra sota la volta del passatge de la casa del monestir d’Amer, des d’on contemplen l’església del convent dels framenors, o franciscans. “No falta gaire per acabar-la”, els diu un paraire. “Diuen que serà la més gran de tota la ciutat”.

Travessen l’Onyar pel pont de Sant Francesc, el primer pont de pedra de la ciutat i arriben al mercat de l’Areny. El bullici de la gent els aclapara. Obradors i botigues als baixos de les cases, taules sota les voltes i al mig del carrer formant rengleres. Drapers, canvistes, apotecaris, sabaters. Carnissers arrossegant el bestiar que anaven a sacrificar. Traginers i hortolans portant el gra, la fruita, les cols que anaven a vendre. Els dos germans Moner, sense esforçar-s’hi, escolten tota mena de comentaris sobre la notícia del dia, la mort de fra Dalmau. “Era tan bo, un sant!”. “Humil com pocs: l’he vist portar ell el bót de l’oli i no el criat”. “I feia miracles!”. “Ha curat moltes dones parteres i malaltes”. “Aturava bèsties salvatges”. “I ha expulsat el diable d’un home posseït”. “Ara és Déu qui el vol amb ell”.

Agraint, de moment, el seu anonimat, els dos germans de fra Dalmau Moner passen per davant de les mesures de la ciutat, trenquen epl carrer de la Peixateria, segueixen pel de la Cúria reial fins a la plaça dels Cavallers i enfilen cap a les escales de Sant Martí Sacosta. Vora el temple i al peu del torrent que baixa de la muntanya veuen uns frares xiuxiuejant mig en llatí. “Obedient, sempre obedient amb els seus superiors”. “Com a mestre de novicis, va servir l’orde on li deien: Balaguer, Manresa, Castelló d’Empúries, la Seu d’Urgell, Cervera”. “Era un gran mestre de lògica, però va renunciar al càrrec i als honors”. “Evitava, fins on era possible, els reis i els nobles”.

A la cova. A l’església nova de Sant Domènec, acabada tres anys enrere, no hi cap ni una agulla. En dir que venien del mas Moner de Santa Coloma i que n’eren els germans, el guardià dels predicadors, o dominics, els fa asseure al seu costat. La cerimònia és austera, com va viure el sant frare. Se’l recorda en el seu retir, els darrers quatre anys, a la cova, un petit recer a tramuntana del convent, prop de l’hort. Un jove deixeble seu, fra Nicolau Eimeric, descriu les proporcions del seu esperit de penitència: “per causa dels seus excessius dejunis, abstinències, afliccions i maceracions, queia en una debilitat tal que a prou feines els genolls el podien sostenir”. “Havia escollit el camí de la creu de Crist per anar al cel”. “Resava oracions amb un rosari a les mans com havia ensenyat el fundador de l’orde, Domingo de Guzmán”. “Castigava el seu cos fins a fer-se sang”. De tant resar, diuen que fins i tot levitava, que la força de la seva fe podia enlairar el pes del seu cos.

El convent de Sant Domènec
a mitjan segle XIV
(Dibuix: J. Sagrera)

En Moner encapçala el seguici format rere el cos radiant del frare difunt. “Sec de carns i alegre de rostre”, diuen tots. Serà enterrat al bell mig de l’església de Sant Domènec. Imagina que potser ell no ho hauria volgut. Per això, sense fer grans escarafalls, mentre els frares resen i resen, s’escapoleix amb el germà per visitar la cova on el seu germà havia passat, a sol i serena, els últims anys. No entenen què hi feia allà, no entenen el desig de fra Dalmau d’escapar-se del món, ni tampoc perquè es mortifica contínuament. Quin pecat haurà comès? Quin foc el turmenta tant que li cal amagar-se en una cova? En sortir a fora, es perden enmig de la gentada. Mirant-los les cares, endevinen que la força de Dalmau Moner era en la seva solitud, en la seva exemplaritat en un món de violència, corrupció i desordre. Predicava sense parlar, fent i no pas esperant, buscant sense defallir la perfecció. Un model. Un sant.

Elvis Mallorquí

[Text publicat a Girones [Cassà de la Selva], núm. 2, 2014, p. 80-81]

Berenguer de Cruïlles, bisbe

Làpida dedicada al primer president de
la Generalitat de Catalunya

Nascut al palau de Peralada i considerat el primer “president” de la Generalitat, va aconsellar el rei Pere el Cerimoniós en els temps de la Pesta Negra i de la guerra amb Castella.

Dimarts, a sis dies pels idus de febrer –és a dir, el 8– de 1362. Comença a vesprejar quan Guillem Bernat de Perles, entra a la ciutat de Girona pel portal de Gironella, poc abans que el tanquin durant tota la nit. Ve del monestir de Sant Daniel, on fa de capellà des del 1349, i es dirigeix al palau episcopal. El camí el coneix a ulls clucs: l’ha fet infinitat de vegades des que el bisbe, Berenguer de Cruïlles, el va nomenar el seu majordom. Sempre, però, el fa al cant del primer poll. Per això, aquesta vegada està una mica estranyat. En arribar a la sala, veu el bisbe sol, arraconat a l’escon vora la llar de foc. Té una saca al costat. N’agafa papers, se’ls mira i els llança a la foguera. Guillem Bernat no gosa preguntar-li què diuen aquestes cartes –ho sap per la cera que hi ha enganxada– ni quins noms figuren en les llistes enrotllades. Des de fa dos anys i mig que va tornar de les Corts de Cervera, el 1359, l’ha vist unes quantes vegades fent el mateix. Deuen ser instruccions de la Diputació del General, que cal destruir no fos cas que fessin perdre el cap a algú.

A prop del bisbe, hi ha dues tauletes amb un escaquer cadascuna. «Mossènyer, veig que no recordeu que el vostre predecessor, mossèn Arnau de Mont-rodon, us va prohibir aquest joc», diu Guillem Bernat amb veu tremolosa. El bisbe no respon de seguida. Mira els escacs. «No pas el joc, sinó jugar-hi. Llavors volia batallar contra qualsevol contrincant. Com en la vida, em deien. Però no és així: cada dia lluites en tres, quatre, cinc partides a la vegada. I cada moviment que fas en un tauler, et mou les peces en els altres. Saps què són aquests dos escaquers, estimat Guillem Bernat? Són les meves dues grans batalles de la meva vida: la mort i la guerra».

Senyors medievals jugant a escacs

La mort. A un dels escaquers hi queden poques peces. «Aquí –diu el bisbe– la mort juga amb les peces negres. Des de fa catorze anys. Amb uns pocs moviments, va eliminar la meitat de les meves peces. Per això, he hagut de córrer durant tots els anys del meu episcopat per tots els racons del bisbat per animar els feligresos a continuar la lluita amb totes les dificultats possibles. També he procurat distreure la mort i amagar-me rere el perfum d’aigua de roses que vaig fer portar de Sant Pere Cercada (Gavarres, núm. 27). I he fet moure alfils i torres per deixar al descobert els heretges que encara hi ha al nostre bisbat i portar-los davant l’inquisidor, Nicolau Rossell. En aquests moments de necessitat, no hi poden haver discussions al nostre costat del tauler i hem d’anar tots a una si no volem deixar-hi la pell».

Escoltant les paraules de Berenguer de Cruïlles, Guillem Bernat de Perles comença a entendre perquè l’ha cridat al final del dia. El bisbe té moltes coses a explicar-li i, tot i que han treballat conjuntament des de fa anys, és com si li dictés el seu testament vital. Tots dos passen al segon escaquer. Aquí fa poc que ha començat la partida. Li diu que és el tauler de la guerra i que ell dirigeix la defensa del seu rei, Pere III el Cerimoniós, enfront d’un altre moarque, Pere I el Cruel, de Castella.

La guerra. «Mossènyer, però si aquesta guerra ja ha acabat! Ara som en pau!», exclama Guillem Bernat. «No t’ho pensis pas. Fa un any va acabar la primera partida. Però n’hi hauran moltes més. Ara mateix, encara no hi ha batalla, però els ferrers esmolen les armes dels soldats que a l’estiu faran sonar arreu. El rei castellà ha mogut els primers peons. No heu sentit que a Perpinyà han arribat fa mesos les companyies de Joan d’Armanyac? També al sud hi ha sarau, a Granada, i a l’oest, a l’Aragó, començarà aviat».

El rostre del bisbe s’endurí de cop. «I la guerra que vindrà no és la que vam conèixer de joves quan vam assaltar Sardenya. Els nostres regnes estan aixafats per la pesta mortífera. Els nostres peons ja no són els grans cavallers del passat. Ara són mercenaris que lluiten molt bé... si se’ls paga. En cas contrari, s’ho cobren tot i més castigant els pagesos del país. Per això, el rei necessita diners per pagar-los, però no els té. A les Corts de Cervera, el 1359, va acceptar, a contracor, que fòssim uns diputats, com a representants de cadascun dels braços de les corts, els encarregats de recollir el subsidi que necessitava per començar la guerra. I a fe que ens hi hem esforçat. Les 144.000 lliures que li vam prometre, les havíem de repartir entre els tres braços de les Corts: la meitat, el braç reial; un quart, el braç eclesiàstic; i el quart restant, el braç militar. Després, per repartir-ho per a totes les localitats del país, vam confeccionar els fogatges. I, a cada parròquia, castell i vila, calia cercar unes persones encarregades de recollir la quantitat assignada».

La catedral de Girona a inicis del segle XIV
(Dibuix: J. Sagrera)

L’última jugada. Trencant el silenci de la nit, les campanes anuncien que s’acosta el cant de les Matines a la catedral. Guillem Bernat, aclaparat pel tot el que ha sentit, aixeca el cap, mira pel finestral i veu que encara és ben fosc. El bisbe fa el gest d’alçar-se i Guillem Bernat s’acosta. «El bàcul i la mitra», demana. Abans de marxar, el bisbe s’acosta a les taules i mou un alfil fins a fer escac a la mort. Guillem Bernat s’adona que ha deixat desprotegida la reina i el rei. Aviat acabarà la partida. «Per què l’heu mogut, mossènyer?», li pregunta. El bisbe se’l mira i comença a caminar pel passadís que comunica directament el palau episcopal amb la catedral. «Aquesta peça ets tu, amic estimat. T’encomano la tasca de salvar el que ens queda. La mort s’ha endut pagesos, nobles, cavallers, clergues. Ja no em queden peons, ni cavalls, ni rocs, ni gairebé res més. Cal que posis ordre arreu del bisbat. Mira els arxius i pregunta als rectors de les parròquies qui són els laics que reben delmes. Escriu-ho tot en un llibre. I després no t’aturis, exigeix-los que paguin els terços i els foriscapis si ho han rebut en herència o ho han comprat. El bisbe que em succeirà necessita diners per no deixar entrar els agents del rei i procurar que no ho espatllin tot encara més. Sé que no és fàcil: les teves peces són poques en un tauler enorme, de més de quatre-centes parròquies. Però també sé que ho faràs i que la teva feina perdurarà».

«I vós, mossènyer, què fareu?», pregunta Guillem Bernat. «Jo jugaré fins al final, que ja és a prop». Havien arribat a l’altar major, on les petites flames dels ciris i les llànties feien brillar el retaule que el mateix bisbe Berenguer de Cruïlles i el seu oncle, Gilabert de Cruïlles, també bisbe, havien fet construir. Sense dubtar, es col·loca davant l’altar, alça els ulls i enceta la primera oració del dia. «Domine, labia mea aperies», diu ben fort. «Et os meum annuntiabit laudem tuam», responen tots els canonges, clergues i escolans presents al centre de la catedral, al cor del bisbat. Guillem Bernat es queda sense paraules. Però té clara una cosa: la seva partida d’escacs acaba de començar.

Elvis Mallorquí

[Text publicat a la revista Girones (Cassà de la Selva), núm. 4, 2015]

De Valldemor a Aiguabona

Trobadors medievals tocant el saltiri

Entre Lerida e Belvis

pres d’un riu, entre dos jardís,

vi ab una pastorela

un pastor vestit de terlis,

e jagren entre flors de lis,

baysan sotz l’erba novela.

En Cerverí havia quedat trasbalsat. Una bella pastora de les terres de Ponent li havia promès que seria el seu amant si li trobava el ramat que havia esgarriat, però després de trobar-lo el va deixar dient que la seva oportunitat havia passat. Ridiculitzat i avergonyit, davallà dels llimbs cortesans en què vivia a la crua realitat de quan era en Guillem de Cervera, un simple joglar, un vulgar rodamón. La dissort del poeta va córrer de boca en boca fins que va arribar a les oïdes reials. Jaume I va decidir ajudar-lo. Era l’any 1260 i el Conqueridor li va oferir per sis anys les rendes –300 sous anuals– dels dominis reials de Caldes i Llagostera.

A la plana selvatana va retrobar la felicitat i el do de la poesia: esdevingué el trobador Cerverí de Girona. Fins i tot, quan aquella pastora lleidatana que l’havia rebutjat el va venir a cercar a la seva nova llar gironina, en Cerverí va trobar els mots més adequats per respondre tornant-li la carbassa que d’ella havia rebut abans.

Entre Caldes e Penedes,

pres de Santa Seglina,

Torre de l'antic castell de Llagostera

lo loch que·l nobles reys cortès

me det, on pretz s’afina,

vi una toz’ab un pagès;

e dezia·l la nina:

“Sabetz En Cerverí on és?

Tan l’ay cercat, mesquina!”.

Deslliurat d’aquest malson, en Cerverí es disposa conèixer tots els racons del seu nou domini. Des del puig de Llagostera veu com la plana de la Selva vessa cap a la vall del Ridaura i, encuriosit, s’hi dirigeix a cavall. Pregunta a un pagès pel nom de la contrada. “Valldemor”, li respon. Penyals, “garanys”, recs profunds, pendents sobtats, boscos cremats, eixarts de conreus recents, ramats pasturant pels boscos, pastors i pastores aturats en aquella terra tan aspra que tenia un nom tan bell. “Vall de l’amor!”, sospira el poeta. Va passant petits torrents mig secs d’aigua, el de Puig Fossar i el de Garsafreda. Després, s’atura a la riera de Salenys que marca el límit de les terres reials.

Capella de Sant Ampèlit de Panedes

Des d’allà remunta cap al pla de Panedes, als peus dels primers contraforts de les muntanyes de Romanyà de la Selva. El paisatge canvia del tot: ja no hi ha més pendents; tot és pla i a la llunyania de ponent es veu la silueta retallada del Montseny i les Guilleries. No hi ha boscos. Tot són petites parcel·les de conreu de cereals amb cases escampades per tot l’entorn. Sent una petit campana i s’hi dirigeix fascinat. És el capellà de Sant Ampèlit qui la fa sonar. Amb ell, al cementiri on hi ha els difunts de la comunitat, hi té una conversa. “Bona gent, la d’aquest veïnat”, arrenca l’ermità amb cara ben pesarosa. “... si no fos que són ben miserables ...”. El trobador mira de lluny les casetes dels seus vassalls, tan minses que de cinc podria fer-ne una d’acceptable. “... si no fos que l’abat pren dues de cada deu mesures del gra de les collites...”. L’abat de Sant Feliu de Guíxols se’n quedava una pel delme i una per la tasca, però se les enduia cap a la vila marinera. Res no deixava al pobre capellà. “... si no fos que l’abat els fa rentar cada any la bóta per posar-hi el seu vi”. Una bóta que té a Vilanova, enmig de les vinyes i antics vinyets del monestir i que serveix per als àpats diaris dels monjos ganxons. “I ... ai, si no fos pels traginers que ens roben la fruita dels arbres propers al camí ral”. Ases, mules i els seus amos no feien sinó estirar la fruita dels arbres plantats als marges del camí cada cop més transitat que uneix la ciutat de Girona amb el port de Sant Feliu.

La veu de l’ermità arriba al cor del nou senyor del castell. En Cerverí s’alça i puja al seu cavall, disposat a enfrontar-se amb qui calgués per ajudar els seus vassalls. Se sent un heroi que cavalca per deslliurar el món de tots els mals. De seguida, enfila el camí de Sant Feliu de Guíxols cap a Girona i travessa el torrent de Saguals –que més tard esdevingué Sayols– i la riera d’Aiguabona, que baixava de Vilanova. A prop del pas, l’aigua s’anava alentint i s’acumulava en uns prats d’aiguamoixos que separaven Panedes de Llagostera.

Allà sent la remor dels traginers que s’acosten de Girona. Aixeca la llança i esperona el seu cavall a galop cap als lladregots del camí. Aquests el senten i, en veure com s’abraona cap a ells, es mouen àgilment a banda i banda del camí per esquivar-lo. Mentre ell atura el cavall i el fa girar, ja l’han encerclat amb les mules, li llancen pedres i amb unes llargues vares el peguen fins a descavalcar-lo. A terra l’acaben d’estomacar violentament fins que un d’ells, el capità, xiula ben fort i crida: “Anem! Que farem tard i ens esperen al port de Sant Feliu”.

En Cerverí, ben desorientat, fuig del camí i s’amaga enmig dels boscos. No s’enrecorda de qui és. Es

Restes de la torre dels Moros

fa fosc i té por. S’arrossega fins que troba un recer en una paret de pedra alta com un cavall. No hi ha ningú que li digui que és la torre dels Moros. És un munt de pedres, però sent que a l’interior corre l’aigua. Té set. Vol beure. També li vindria de gust un bany. Amb aigua calenta. No sap, però, que justament es troba al damunt d’unes petites termes que pertanyien a una vil·la romana desapareguda des de feia unes quantes centúries. Ara només servia de refugi per a pastors en cas de tempesta. També per a cavallers apedregats.

Busca a les palpentes si pot arribar a l’aigua. Troba una petita escletxa però els dits no li passen. Busca a les butxaques i troba ... una moneda. Rasca la paret amb el diner per eixamplar el forat, però no ho aconsegueix i se li escapa cap a dins. Amb un clapoteig sec, l’aigua se l’empassa.

Ha estat l’última derrota del dia. S’adorm mentre intenta esborrar el dolor causat per les garrotades dels traginers. Ho fa repassant les imatges d’aquest jorn tan deplorable de la seva vida. Es queda amb la placidesa de la panoràmica matinal des del puig del Castell, on hi ha el seu petit palau de Llagostera, i, com que és poeta de mena, se li acut de compondre una nova pastorel·la. Ja en té el començament.

Entre Valldemor e Aiguabona

pres d’uns penyals, que davallen al mar...

ELVIS MALLORQUÍ

[Text publicat al fulletó de la XXXVIII Travessada, Cassà de la Selva, 2015]

_____________

El text està inspirat, d’una banda, en els treballs arqueològics desenvolupats a la Torre dels Moros entre el 2003 i el 2007 i, de l’altra, en les impressions que s’han pogut extreure sobre el paisatge de Panedes a partir de les declaracions de vint-i-quatre pagesos del veïnat a l’abat de Sant Feliu de Guíxols l’any 1319, cf. Arxiu de la Corona d’Aragó, Monacals, Sant Feliu de Guíxols, pergamins núm. 89, 90, 91 i 92.

Bibliografia:

Cristina Masvidal, La Torre dels Moros. El veïnat de Panedes de Llagostera entre els segles III-XIII, Llagostera: Ajuntament, 2008.

Elvis Mallorquí, “Els masos i el paisatge de Panedes a partir del capbreu del monestir de Sant Feliu de Guíxols, 1319”, dins Marta Albà – Elvis Mallorquí, coords., Homes i terres. L’ordenació del paisatge agrari de Llagostera, segles XIII-XX, Llagostera: Ajuntament, 2014, p. 74-91.