- Tinc una idea per a la meva
propera pel·lícula.
- Ah sí? Una altra? (Però si no n’has fet cap de pel·lícula
encara, tanoca). Digues, va.
- Una pel·lícula sobre el
millor ballester del món.
- Què? Però si això ja està
molt vist. En Guillem Tell surt a tot arreu: pel·lícules, sèries, còmics, etc.
El tema està gastat.
- Ha, ha, en Guillem Tell.
Però si no és més que un aprenent... al costat del meu heroi, un veritable
mestre, en Ferrer Ponç, de Riudellots de la Selva.
-
(Aquest tiu està sonat). Au va! Què m’expliques? En
Tell va ser el millor ballester del seu temps. Va enfrontar-se al seu senyor,
Hermann Gessler, governador del cantó suís d’Uri en nom dels Habsburg,
emperadors del Sacre Imperi Romà Germànic. Per no inclinar-se davant del símbol
de l’autoritat imperial –un barret dalt d’un pal al mig de la plaça–, va ser
castigat a disparar una fletxa a la poma que aguantava el seu fill petit amb el
cap. Tell va encertar i va dir a Gessler, que s’havia fixat que havia preparat
dues fletxes, que la segona era per a ell. I així va ser.
-
Tot això ... sí, ja ho havia sentit. Però tot és mentida.
Una invenció. Una pel·lícula de fa
temps. Són llegendes d’aquelles que, un cop inventades, s’han refet un munt de
cops. Mira... la primera vegada que la van escriure va ser a finals del segle
XV, més de dos-cents anys després que en Guillem Tell hagués nascut. I, de fet,
la llegenda que tothom coneix és la que va deixar per escrit el gran inventor
de pel·lícules, Friedrich Schiller, a inicis del segle XIX. Tan bé els hi va
anar als suïssos, que van convertir Guillem Tell en un heroi nacional.
-
És clar, home, tal i com ha de ser.
-
Però si ni tan sols se sap si en Tell va existir de
veritat o no. Ningú ha trobat cap document que en parli. L’única cosa que hi ha
de veritat és que els pagesos de les valls alpines de Suïssa van derrotar el
1315, a la batalla de Morgarten, els cavallers del duc d’Àustria, el fundador
de la dinastia dels Habsburg. Aquests, des del 1273, volien estendre el seu
domini cap a les valls alpines de Suïssa per controlar els passos del Simplon i
de Sant Gotard i la reacció contrària de les comunitats rurals d’Uri, Schwyz i
Unterwalden, unides per un jurament d’ajuda mútua el 1291 al qual es va afegir
Zurich i altres ciutats lliures i cantons. El 1315 a Morgarten, en un pas
estret entre muntanyes, uns mil cinc-cents pagesos suïssos van derrotar
l’exèrcit de dos mil homes i mil cavallers del duc Leopold d’Àustria.
 |
| La Torre Ponsa de Riudellots, a inicis del segle XX |
- Au va. Es diu que ell duia una ballesta, però a Morgarten els pagesos anaven armats amb alabardes, llances acabades amb una destral. No t’ho creguis tot, si us plau. Tot són rumors: diuen, diuen, diuen.
-
En canvi, el teu personatge... com has dit que es deia?
-
Ferrer Ponç, de Riudellots.
-
Això. Doncs, tu dius que aquest és autèntic, no? Però si
ningú el coneix!
-
És veritat. Ningú no el
coneix. Però és real. El seu nom surt en un pergamí del 1265. I vivia en un
petit mas, el mas Ponç de Riudellots, tan discret i humil com ell. Res a veure
amb la casa que els seus descendents hi van construir a sobre, la torre Ponsa.
Una casa amb torre, però això són figues d’un altre paner.
-
A quines batalles va anar, aquest paio? No se’l coneix per cap
batalla, sinó per un detall aparentment insignificant. Feia de testimoni en un
plet entre senyors.
-
No pot ser... Ha, ha, ha! El millor ballester del món...
humil i discret... Testimoni d’un plet? Ha, ha, ha! Però si no tens res per
començar la teva pel·lícula!!
 |
| Distància d'un tret de ballesta a la Girona del s. XIII |
-
Ja està?
-
No, encara no. Fixa’t-hi. Són pagesos que compten les
distàncies amb tirs de ballesta!
-
I...? Què passa? Jo compto les distàncies amb temps:
Girona-Barcelona, una hora per l’autopista, mitja amb el TGV!
-
Exacte! Ells sabien comptar amb tirs de ballesta perquè
sabien tirar amb una ballesta, era la seva arma. No les espases dels cavallers.
Amb una ballesta podien matar de cop qualsevol cavaller.
-
Molt bé... I en Ferrer Ponç, què?
- Ara ve, el meu heroi. Ell
no va dir el mateix que els altres. Ell va afinar més que ningú. Va dir que la
distància entre el mas Raïl i el mas Gombau era la mateixa que hi havia entre
la notaria de Girona i el forn del Mercadal, exactament 175 metres. “Quantum
est de scribania usque ad furnum Mercatalli” va escriure el notari. El forn del Mercadal era
entre l’església de Santa Susanna i l’actual carrer de Santa Clara i
l’escrivania, a l’altre marge de l’Onyar, a l’actual carrer de l’Argenteria.
Entre els dos punts, aleshores, hi havia una esplanada sense urbanitzar al mig
de la ciutat per on circulava el riu Onyar.
-
Ah, molt bé. I què vols dir amb això? On vols anar a
parar?
 |
| Parts d'una ballesta |
-
I com ho saps això?
-
Fixa’t, el seu nom és Ferrer Ponç. Segur que era el nebot
del ferrer del poble i passava moltes hores ajudant-lo. Tocant el carbó per la
forja, quedava ell negre i també les fletxes que hi acabava d’adobar. En tenia
de tots tipus al carcaix: “cairells” amb el tronc curt i la punta de ferro
piramidal; “tretes” que eren les sagetes més corrents; i “vires” més primes i
de punta aguda. A casa seva, com tots els pagesos, tenia una llança i un pavès,
un escut allargat per tal de protegir-se mentre parava la ballesta
subjectant-la amb un peu per l’estrep i ajudant-se del croc –o ganxo– que duia
penjat a la cintura.
 |
| Ballesters a les parets del Saló del Tinell, Barcelona |
-
El que va vestit de vermell?
-
Sí, és clar. Diuen que aquest color el distingia dels
sarraïns. Que era cristià.
-
Així... podria ser en Ferrer Ponç?
-
Evident. Això és el que diuen. És l’heroi de la
pel·lícula. Una llegenda. El nostre Guillem Tell.
-
Però... no hem quedat que aquest era producte de la
invenció, de les llegendes? El teu també te l’acabes d’inventar?
-
Si us plau, home, no t’ho creguis tot. Tot són rumors:
diuen, diuen, diuen.
Elvis Mallorquí
[Text publicat a la Revista de l'Institut de Santa Coloma de Farners, 2n trimestre del curs 2014-2015, p. 18-19]
[Text publicat a la Revista de l'Institut de Santa Coloma de Farners, 2n trimestre del curs 2014-2015, p. 18-19]
