Si compartir el pa és senyal d’amistat, el fet de no compartir-lo assenyala que s’han partit peres de manera definitiva. Per això, quan a partir del 1330 els habitants de Púbol van deixar d’anar a buscar el pa a la Pera, perquè ja tenien un forn a Púbol mateix, ja no hi havia marxa enrera possible: la rivalitat nascuda entre els habitants dels dos pobles veïns havia acabat enfrontant-los de manera irreconciliable. No coneixem tots els detalls de la història, però sí uns quants gràcies a uns documents escrits conservats als arxius de la ciutat de Girona.
 |
| Carrers del nucli de la Pera |
La Pera i Púbol,
ara units en el mateix municipi, són dos pobles veïns, a poca distància l’un de
l’altre, que des del seu origen mantenien estrets vincles. De parròquia, per
exemple, només n’hi havia una, la de Sant Isidor de la Pera, documentada com la
majoria de parròquies del bisbat de Girona entre els segles X i XI: és possible
que l’església de Sant Isidor, citada l’any 982, ja fos seu parroquial, però el
primer esment de la parròquia de la Pera és de l’any 1045.
El poble de la Pera, doncs, es va formar arran del temple parroquial: era una
cellera que, també anomenada vila, està documentada l’any 1242 i el 1297.
El nucli de Púbol, en canvi, nasqué al voltant del castell, originàriament una
torre que a mitjan segle XI controlada per la comtessa Ermessenda i que era la
residència d’un llinatge local del qual només coneixem la senyora Rodlens, que
va dictar testament l’any 1064 “dum esset in castello de Pubal, intus in sua camera,
detenta egritudine”. A partir del segle XII i fins al segle XIV, el castell de
Púbol va passar a mans dels senyors de Cervià,
que van ser uns dels principals protagonistes, potser els mateixos instigadors,
dels conflictes entre els habitants de la Pera i els de Púbol.
L’any 1242 el
senyor de Púbol, Hug de Cervià, va definir al bisbe de Girona les malifetes que
ell i els seus homes havien comès a les viles i parròquies de la Pera i Caçà de
Pelràs.
Segurament, la seva pretensió era estendre el seu domini sobre dues comunitats
veïnes de Púbol que depenien de l’església de Girona. Però, el resultat li va
sortir completament en contra: a més de pagar els danys ocasionats, va haver de
permetre que els homes de la Pera poguessin pasturar els seus ramats als termes
del castell de Púbol i que poguessin tancar, amb murs i fortificacions, la vila
de la Pera.
Les violències
comeses pel senyor de Púbol van contribuir a enfortir la solidaritat entre els
veïns de la Pera. L’any 1297 la universitat dels homes de la cellera de la Pera
es van reunir, a toc de campana, per tal de nomenar procuradors que esl
defensessin davant la cúria reial de Girona de les qüestions presentades pel
noble Bernat Amat de Cardona, segurament aliat amb els senyors de Cervià i de
Púbol.
Malauradament, no sabem ni els motius d’aquest enfrontament ni la seva
resolució final, però sí que de la reunió en van ser exclosos els homes
depenents del castell de Púbol.
 |
| Església de Sant Isidor de la Pera |
Llavors vingué
l’episodi del pa. Tradicionalment hi havia hagut un sol forn de pa en tota la
parròquia de la Pera. Això significava que tots els habitants del terme,
inclosos els de Púbol, havien de portar-hi la farina per coure el pa i pagar el
que pertocava per aquesta tasca al senyor del forn, que era, ni més ni menys,
el bisbe de Girona. En efecte, l’any 1273 vint-i-cinc homes de la vila i la
parròquia de la Pera, d’acord amb d’altres prohoms, van cedir al bisbe de Girona
el forn de pa que hi havia a la vila de la Pera i li van prometre portar-hi
sempre el pa a coure.
Anys més tard, la titularitat del forn havia passat a mans del cavaller Ponç de
Finestres: l’any 1332 el pagès de Sant Martí Vell, Guillem de Casadavall des
Llac, va prometre a la muller del cavaller “metra
leya complidament al forn de la Pera ·III· dies la setmana, lo diluns el
dimecres e·l diuenres”, a canvi de 100 sous i de la meitat del benefici del
forn.
Amb tota seguretat, en aquest darrer moment el forn de la Pera era d’ús
exclussiu pels habitants de la vila, perquè els de Púbol ja en tenien un altre:
el mateix any 1332 Pere Tarascó de Millars de Madremanya va comprometre’s amb
els cavallers Bernardí d’Abellars i Bernat de Planils a portar la llenya necessària
pel forn de Púbol durant un any.
Si els de la Pera
i Púbol ja no menjaven el mateix pa, és que la crisi estava a punt d’esclatar.
Així va ser. L’any 1335 el bisbe Gilabert de Cruïlles, membre d’una família
nobiliària probablement molt lligada als senyors de Cervià, va prendre una
decisió trascendental: erigir el temple sufragani de Sant Pere de Púbol en seu
d’una nova parròquia independent de la Pera. La veritat és que, al segle XIV, era ben complicat
crear una nova parròquia que alterés la xarxa preexistent i, sobretot, els
drets que hi anaven lligats. Per això, es va delimitar físicament el terme de
la nova parròquia de Púbol, que el van fer coincidir amb el “territorium de
Pubelo”, el territori depenent del castell de la població, de manera que el
torrent del Pontill feia de límit entre la Pera i Púbol. Així, havia de ser molt
més fàcil aclarir el repartiment dels diversos drets vinculats a l’església,
entre ells el delme, la prestació parroquial corresponent a la desena part de
la producció agrària i ramadera, i la primícia, equivalent a la meitat del
delme, que anava a mans dels rectors de les parròquies.
La reacció de la
universitat de la cellera de la Pera va ser immediata i contundent: amb la
protesta conjunta d’un síndic de la universitat i del sagristà de Sant Isidor
de la Pera contra la pèrdua d’ingressos de la seva església, els habitants de
la Pera van aconseguir que
Púbol es quedés com a sufragània i que els seus feligressos continuessin pagant
part dels drets rectorals a la Pera. En concret, els pubolencs hagueren de
continuar pagant a la Pera el blat de l’oli, els diners del rotlle, del ciri
pasqual i de les candeles, la cera de les vigílies de l’altar major i de les
festes anuals, les ofrenes de les parteres, dels bateigs i dels matrimonis, els
ciris dels difunts, les ofrenes de pa, vi i llums, el salpàs, els drets pel toc
de campanes, les primícies i l’ajuda al pagament de les visites pastorals.
En resum, la
separació de la Pera i Púbol de l’any 1336 no va ser del tot completa. El clergue
que servia a l’església de Púbol continuava essent, a la pràctica, un servent
del senyor del castell: el 1343 el bisbe va recomanar a Francesc de Cervià el
clergue Ponç de Finestres, fill d’un cavaller, per ocupar el lloc de clergue al
castell de Púbol. A més, la segregació
parcial de la parròquia de Púbol no va comportar la creació d’una obreria
independent: així, el 1373 el bisbe va manar que dels dos obrers de la Pera, un
fos de Púbol i el 1380 un jutge va haver de resoldre els conflictes de l’obreria
de la Pera. I, finalment, el delme de
les dues parròquies de la Pera i Púbol es continuava recaptant de manera
conjunta: l’any 1362 el senyor del castell de Púbol obtenia la meitat del delme
major d’ambdues parròquies que, aproximadament, equivalia a 30 lliures anuals;
l’altra meitat, la compartien un clergue de la seu de Girona, Bernat Requesèn,
i un ciutadà gironí, en Samsó.
 |
| Església de Sant Pere de Púbol |
Ara bé, l’any 1336 s’havia sembrat la llavor de la discòrdia. Que arribés
la definitiva separació entre la Pera i Púbol, només era qüestió de temps. I,
en efecte, gairebé cent anys després, l’any 1427, el
bisbe de Girona va declarar completament independent la parròquia de Púbol.
El que aleshores no sabien els habitants de la Pera i de Púbol, aleshores, és
que, amb el temps, la desavinença entre uns i altres aniria desapareixent i que
les dues comunitats, a partir del segle XIX, tornarien a estar unides a
l’interior d’un mateix municipi.
Elvis Mallorquí
(Text publicat en el llibret de la XXXI Travessada,
Cassà de la Selva: Colla Excursionista Cassanenca, 2008).
Cassà de la Selva: Colla Excursionista Cassanenca, 2008).
Arxius consultats: ADG (Arxiu Diocesà de Girona), ACG (Arxiu Capitular de Girona)
Bibliografia:
J. M. Marquès,
«La parròquia de Púbol», Estudis del Baix
Empordà [Sant Feliu de Guíxols], n. 17, 1998, p. 93-105.
J. M. Marquès, El cartulari “De Rubricis
Coloratis” de Pere de Rocabertí, bisbe de Girona (1318-1324), Girona, 1981,
inèdit.
R. Martí,
Col·lecció
diplomàtica de la Seu de Girona (817-1100), Barcelona,
Fundació Noguera, 1997.
F. MIQUEL, Liber
Feudorum Maior. Cartulario real que se conserva en el Archivo de la Corona de
Aragón, Barcelona, Consejo Superior de Investigaciones Científicas,
1945-1947.
Ll. TO – I.
BELLVER, «Les fundacions de Santa Maria de Cervià i
Santa Maria de Vilabertran en el context de la societat feudal (1053-1069)», Annals
de l'Institut d'Estudis Gironins [Girona], n. 29, 1987, p. 9-26).
