 |
| Imatge de Sant Dalmau Moner |
Nascut a Santa
Coloma de Farners i mort l’any 1341 al convent de Sant Domènec, Dalmau Moner és
un dels sants protectors de la ciutat de Girona.
Dilluns, a vuit dies per les
calendes d’octubre –24 de setembre– de 1341. El sol fuig, torbadorament, damunt
la carena del Rocar. Amb una poalenca, en Moner –potser de nom Bernat– pren
l’aigua per regar el seu camp. Hi passa el rec que seixanta anys enrere, el
1281, van construir Ferrer i Arnau Moner, l’avi i el pare. Des d’aleshores, tota
la família n’ha tingut cura, sense poder-ne desviar l’aigua perquè havia d’anar
directament a la bassa del molí que el monestir d’Amer tenia a Santa Coloma de
Farners. Se li acosta un home. Diu que ve de Girona i pregunta per en Moner.
“Sapigueu que vostre sant germà, fra Dalmau, ja seu a la vora de Déu pare”.
Cap a Girona. A diferència d’ell, l’hereu, el seu germà Dalmau
s’havia deslliurat de la càrrega material del mas i de la cura del rec: de
seguida va tenir clar que el seu lloc no era al mas ni al poble. Potser tampoc
al món. Feia molt, quaranta anys almenys, que s’encaminà a Girona per estudiar:
gramàtica, dialèctica, retòrica, música, aritmètica, geometria i astronomia.
Més tard la teologia, ja com a frare dominic o predicador a València i Montpeller.
Dorm poc. Encara de negra nit,
surt de casa. Camina sol, només amb els seus pensaments: el seu germà Dalmau no
ha tornat mai a casa; ell tampoc ha anat a Girona des que, quan va tornar de la
Sainte Baume, a la Provença, va rebutjar la seva pròpia germana Alamanda perquè
era dona; ella, lògicament, no l’ha volgut acompanyar a l’enterrament; dos
altres germans, Francesc i Guillem, són lluny de casa per guanyar-se el pa. El
dia clareja. S’atura a la Roca Dalmaua, a dues passes d’Aiguaviva, com feia el
seu germà quan anava i tornava de Girona. Amaneix amb formatge la fogassa que
s’ha preparat a casa. Fa temps per esperar un altre germà, Alegre, que el 1324
es va establir a Estanyol. Es fixa que, al voltant de la roca, hi ha una flor que
està florint. No pot ser, és setembre. Es frega els ulls i la visió desapareix.
Arriba el germà i emprenen el camí cap a la ciutat.
Rius de gent. Capficats en el que els espera, no veuen la silueta
aturonada d’Aiguaviva des del llit del riu Güell, ni s’adonen de la cruïlla de
camins que un dia serà el Perelló, ni que han començat a construir un pont
sobre el Güell, a Santa Eugènia, que s’enllestirà amb ajuda del dimoni. Sí que
veuen el rec Comtal que els acompanya pel camí de Salt, travessant el Güell a
l’alçada de la Cadireta Superior i passant les hortes de la Pedrera, Daroca i
Algivira fins arribar al Mercadal. Al costat del cementiri de Santa Susanna
queden eixordats per la remor dels molins. Volen reposar un moment. S’asseuen
en un banc i bassi de pedra sota la volta del passatge de la casa del monestir
d’Amer, des d’on contemplen l’església del convent dels framenors, o
franciscans. “No falta gaire per acabar-la”, els diu un paraire. “Diuen que
serà la més gran de tota la ciutat”.
Travessen l’Onyar pel pont de Sant
Francesc, el primer pont de pedra de la ciutat i arriben al mercat de l’Areny. El
bullici de la gent els aclapara. Obradors i botigues als baixos de les cases,
taules sota les voltes i al mig del carrer formant rengleres. Drapers,
canvistes, apotecaris, sabaters. Carnissers arrossegant el bestiar que anaven a
sacrificar. Traginers i hortolans portant el gra, la fruita, les cols que
anaven a vendre. Els dos germans Moner, sense esforçar-s’hi, escolten tota mena
de comentaris sobre la notícia del dia, la mort de fra Dalmau. “Era tan bo, un
sant!”. “Humil com pocs: l’he vist portar ell el bót de l’oli i no el criat”. “I
feia miracles!”. “Ha curat moltes dones parteres i malaltes”. “Aturava bèsties
salvatges”. “I ha expulsat el diable d’un home posseït”. “Ara és Déu qui el vol
amb ell”.
Agraint, de moment, el seu
anonimat, els dos germans de fra Dalmau Moner passen per davant de les mesures
de la ciutat, trenquen epl carrer de la Peixateria, segueixen pel de la Cúria
reial fins a la plaça dels Cavallers i enfilen cap a les escales de Sant Martí
Sacosta. Vora el temple i al peu del torrent que baixa de la muntanya veuen uns
frares xiuxiuejant mig en llatí. “Obedient, sempre obedient amb els seus
superiors”. “Com a mestre de novicis, va servir l’orde on li deien: Balaguer,
Manresa, Castelló d’Empúries, la Seu d’Urgell, Cervera”. “Era un gran mestre de
lògica, però va renunciar al càrrec i als honors”. “Evitava, fins on era
possible, els reis i els nobles”.
A la cova. A l’església nova de Sant Domènec, acabada tres anys enrere,
no hi cap ni una agulla. En dir que venien del mas Moner de Santa Coloma i que
n’eren els germans, el guardià dels predicadors, o dominics, els fa asseure al
seu costat. La cerimònia és austera, com va viure el sant frare. Se’l recorda
en el seu retir, els darrers quatre anys, a la cova, un petit recer a
tramuntana del convent, prop de l’hort. Un jove deixeble seu, fra Nicolau
Eimeric, descriu les proporcions del seu esperit de penitència: “per causa dels
seus excessius dejunis, abstinències, afliccions i maceracions, queia en una
debilitat tal que a prou feines els genolls el podien sostenir”. “Havia
escollit el camí de la creu de Crist per anar al cel”. “Resava oracions amb un
rosari a les mans com havia ensenyat el fundador de l’orde, Domingo de Guzmán”.
“Castigava el seu cos fins a fer-se sang”. De tant resar, diuen que fins i tot
levitava, que la força de la seva fe podia enlairar el pes del seu cos.
 |
| El convent de Sant Domènec a mitjan segle XIV (Dibuix: J. Sagrera) |
En Moner encapçala el seguici
format rere el cos radiant del frare difunt. “Sec de carns i alegre de rostre”,
diuen tots. Serà enterrat al bell mig de l’església de Sant Domènec. Imagina
que potser ell no ho hauria volgut. Per això, sense fer grans escarafalls,
mentre els frares resen i resen, s’escapoleix amb el germà per visitar la cova
on el seu germà havia passat, a sol i serena, els últims anys. No entenen què
hi feia allà, no entenen el desig de fra Dalmau d’escapar-se del món, ni tampoc
perquè es mortifica contínuament. Quin pecat haurà comès? Quin foc el turmenta
tant que li cal amagar-se en una cova? En sortir a fora, es perden enmig de la
gentada. Mirant-los les cares, endevinen que la força de Dalmau Moner era en la
seva solitud, en la seva exemplaritat en un món de violència, corrupció i
desordre. Predicava sense parlar, fent i no pas esperant, buscant sense
defallir la perfecció. Un model. Un sant.
Elvis Mallorquí
[Text publicat a Girones [Cassà de la Selva], núm. 2, 2014, p. 80-81]
