PASSEIG IMAGINARI PELS
PRIMERS CONTES DE SALVADOR ESPRIU
M’han parlat de Sinera. Me n’han
parlat tant que me n’hi he anat. Ha estat fàcil. L’avió m’ha portat a Lavínia,
la capital del petit país d’Alfaranja. Després, el tren fins a Sinera. No pas aquell
que vola i i esclafa el nostre país que se’ns mor, que s’ofega a les aigües del
port [cf. Ariadna al
Laberint Grotesc (ALG), “El país moribund”]. No, no. El tren de sempre, el
que ressegueix les onades i separa la llarga platja de la maresma de les cases
on viu la gent.
Un cop allà, a l’estació una noieta de cara graciosa,
riallera, m’assenyala la direcció per arribar al cor de Sinera. “Segueixi la
riera, amunt. No té pèrdua”. Aleshores, no me n’adono: el seu somriure serà
l’únic que veuré en tota la meva curta estada a Sinera. La indicació clara,
però d’aigua, ni gota. I això que, amuntegats al marge del carrer hi ha uns
cavallets de fira, maltractats des de la rierada de Sant Hipòlit, l’agost
passat [cf. Aspectes, “La
rierada”].
 |
| Riera d'Arenys de Mar |
Mentre els meus ulls endevinen
els noms de Werner i Else gravats en navalla al cul d’un dels cavallets, sento
com parla el meu company de compartiment al tren, completament silenciós durant
el viatge, per adormit. Explica amb pèls i senyals la seva estada a Lavínia
durant el cap de setmana. Havia de ser només per una reunió, però es va trobar
acompanyant un amic a un sopar i després al music-hall, envoltat de
prostitutes, de xulos violents i del frenètic ritme del xarleston. Deixa pel
final, com si planifiqués la narració dels fets per arribar al clímax, el nom
de la dona que el seu amic es va endur a l’habitació del bordell: en Josep Sereno,
veí de Sinera de tota la vida, invertit! [cf. ALG, “Barris baixos”]. Un dels oients, que ja han format
colla, recorda el comentari erudit i estúpid que feia sempre el doctor Salom de
la capital, Lavínia: “Ciutat de perfecta bellesa, d’admiració de tota la
terra”.
Aleshores, m’han descobert com,
amb la mirada i un somriure postís, estava escoltant la historieta. El
contaire, enutjat, em clava: “Què badeu, jove, que voleu veure ballar l’ós
Nicolau?” Tots riuen. No em veig amb cor de quedar-me allà. Mossegant-me la
llengua i avergonyit, giro pel primer carrer que surt cap a la dreta. Caminant,
caminant, em trobo davant la porta d’entrada d’una fàbrica que, per l’hora que toquen,
és més la porta de sortida. “Ahir, tot just ahir el vam enterrar, el pobre Baldomeret
Moixí”, digué una noia jove. “Tant bon noi que era”. “I tot per culpa del
director, que ens va prendre la paga d’abans de les vacances”. “Ell, que cada
estiu anava a muntanya a prendre l’aire que li curava aquella miserable tos que
tenia” (cf. ALG, “Els
subalterns”). “Ara mateix, quan tornem a entrar, li exigirem al director el sou
que no ens va pagar”. “Tots a una! Sí, senyor!”. Enfervorits momentàniament, la
corrua de treballadors torna a la fàbrica. Una noia crida: “Molt bé... Però
aquesta vegada no parlaré jo! Que consti. Ja ho vaig fer l’altra vegada”.
“Doncs... jo tampoc”. “Ni jo”. En uns segons, la cridòria s’amanseix. L’amo ja
pot tornar a jeure tranquil.
Intento tornar al carrer
principal de Sinera. M’aturo, però, però, en un jardí grandiós i magnificent
presidit per cinc arbres situats a llevant d’una mansió digne d’un bisbe. Un
infant juga sol, prop del safareig. Ara fa de públic contemplant l’escenari
dels titelles que, un segon abans, ha manejat per representar les històries que
el seu pare, doctor i ventríloc, explica amb els seus amics cada diumenge [cf. ALG, “La
tertúlia”]. De cop, una de les titelles, el dimoni, comença a moure’s sola i a
voltejar-ne una altra, l’Altisidora, per donar-li una garrotada. Els crits de
la baralla imaginària atreuen l’atenció de tots, xics i grans que han sortit de
la sala a prendre l’aire. De cop, s’aturen, les titelles vacil·len i l’escenari
cau al terra. “Així va ser!”, digué el pare, encara amb els ninots a les mans,
als seus col·legues. “Estava amb l’Ecolampadi Miravitlles i l’Efrem Pedagog
quan, al mig del carrer, el mestre de les titelles va caure fulminat” [cf. ALG, “Mort al
carrer”].
 |
En Saragossa oferint vi a un company
|
Tot just acabada la funció,
arriba una infermera per avisar el ventríloc en temps d’oci i doctor pel negoci,
que anés ràpidament a la clínica. Les murmuracions del públic format per amics
i familiars s’estenen com un sèrie d’onades que fraccionen les informacions que
arriben als meus oïdes. Refent els missatges parcel·lats he pogut entendre que
en Joan Vulgar no havia volgut ni dinar ni berenar. Amb unes tisores a les
mans, portava tot el dia intentant tallar les abelles que volien xuclar la mel
d’unes flors. “Quina llàstima d’home, aquest Vulgar!”, sentia al meu darrere. I
tant, justament la llàstima que va sentir per aquell emigrant sinerenc tornat
de Nova Gal·les del Sud per veure com perdia la seva dona en una operació [cf. Aspectes, “La
llàstima”].
Procuro seguir el doctor, Salom
li diuen. Però no puc. Unes pedres voladores em deturen. “La Trinquis, la
Trinquis!”, criden uns nens [cf. ALG, “Glòria i caiguda d’Esperança Trinquis”]. Gitana, de nas inflat
i pell bruna pel sol i pel molt vi que compartia amb la Melera, amiga de tota
la vida, i amb en Nab. L’una acabà, després de ser venuda pel seu home, en
Saragossa, i de veure com aquest matava el comprador, quedant-se amb ell, borratxo i assassí [cf. Aspectes, “Venda
i passió de la Melera”]. L’altre bevia des que va saber que havia de ser pare:
ell que havia esperat pacientment la millor ocasió pel matrimoni, la filla li
naixia tot just sis mesos després del casament. La vergonya inicial, el temps
la va acabar curant [cf. ALG, “Nabucodonosor”].
 |
| Esperança Trinquis |
La Trinquis, però, plora. No pas per les pedres. Ni pels crits
dels infants que continuen jugant, com sempre han fet, a cuit i amagar pels
carrers de la Bomba, dels Corders, de l’Església, Rera-la-fleca i la placeta.
Fins la rectoria [cf. ALG, “Tereseta-que-baixava-les
escales”]. Plora perquè s’ha quedat sense company de xarrups: en Nab és mort i,
carregat dins un taüt, un cavall esquelètic l’arrossegava riera avall per
girar, al cap de poc, a la dreta i enfilar el carrer del Cementiri. Una corrua
de gitanos tanca el seguici. Se’l senten com un dels seus, en Nab. Rebutjat per
tothom, ara el valora tothom, sobretot els joves, que el veuen un gran mestre
de la vida.
Mossèn Silví Saperes, a la porta
del cementiri, no els deixa entrar dins. “Només per la família”. La família i,
és clar, les feligreses més devotes: la Coixa Fita, la Narcisa Mus, la
Caterina, la Bòtil. Jo tampoc hi puc entrar, lògicament. Sóc foraster i només
porto unes hores a Sinera.
 |
| Gitanos passejant per Arenys |
No sé com hi he arribat al
cementiri. Potser he estat buscant un altre somriure, com el de la noia de
l’estació. Però Sinera és un laberint de carrers per on passa l’aigua un cop
l’any per fer neteja. La resta de dies hi ha un monstre que s’amaga rere cada
cantonada: la mort, que regeix les vides de tots els que s’endinsen en el món
de Sinera fins que se les enduu al cementiri que presideix la vila. Potser és
aquí on he de retrobar el somriure de la vida.
 |
| Fotografia aèria d'Arenys de Mar (1956) [cf. www.icc.cat] |
Elvis Mallorquí
Bibliografia:
ESPRIU, A.; NOGUERAS, N.; PONS, M. A., Aproximació
històrica al mite de Sinera, Barcelona: Curial Edicions Catalanes, 1983.
ESPRIU, S., Ariadna al laberint grotesc, Barcelona:
Edicions 62, 1975 (2ª ed.)
ESPRIU, S., Aspectes, Barcelona:
Edicions 62 – Centre de Documentació i Estudi de Salvador Espiru, 1998.
ESPRIU, S., Narracions, Barcelona:
Edicions 62, 1982 (15a ed.).
ESPRIU, S., Poemes i narracions (antologia), Alzira:
Edicions Bromera, 2012.
PUIGVERD, A., “Tornar a Espriu”, La
Vanguardia (21 gener 2013).
(Text publicat a "La Revista", 2n trimestre curs 2012-2013, INS Santa Coloma de Farners)
