Després que Francesc Eiximenis
l’inclogués entre els millors vins del segle XIV, el monastrell gairebé ha
desaparegut de les nostres comarques.
El vi és
una part essencial de la nostra cultura des que la planta de la vinya –Vitis vinifera– va ser domesticada fa
uns 5.000 anys entre el Càucas, la mar Càspia i el Golf Pèrsic i que, més tard,
fenicis i grecs van estendre el seu conreu. Des de les celebracions en honor de
Dionís fins a la conversió en la sang de Crist, el vi ha acompanyat molts
moments de la vida de tots els que han viscut entorn de l’antic Mare Nostrum. A Catalunya, els grans de
raïm més antics que s’han conservat, carbonitzats, de fa 2.700 anys, són
coetanis de l’establiment dels grecs a Empúries. Amb els romans, el conreu de
la vinya va arrelar tant fort en els costums que ni l’esfondrament de l’imperi,
ni l’arribada dels pobles germànics del nord el van fer desaparéixer. La prova
és que als segles IX i X de vinyes n’hi havia des del Pirineu fins a la
frontera musulmana.
Com eren les vinyes medievals? Diu l’historiador francès Alain Guerreau
que una “vinea” del segle XI no té
res a veure amb una vinya d’avui. Imaginem- ho. Ceps plantats a terra i
d’altres d’emparrats; vinyes mesclades amb pomers, avellaners i altres fruiters;
diferents varietats de vinya dins d’una mateixa parcel·la; raïms que no
maduraven tots a la vegada i que, després de gelades o insectes, donaven
collites magres; finalment, el vi durava poc: abans d’un any ja s’havia picat.
Tothom,
a l’edat mitjana, tenia relació amb les vinyes i amb el vi. Comtes, vescomtes,
senyors, bisbes, abats, clergues i monjos, tots en tenien entre les seves
propietats. Eren, però, els pagesos qui les conreaven i ells mateixos
elaboraven el vi. El 1315 els habitants dels masos Dalmau, Gironès, Franc i
Rosses de Santa Pellaia cavaven i podaven la vinya del Serrat de l’Olivera, del
cavaller Guerau de Torrent; també veremaven i portaven els raïms a la tina,
feien el vi i hi abocaven aigua. Igualment, el 1319 Elisenda Martina i altres
pagesos del veïnat de Panedes elaboraven cada any una tina i la rentaven abans
de posar-hi els raïms de les tasques i delmes de l’abat de Sant Feliu de
Guíxols. Els senyors, això sí, s’asseguraven ser els primers en vendre el seu
vi allà on tenien la jurisdicció.
Al
costat d’aquests vins pagesos, podria ser que alguns monestirs s’especialitzessin
en algunes varietats de vinya i els seus vins guanyessin en qualitat i
reputació. A la vegada creixia l’exigència dels paladars més experts en l’art
de la degustació del vi: el franciscà gironí Francesc Eiximenis deia que els
italians “primerament lo remiren de totes
parts, axí com lo metge remira la orina del malalt; aprés beuen-ne un glop o
dos, mastegant lo vy entre les dents”. Ell mateix establí una llista dels
vins més cobejats del segle XIV: vins dits “de les croades” –vi grec, malvasia,
córsec i vi de Càndia o Creta–, italians –Santo Noixet, túrpia, vernaça,
tribià–, francesos –claret d’Avinyó, de Gascunya, Beuna, Sant Porçà–,
castellans –vins de Madrid de Castella– i tan sols dos de la Corona d’Aragó, el
“picapol de Mallorqua” i el “monastrell d’Empordà”.
 |
| Ceps i raïms de monastrell |
El monastrell, de l’edat mitjana
fins avui. La
història d’aquesta varietat de vinya no és fàcil de resseguir. D’una banda, perquè
se la coneix amb diversos noms: “monastrell”
o “monestrell” deriven del
diminutiu llatí monasteriolum, petit
monestir, però pel color morat dels raïms han evolucionat cap a “morastrell”, “morrastrell” i “morrastell”;
també se l’anomena “garrut”, “garró”,
“xurret” i “veremeta” al sud de
Catalunya. D’altra banda, perquè el conreu d’aquesta varietat s’ha consolidat a
tot el litoral mediterrani de la Península Ibèrica: a l’estranger se la coneix
com a “mourvèdre” –de Morvedre, el
nom antic de Sagunt– i “mataro” –de
Mataró, és clar. Actualment, és una de les varietats principals pels vins
negres de les denominacions Jumilla, Yecla, Bullas, Binissalem, Catalunya,
Conca de Barberà, Costers del Segre, Penedès, Tarragona i València, i pels vins
de Bandol, a la Provença.
Tant
per l’antiguitat de la referència d’Eiximenis com per la modernitat de les
altres denominacions, el monastrell seria autòcton de l’Empordà, qui sap si de
les vinyes dels monjos de Sant Pere de Rodes. El vi era fosc de color i fort de
gust, tot i que al segle XVII el prior Miquel Agustí parlava d’un “vi blanc de vinya de monestrells blanchs y
de panses”. Més al sud, a Alacant, amb els raïms monastrells s’elaborava el
fondellol, un vi ranci, força dolç, que envellia més de vuit anys i que, del
segle XV al XIX, era admirat per reis, prínceps, escriptors i artistes d’arreu
del món.
Tornant a l’Empordà. En l’actualitat, la denominació d’origen
Empordà recomana les varietats garnatxa blanc, macabeu i moscatell per als vins
blancs i carinyena i garnatxa negre per als negres. El monastrell, que figura
entre les varietats autoritzades, gairebé no hi compta.* Segurament això és un
efecte del pas de la fil·loxera pel Principat: només es degueren replantar les
vinyes i les varietats més productives, que no sempre eren les tradicionals.
 |
| Bótes del celler del mas Molla (Calonge) |
A
Calonge i Vall-llobrega, però, diverses famílies continuen fent vi, com els
seus avantpassats, a partir de vinyes multivarietals. A la fi del segle XIX, mentre la fil·loxera destruïa els ceps
gironins, alguns pagesos d’aquests indrets ja havien empeltat les varietats
autòctones en peus americans per tal que salvaguardar-les; entre ells, en Joan
Molla i Preses, que el 1882 s’atreví a fer obres al celler de casa seva. El seu
nét, en Lluís Molla, ha provat de recuperar el gust oblidat del vi de
monastrell a partir dels raïms de tres parcel·les monovarietals. El monastrell no
lleva massa, no produeix molta
quantitat. Un cop veimat, es deixa
macerar el raïm a la tina durant uns dies amb la pel per tal que el most agafi
més color. Després es premsa i s’embota
en unes bótes grans on acaba de fermentar i s’obté el vi vermell. Durant el mes de desembre es trasvassa a bótes petites on
envelleix durant tretze mesos abans de ser embotellat. Excepcionalment, al mas
Molla han tingut un monastrell set anys envellint en unes ampolles, les polsoses que encara els més grans els
demanen. El resultat, en paraules de la Montse Molla, la filla d’en Lluís, és
un “vi de color molt viu, picota intens” que, en nas, “recorda a fruits
vermells del bosc” i que, en boca, es nota el seu “pas per la bóta”. Té “molt
de cos”, és “untuós” i agradable al pas i el final de boca, “llarg i
persistent”, recorda els vins senzills i naturals dels avis. En tastar-lo, de
fet, assaborim la llarguíssima història que hi ha al seu darrere.
Elvis Mallorquí
* A Espolla,
recentment, s'ha recuperat la varietat monastrell.
(Text publicat inicialment a la revista Gavarres
[Cassà de la
Selva], n. 19, 2011, p. 92-93).
