El pas continu de persones i vehicles per les Gavarres i les planes veïnes ha deixat moltes empremtes, gairebé invisibles, en el paisatge
 |
| Riera Rocana, prop de can Bou de Sant Sadurní |
“En el silenci forçós de la tartana, durant la seva llarga marxa”, Joaquim
Ruyra repassava tots els records tràgics de la seva vida abans d’enfrontar-se a
l’enorme devastació causada per l’incendi del 1928 a les seves propietats de
Montnegre. Ofuscat per les seves preocupacions i temences, no es fixava en el
camí que traçava el seu vehicle des que s’havia enfilat des de Cassà de la
Selva muntanya amunt, cap a Santa Pellaia i Sant Mateu. Tampoc degué adonar-se
que, prop del puig d’en Vinyoles, les rodes del seu vehicle trepitjaven les
marques de molta altra gent que hi pujava des de Quart i del Castellar.
El vell camí de Monells. Encara avui, la carretera que uneix Quart
i Montnegre, que el mateix Ruyra va contribuir a finançar amb part dels diners
recaptats amb la seva campanya en favor dels damnificats de l’incendi, es creua
contínuament amb un camí molt antic. Figura en un plànol del Castellar de 1774
i es documenta a Montnegre l’any 1744. Des de ca n’Oms de Montnegre, s’enfilava
cap a can Pujades –l’antic mas Fabrella– i cap als puigs de les Teixoneres i
del Suro Robat –dits abans Conilleres i Fregasacs– abans de baixar cap al
Rissec. Es tracta, sense dubte, del camí que duia al mercat de Monells i que ja
apareix documentat el 1132 al Castellar: la “carrera
que pergit ad ipsum forum de Monnels”. Aleshores, només feia trenta anys
que Ramon Otger, senyor del castell de Monells, havia traslladat al costat de
la seva fortalesa, el mercat que se celebrava al veïnat d’Anyells, a Corçà, des
del segle XI.
A Monells i, abans, a Anyells, s’hi celebrava el mercat setmanal més antic
de totes les comarques gironines, només al darrera del de la ciutat de Girona.
El fet no és gens casual: Anyells, sobretot, es trobava en un punt fronterer
entre els comtats de Girona i d’Empúries i al centre d’una confluència de
camins documentats entre els segles XI i XIII que venien de Parlavà, de
Cruïlles i del coll de la Ganga, de Sant Sadurní i Santa Pellaia, de Madremanya
i Girona pels Àngels i, com hem vist abans, de la comarca de la Selva passant
pel Castellar i Montnegre. Que el senyor de Monells el volgués traslladar al
costat del seu castell és ben lògic: pel poble passava l’antic “camí
d’Empúries”, un itinerari que comunicava Empúries i Girona fent una gran
marrada fins a la Bisbal per evitar creuar el riu Ter, que fins al segle XIV
desembocava a Empúries i no pas a Torroella. S’ha pogut identificar gràcies a
la referència a una “strata” entre
Cruïlles i la Bisbal l’any 891 i gràcies a diferents topònims: Millars –derivat
de mil·liaris–, les Estrades –indret de Madremanya–, el Pedró –nom que apareix
a més d’un poble–, Carreres –nom antic de l’actual torre Mirona– i el mateix
nom de Cruïlles. A més, les restes de nombroses vil·les, un fragment de camí
empedrat i un petit pont a prop de Serra de Daró confirmen que aquest itinerari
devia definir-se en temps dels romans.
Camins fondos. A l’altra banda de les Gavarres, la
selvatana, també hi ha camins oblidats enmig de la plana. Sovint han quedat
tallats, menjats pels camps veïns o inutilitzats per les vies de comunicació
que s’han construït recentment. Entre Llambilles i Quart el vell camí de Girona
a Sant Feliu de Guíxols es perd entre boscos i camps. En canvi, entre la
Verneda i Sant Ampèlit de Panedes està en prou bon estat perquè serveix de camí
veïnal. Qui sap si encara conserva l’amplada de quan es va “desdoblar” el 1322:
de poder-hi passar només les mules dels traginers, els ciutadans de Girona van
promoure que s’eixamplés prou com per permetre el pas simultani de dues
carretes tirades per animals. Un senyal inequívoc de l’increment de l’embalum
de les mercaderies que hi circulaven.
Una mica més a ponent, pel centre dels veïnats de Llebrers i Sangosta, es
conserva un tram abandonat del vell camí que anava de Girona o, en realitat,
del gual del Bugantó al sud de Llambilles, fins al castell de Llagostera. “Camí
fondo” o “camí de la Mosca”, en diuen els veïns. Els noms semblen recordar les
seves incomoditats: si era enfonsat, les basses d’aigua devien afavorir la
proliferació d’insectes i, després de les pluges tardorals, no devien
desaparèixer en tot l’hivern.
I la Via Augusta? Més a ponent trobem altres camins que
sortien de Girona i que es dirigien al sud: el camí de Tossa, que passava per
Sant Andreu Salou i Campllong i que, a Fornells, entroncava amb el camí vell de
Caldes de Malavella a Girona, que passava a prop de l’Estació de Riudellots de
la Selva. A l’altura de la carretera Nacional-II –la “General” de tota la vida
o l’A-2, com figura als cartells–, es circulava pel camí ral, documentat al
segle XIV com a “camino publico
barchinonense”. Molts historiadors i arqueòlegs han cregut que per aquí
passava el camí més antic de totes les terres gironines, la Via Augusta romana, hereva d’un mític
camí d’Heràcles que ja existia en temps ibèrics.
 |
| "Xarrabasco" de can Morat, a Riudellots de la Selva |
Però potser no era exactament així. Gràcies a dos mil·liaris trobats a Palau-sacosta
el 1931, sabem que la via romana sortia de la ciutat de Gerunda, fundada el segle I a.C. en direcció sud cap a la ciutat d’Aquae Calidae, l’actual Caldes de
Malavella. Gràcies a dos plànols parcel·laris dels termes de Riudellots de la
Selva i de Palau-sacosta, dels anys 1863 i 1866, respectivament, i a d’altres
d’alguns petits sectors de Fornells, podem resseguir sobre el terreny el vell
camí de Caldes a Girona. Així, l’hem pogut relacionar amb una paraula que no
apareix als diccionaris: “xarrabasco”, que seria un sot en el terreny. Per
alguns podia ser perillós: “No t’acostis
al xarrabasco que podries caure-hi!”, diuen els avis. Per d’altres, un
xarrabasco era més gran, gairebé un penya-segat. A Riudellots, però, hi ha
quatre xarrabascos –prop de can Rautis, de can Conis, de can Morat i de can
Rubirola– que, tots ells, es troben sobre el traçat del camí vell de Caldes a
Girona. Per això, no és descabellat relacionar aquest mot amb “xaragall”, el
regueró que forma l’aigua de pluja en escórrer-se per un terreny inclinat del
qual va excavant, fins a algun metre de fondària i amplària, la terra. A les
moltes variants del mot enregistrades als diccionaris –“aixeragall”, “aragall”,
“sargall”–, hi podem afegir els “xorragais” que diuen a Quart i, per què no,
els “xarrabascos”. Serien, doncs, fragments de camins fondos, d’origen antic i
actualment en desús, que han quedat aïllats de la resta del camí i sovint
envoltats de boscos que n’impedeixen entendre l’origen i la funció.
Camins enclotats, roderes gravades a les pedres, xarrabascos oblidats,
ponts invisibles. Petites mostres d’un patrimoni fràgil que, si ha sobreviscut,
és perquè el seu valor no és material. Són les petges del pas de moltes
persones al llarg del temps. Són les empremtes que han deixat les generacions
del passat en el món en què vivim.
Elvis Mallorquí
(Text publicat a Gavarres [Cassà de la Selva], n. 24, 2013, p. 90-91)
