Entre els segles XII i XIII la nissaga gironina dels
Mascardell va passar d’exercir l’ofici de ferrer a entrar, per via de
matrimoni, a la petita noblesa
Coneixeu algú que es digui Mascardell de cognom? Jo
tampoc, almenys amb aquesta grafia. Hi ha Mascarells, Mascarelles, Mascarons,
però no Mascardells. I això que és un nom ben català: es tracta d’un diminutiu
de “mascard” i “mascarda”, paraules que descrivien els bous, les vaques, les
ovelles i les cabres que tenien la pell clapada de negre. Tanmateix, fa molts
anys que no hi ha Mascardells per les nostres contrades, si bé els documents
escrits n’enregistren uns quants de fa uns quants segles.
A Campllong, per exemple, entre els segles XIII i XIV
trobem documentat un mas Mascardell i la família pagesa que l’habitava:
Guillem, Riand, Pere, Bartomeu i Guerau són alguns dels Mascardells de
Campllong. També hi havia un mas Mascardell a Salt. Però la història que volem
explicar té com a protagonistes uns altres Mascardells que vivien a la ciutat
de Girona, perquè, pel que podem deduir dels pergamins que en parlen, van
aconseguir més aviat que ningú ascendir de categoria social: en menys de dos
segles, van passar de ser uns simples artesans a esdevenir cavallers i, per
tant, membres de la petita noblesa gironina.
 |
| Els Mascardell residien al burg de Sant Feliu de Girona, a tocar el Galligants |
L’any 1104 Joan, anomenat Mascardell, va comprar una
casa, un casal i un petit hort a un racó del que més tard esdevindria el burg
de Sant Feliu de Girona. Fins el 1120 va adquirir algunes cases allà mateix, a
l’illa de cases que queda entre la plaça dels Jurats, els carrers Sacsimort i
de Francesc Samsó i el riu Galligants, un sector ple d’obradors de ferrers.
Després d’uns anys de relativa inactivitat, l’any 1197 els germans Ramon i
Jaume Mascardell van reprendre les activitats relacionades amb la compravenda
de cases i terrenys als entorns de Sant Feliu de Girona, que s’estaven
urbanitzant aleshores. Dels dos germans, Ramon va ser qui es va dedicar amb més
intensitat als negocis immobiliaris, perquè, fins el 1231, apareixia sovint com
a testimoni en plets, concessions i compravendes que afectaven cases d’aquesta
part de la ciutat de Girona. A més, mitjançant el préstec de diners a petits
nobles, va aconseguir un petit domini de terres i drets situat a la parròquia
de Sant Julià del Llor, aigües del Ter amunt. A mitjan segle XIII Ramon
Mascardell, segurament el fill homònim de l’anterior Ramon, va poder afegir
noves possessions rurals a Constantins, a Calders, al Mercadal, a Fontajau i a
Sarrià. L’any 1268 l’hereu d’en Ramon, Jaume Mascardell, ja era considerat un
“ciutadà”, és a dir, un membre del grup social dominant a la ciutat de Girona.
Segurament per això va poder casar la seva filla Blanca, l’última Mascardell
gironina que coneixem, amb Simó de Lledó, un cavaller, abans de l’any 1273.
L’ascens social, per via de matrimoni, s’havia acomplert finalment.
El secret de la
fortuna dels Mascardell. L’enriquiment dels Mascardell, que els va permetre accedir
a la noblesa, degué tenir molt a veure amb el control d’una matèria primera fonamental
per a l’expansió urbanística de la ciutat de Girona a partir del segle XII: la
calç. Barrejada amb aigua i sorra, la calç permetia unir de manera perdurable
les pedres que aixecaven parets i voltes de cases, esglésies, castells, palaus
i ponts. El vincle dels Mascardell i la calç el tenim documentat des del 1206
en què els germans Ramon i Jaume van obtenir unes terres al lloc de Boixeda, en
un lloc humit i ombrívol –ple de boix–, a prop del monestir de Sant Pere de
Galligants, on hi havia diferents tipus de forns i de pedreres. Gairebé
seixanta anys després, el 1263, Jaume Mascardell i la seva muller van vendre
els censos que rebien de les pedreres i dels forns de calç situats a la Font de
la Boixeda, a prop del monestir de Sant Pere. Així doncs, els Mascardell van
controlar durant bona part del segle XIII les pedreres i els forns de calç
situats a la vall del riu Galligants. Encara que no en tenim descripcions, el
fet que pedreres i forns apareguin associats ens fa pensar que, com passa als
forns més tardans de Fonteta i Peralta, els forns eren cavitats rodones
excavades en un marge, que s’omplien de pedra calcària extreta de les
proximitats; després, el forn cremava quatre o cinc dies seguits i en reposava
dos més abans que se n’extraiés la calç. Igual que a Montjuïc i al sector de
les Pedreres, la pedra extreta de la Font de la Boixeda era la calcària
nummulítica característica de la ciutat de Girona.
Els Mascardell no hi treballaven directament, sinó que ho
tenien arrendat a d’altres persones a canvi de censos anuals i altres drets. Això
sí, controlaven la calç produïda a les ribes del Galligants en un període en
què la ciutat de Girona va experimentar un fort creixement: els burgs de Sant
Feliu de Girona i de Sant Pere de Galligants es van consolidar definitivament
i, a més, es va iniciar l’expansió al sud de la Força Vella, al barri de
l’Areny –entre l’actual carrer Ciutadans i la Rambla–, on hi havia el mercat de
la ciutat des del 1160.
La fortuna dels Mascardell, però, no va acabar aquí: van
saber plegar a temps. Vint anys després de vendre’s els fornos de calç i les
pedreres de la Font de la Boixeda, les tropes del rei francés van posar setge a
la ciutat de Girona i van destruir bona part del burg de Sant Feliu que encara
no estaba protegit per cap muralla. Això va ser l’any 1285 i la reconstrucció
dels sectors més afectats es va allargar fins a inicis del segle XIV. Després,
el creixement de la ciutat ja només va continuar a l’Areny de l’Onyar, la
Vilanova –al sector on hi ha la Mercè– i al Mercadal. Els Mascardell ja no hi
van participar. Havien fet la feina i, després del matrimoni de Blanca amb el
cavaller Simó de Lledó, es van disposar a viure de renda. Però això ja és tota
una altra història.
Elvis Mallorquí
(Text publicat a Gavarres
[Cassà de la Selva], n. 15, 2009, p. 112-113.
Es pot trobar més informació al llibre Històries amagades de les Gavarres, Girona: Consorci de les Gavarres, 2008, p. 161-170).
