CÒSMIQUES - PLANETÀRIES - CONTINENTALS - NACIONALS - COMARCALS - LOCALS - FAMILIARS - PERSONALS - HISTÒRIQUES - LINGÜÍSTIQUES - LITERÀRIES - MUSICALS - IMAGINÀRIES
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris ballestes. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris ballestes. Mostrar tots els missatges

dimecres, 30 de desembre del 2015

El millor ballester del món



-       Tinc una idea per a la meva propera pel·lícula.
-       Ah sí? Una altra? (Però si no n’has fet cap de pel·lícula encara, tanoca). Digues, va.
-       Una pel·lícula sobre el millor ballester del món.
-       Què? Però si això ja està molt vist. En Guillem Tell surt a tot arreu: pel·lícules, sèries, còmics, etc. El tema està gastat.
-       Ha, ha, en Guillem Tell. Però si no és més que un aprenent... al costat del meu heroi, un veritable mestre, en Ferrer Ponç, de Riudellots de la Selva.
-       (Aquest tiu està sonat). Au va! Què m’expliques? En Tell va ser el millor ballester del seu temps. Va enfrontar-se al seu senyor, Hermann Gessler, governador del cantó suís d’Uri en nom dels Habsburg, emperadors del Sacre Imperi Romà Germànic. Per no inclinar-se davant del símbol de l’autoritat imperial –un barret dalt d’un pal al mig de la plaça–, va ser castigat a disparar una fletxa a la poma que aguantava el seu fill petit amb el cap. Tell va encertar i va dir a Gessler, que s’havia fixat que havia preparat dues fletxes, que la segona era per a ell. I així va ser.
-       Tot això ... sí, ja ho havia sentit. Però tot és mentida. Una invenció. Una pel·lícula de  fa temps. Són llegendes d’aquelles que, un cop inventades, s’han refet un munt de cops. Mira... la primera vegada que la van escriure va ser a finals del segle XV, més de dos-cents anys després que en Guillem Tell hagués nascut. I, de fet, la llegenda que tothom coneix és la que va deixar per escrit el gran inventor de pel·lícules, Friedrich Schiller, a inicis del segle XIX. Tan bé els hi va anar als suïssos, que van convertir Guillem Tell en un heroi nacional.
-       És clar, home, tal i com ha de ser.
-       Però si ni tan sols se sap si en Tell va existir de veritat o no. Ningú ha trobat cap document que en parli. L’única cosa que hi ha de veritat és que els pagesos de les valls alpines de Suïssa van derrotar el 1315, a la batalla de Morgarten, els cavallers del duc d’Àustria, el fundador de la dinastia dels Habsburg. Aquests, des del 1273, volien estendre el seu domini cap a les valls alpines de Suïssa per controlar els passos del Simplon i de Sant Gotard i la reacció contrària de les comunitats rurals d’Uri, Schwyz i Unterwalden, unides per un jurament d’ajuda mútua el 1291 al qual es va afegir Zurich i altres ciutats lliures i cantons. El 1315 a Morgarten, en un pas estret entre muntanyes, uns mil cinc-cents pagesos suïssos van derrotar l’exèrcit de dos mil homes i mil cavallers del duc Leopold d’Àustria.
-       En Tell hi va ser-hi, en va ser el gran heroi.
La Torre Ponsa de Riudellots, a inicis del segle XX

-       Au va. Es diu que ell duia una ballesta, però a Morgarten els pagesos anaven armats amb alabardes, llances acabades amb una destral. No t’ho creguis tot, si us plau. Tot són rumors: diuen, diuen, diuen.
-       En canvi, el teu personatge... com has dit que es deia?
-       Ferrer Ponç, de Riudellots.
-       Això. Doncs, tu dius que aquest és autèntic, no? Però si ningú el coneix!
-       És veritat. Ningú no el coneix. Però és real. El seu nom surt en un pergamí del 1265. I vivia en un petit mas, el mas Ponç de Riudellots, tan discret i humil com ell. Res a veure amb la casa que els seus descendents hi van construir a sobre, la torre Ponsa. Una casa amb torre, però això són figues d’un altre paner.
-       A quines batalles va anar, aquest paio? No se’l coneix per cap batalla, sinó per un detall aparentment insignificant. Feia de testimoni en un plet entre senyors.
-       No pot ser... Ha, ha, ha! El millor ballester del món... humil i discret... Testimoni d’un plet? Ha, ha, ha! Però si no tens res per començar la teva pel·lícula!!
Distància d'un tret de ballesta a la Girona del s. XIII
-       Al contrari. Això és un començament magnífic. Jo ja ho veig. Abans dels crèdits inicials de la pel·lícula, veurem els preparatius del judici, enmig d’uns prats per on passen les aigües enllotades de diversos rius i rieres. Van apareixent els crèdits. Després, s’inicia el judici. Te’l resumeixo. És l’any 1265. L’acusat és el clergue Guillem Gaufred, tresorer de la seu de Girona. Nou anys abans, el 1256, havia comprat el domini del cavaller Arnau de Vilademany sobre uns deu masos de Riudellots. Però el van acusar, com que era un eclesiàstic, de no ser una persona idònia per posseir un feu laic. Diversos testimonis van ser citats a declarar per veure de quins masos es tractava i on es trobaven. Es veu que els senyors no s’aclarien entre ells: veien tots els masos iguals. Tothom tenia clar que el mas de Raïl o Arrel era del ciutadà gironí Bernat de Banyoles i que els masos d’en Guillem Gaufred relativament a prop. El més proper de tots era el mas Gombau, situat a una ballestada o tret de ballesta del de Raïl.
-       Ja està?
-       No, encara no. Fixa’t-hi. Són pagesos que compten les distàncies amb tirs de ballesta!
-       I...? Què passa? Jo compto les distàncies amb temps: Girona-Barcelona, una hora per l’autopista, mitja amb el TGV!
-       Exacte! Ells sabien comptar amb tirs de ballesta perquè sabien tirar amb una ballesta, era la seva arma. No les espases dels cavallers. Amb una ballesta podien matar de cop qualsevol cavaller.
-       Molt bé... I en Ferrer Ponç, què?
-      Ara ve, el meu heroi. Ell no va dir el mateix que els altres. Ell va afinar més que ningú. Va dir que la distància entre el mas Raïl i el mas Gombau era la mateixa que hi havia entre la notaria de Girona i el forn del Mercadal, exactament 175 metres. “Quantum est de scribania usque ad furnum Mercatalli” va escriure el notari. El forn del Mercadal era entre l’església de Santa Susanna i l’actual carrer de Santa Clara i l’escrivania, a l’altre marge de l’Onyar, a l’actual carrer de l’Argenteria. Entre els dos punts, aleshores, hi havia una esplanada sense urbanitzar al mig de la ciutat per on circulava el riu Onyar.
-       Ah, molt bé. I què vols dir amb això? On vols anar a parar?
Parts d'una ballesta
-       És evident, home. Ell, en Ferrer Ponç, sabia exactament les distàncies perquè era un magnífic llançador de ballesta. Segur, segur que era ell qui havia guanyat la competició anual que es feia a Girona, al llit de l’Onyar, cada any. El Joc de la Ballesta. No havia donat el seu nom propi. “Fletxa negra”, li deien. Anava tot vestit de negre i les seves fletxes també.
-       I com ho saps això?
-       Fixa’t, el seu nom és Ferrer Ponç. Segur que era el nebot del ferrer del poble i passava moltes hores ajudant-lo. Tocant el carbó per la forja, quedava ell negre i també les fletxes que hi acabava d’adobar. En tenia de tots tipus al carcaix: “cairells” amb el tronc curt i la punta de ferro piramidal; “tretes” que eren les sagetes més corrents; i “vires” més primes i de punta aguda. A casa seva, com tots els pagesos, tenia una llança i un pavès, un escut allargat per tal de protegir-se mentre parava la ballesta subjectant-la amb un peu per l’estrep i ajudant-se del croc –o ganxo– que duia penjat a la cintura.

-       Home això ja vindrà. Tot sol. No cal pensar-hi gaire. El més important és trobar la figura, l’heroi, la llegenda, el mite. Diuen que el rei Jaume I va conquerir Mallorca amb l’ajuda d’una ballesta de torn. Diuen que ell mateix, mentre anava assetjant les fortaleses del que seria el regne de València, anava incorporant ballesters sarraïns al seu exèrcit. Diuen que el seu fill, el rei Pere II, va defensar Girona de l’atac del rei francès Felip l’Ardit, el 1285, amb a
Ballesters a les parets del Saló del Tinell, Barcelona
quests ballesters i també en tenien a les galeres que van destrossar l’armada francesa a les illes Formigues, prop de Palamós. Diuen que eren considerats “los pus sobirans ballesters del món”. Diuen que al Saló del Tinell del Palau del Rei, hi ha dibuixats una colla de ballesters. Fixa’t-hi. Veus que n’hi ha un que hi destaca?
Molt bé. D’acord. Era un crac amb la ballesta de croc. Però ... a veure. Si era tan bo disparant, no havia anat a cap guerra? En quines batalles havia participat? Què hi feia a Riudellots de la Selva, dissimilant que continuava essent un pagès? Com anirà l’argument de la pel·lícula?
-       El que va vestit de vermell?
-       Sí, és clar. Diuen que aquest color el distingia dels sarraïns. Que era cristià.
-       Així... podria ser en Ferrer Ponç?
-       Evident. Això és el que diuen. És l’heroi de la pel·lícula. Una llegenda. El nostre Guillem Tell.
-       Però... no hem quedat que aquest era producte de la invenció, de les llegendes? El teu també te l’acabes d’inventar?
-       Si us plau, home, no t’ho creguis tot. Tot són rumors: diuen, diuen, diuen.


Elvis Mallorquí


[Text publicat a la Revista de l'Institut de Santa Coloma de Farners, 2n trimestre del curs 2014-2015, p. 18-19]