 |
| En Siset Jordi, amb la farmaciola. |
Fa
quaranta-tres anys que a Riudellots de la Selva no hi ha campaner. El darrer,
en Siset Jordi, va ser atropellat l’agost del 1969 pel cotxe d’un anglès a la
carretera general. De campaner, n’era des de mitjans dels anys 40, quan va
arribar al poble. En realitat, però, tenia tants oficis com secrets guardava
sobre el seu passat.
El
primer, el seu nom: Narcís Bota i Ros, nascut a Campdorà el 1900. El segon, que
havia estat casat, l’any 1922 amb Francisca Puig, de la Cellera. A Riudellots
sempre se’l recorda sol o amb el seu germà Joan. Vivien als baixos de l’antic
ajuntament, en unes condicions miserables: fred, humitat, conills porquins pel
terra, sense diners. En Siset Jordi, amable i honrat, espavilat i amb un humor
molt fi, sempre anava “blau”. Deia: “Si
tens un duro a la butxaca, s’enyora. Si en tens dos es barallen”. Millor
sense: “Home net, sempre fa goig”.
Des del
campanar, amb dos martells i un batall, tocava a missa i oració, a sometent i
foc quan calia, a tritllo pels batejos i festes. També pel peix, afegint tantes
“bataiades” com cèntims valia el peix. I a difunts: tres tocs seguits pels
homes, dos per les dones, amb intervals de silenci pel mig. Com que anava a tant
per enterrament, sovint es queixava: “En
aquest poble hi ha una salut que fot fàstic. No es mor mai ningú”. Ho deia,
és clar, rient.
No era
l’única feina que realitzava. Recollia herbes medicinals al Montseny per fer-ne
preparats i “unguents”. Curava espatllats, als quals recomanava quinze dies de
no fer res i bons bistecs. Recollia cartrons i ampolles que duia a vendre, amb
les seves escombres, a Girona, on també segellava les “quinieles” que havia
recollit pel poble. Feia jornals a pagès per segar i per fangar els horts. I torrava
cacaus i avellanes per vendre’ls al cinema de can Floris o a les festes majors
dels pobles veïns.
Se’l
veia sovint amb mossèn Josep Coll i els escolans. En Narcís Turon, de Riudellots, recorda que, per
Setmana Santa, els portava la cistella amb els ous del salpàs que recollien de
totes les cases de la parròquia; de nits, els guiava amb un llum per dur el
viàtic a algun malalt. A la vegada, mantenia les seves supersticions: els dies
de tempesta feia sonar les campanes, col·locava a terra uns volants creuats i
recitava algunes oracions. “Veus, veus…
com, com he, he, he parat la tormenta i no, no ha caigut la pedra”. En
front de l’aiguat del 1962, però, no hi va poder fer res. Ben xop, remugava: “Cu, cu, cullons, com més el beneieixo, més aigua em fot
a sobre”. Era ben quec.
Per com
parlava el francès,
sembla que abans de venir a Riudellots havia estat a França. Potser va ser
després de la guerra, en què va servir com a sanitari a l’exèrcit republicà. “Franco va guanyar la guerra gràcies a mi,
perquè jo els curava tan malament que se’m morien tots”. L'afició a l’acordió
diatònic, li degué venir d'alguna temporada al Pirineu, d'on procedia el Vals Rosita, una de les seves cançons preferides: “En este bar Rosita / una noche soñé / que
agarradito / contigo lo bailé”. Per la festa major de Riudellots, els
músics de la Principal de la Bisbal, que l’apreciaven molt, el feien pujar a
l’escenari a recitar o cantar. Sense quequejar gota, a vegades havia encetat la
tonada del Camallarg i la Baldufa, dedicada a la pubilla de ca l’Enric de Sant
Salvador de Bianya. Deia que, per culpa d’aquesta cançó, n’hagué de fugir per
cames. En Narcís Turon
només recorda fins
a la tercera estrofa: “Les calces de la
Baldufa / petites són com les d’un nen / i quan les posen al balcó a estendre /
fan riure a tota la gent”. Després, tothom l’aturava. “Fins aquí i prou, Siset!”. Segur que la resta de la cançó amagava
el seu gran secret.
Elvis Mallorquí
[Text publicat a Gavarres [Cassà de la Selva], n. 21, 2012, p. 78].
