Dalmau Moner, frare dominic

Imatge de Sant Dalmau Moner

Nascut a Santa Coloma de Farners i mort l’any 1341 al convent de Sant Domènec, Dalmau Moner és un dels sants protectors de la ciutat de Girona.

Dilluns, a vuit dies per les calendes d’octubre –24 de setembre– de 1341. El sol fuig, torbadorament, damunt la carena del Rocar. Amb una poalenca, en Moner –potser de nom Bernat– pren l’aigua per regar el seu camp. Hi passa el rec que seixanta anys enrere, el 1281, van construir Ferrer i Arnau Moner, l’avi i el pare. Des d’aleshores, tota la família n’ha tingut cura, sense poder-ne desviar l’aigua perquè havia d’anar directament a la bassa del molí que el monestir d’Amer tenia a Santa Coloma de Farners. Se li acosta un home. Diu que ve de Girona i pregunta per en Moner. “Sapigueu que vostre sant germà, fra Dalmau, ja seu a la vora de Déu pare”.

Cap a Girona. A diferència d’ell, l’hereu, el seu germà Dalmau s’havia deslliurat de la càrrega material del mas i de la cura del rec: de seguida va tenir clar que el seu lloc no era al mas ni al poble. Potser tampoc al món. Feia molt, quaranta anys almenys, que s’encaminà a Girona per estudiar: gramàtica, dialèctica, retòrica, música, aritmètica, geometria i astronomia. Més tard la teologia, ja com a frare dominic o predicador a València i Montpeller.

Dorm poc. Encara de negra nit, surt de casa. Camina sol, només amb els seus pensaments: el seu germà Dalmau no ha tornat mai a casa; ell tampoc ha anat a Girona des que, quan va tornar de la Sainte Baume, a la Provença, va rebutjar la seva pròpia germana Alamanda perquè era dona; ella, lògicament, no l’ha volgut acompanyar a l’enterrament; dos altres germans, Francesc i Guillem, són lluny de casa per guanyar-se el pa. El dia clareja. S’atura a la Roca Dalmaua, a dues passes d’Aiguaviva, com feia el seu germà quan anava i tornava de Girona. Amaneix amb formatge la fogassa que s’ha preparat a casa. Fa temps per esperar un altre germà, Alegre, que el 1324 es va establir a Estanyol. Es fixa que, al voltant de la roca, hi ha una flor que està florint. No pot ser, és setembre. Es frega els ulls i la visió desapareix. Arriba el germà i emprenen el camí cap a la ciutat.

Rius de gent. Capficats en el que els espera, no veuen la silueta aturonada d’Aiguaviva des del llit del riu Güell, ni s’adonen de la cruïlla de camins que un dia serà el Perelló, ni que han començat a construir un pont sobre el Güell, a Santa Eugènia, que s’enllestirà amb ajuda del dimoni. Sí que veuen el rec Comtal que els acompanya pel camí de Salt, travessant el Güell a l’alçada de la Cadireta Superior i passant les hortes de la Pedrera, Daroca i Algivira fins arribar al Mercadal. Al costat del cementiri de Santa Susanna queden eixordats per la remor dels molins. Volen reposar un moment. S’asseuen en un banc i bassi de pedra sota la volta del passatge de la casa del monestir d’Amer, des d’on contemplen l’església del convent dels framenors, o franciscans. “No falta gaire per acabar-la”, els diu un paraire. “Diuen que serà la més gran de tota la ciutat”.

Travessen l’Onyar pel pont de Sant Francesc, el primer pont de pedra de la ciutat i arriben al mercat de l’Areny. El bullici de la gent els aclapara. Obradors i botigues als baixos de les cases, taules sota les voltes i al mig del carrer formant rengleres. Drapers, canvistes, apotecaris, sabaters. Carnissers arrossegant el bestiar que anaven a sacrificar. Traginers i hortolans portant el gra, la fruita, les cols que anaven a vendre. Els dos germans Moner, sense esforçar-s’hi, escolten tota mena de comentaris sobre la notícia del dia, la mort de fra Dalmau. “Era tan bo, un sant!”. “Humil com pocs: l’he vist portar ell el bót de l’oli i no el criat”. “I feia miracles!”. “Ha curat moltes dones parteres i malaltes”. “Aturava bèsties salvatges”. “I ha expulsat el diable d’un home posseït”. “Ara és Déu qui el vol amb ell”.

Agraint, de moment, el seu anonimat, els dos germans de fra Dalmau Moner passen per davant de les mesures de la ciutat, trenquen epl carrer de la Peixateria, segueixen pel de la Cúria reial fins a la plaça dels Cavallers i enfilen cap a les escales de Sant Martí Sacosta. Vora el temple i al peu del torrent que baixa de la muntanya veuen uns frares xiuxiuejant mig en llatí. “Obedient, sempre obedient amb els seus superiors”. “Com a mestre de novicis, va servir l’orde on li deien: Balaguer, Manresa, Castelló d’Empúries, la Seu d’Urgell, Cervera”. “Era un gran mestre de lògica, però va renunciar al càrrec i als honors”. “Evitava, fins on era possible, els reis i els nobles”.

A la cova. A l’església nova de Sant Domènec, acabada tres anys enrere, no hi cap ni una agulla. En dir que venien del mas Moner de Santa Coloma i que n’eren els germans, el guardià dels predicadors, o dominics, els fa asseure al seu costat. La cerimònia és austera, com va viure el sant frare. Se’l recorda en el seu retir, els darrers quatre anys, a la cova, un petit recer a tramuntana del convent, prop de l’hort. Un jove deixeble seu, fra Nicolau Eimeric, descriu les proporcions del seu esperit de penitència: “per causa dels seus excessius dejunis, abstinències, afliccions i maceracions, queia en una debilitat tal que a prou feines els genolls el podien sostenir”. “Havia escollit el camí de la creu de Crist per anar al cel”. “Resava oracions amb un rosari a les mans com havia ensenyat el fundador de l’orde, Domingo de Guzmán”. “Castigava el seu cos fins a fer-se sang”. De tant resar, diuen que fins i tot levitava, que la força de la seva fe podia enlairar el pes del seu cos.

El convent de Sant Domènec
a mitjan segle XIV
(Dibuix: J. Sagrera)

En Moner encapçala el seguici format rere el cos radiant del frare difunt. “Sec de carns i alegre de rostre”, diuen tots. Serà enterrat al bell mig de l’església de Sant Domènec. Imagina que potser ell no ho hauria volgut. Per això, sense fer grans escarafalls, mentre els frares resen i resen, s’escapoleix amb el germà per visitar la cova on el seu germà havia passat, a sol i serena, els últims anys. No entenen què hi feia allà, no entenen el desig de fra Dalmau d’escapar-se del món, ni tampoc perquè es mortifica contínuament. Quin pecat haurà comès? Quin foc el turmenta tant que li cal amagar-se en una cova? En sortir a fora, es perden enmig de la gentada. Mirant-los les cares, endevinen que la força de Dalmau Moner era en la seva solitud, en la seva exemplaritat en un món de violència, corrupció i desordre. Predicava sense parlar, fent i no pas esperant, buscant sense defallir la perfecció. Un model. Un sant.

Elvis Mallorquí

[Text publicat a Girones [Cassà de la Selva], núm. 2, 2014, p. 80-81]

Berenguer de Cruïlles, bisbe

Làpida dedicada al primer president de
la Generalitat de Catalunya

Nascut al palau de Peralada i considerat el primer “president” de la Generalitat, va aconsellar el rei Pere el Cerimoniós en els temps de la Pesta Negra i de la guerra amb Castella.

Dimarts, a sis dies pels idus de febrer –és a dir, el 8– de 1362. Comença a vesprejar quan Guillem Bernat de Perles, entra a la ciutat de Girona pel portal de Gironella, poc abans que el tanquin durant tota la nit. Ve del monestir de Sant Daniel, on fa de capellà des del 1349, i es dirigeix al palau episcopal. El camí el coneix a ulls clucs: l’ha fet infinitat de vegades des que el bisbe, Berenguer de Cruïlles, el va nomenar el seu majordom. Sempre, però, el fa al cant del primer poll. Per això, aquesta vegada està una mica estranyat. En arribar a la sala, veu el bisbe sol, arraconat a l’escon vora la llar de foc. Té una saca al costat. N’agafa papers, se’ls mira i els llança a la foguera. Guillem Bernat no gosa preguntar-li què diuen aquestes cartes –ho sap per la cera que hi ha enganxada– ni quins noms figuren en les llistes enrotllades. Des de fa dos anys i mig que va tornar de les Corts de Cervera, el 1359, l’ha vist unes quantes vegades fent el mateix. Deuen ser instruccions de la Diputació del General, que cal destruir no fos cas que fessin perdre el cap a algú.

A prop del bisbe, hi ha dues tauletes amb un escaquer cadascuna. «Mossènyer, veig que no recordeu que el vostre predecessor, mossèn Arnau de Mont-rodon, us va prohibir aquest joc», diu Guillem Bernat amb veu tremolosa. El bisbe no respon de seguida. Mira els escacs. «No pas el joc, sinó jugar-hi. Llavors volia batallar contra qualsevol contrincant. Com en la vida, em deien. Però no és així: cada dia lluites en tres, quatre, cinc partides a la vegada. I cada moviment que fas en un tauler, et mou les peces en els altres. Saps què són aquests dos escaquers, estimat Guillem Bernat? Són les meves dues grans batalles de la meva vida: la mort i la guerra».

Senyors medievals jugant a escacs

La mort. A un dels escaquers hi queden poques peces. «Aquí –diu el bisbe– la mort juga amb les peces negres. Des de fa catorze anys. Amb uns pocs moviments, va eliminar la meitat de les meves peces. Per això, he hagut de córrer durant tots els anys del meu episcopat per tots els racons del bisbat per animar els feligresos a continuar la lluita amb totes les dificultats possibles. També he procurat distreure la mort i amagar-me rere el perfum d’aigua de roses que vaig fer portar de Sant Pere Cercada (Gavarres, núm. 27). I he fet moure alfils i torres per deixar al descobert els heretges que encara hi ha al nostre bisbat i portar-los davant l’inquisidor, Nicolau Rossell. En aquests moments de necessitat, no hi poden haver discussions al nostre costat del tauler i hem d’anar tots a una si no volem deixar-hi la pell».

Escoltant les paraules de Berenguer de Cruïlles, Guillem Bernat de Perles comença a entendre perquè l’ha cridat al final del dia. El bisbe té moltes coses a explicar-li i, tot i que han treballat conjuntament des de fa anys, és com si li dictés el seu testament vital. Tots dos passen al segon escaquer. Aquí fa poc que ha començat la partida. Li diu que és el tauler de la guerra i que ell dirigeix la defensa del seu rei, Pere III el Cerimoniós, enfront d’un altre moarque, Pere I el Cruel, de Castella.

La guerra. «Mossènyer, però si aquesta guerra ja ha acabat! Ara som en pau!», exclama Guillem Bernat. «No t’ho pensis pas. Fa un any va acabar la primera partida. Però n’hi hauran moltes més. Ara mateix, encara no hi ha batalla, però els ferrers esmolen les armes dels soldats que a l’estiu faran sonar arreu. El rei castellà ha mogut els primers peons. No heu sentit que a Perpinyà han arribat fa mesos les companyies de Joan d’Armanyac? També al sud hi ha sarau, a Granada, i a l’oest, a l’Aragó, començarà aviat».

El rostre del bisbe s’endurí de cop. «I la guerra que vindrà no és la que vam conèixer de joves quan vam assaltar Sardenya. Els nostres regnes estan aixafats per la pesta mortífera. Els nostres peons ja no són els grans cavallers del passat. Ara són mercenaris que lluiten molt bé... si se’ls paga. En cas contrari, s’ho cobren tot i més castigant els pagesos del país. Per això, el rei necessita diners per pagar-los, però no els té. A les Corts de Cervera, el 1359, va acceptar, a contracor, que fòssim uns diputats, com a representants de cadascun dels braços de les corts, els encarregats de recollir el subsidi que necessitava per començar la guerra. I a fe que ens hi hem esforçat. Les 144.000 lliures que li vam prometre, les havíem de repartir entre els tres braços de les Corts: la meitat, el braç reial; un quart, el braç eclesiàstic; i el quart restant, el braç militar. Després, per repartir-ho per a totes les localitats del país, vam confeccionar els fogatges. I, a cada parròquia, castell i vila, calia cercar unes persones encarregades de recollir la quantitat assignada».

La catedral de Girona a inicis del segle XIV
(Dibuix: J. Sagrera)

L’última jugada. Trencant el silenci de la nit, les campanes anuncien que s’acosta el cant de les Matines a la catedral. Guillem Bernat, aclaparat pel tot el que ha sentit, aixeca el cap, mira pel finestral i veu que encara és ben fosc. El bisbe fa el gest d’alçar-se i Guillem Bernat s’acosta. «El bàcul i la mitra», demana. Abans de marxar, el bisbe s’acosta a les taules i mou un alfil fins a fer escac a la mort. Guillem Bernat s’adona que ha deixat desprotegida la reina i el rei. Aviat acabarà la partida. «Per què l’heu mogut, mossènyer?», li pregunta. El bisbe se’l mira i comença a caminar pel passadís que comunica directament el palau episcopal amb la catedral. «Aquesta peça ets tu, amic estimat. T’encomano la tasca de salvar el que ens queda. La mort s’ha endut pagesos, nobles, cavallers, clergues. Ja no em queden peons, ni cavalls, ni rocs, ni gairebé res més. Cal que posis ordre arreu del bisbat. Mira els arxius i pregunta als rectors de les parròquies qui són els laics que reben delmes. Escriu-ho tot en un llibre. I després no t’aturis, exigeix-los que paguin els terços i els foriscapis si ho han rebut en herència o ho han comprat. El bisbe que em succeirà necessita diners per no deixar entrar els agents del rei i procurar que no ho espatllin tot encara més. Sé que no és fàcil: les teves peces són poques en un tauler enorme, de més de quatre-centes parròquies. Però també sé que ho faràs i que la teva feina perdurarà».

«I vós, mossènyer, què fareu?», pregunta Guillem Bernat. «Jo jugaré fins al final, que ja és a prop». Havien arribat a l’altar major, on les petites flames dels ciris i les llànties feien brillar el retaule que el mateix bisbe Berenguer de Cruïlles i el seu oncle, Gilabert de Cruïlles, també bisbe, havien fet construir. Sense dubtar, es col·loca davant l’altar, alça els ulls i enceta la primera oració del dia. «Domine, labia mea aperies», diu ben fort. «Et os meum annuntiabit laudem tuam», responen tots els canonges, clergues i escolans presents al centre de la catedral, al cor del bisbat. Guillem Bernat es queda sense paraules. Però té clara una cosa: la seva partida d’escacs acaba de començar.

Elvis Mallorquí

[Text publicat a la revista Girones (Cassà de la Selva), núm. 4, 2015]

El millor ballester del món

-       Tinc una idea per a la meva propera pel·lícula.

-       Ah sí? Una altra? (Però si no n’has fet cap de pel·lícula encara, tanoca). Digues, va.

-       Una pel·lícula sobre el millor ballester del món.

-       Què? Però si això ja està molt vist. En Guillem Tell surt a tot arreu: pel·lícules, sèries, còmics, etc. El tema està gastat.

-       Ha, ha, en Guillem Tell. Però si no és més que un aprenent... al costat del meu heroi, un veritable mestre, en Ferrer Ponç, de Riudellots de la Selva.

-       (Aquest tiu està sonat). Au va! Què m’expliques? En Tell va ser el millor ballester del seu temps. Va enfrontar-se al seu senyor, Hermann Gessler, governador del cantó suís d’Uri en nom dels Habsburg, emperadors del Sacre Imperi Romà Germànic. Per no inclinar-se davant del símbol de l’autoritat imperial –un barret dalt d’un pal al mig de la plaça–, va ser castigat a disparar una fletxa a la poma que aguantava el seu fill petit amb el cap. Tell va encertar i va dir a Gessler, que s’havia fixat que havia preparat dues fletxes, que la segona era per a ell. I així va ser.

-       Tot això ... sí, ja ho havia sentit. Però tot és mentida. Una invenció. Una pel·lícula de  fa temps. Són llegendes d’aquelles que, un cop inventades, s’han refet un munt de cops. Mira... la primera vegada que la van escriure va ser a finals del segle XV, més de dos-cents anys després que en Guillem Tell hagués nascut. I, de fet, la llegenda que tothom coneix és la que va deixar per escrit el gran inventor de pel·lícules, Friedrich Schiller, a inicis del segle XIX. Tan bé els hi va anar als suïssos, que van convertir Guillem Tell en un heroi nacional.

-       És clar, home, tal i com ha de ser.

-       Però si ni tan sols se sap si en Tell va existir de veritat o no. Ningú ha trobat cap document que en parli. L’única cosa que hi ha de veritat és que els pagesos de les valls alpines de Suïssa van derrotar el 1315, a la batalla de Morgarten, els cavallers del duc d’Àustria, el fundador de la dinastia dels Habsburg. Aquests, des del 1273, volien estendre el seu domini cap a les valls alpines de Suïssa per controlar els passos del Simplon i de Sant Gotard i la reacció contrària de les comunitats rurals d’Uri, Schwyz i Unterwalden, unides per un jurament d’ajuda mútua el 1291 al qual es va afegir Zurich i altres ciutats lliures i cantons. El 1315 a Morgarten, en un pas estret entre muntanyes, uns mil cinc-cents pagesos suïssos van derrotar l’exèrcit de dos mil homes i mil cavallers del duc Leopold d’Àustria.

-       En Tell hi va ser-hi, en va ser el gran heroi.

La Torre Ponsa de Riudellots, a inicis del segle XX

-       Au va. Es diu que ell duia una ballesta, però a Morgarten els pagesos anaven armats amb alabardes, llances acabades amb una destral. No t’ho creguis tot, si us plau. Tot són rumors: diuen, diuen, diuen.

-       En canvi, el teu personatge... com has dit que es deia?

-       Ferrer Ponç, de Riudellots.

-       Això. Doncs, tu dius que aquest és autèntic, no? Però si ningú el coneix!

-       És veritat. Ningú no el coneix. Però és real. El seu nom surt en un pergamí del 1265. I vivia en un petit mas, el mas Ponç de Riudellots, tan discret i humil com ell. Res a veure amb la casa que els seus descendents hi van construir a sobre, la torre Ponsa. Una casa amb torre, però això són figues d’un altre paner.

-       A quines batalles va anar, aquest paio? No se’l coneix per cap batalla, sinó per un detall aparentment insignificant. Feia de testimoni en un plet entre senyors.

-       No pot ser... Ha, ha, ha! El millor ballester del món... humil i discret... Testimoni d’un plet? Ha, ha, ha! Però si no tens res per començar la teva pel·lícula!!

Distància d'un tret de ballesta a la Girona del s. XIII

-       Al contrari. Això és un començament magnífic. Jo ja ho veig. Abans dels crèdits inicials de la pel·lícula, veurem els preparatius del judici, enmig d’uns prats per on passen les aigües enllotades de diversos rius i rieres. Van apareixent els crèdits. Després, s’inicia el judici. Te’l resumeixo. És l’any 1265. L’acusat és el clergue Guillem Gaufred, tresorer de la seu de Girona. Nou anys abans, el 1256, havia comprat el domini del cavaller Arnau de Vilademany sobre uns deu masos de Riudellots. Però el van acusar, com que era un eclesiàstic, de no ser una persona idònia per posseir un feu laic. Diversos testimonis van ser citats a declarar per veure de quins masos es tractava i on es trobaven. Es veu que els senyors no s’aclarien entre ells: veien tots els masos iguals. Tothom tenia clar que el mas de Raïl o Arrel era del ciutadà gironí Bernat de Banyoles i que els masos d’en Guillem Gaufred relativament a prop. El més proper de tots era el mas Gombau, situat a una ballestada o tret de ballesta del de Raïl.

-       Ja està?

-       No, encara no. Fixa’t-hi. Són pagesos que compten les distàncies amb tirs de ballesta!

-       I...? Què passa? Jo compto les distàncies amb temps: Girona-Barcelona, una hora per l’autopista, mitja amb el TGV!

-       Exacte! Ells sabien comptar amb tirs de ballesta perquè sabien tirar amb una ballesta, era la seva arma. No les espases dels cavallers. Amb una ballesta podien matar de cop qualsevol cavaller.

-       Molt bé... I en Ferrer Ponç, què?

-      Ara ve, el meu heroi. Ell no va dir el mateix que els altres. Ell va afinar més que ningú. Va dir que la distància entre el mas Raïl i el mas Gombau era la mateixa que hi havia entre la notaria de Girona i el forn del Mercadal, exactament 175 metres. “Quantum est de scribania usque ad furnum Mercatalli” va escriure el notari. El forn del Mercadal era entre l’església de Santa Susanna i l’actual carrer de Santa Clara i l’escrivania, a l’altre marge de l’Onyar, a l’actual carrer de l’Argenteria. Entre els dos punts, aleshores, hi havia una esplanada sense urbanitzar al mig de la ciutat per on circulava el riu Onyar.

-       Ah, molt bé. I què vols dir amb això? On vols anar a parar?

Parts d'una ballesta

-       És evident, home. Ell, en Ferrer Ponç, sabia exactament les distàncies perquè era un magnífic llançador de ballesta. Segur, segur que era ell qui havia guanyat la competició anual que es feia a Girona, al llit de l’Onyar, cada any. El Joc de la Ballesta. No havia donat el seu nom propi. “Fletxa negra”, li deien. Anava tot vestit de negre i les seves fletxes també.

-       I com ho saps això?

-       Fixa’t, el seu nom és Ferrer Ponç. Segur que era el nebot del ferrer del poble i passava moltes hores ajudant-lo. Tocant el carbó per la forja, quedava ell negre i també les fletxes que hi acabava d’adobar. En tenia de tots tipus al carcaix: “cairells” amb el tronc curt i la punta de ferro piramidal; “tretes” que eren les sagetes més corrents; i “vires” més primes i de punta aguda. A casa seva, com tots els pagesos, tenia una llança i un pavès, un escut allargat per tal de protegir-se mentre parava la ballesta subjectant-la amb un peu per l’estrep i ajudant-se del croc –o ganxo– que duia penjat a la cintura.

-       Home això ja vindrà. Tot sol. No cal pensar-hi gaire. El més important és trobar la figura, l’heroi, la llegenda, el mite. Diuen que el rei Jaume I va conquerir Mallorca amb l’ajuda d’una ballesta de torn. Diuen que ell mateix, mentre anava assetjant les fortaleses del que seria el regne de València, anava incorporant ballesters sarraïns al seu exèrcit. Diuen que el seu fill, el rei Pere II, va defensar Girona de l’atac del rei francès Felip l’Ardit, el 1285, amb a

Ballesters a les parets del Saló del Tinell, Barcelona

quests ballesters i també en tenien a les galeres que van destrossar l’armada francesa a les illes Formigues, prop de Palamós. Diuen que eren considerats “los pus sobirans ballesters del món”. Diuen que al Saló del Tinell del Palau del Rei, hi ha dibuixats una colla de ballesters. Fixa’t-hi. Veus que n’hi ha un que hi destaca?Molt bé. D’acord. Era un crac amb la ballesta de croc. Però ... a veure. Si era tan bo disparant, no havia anat a cap guerra? En quines batalles havia participat? Què hi feia a Riudellots de la Selva, dissimilant que continuava essent un pagès? Com anirà l’argument de la pel·lícula?

-       El que va vestit de vermell?

-       Sí, és clar. Diuen que aquest color el distingia dels sarraïns. Que era cristià.

-       Així... podria ser en Ferrer Ponç?

-       Evident. Això és el que diuen. És l’heroi de la pel·lícula. Una llegenda. El nostre Guillem Tell.

-       Però... no hem quedat que aquest era producte de la invenció, de les llegendes? El teu també te l’acabes d’inventar?

-       Si us plau, home, no t’ho creguis tot. Tot són rumors: diuen, diuen, diuen.

Elvis Mallorquí


[Text publicat a la Revista de l'Institut de Santa Coloma de Farners, 2n trimestre del curs 2014-2015, p. 18-19]