El dret de cuixa

A Rabioses, Calonge, Sant Martí Vell, Juià i Celrà la gent parla de senyors i capellans que exigien aquest dret ignominiós a les dones que es casaven.

A mitjan segle XV circulava per tot Europa una història, en francès, sobre elsfranciscans d’Hostalric. Després de guanyar-se el favor de tots els habitants, van persuadir les dones que calia pagar el delme de les nits passades amb els seus marits. L’engany es descobreix quan una dona jove ho explica al seu marit, pensant-se que ja ho sabia. Aquest, enfurismat, planeja una cruel venjança. L’endemà, per confirmar el que li deia la muller, convida a sopar el frare que cobrava el delme. Tot seguit, ho explica al senyor i als altres vilatans i s'asseguren que les seves dones complien totes amb aquell tribut. No els cal saber res més: treuen les relíquies del convent i cremen aquell lloc de depravació i immoralitat amb els frares a dins.

El text forma part d’un recull de contes elaborat als volts del 1462 a la cort del duc de Borgonya. D’històries similars, n'hi ha d'anteriors: el 1452 el florentí Gian Francesco Poggio Bracciolini explicava el cas d’una dona ximpleta de Bruges a qui el rector feia pagar el delme del coit, igual com va fer fra Joan Juliot amb la tarragonina madona Tecla, segons contava el 1417 el mallorquí islamitzat Anselm Turmeda. 

Abusos a les Gavarres. 

La torre del castell de Cruïlles (Foto: Eduard Punset)

 Aquests són uns dels primers exemples de l'aplicació del “dret de cuixa”, tradicionalment considerat com a propi dels senyors feudals, si bé els protagonistes eren tots religiosos. A les Gavarres es troben casos similars. Es diu que els senyors del castell de Mabarrera, de Celrà, i del mas Ginestet, de Sant Martí Vell, van morir assassinats pels homes de les dones a qui volien cobrar aquest dret. També exercien aquest dret els clergues de Sant Joan Salerm, a Juià, i els senyors de Calonge o els seus batlles, els Valmanya, a la torre del Mal Ús. És a Cruïlles on es la història és més popular. El senyor del castell anava a una casa del terme per passar la nit amb una noia acabada de casar. Aleshores, les dones del veïnat, fartes d'aquella humiliació, se li van llençar al damunt i el van matar entre totes. Des d’aleshores aquell veïnat es coneix amb el nom de Rabioses.

Segons qui l'explica, la llegenda pren unes o altres variants. A vegades el protagonista és un capellà o un metge que mal parla de les dones del veïnat. Alguns situen l’assassinat al camí de l’Home Mort, a prop de la carretera de la Bisbal a Calonge, just on hi havia la creu d’en Botó. La Reparada Puigmiquel, del mas Salelles, hi afegia un detall: el senyor tenia dret a passar tres nits amb cada dona que es casava.

Un historiador francès, Alain Boureau, ha dedicat un llarg assaig al dret de cuixa al nord dels Pirineus. No l’ha trobat mai documentat a l’edat mitjana, a excepció de diversos textos literaris del segle XV. Ara bé, reconeix que existien unes pràctiques socials que permetien la creació, la credibilitat i la difusió històries d’aquest estil. En primer lloc, la servitud era present a molts indrets: a les comarques de Girona, per exemple, tota noia que es casava fora del domini del seu senyor li havia de pagar 2 sous i 8 diners. En segon lloc, no feia tant que el sagrament del matrimoni s’havia consolidat: tot just al segle XIII l’Església va aconseguir que els parroquians es casessin al davant dels temples i, en alguns llocs, va arrelar la creença que calia esperar tres dies entre la cerimònia i la consumació del matrimoni. I, en tercer lloc, sempre hi havia persones i grups socials interessats a difondre xafarderies i comentaris malintencionats per a ridiculitzar i escarnir els seus enemics.

Una història amb fonaments reals. En un dels apèndixs al seu treball, Alain Boureau reconeix que l’únic document legal de l’edat mitjana on apareix especificat el dret de cuixa és la Sentència Arbitral de Guadalupe, la concòrdia dictada el 1486 pel rei Ferran II el Catòlic per posar pau al conflicte remença que feia més d’un segle que durava. En el capítol 8, s’anul·lava els drets de didatge –obligar una dona pagesa a fer de dida dels fills del senyor– i de quedar-se amb la millor flassada del pagès, algunes prestacions en treball i el “ius primae noctis”, el dret del senyor a dormir amb la dona del pagès o “en senyal de senyoria, la nit de las bodas, après que la muller serà colgada en lo lit, passar sobre aquell, sobre la dita muller”. L’aplicació del dret de cuixa, doncs, seria més simbòlica que no pas real. A més, no era un dret com els mals usos, per l’abolició dels quals els senyors feudals van ser compensats, sinó un abús excepcional que els pagesos, ja en un primer intent de compromís el 1462, atribuïen als senyors catalans; aquests, però, dubtaven que mai l’hagués aplicat ningú.

El mas Canyà, avui desaparegut (Foto: Arxiu El Punt)

Podria ser, així, que els pagesos de remença difonguessin aquesta història per tal de desprestigiar els seus enemics, els senyors. Ara bé, el fet que un dels signants de la Sentència, Pere Canyà, era bisbalenc, del veïnat del Vilar,  permet plantejar unes hipòtesis més locals sobre la invenció del suposat “dret de cuixa”. Podria ser que ja conegués la llegenda de l'origen del nom de Rabioses? Hauria estat ell, com a síndic dels remences, l'introductor de la referència al “ius primae noctis”? Les respostes, tot i que va escriure el Compte de mi Pere Canyà, no les hem sabut trobar.

Això no és tot. Un altre bisbalenc també podria haver intervingut en l’afer. Es tracta del cavaller Pere de Torroella, servidor de l'infant Carles de Viana i del seu pare, el rei Alfons el Magnànim. Va participar en la defensa de la Bisbal durant la guerra civil, però és conegut internacionalment pel seu “Maldezir de mugeres”, un poema en castellà en què, exagerant, deia que la dona, per la seva naturalesa freda, “es un animal que se dise hombre ynperfecto, procreado en el defecto del buen calor natural”. No sabem en què es va inspirar en Torroella. Potser en algun desengany amb alguna pagesa de Rabioses? Potser es va disputar l'amor d'una dona amb en Pere Canyà? No ho sabem. El poeta bisbalenc, als volts del 1492, moria tranquil·lament en terres empordaneses. Però, pocs anys després, convertit en un personatge de ficció per l'escriptor castellà Juan de Flores, va tornar a morir, per les seves opinions misògines, esquarterat per la reina d’Escòcia i les dames del seu seguici.

Mentrestant, les aigües ràpides –i rabioses– dels torrents de Cruïlles s'enduen les engrunes d’aquella història que, potser sí, un cop va passar. 

Elvis Mallorquí

 (Text publicat a Gavarres [Cassà de la Selva], n. 20, 2011, p. 90-91)

Geografia de Sinera

PASSEIG IMAGINARI PELS PRIMERS CONTES DE SALVADOR ESPRIU

M’han parlat de Sinera. Me n’han parlat tant que me n’hi he anat. Ha estat fàcil. L’avió m’ha portat a Lavínia, la capital del petit país d’Alfaranja. Després, el tren fins a Sinera. No pas aquell que vola i i esclafa el nostre país que se’ns mor, que s’ofega a les aigües del port [cf. Ariadna al Laberint Grotesc (ALG), “El país moribund”]. No, no. El tren de sempre, el que ressegueix les onades i separa la llarga platja de la maresma de les cases on viu la gent. 

Un cop allà, a l’estació una noieta de cara graciosa, riallera, m’assenyala la direcció per arribar al cor de Sinera. “Segueixi la riera, amunt. No té pèrdua”. Aleshores, no me n’adono: el seu somriure serà l’únic que veuré en tota la meva curta estada a Sinera. La indicació clara, però d’aigua, ni gota. I això que, amuntegats al marge del carrer hi ha uns cavallets de fira, maltractats des de la rierada de Sant Hipòlit, l’agost passat [cf. Aspectes, “La rierada”].

Riera d'Arenys de Mar

Mentre els meus ulls endevinen els noms de Werner i Else gravats en navalla al cul d’un dels cavallets, sento com parla el meu company de compartiment al tren, completament silenciós durant el viatge, per adormit. Explica amb pèls i senyals la seva estada a Lavínia durant el cap de setmana. Havia de ser només per una reunió, però es va trobar acompanyant un amic a un sopar i després al music-hall, envoltat de prostitutes, de xulos violents i del frenètic ritme del xarleston. Deixa pel final, com si planifiqués la narració dels fets per arribar al clímax, el nom de la dona que el seu amic es va endur a l’habitació del bordell: en Josep Sereno, veí de Sinera de tota la vida, invertit! [cf. ALG, “Barris baixos”]. Un dels oients, que ja han format colla, recorda el comentari erudit i estúpid que feia sempre el doctor Salom de la capital, Lavínia: “Ciutat de perfecta bellesa, d’admiració de tota la terra”.

Aleshores, m’han descobert com, amb la mirada i un somriure postís, estava escoltant la historieta. El contaire, enutjat, em clava: “Què badeu, jove, que voleu veure ballar l’ós Nicolau?” Tots riuen. No em veig amb cor de quedar-me allà. Mossegant-me la llengua i avergonyit, giro pel primer carrer que surt cap a la dreta. Caminant, caminant, em trobo davant la porta d’entrada d’una fàbrica que, per l’hora que toquen, és més la porta de sortida. “Ahir, tot just ahir el vam enterrar, el pobre Baldomeret Moixí”, digué una noia jove. “Tant bon noi que era”. “I tot per culpa del director, que ens va prendre la paga d’abans de les vacances”. “Ell, que cada estiu anava a muntanya a prendre l’aire que li curava aquella miserable tos que tenia” (cf. ALG, “Els subalterns”). “Ara mateix, quan tornem a entrar, li exigirem al director el sou que no ens va pagar”. “Tots a una! Sí, senyor!”. Enfervorits momentàniament, la corrua de treballadors torna a la fàbrica. Una noia crida: “Molt bé... Però aquesta vegada no parlaré jo! Que consti. Ja ho vaig fer l’altra vegada”. “Doncs... jo tampoc”. “Ni jo”. En uns segons, la cridòria s’amanseix. L’amo ja pot tornar a jeure tranquil.

Intento tornar al carrer principal de Sinera. M’aturo, però, però, en un jardí grandiós i magnificent presidit per cinc arbres situats a llevant d’una mansió digne d’un bisbe. Un infant juga sol, prop del safareig. Ara fa de públic contemplant l’escenari dels titelles que, un segon abans, ha manejat per representar les històries que el seu pare, doctor i ventríloc, explica amb els seus amics cada diumenge [cf. ALG, “La tertúlia”]. De cop, una de les titelles, el dimoni, comença a moure’s sola i a voltejar-ne una altra, l’Altisidora, per donar-li una garrotada. Els crits de la baralla imaginària atreuen l’atenció de tots, xics i grans que han sortit de la sala a prendre l’aire. De cop, s’aturen, les titelles vacil·len i l’escenari cau al terra. “Així va ser!”, digué el pare, encara amb els ninots a les mans, als seus col·legues. “Estava amb l’Ecolampadi Miravitlles i l’Efrem Pedagog quan, al mig del carrer, el mestre de les titelles va caure fulminat” [cf. ALG, “Mort al carrer”].

En Saragossa oferint vi a un company

 Tot just acabada la funció, arriba una infermera per avisar el ventríloc en temps d’oci i doctor pel negoci, que anés ràpidament a la clínica. Les murmuracions del públic format per amics i familiars s’estenen com un sèrie d’onades que fraccionen les informacions que arriben als meus oïdes. Refent els missatges parcel·lats he pogut entendre que en Joan Vulgar no havia volgut ni dinar ni berenar. Amb unes tisores a les mans, portava tot el dia intentant tallar les abelles que volien xuclar la mel d’unes flors. “Quina llàstima d’home, aquest Vulgar!”, sentia al meu darrere. I tant, justament la llàstima que va sentir per aquell emigrant sinerenc tornat de Nova Gal·les del Sud per veure com perdia la seva dona en una operació [cf. Aspectes, “La llàstima”].

Procuro seguir el doctor, Salom li diuen. Però no puc. Unes pedres voladores em deturen. “La Trinquis, la Trinquis!”, criden uns nens [cf. ALG, “Glòria i caiguda d’Esperança Trinquis”]. Gitana, de nas inflat i pell bruna pel sol i pel molt vi que compartia amb la Melera, amiga de tota la vida, i amb en Nab. L’una acabà, després de ser venuda pel seu home, en Saragossa, i de veure com aquest matava el comprador, quedant-se amb ell, borratxo i assassí [cf. Aspectes, “Venda i passió de la Melera”]. L’altre bevia des que va saber que havia de ser pare: ell que havia esperat pacientment la millor ocasió pel matrimoni, la filla li naixia tot just sis mesos després del casament. La vergonya inicial, el temps la va acabar curant [cf. ALG, “Nabucodonosor”].

Esperança Trinquis

La Trinquis, però, plora. No pas per les pedres. Ni pels crits dels infants que continuen jugant, com sempre han fet, a cuit i amagar pels carrers de la Bomba, dels Corders, de l’Església, Rera-la-fleca i la placeta. Fins la rectoria [cf. ALG, “Tereseta-que-baixava-les escales”]. Plora perquè s’ha quedat sense company de xarrups: en Nab és mort i, carregat dins un taüt, un cavall esquelètic l’arrossegava riera avall per girar, al cap de poc, a la dreta i enfilar el carrer del Cementiri. Una corrua de gitanos tanca el seguici. Se’l senten com un dels seus, en Nab. Rebutjat per tothom, ara el valora tothom, sobretot els joves, que el veuen un gran mestre de la vida.

Mossèn Silví Saperes, a la porta del cementiri, no els deixa entrar dins. “Només per la família”. La família i, és clar, les feligreses més devotes: la Coixa Fita, la Narcisa Mus, la Caterina, la Bòtil. Jo tampoc hi puc entrar, lògicament. Sóc foraster i només porto unes hores a Sinera. 

Gitanos passejant per Arenys

No sé com hi he arribat al cementiri. Potser he estat buscant un altre somriure, com el de la noia de l’estació. Però Sinera és un laberint de carrers per on passa l’aigua un cop l’any per fer neteja. La resta de dies hi ha un monstre que s’amaga rere cada cantonada: la mort, que regeix les vides de tots els que s’endinsen en el món de Sinera fins que se les enduu al cementiri que presideix la vila. Potser és aquí on he de retrobar el somriure de la vida. 

Fotografia aèria d'Arenys de Mar (1956) [cf. www.icc.cat]

Elvis Mallorquí

Bibliografia:

ESPRIU, A.; NOGUERAS, N.; PONS, M. A., Aproximació històrica al mite de Sinera, Barcelona: Curial Edicions Catalanes, 1983.

ESPRIU, S., Ariadna al laberint grotesc, Barcelona: Edicions 62, 1975 (2ª ed.)

ESPRIU, S., Aspectes, Barcelona: Edicions 62 – Centre de Documentació i Estudi de Salvador Espiru, 1998.

ESPRIU, S., Narracions, Barcelona: Edicions 62, 1982 (15a ed.).

ESPRIU, S., Poemes i narracions (antologia), Alzira: Edicions Bromera, 2012.

PUIGVERD, A., “Tornar a Espriu”, La Vanguardia (21 gener 2013).

(Text publicat a "La Revista", 2n trimestre curs 2012-2013, INS Santa Coloma de Farners)