"Xarrabascos" i camins perduts

El pas continu de persones i vehicles per les Gavarres i les planes veïnes ha deixat moltes empremtes, gairebé invisibles, en el paisatge

Riera Rocana, prop de can Bou de Sant Sadurní

“En el silenci forçós de la tartana, durant la seva llarga marxa”, Joaquim Ruyra repassava tots els records tràgics de la seva vida abans d’enfrontar-se a l’enorme devastació causada per l’incendi del 1928 a les seves propietats de Montnegre. Ofuscat per les seves preocupacions i temences, no es fixava en el camí que traçava el seu vehicle des que s’havia enfilat des de Cassà de la Selva muntanya amunt, cap a Santa Pellaia i Sant Mateu. Tampoc degué adonar-se que, prop del puig d’en Vinyoles, les rodes del seu vehicle trepitjaven les marques de molta altra gent que hi pujava des de Quart i del Castellar.

El vell camí de Monells. Encara avui, la carretera que uneix Quart i Montnegre, que el mateix Ruyra va contribuir a finançar amb part dels diners recaptats amb la seva campanya en favor dels damnificats de l’incendi, es creua contínuament amb un camí molt antic. Figura en un plànol del Castellar de 1774 i es documenta a Montnegre l’any 1744. Des de ca n’Oms de Montnegre, s’enfilava cap a can Pujades –l’antic mas Fabrella– i cap als puigs de les Teixoneres i del Suro Robat –dits abans Conilleres i Fregasacs– abans de baixar cap al Rissec. Es tracta, sense dubte, del camí que duia al mercat de Monells i que ja apareix documentat el 1132 al Castellar: la “carrera que pergit ad ipsum forum de Monnels”. Aleshores, només feia trenta anys que Ramon Otger, senyor del castell de Monells, havia traslladat al costat de la seva fortalesa, el mercat que se celebrava al veïnat d’Anyells, a Corçà, des del segle XI. 

A Monells i, abans, a Anyells, s’hi celebrava el mercat setmanal més antic de totes les comarques gironines, només al darrera del de la ciutat de Girona. El fet no és gens casual: Anyells, sobretot, es trobava en un punt fronterer entre els comtats de Girona i d’Empúries i al centre d’una confluència de camins documentats entre els segles XI i XIII que venien de Parlavà, de Cruïlles i del coll de la Ganga, de Sant Sadurní i Santa Pellaia, de Madremanya i Girona pels Àngels i, com hem vist abans, de la comarca de la Selva passant pel Castellar i Montnegre. Que el senyor de Monells el volgués traslladar al costat del seu castell és ben lògic: pel poble passava l’antic “camí d’Empúries”, un itinerari que comunicava Empúries i Girona fent una gran marrada fins a la Bisbal per evitar creuar el riu Ter, que fins al segle XIV desembocava a Empúries i no pas a Torroella. S’ha pogut identificar gràcies a la referència a una “strata” entre Cruïlles i la Bisbal l’any 891 i gràcies a diferents topònims: Millars –derivat de mil·liaris–, les Estrades –indret de Madremanya–, el Pedró –nom que apareix a més d’un poble–, Carreres –nom antic de l’actual torre Mirona– i el mateix nom de Cruïlles. A més, les restes de nombroses vil·les, un fragment de camí empedrat i un petit pont a prop de Serra de Daró confirmen que aquest itinerari devia definir-se en temps dels romans.

Camins fondos. A l’altra banda de les Gavarres, la selvatana, també hi ha camins oblidats enmig de la plana. Sovint han quedat tallats, menjats pels camps veïns o inutilitzats per les vies de comunicació que s’han construït recentment. Entre Llambilles i Quart el vell camí de Girona a Sant Feliu de Guíxols es perd entre boscos i camps. En canvi, entre la Verneda i Sant Ampèlit de Panedes està en prou bon estat perquè serveix de camí veïnal. Qui sap si encara conserva l’amplada de quan es va “desdoblar” el 1322: de poder-hi passar només les mules dels traginers, els ciutadans de Girona van promoure que s’eixamplés prou com per permetre el pas simultani de dues carretes tirades per animals. Un senyal inequívoc de l’increment de l’embalum de les mercaderies que hi circulaven.

Una mica més a ponent, pel centre dels veïnats de Llebrers i Sangosta, es conserva un tram abandonat del vell camí que anava de Girona o, en realitat, del gual del Bugantó al sud de Llambilles, fins al castell de Llagostera. “Camí fondo” o “camí de la Mosca”, en diuen els veïns. Els noms semblen recordar les seves incomoditats: si era enfonsat, les basses d’aigua devien afavorir la proliferació d’insectes i, després de les pluges tardorals, no devien desaparèixer en tot l’hivern.

I la Via Augusta? Més a ponent trobem altres camins que sortien de Girona i que es dirigien al sud: el camí de Tossa, que passava per Sant Andreu Salou i Campllong i que, a Fornells, entroncava amb el camí vell de Caldes de Malavella a Girona, que passava a prop de l’Estació de Riudellots de la Selva. A l’altura de la carretera Nacional-II –la “General” de tota la vida o l’A-2, com figura als cartells–, es circulava pel camí ral, documentat al segle XIV com a “camino publico barchinonense”. Molts historiadors i arqueòlegs han cregut que per aquí passava el camí més antic de totes les terres gironines, la Via Augusta romana, hereva d’un mític camí d’Heràcles que ja existia en temps ibèrics. 

"Xarrabasco" de can Morat, a Riudellots de la Selva

Però potser no era exactament així. Gràcies a dos mil·liaris trobats a Palau-sacosta el 1931, sabem que la via romana sortia de la ciutat de Gerunda, fundada el segle I a.C. en direcció sud cap a la ciutat d’Aquae Calidae, l’actual Caldes de Malavella. Gràcies a dos plànols parcel·laris dels termes de Riudellots de la Selva i de Palau-sacosta, dels anys 1863 i 1866, respectivament, i a d’altres d’alguns petits sectors de Fornells, podem resseguir sobre el terreny el vell camí de Caldes a Girona. Així, l’hem pogut relacionar amb una paraula que no apareix als diccionaris: “xarrabasco”, que seria un sot en el terreny. Per alguns podia ser perillós: “No t’acostis al xarrabasco que podries caure-hi!”, diuen els avis. Per d’altres, un xarrabasco era més gran, gairebé un penya-segat. A Riudellots, però, hi ha quatre xarrabascos –prop de can Rautis, de can Conis, de can Morat i de can Rubirola– que, tots ells, es troben sobre el traçat del camí vell de Caldes a Girona. Per això, no és descabellat relacionar aquest mot amb “xaragall”, el regueró que forma l’aigua de pluja en escórrer-se per un terreny inclinat del qual va excavant, fins a algun metre de fondària i amplària, la terra. A les moltes variants del mot enregistrades als diccionaris –“aixeragall”, “aragall”, “sargall”–, hi podem afegir els “xorragais” que diuen a Quart i, per què no, els “xarrabascos”. Serien, doncs, fragments de camins fondos, d’origen antic i actualment en desús, que han quedat aïllats de la resta del camí i sovint envoltats de boscos que n’impedeixen entendre l’origen i la funció.

Camins enclotats, roderes gravades a les pedres, xarrabascos oblidats, ponts invisibles. Petites mostres d’un patrimoni fràgil que, si ha sobreviscut, és perquè el seu valor no és material. Són les petges del pas de moltes persones al llarg del temps. Són les empremtes que han deixat les generacions del passat en el món en què vivim. 

Elvis Mallorquí

(Text publicat a Gavarres [Cassà de la Selva], n. 24, 2013, p. 90-91)

L'aigua, al meu molí

A l’edat mitjana es van construir els pagesos s’associaven entre ells per construir molins hidràulics a les rieres que baixen de les Gavarres.

 El dimecres 10 d’abril del 1336 tres parroquians de Sant Sadurní, Guillem Bancells, Pere Fornells i Arnau Sureda, que compartien el molí de Perafigues, situat a la riera de Rissec, van trobar a Corçà el sotsveguer de Girona, Guerau de Pujol, i el jutge ordinari del bisbat, Arnau de Vivers, i els van pregar que els acompanyessin al molí del Güell, a la mateixa riera, per una qüestió que, si no es resolia aviat, podia acabar amb una baralla amb armes. Es veu que l’acord que ells tres havien signat feia cosa d’un mes amb els tres parçoners o copropietaris del molí del Güell, Guillem Sureda, Pere Caçà i Pere Sagrera, tots de Sant Sadurní, havia estat trencat. El passat 16 de febrer havien pactat que els parcers del molí del Güell podrien construir una resclosa aigües avall de la del molí de Perafigues, per tal de conduir l’aigua cap a la bassa del molí; ara bé, la nova resclosa no es podria aixecar artificialment, amb llenya verda o seca, pedres o sorra, més amunt de la marca que l’àrbitre del pacte, el ciutadà gironí Vidal de Queixàs, va fixar amb creus. Els propietaris del molí del Güell, però, van contravingut l’acord en elevar la resclosa dos pams més del compte, de manera que l’aigua que sortia del sots-rec del molí de Perafigues no corria bé i quedava estancada a la bassa del molí del Güell. Davant d’aquest conflicte, el sotsveguer i el jutge ordinari de Girona van intentar sortir-se’n de seguida: després de consultar-ho a dos “magistri rierie” –mestres de rieres o constructors de molins i rescloses–, Pere Caçà i Bartomeu de Banyeres, van tornar a marcar el límit per sobre del qual no es podia aixecar la resclosa, van imposar una multa de 100 sous als tinents del molí del Güell i van manar-los que, en menys d’una setmana, reduïssin l’altura de la resclosa a l’establerta.

La baralla per la poca aigua del Rissec –que aleshores ja tenia aquest nom– no devia ser un fet gaire excepcional al segle XIV. No sabem si plovia més ni si els rius anaven més plens que ara, però sí sabem que a les parts baixes de les Gavarres hi havia molts molins. N’hem comptat 16 en els termes de Sant Sadurní i de Cruïlles i només en el curs del Daró: es tracta dels molins de Bellver, Cervera, Falgars, Ferran –o molí del castell de Cruïlles–, Fontanella, Grataconills, Hort, Llobatera, Miradones, Nou, Roca –o molí del prior de Sant Miquel–, Rater, Rupit, Sure, Tornacarres i Verneda; però, a més, hi havia 9 molins més a Cruïlles, entre la riera de Pastells –els d’en Bofill, Morera, Peraseca, Querol, la Roca Blanca, Torta i Tuna– i la de la Deixesa o la Ganga –els de Gatsollat i Roart– i 7 a Sant Sadurní, entre la riera de Cabanyell –el molí de Cabanyell–, el Rissec –els molins del Güell, Moratell i Perafigues– i altres cursos d’aigua –els molins de Figuera, Llossar i Perereda.

Els constructors dels molins eren, igual com s’ha documentat pel segle X, grups de pagesos del propi terme parroquial que s’associaven entre ells, de tal manera que cadascun d’ells disposava d’una part del molí o, en concret, d’un temps determinat, dies i nits, per utilitzar lliurement el molí. La mateixa fórmula encara era vàlida a inicis del segle XIV: l’any 1332 Bartomeu de Puig-sec, de la parròquia de Sant Martí Vell, va associar-se amb un parent seu, Jaçpert de Puig-sec, per tal de construir un molí al lloc de les Illes: el primer havia d’aportar-hi 2/3 de les despeses i de la feina, mentre el segon hi posava el 1/3 restant; un cop en funcionament, els ingressos es repartien de la mateixa manera. El molí, però, no sabem si s’acabà de construir, perquè al cap d’uns pocs mesos Jaçpert de Puig-sec va vendre al dit Bartomeu el seu dret sobre el molí de les Illes a canvi de 50 sous, potser el preu dels jornals que hi havia dedicat. Els molins de Sant Sadurní i de Cruïlles, en canvi, feia més temps que funcionaven amb aquest sistema de propietat: per exemple, els molins de Miradones i de Falgars, entre el 1258 i el 1336, van estar en mans de les mateixes quatre o cinc famílies que els havien construït, tot i que les herències i les compravendes van afegir algun copropietari més al grup.

La iniciativa dels pagesos, tanmateix, estava limitada pels drets dels senyors de cada lloc. A Sant Martí Vell, un clergue de l’església local va autoritzar a Bartomeu i Jaçpert de Puig-sec que prenguessin aigües pel molí de les Illes, que hi fessin una resclosa i un rec que travessava camps i terres d’ells dos; de manera semblant, el senyor del castell de Cassà de la Selva, l’any 1319, va concedir una llicència similar a un pagès del terme, Bartomeu ses Parades, per fer un molí a la riera Verneda. A canvi dels permisos, però, els senyors rebien unes quantitats importants de diners –100 sous el senyor de Cassà– i, un cop el molí estava en funcionament, uns censos anuals en espècie: 3 mitgeres de blat el molí de la Verneda de Cassà, 4 mitgeres de blat o d’ordi el molí de Falgars, 4 mitgeres més el de Miradones, etc. Aquests drets estaven normalment en mans dels senyors dels castells perquè, com deia l’article 72 dels Usatges de Barcelona, controlaven les “stradas e vias públicas e ayguas corrents, e fons vivas, prats e pasturas, selvas, garrigas e rocas qui són fundadas en aquesta terra”, per bé que els pagesos i els vilatans conservaven un dret d’ús o empriu sobre tots aquests béns. En el cas dels molins, el dret de prendre les aigües d’una riera quedava limitat als socis que contribuïen en la seva construcció i en el seu manteniment i, a més, existien unes persones que supervisaven les pràctiques dels diversos grups de parçoners de molins de cada lloc: a Cassà, l’any 1319, uns prohoms del castell feien aplicar el costum –morem consuetum– que ja seguien els molins del veïnat de Verneda; i a Sant Sadurní, el 1336, els mestres de riera eren citats pels jutges en casos de baralles a causa de molins i rescloses.

El molí d'en Frigola en l'actualitat

Els daltabaixos demogràfics i econòmics de la fi de l’edat mitjana van acabar amb aquesta forma d’aprofitament de les aigües de les Gavarres. Igual com molts masos i moltes terres de conreu, la major part dels molins van ser abandonats i, any rere any, les rierades se n’han endut pràcticament totes les traces. Al segle XVIII, a Cruïlles, a la riera de Pastells només hi havia dempeus un sol molí, el de can Molines, situat a tocar aquell famós pont de les Dobles, que va provocar plets que van costar més que no pas el propi pont. Però el record d’aquells petits molins medievals era encara viu: quan el 1769 en Pere Molines va acusar el seu oncle, Feliu Darnaculleta, de construir un molí a la mateixa riera, amb perill que no deixés aigua pel seu propi molí, aquest segon va replicar que, en realitat, només estava tornant a posar en funcionament un antic molí de la seva propietat i, com que ell i els seus antecessors, havien pagat cada any els censos als senyors del terme, hi tenia tot el dret a fer-ho.

Elvis Mallorquí

Bibliografia:  
Elvis MALLORQUÍ, «Molins pagesos en temps feudals: els molins dels termes de Sant Sadurní i Cruïlles (Baix Empordà) als segles XIII i XIV», Estudis d’Història Agrària [Barcelona], n. 24, 2012, p. 211-231.
Josep MATAS, La història del pont de les dobles, Cruïlles – Monells – Sant Sadurní de l’Heura: Ajuntament – Amics del Patrimoni, 1998, 2ª ed.

(Article publicat a la revista Gavarres [Cassà de la Selva], n. 9, 2009, p. 84-85).