Per molts, la sola pronunciació de la paraula “medieval” ens
transporta directament a un món misteriós, ple de màgia i superstició, on podien
conviure bruixes i fades entre inquisidors, heretges, jueus i musulmans.
D’aquest món, els cavallers, amb les cançons que componien –ells mateixos eren
trobadors i poetes– i les batalles en què participaven, n’han esdevingut els
principals herois o, si més no, els personatges més representatius. Ells
constitueixen, en efecte, un referent pel nostre imaginari del passat, però potser
menys per les seves proeses reals que per les històries que d’ells es van
escriure, des del segle XII amb Chrétien de Troyes, el primer gran prosista
francès, fins a les “novel·les de cavalleries” que Cervantes va enviar a la
foguera en el seu Quixot.
.jpg) |
| Sant Cebrià de Lledó (els Metges) |
Entre els senyors laics, el primer que hi trobem és Guillem Ramon,
el qual, l’any 1116, va rebre en penyora de Pere Bernat de Canet sis masos amb
els drets que li prestaven els habitants. Molt probablement, aquest personatge
depenia, tot i la discontinuïtat territorial, dels senyors de Monells, una vila
amb un mercat i un gran dinamisme econòmic al llarg de tot el segle XII. De
fet, un segle més tard, l’any 1234, el senyor del castell de Monells, Ramon de
Palau, va dictar testament i va deixar a la capella del castell de Monells i al
seu fill Simó els drets que tenia a les parròquies de Santa Pellaia i Sant
Cebrià de Lledó. Els drets, però, no els exercia directament, sinó que els
devia haver cedit a un o a més d’un cavaller, a canvi del servei d’host i
cavalcada i la prestació de fidelitat i homenatge. Aquesta és la situació que
segurament corresponia a Arnau de Sant Miquel, cavaller ni més ni menys que de
Monells, que l’any 1254 va donar el mas i la masada on vivia Cebrià de Llavina,
a la parròquia de Sant Cebrià de Lledó, al monestir de Sant Miquel de Cruïlles
a canvi de 400 sous barcelonesos que el seu pare havia deixat al monestir.
A partir del segle XIV els documents conservats, molts d’ells procedents dels registres de la notaria de Monells, recullen el nom i alguna circumstància relativa a d’altres cavallers de Sant Cebrià de Lledó. El 1333 el “venerable” Bernardí d’Abellars, cavaller amb residència a la vila de Monells, rebia diversos censos d’una feixa que Guillem Planell tenia a un indret de la parròquia anomenat la Palma. I el mateix any el cavaller Ramon Arnau de Sant Sadurní, castlà d’aquest lloc, va recomanar al bisbe de Girona a Simó fill d’Aldric de Guàrdies i clergue tonsurat de la parròquia de Sant Cebrià de Lledó, per tal que pogués entrar en els ordes eclesiàstics del sotsdiaconat, diaconat i presbiterat; a més, i això degués ser definitiu, assegurava al bisbe que li pagaria tot el que calgués mentre seguís els estudis.
Cap d’aquests cavallers, però, no estaven tan vinculats a la parròquia de Sant Cebrià de Lledó com Ramon de Mont, el qual, poc abans del 1324, havia comprat la meitat del delme de la parròquia a l’esmentat Ramon Arnau de Sant Sadurní. Així ho va reconéixer en aquesta data al bisbe de Girona que, com a cap de l’església del bisbat de Girona, controlava els titulars dels delmes i rebia una taxa –el lluïsme– a cada transacció. Ara bé, entre Ramon de Mont i el bisbe s’hi entrometien els drets, no només dels senyors de Monells, sinó també dels de Cruïlles: Ermessenda, la muller de Ramon de Mont, va haver de reconéixer que el delme el tenia en feu d’aquests poderosos senyors. Totes aquestes notícies coincideixen en assenyalar la importància del delme en aquesta època: Ramon de Mont no només rebia la desena part de tots els grans i raïms i potser també del lli, del cànem, de la llana i de la carn del bestiar, de les hortalisses i de les oliveres –el seu batlle Ferrer Martí i els seus descendents li recaptaven aquests drets–,sinó que això li permetia controlar de prop els clergues de la parròquia i els feligresos.
A més, Ramon de Mont i la seva família exercien diversos drets sobre les terres de la parròquia: el 1332 van rebre un lluïsme quan Guillem Martí, juntament amb la seva muller Elisenda i el seu germà Ferrer, va cancel·lar el cens que rebia d’un altre veí del lloc, Bernat Gil, que havia contret un deute amb el primer temps enrera; i van establir –cedir a canvi d’un cens– a Bonanat de Guàrdies i a Arnau Pol dues parcel·les de terra i bosc que es trobaven, la primera, al lloc de Rupisola –a ponent del riu Daró i a tramuntana del torrent de Vallfreda– i la segona, a Vilardell. També tenien almenys un mas, el mas Castelló, entre les seves pertinences, i dels que hi vivien en rebia diverses prestacions, entre les quals hi havia la remença –redempció– quan algun fill o filla del mas volia casar-se i sortir del domini de Ramon de Mont. I encara posseïen drets en d’altres llocs: Bernat de Mont, el fill de Ramon, havia de rebre el 1333 250 sous anuals del batlle del castell de Cadaqués.
En resum, les dades existents sobre els cavallers de Sant Cebrià de Lledó, avui per avui, no ens permeten imaginar-los participant en cap aventura cavalleresca. El que pot passar, tanmateix, és que aquestes aventures les hauríem de buscar a d’altres territoris. A Sardenya, per exemple, hi van desembarcar els catalans el 1323. És possible que, entre les tropes del rei Jaume II hi hagués Ramon de Mont, atès que en els anys immediatament següents és la seva muller Ermessenda qui s’encarrega de la gestió del patrimoni familiar.
A partir del segle XIV els documents conservats, molts d’ells procedents dels registres de la notaria de Monells, recullen el nom i alguna circumstància relativa a d’altres cavallers de Sant Cebrià de Lledó. El 1333 el “venerable” Bernardí d’Abellars, cavaller amb residència a la vila de Monells, rebia diversos censos d’una feixa que Guillem Planell tenia a un indret de la parròquia anomenat la Palma. I el mateix any el cavaller Ramon Arnau de Sant Sadurní, castlà d’aquest lloc, va recomanar al bisbe de Girona a Simó fill d’Aldric de Guàrdies i clergue tonsurat de la parròquia de Sant Cebrià de Lledó, per tal que pogués entrar en els ordes eclesiàstics del sotsdiaconat, diaconat i presbiterat; a més, i això degués ser definitiu, assegurava al bisbe que li pagaria tot el que calgués mentre seguís els estudis.
Cap d’aquests cavallers, però, no estaven tan vinculats a la parròquia de Sant Cebrià de Lledó com Ramon de Mont, el qual, poc abans del 1324, havia comprat la meitat del delme de la parròquia a l’esmentat Ramon Arnau de Sant Sadurní. Així ho va reconéixer en aquesta data al bisbe de Girona que, com a cap de l’església del bisbat de Girona, controlava els titulars dels delmes i rebia una taxa –el lluïsme– a cada transacció. Ara bé, entre Ramon de Mont i el bisbe s’hi entrometien els drets, no només dels senyors de Monells, sinó també dels de Cruïlles: Ermessenda, la muller de Ramon de Mont, va haver de reconéixer que el delme el tenia en feu d’aquests poderosos senyors. Totes aquestes notícies coincideixen en assenyalar la importància del delme en aquesta època: Ramon de Mont no només rebia la desena part de tots els grans i raïms i potser també del lli, del cànem, de la llana i de la carn del bestiar, de les hortalisses i de les oliveres –el seu batlle Ferrer Martí i els seus descendents li recaptaven aquests drets–,sinó que això li permetia controlar de prop els clergues de la parròquia i els feligresos.
A més, Ramon de Mont i la seva família exercien diversos drets sobre les terres de la parròquia: el 1332 van rebre un lluïsme quan Guillem Martí, juntament amb la seva muller Elisenda i el seu germà Ferrer, va cancel·lar el cens que rebia d’un altre veí del lloc, Bernat Gil, que havia contret un deute amb el primer temps enrera; i van establir –cedir a canvi d’un cens– a Bonanat de Guàrdies i a Arnau Pol dues parcel·les de terra i bosc que es trobaven, la primera, al lloc de Rupisola –a ponent del riu Daró i a tramuntana del torrent de Vallfreda– i la segona, a Vilardell. També tenien almenys un mas, el mas Castelló, entre les seves pertinences, i dels que hi vivien en rebia diverses prestacions, entre les quals hi havia la remença –redempció– quan algun fill o filla del mas volia casar-se i sortir del domini de Ramon de Mont. I encara posseïen drets en d’altres llocs: Bernat de Mont, el fill de Ramon, havia de rebre el 1333 250 sous anuals del batlle del castell de Cadaqués.
En resum, les dades existents sobre els cavallers de Sant Cebrià de Lledó, avui per avui, no ens permeten imaginar-los participant en cap aventura cavalleresca. El que pot passar, tanmateix, és que aquestes aventures les hauríem de buscar a d’altres territoris. A Sardenya, per exemple, hi van desembarcar els catalans el 1323. És possible que, entre les tropes del rei Jaume II hi hagués Ramon de Mont, atès que en els anys immediatament següents és la seva muller Ermessenda qui s’encarrega de la gestió del patrimoni familiar.
Elvis Mallorquí
Fonts documentals:
ADM (Arxiu Ducal de Medinaceli, Toledo), Empúries,
lligall 43, pergamí n. 5731 (1116.08.25), i lligall 9, pergamí n. 979 (1342.04.15).
ADG (Arxiu Diocesà de Girona), Mitra, calaix 24,
pergamí n. 15 (1234.07.27); calaix, 3, pergamí n. 75 (1324.03.07); i calaix 5,
Llibre Verd dels feus, f. 42v-43r (1362-1371) – Visites Pastorals, vol. P-4, f.
78rv (1329.07.01).
ACA (Arxiu de la Corona d’Aragó), Monacals d'Hisenda,
vol. 1023, pergamí n. 2 (1254.05.30)
AHG (Arxiu Històric de Girona), Notarial, Monells, vol.
162, f. 11r (1332.06.27), f. 38r (1332.08.19), f. 64v (1332.10.18), f. 81v-82r
(1332.05.27), full solt entre f. 68 i 69 (1332.08.16), f. 94rv (1333.01.05), f.
99rv (1333.01.09) i f. 131v-132r (1333.01.22); i vol. 161, f. 25v (1333.05.21).
Bibliografia:
Elvis Mallorquí,
El monestir de Sant Miquel de Cruïlles a
l’edat mitjana. Estudi i edició dels documents (1035-1300), la Bisbal
d’Empordà: Ajuntament, 2000, n. 56 i 70.
Josep M. Marquès,
Pergamins de la Mitra (891-1687), Girona:
Institut d’Estudis Gironins, 1984, n. 908.
Josep M. Pons
Guri – M. Josepa Arnall, L’escriptura a les terres gironines: segles
IX-XVIII, Girona: Diputació de Girona, 1993, n. 96.
(Article publicat dins el llibret de la XXVI Travessada, Cassà de la Selva: Colla Excursionista Cassanenca, 2003)
