L’any 1357 el bisbe de
Girona va enviar una breu carta al prior de Sant Pere Cercada. Tan sols li
demanava, li pregava, que li enviés “aigarós”.
Res més. En sí mateix, el fet no té res d’extraordinari, res d’èpic ni de res
rellevant per a la història ... si no fos ... si no fos que el bisbe era
Berenguer de Cruïlles, que dos anys després va esdevenir el primer president de
la Diputació del General, la institució que ara coneixem com a Generalitat de
Catalunya. Així, aquell fet sense importància pren una dimensió diferent. Per
això, l’analitzarem per parts, com ho fan els lingüistes que volen estudiar la
morfologia i la sintaxi d’una frase. Primer parlarem del subjecte, el bisbe
gironí Berenguer de Cruïlles; després, de l’acció que indica el verb “pregar”;
a continuació, tractarem el producte en qüestió, l’aigua-ros, i, tot seguit, el
destinatari de la demanda, el prior de Sant Pere Cercada; pel final deixem la
circumstància que va motivar la transacció.
 |
| Al Pati dels Tarongers |
El
bisbe Berenguer de Cruïlles... (Subjecte). Una de les principals famílies nobiliàries de les
comarques gironines de l’edat mitjana eren els Cruïlles, originaris de la
població empordanesa que duu aquest nom. Després del matrimoni entre de Gilabert
de Cruïlles i Guillema de Peratallada, a mitjan segle XIII, la família va
establir la seva residència al palau que encara avui presideix la bella vila de
Peratallada. Berenguer de Cruïlles, nét de Gilabert i Guillema, degué néixer
als volts del 1310 i va fer carrera eclesiàstica a la catedral de Girona: el
1321 ja n’era clergue, el 1330 canonge, el 1336 xantre, el 1342 abat de Sant
Feliu de Girona i, finalment, el 1348 va ser nomenat bisbe. Dues calamitats, la
guerra i la pesta, marcaren els anys del seu govern al capdavant de la diòcesi
de Girona i a primera línia de la política del Principat de Catalunya. D’una
banda, el rei Pere III el Cerimoniós hagué de lluitar contra els genovesos, contra
els sards revoltats i contra Castella, però no tenia prou diners per pagar les
guerres. Els hagué de demanar als representants dels nobles, dels eclesiàstics
i dels burgesos reunits a les Corts. Aquests, reunits a Cervera el 1359,
decidiren concedir una important ajuda econòmica al rei, però amb la condició
que una comissió delegada de les Corts, la Diputació del General, s’encarregaria
de recaptar els diners sobre tota la població del Principat. Berenguer de
Cruïlles tingué molt a veure amb la mesura, tant que ell és citat com a primer
diputat dels dotze que formaven la Diputació del General i, per això, se’l
considera el primer “president” de la Generalitat de Catalunya. D’altra banda,
des de l’inici del seu episcopat, Berenguer de Cruïlles hagué de conviure amb
els efectes de la Pesta Negra que va provocar, a partir del 1348, la mort
d’entre un terç i la meitat de la població del país. Per això, el bisbe gironí
degué tenir com a principals prioritats del seu govern el redreçament de
l’economia i de la població per garantir les rendes que sustentaven la riquesa
dels senyors i de les esglésies.
...
prega, demana... (Verb). Que
un bisbe demani un producte a un seu subordinat no té res d’especial. Ja ho hem
advertit. Però cal que ens fixem amb el verb que utilitza: “pregar”. A banda
dels seus significats religiosos –resar, dir les pregàries, demanar algun favor
a Déu o als sants–, els diccionaris actuals coincideixen en el fet que “pregar”
equival a “demanar respectuosament” una cosa a algú. “Pregar” i “demanar” són
sinònims, però amb un matís: “pregar” implica la possibilitat que allò que
demanem no ens sigui concedit i expressa una certa humilitat perquè la cosa
demanada no la podem exigir. Potser d’aquesta circumstància neix l’expressió
“fer-se pregar”, negar-se a concedir una cosa fins després d’haver oposat
resistència a les pregàries. En el cas que ara ens ocupa, però, no creiem que
el prior de Sant Pere Cercada estés en disposició de “fer-se pregar” gaire: el
bisbe de Girona, Berenguer de Cruïlles, era el seu superior jeràrquic i tenia
tota l’autoritat per demanar qualsevol cosa als seus subordinats. Així doncs,
podem entendre el verb “pregar” com una forma educada i respectuosa de demanar
una cosa, especialment quan es feia per escrit i quan existia una certa
urgència en l’encàrrec. La brevetat de la carta i el fet que no s’esmenten ni
el preu ni la forma de pagament denoten que el bisbe necessitava el producte
demanat amb certa rapidesa.
...
“aigarós”... (Complement directe). Aigarós, aigua-ros, paraula catalana
derivada del llatí aqua rosae, aigua
de roses. Amb aquests noms es designa el producte de la destil·lació dels
pètals de rosa que es venia en les apotecaries –o farmàcies– medievals de
Catalunya, Mallorca i d’altres racons de la Mediterrània. Per obtenir-ne,
calien uns alambics de plom: el 1349 Guillem Ros, apotecari de Mallorca, tenia
a casa seva “duos alembibs plumbi bonus
ad faciendum aquam rosarum”, dos alambins de plom bo per fer aigua de roses.
A Venècia, però, ja existien alambins de vidre amb els quals es devia obtenir
una aigua de roses més fina, de qualitat superior. Gràcies
al Llibre dels secrets d’agricultura, escrit
per Miquel Agustí el 1617, sabem que "la
aygua rosada se destil·la, o de rosas frescas, o de rosas secas, que són
encarnadas o blancas”. Per a destil·lar les roses, hi havia diferents
possibilitats: “per defluxió, ... per
insolació, ... y més sovint, y millor, ab bany de Maria”. Les roses podien
ser vermelles o blanques, cosa que influïa en el producte resultant: “la aygua destil·lada de roses vermellas és
més cordial, y més corroboratiua, axí com aquella que és feta de roses blancas,
és més refrigerativa."
 |
| Sant Pere Cercada (Autor: Robert Prat) |
…
al prior de Sant Pere Cercada (Complement indirecte).
És molt probable que tant
l’aigua de roses com altres productes farmacèutics s’elaboressin en els
monestirs medievals. De fet, a cada monestir hi havia una infermeria i un monjo
que ocupava el càrrec d’infermer. A Santa Maria Novella, de Florència, es té
constància que hi havia plantacions d’espígol, de roses, de lliris i de salvia
i que s’hi produïen perfums per mitjà de la destil·lació. De Sant Pere Cercada
al segle XIV, però no en sabem massa coses: el monestir, que seguia la regla de
Sant Agustí des del 1136, havia rebut nombroses donacions dels Vilademany, que
sovint demanaven ser-hi enterrats, i que amb les d’altres llinatges de
cavallers, va ser reedificat el 1245, que és de quan data el temple actual. La
comunitat estava dirigida per un prior –des del 1337 ho era Pere de Fuirac– i,
probablement, s’havia especialitzat en la formació de molts clergues que
acabaven servint en parròquies rurals properes. Amb la noticia del 1357, però,
potser ens haurem d’imaginar el monestir com un petit nucli envoltat de jardins
de flors amb les quals s’elaboraven els perfums i s’hi destil·lava l’aigua de
roses que demanava el bisbe de Girona.
Però,
per a què volia l’aigua-ros, el bisbe gironí? (Complement circumstancial). La lletra que va enviar el
bisbe Berenguer de Cruïlles al prior de Sant Pere Cercada demanant-li l’aigua-ros,
el 1357, no n’explica la finalitat. No sabem, per tant, per a què volia el
bisbe aquest producte. A través d’altres notícies de l’edat mitjana, sabem que
l’aigua-ros servia de medicament, de condiment alimentari i de perfum. En
l’apotecaria de Guillem Ros, de Mallorca, n’hi havia un armari ple l’any 1349,
senyal que era utilitzada com a medicament. Batuda amb mel i bullida, esdevenia
un xarop de roses anomenat “melrosat”, que es prenia com a correctiu i
astringent en preparacions medicinals casolanes. Igualment, els primers
tractats catalans de cuina, com el Libre
de Sent Soví del segle XIV o el Libre
de totes maneres de confits del segle XV, recullen l’aigua de roses com a
ingredient dels menjars més delicats, com els confits. Encara avui, l’aigua-ros
s’utilitza a l’Orient per a elaborar postres, com el jalebi de l’Índia.
 |
| Jalebi, postres típics d'Orient |
L’aigua de roses també era
a l’edat mitjana un perfum emprat per a ús corporal i per als vestits. Des de
la ciutat de València, l’any 1388 el frare gironí Francesc Eiximenis
caricaturitzava un eclesiàstic molt refinat i golafre fent-lo dir: “... tot mon vestit tinch perfumat de
mosquet e de civeta e d’aygua ros, de la qual en l’estiu me lau les mans e ma
cara”. La mescla de perfums era corrent a l’edat mitjana: el “mosquet” era,
ni més ni menys, que l’almesc, procedent d’unes glàndules que es troben entre
els genitals i el melic dels cérvols mesquers –Moschus moschiferus–, uns animals que pràcticament només viuen a
l’Himàlaia i que utilitzen aquesta substància olorosa per marcar el seu
territori. Es deia que els antics reis portaven l’aroma d’almesc, que era un
gran afrodisíac, i avui se n’arriba a pagar 45.000$ per 1 kg. De manera
semblant, la “civeta” era un animal africà –Viverra
civeta–, semblant a un gat gros, de color gris amb ratlles i pics negres,
que té unes glàndules que segreguen una substància cerosa que també és coneguda
com algàlia. En algunes celebracions religioses, s’utilitzava l’aigua de roses
i d’altres destil·lats per donar olor a les flors artificials. Pel Corpus de la
ciutat de Girona del 1484, els jurats –o governants– distribuïen “l’aiga ros per los ramells”; el 1491
també s’emprava aigua-ros “almescada”
i també “aiganaf”, aigua de tarongina.
No és gens estrany: encara avui, en els països musulmans s’utilitzen aigües
perfumades per aspergir-los sobre els hostes en senyal de benvinguda.
 |
| Miniatura representant la Pesta Negra |
La mort generalitzada
havia esfondrat tots els fonaments de la societat medieval, però potser el
perfum d’aigua de roses va donar un toc dolç a aquesta enorme calamitat.
Elvis Mallorquí
(Article publicat dins La Revista de l’IES de Santa Coloma de Farners
[Santa Coloma de
Farners], 3r trimestre, juny 2011, p. 24).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada