CÒSMIQUES - PLANETÀRIES - CONTINENTALS - NACIONALS - COMARCALS - LOCALS - FAMILIARS - PERSONALS - HISTÒRIQUES - LINGÜÍSTIQUES - LITERÀRIES - MUSICALS - IMAGINÀRIES

dissabte, 20 de desembre del 2014

Amidadors de terres

Els plànols parcel·laris de la segona meitat del segle XIX, obra de diversos agrimensors gironins, són una eina imprescindible per conèixer el passat.

Vivim avui acceleradament. No tenim mai temps d’aturar-nos per fer un bon dinar i després una capcinada. Ni tan sols ens permetem d’imaginar-ho: perdríem massa minuts i hauríem de córrer més tota la tarda. Fer-ho a l’Hostal de l’Avellaneda, al peu de la “General” –la N-II–, té un risc suplementari: despertar-nos per capbussar-nos cent cinquanta anys enrere.

El plànol de Palau-sacosta de 1866. Al mig de la paret d’una estança interior de l’hostal, penja un enorme plànol parcel·lari de l’antic municipi de Palau-sacosta, que va dibuixar, sobre tela, Agustí Poch i Puig l’any 1866. És a l’hostal des que en Joan Gusó i Planas i la seva filla Imma van acabar les obres de restauració de l’hostal i de l’estanc, que havien comprat vint-i-cinc anys enrere. El seu pare i avi, Ramon Gusó i Corney, alcalde de Palau-sacosta, l’havia tret de la casa de l’Ajuntament, a la cruïlla dels carrers de la Rutlla i Marquès Caldes de Montbui, durant la guerra. Si ens hi acostem, podem llegir els noms dels propietaris de cada parcel·la i unes quantes vies de comunicació: dues de rectilínies, el “Ferrocarril de Gerona a Caldes” i la “carretera de primer orden de Madrid a la Junquera”; tres camins que sortien de Girona cap a Barcelona –el camí ral–, Caldes de Malavella i Santa Coloma de Farners; i un altre que unia Vilablareix i la Creu de Palau i, després, es dividia per anar a Palol d’Onyar i, passant per Quart, a la Bisbal.

A la recerca de plànols perduts. El de Palau-sacosta no és un cas únic. Francesc Nadal i Jesús Burgueño, professors de Geografia de Barcelona i Lleida, han recollit notícies d’una trentena de plànols parcel·laris municials a les terres gironines, elaborats generalment a una escala d’entre 1:2.500 i 1:2.000 i en un o diversos fulls de mides considerables. Girona, amb Tarragona, les illes Balears i, sobretot, Barcelona, és on se’n conserven més de tot l’estat espanyol. La seva finalitat era fiscal: arran de la implantació de la contribució territorial l’any 1845, calia conèixer la superfície de cada parcel·la de terra, el propietari i els usos del sòl per calcular la quota de participació de cada contribuent en el “cupo”, la taxa assignada per la Diputació a cada municipi. Els ajuntaments no estaven obligats a elaborar cap plànol parcel·lari, però, amb l’augment de la contribució decretada pel ministre d’Hisenda el 1858, molts consistoris van optar per pagar un especialista que justifiqués, davant tots els veïns, l’alça de l’impost i evités futurs conflictes.
És destacable que, dels trenta plànols gironins, n’hi ha uns quants al voltant de les Gavarres: deixant de banda els de Sarrià, Bell-lloc i Romanyà, no localitzats, es conserven els plànols de Riudellots de la Selva (1863), Monells i Madremanya (1864), Salt i Rupià (1865), Palau-sacosta (1866), Vulpellac (1879), Llagostera (1863-1879), Solius (1881) i Vall-llobrega (sense data). Els seus autors eren, tots, agrimensors, professionals de l’antic art de mesurar terres. La majoria s’havien format en instituts de segon ensenyament: Joaquim Sunyer i Canals, autor dels plànols de Rupià i i Vulpellac, a l’institut de Figueres; Miquel Pumarola i Bragat, dibuixant dels de Solius i Madremanya, a l’institut de Barcelona; Agustí Poch i Puig, autor del plànol de Palau-sacosta, a Tarragona. Alguns agrimensors haurien après l’ofici per via familiar: no sabem on va estudiar Genís Giralt, que signa els plànols de Monells i Vall-llobrega, però el seu pare, Miquel Giralt, ja feia la mateixa feina. Un cas remarcable és el del figuerenc Joan Papell i Llenas, fill i pare d’agrimensors, fou també mestre d’obres i director de camins veïnals. A banda del plànol de Salt, va realitzar-ne d’altres al Pla de l’Estany i va escriure tractats sobre el dibuix topogràfic i estudis sobre Figueres i l’Empordà.


Pàgina interior del Libro de Apeo que acompanya el plànol d'A. Bragat de Riudellots
Agustí Bragat, director de camins. L’autor dels plànols de Riudellots de la Selva i Llagostera, a més dels de Cadaqués i Vilanant, degué néixer durant la Guerra del Francès i casar-se cap al 1828. La seva sòlida formació matemàtica li va valdre per ser nomenat, el 1839, professor a sou de la Diputació i, el 1841, del nou Instituto Provincial Gerundense. Dos fets alteraren greument la seva vida el 1846: el maig, de resultes de la fi del Bienni Progressita, va ser cessat de professor per difondre “ideas irreligiosas impías y sediciosas”; el juliol, el seu fill de divuit anys va morir ofegat al Ter a Fontajau. A partir del 1851 ja exercia com a director de camins veïnals: va signar la taxació d’unes finques afectades per la construcció de la carretera de Girona a Sant Feliu de Guíxols, l’ampliació d’una mina de carbó a Llançà i obres hidràuliques al riu Terri, al Freser i al Fluvià. A més, com a pèrit i agrimensor, va dibuixar molts plànols per a ajuntaments i particulars.
El poble de Riudellots dibuixat per A. Bragat (1863)
Gràcies a les actes dels plens de Llagostera, sabem prou bé com es va confeccionar el plànol parcel·lari del terme, del qual s’ha perdut un dels quatre fulls que el componien. El febrer del 1863 l’ajuntament, els majors contribuents i la junta pericial, reunits al saló de can Bassets, van decidir que s’elaborés un nou amillarament, acompanyat d’un plànol geomètric i un llibre general per ordre alfabètic. Era per millorar l’equitat en el repartiment del “cupo” de la contribució territorial entre els veïns, cent noranta-set dels quals va signar l’acord. El juny Agustí Bragat va segellar el contracte, que establia que cobraria setmanalment a tant de dos rals per vessana amidada. Ajudat per quatre peons, va treballar sobre el terreny entre el 1865 i el 1869, en què ja estava classificant. El 1872 Agustí Bragat havia enllestit la feina, però, com que no tothom havia pagat, no la va lliurar fins el 1879; aleshores, va fer posar canyes al plànol per tal de subjectar-lo bé.

Conèixer els termes de Llagostera o de Riudellots de la Selva resseguint la ploma d’Agustí Bragat requereix molta paciència. Cal capbussar-s’hi per desxifrant lentament el significat de cada línia que apareix a la llegenda dels plànols. Si a cada parcel·la hi ha un número, cal cercar qui n’és el propietari i quin era el seu ús fa cent cinquanta anys. A Vulpellac, Joaquim Sunyer va escriure els topònims de les parcel·les: el Purgatori, la Tarrera, la Modaguera, el puig Negre, la Ranuncada, el camp dels Valls, les Ramadas i la Colomina, entre d’altres. Si comparem aquests plànols amb un d’actual, observem com a vegades el paisatge ha canviat molt, o bé es manté igual. Com a Vall-llobrega, alguns alcaldes els han utilitzat per resoldre litigis de límits de parcel·les entre veïns. Per a historiadors i geògrafs, però, són imprescindibles per conèixer el paisatge del passat: antics camins, molins i rajoleries, fites, rius i rieres, vies de comunicació, situació de les cases, nom que les identifiquen, nom dels propietaris.

Elvis Mallorquí


[Text publicat a la revista Gavarres [Cassà de la Selva], núm. 25, 2014, p. 90-91]

Ecos de la Gauche Divine

Riudellots de la Selva, desembre de 1997. És, potser, la darrera vegada que coincideixen en un acte gent de dos planetes ben diferents. És a la inauguració d’una exposició a la que avui és la casa de cultura i aleshores l’ajuntament. L’artista, Fulgencia Panadero (1933-2004), viu al poble, a can Batlle, des de fa més de trenta anys. Ve de lluny, de Consuegra (Toledo), d’on va escapar d’un pare massa autoritari als quinze anys. Passa per Madrid, però és a Barcelona on coneix qui serà el seu marit, Ramon de Batlle, decorador i escenògraf relacionat amb artistes d’avanguarda. Amic de Modest Cuixart, col·lecciona obres d’art seves i d’altres pintors oferint-los estades a la seva casa de Riudellots, al mas Joals o al molí d’en Ros. Prou amagat del règim franquista, can Batlle esdevé, als anys seixanta, un espai alternatiu i elitista on es va estrenar l’obra de teatre Fando et Lis de Fernando Arrabal (1966) i la pel·lícula Ditirambo (1968) de Gonzalo Suárez, entre molts més actes artístics.
Justament és un altre home de cinema qui presenta les obres de Fulgencia, o Juanita, com la coneixia tothom. És José M. Nunes (1930-2010), que diu d’ella que “no és culpable de crear”, que ella mateixa és Art, en majúscules. Nunes i Fulgencia comparteixen uns orígens igual d’humils. Ell ve de Faro, Portugal, i fa de Barcelona la la seva ciutat, la seva font d’inspiració i el plató de les seves pel·lícules. A Mañana (1957), Noche de vino tinto (1966), Biotaxia i Sexperiencias (1968) projecta la seva particular concepció del cinema, próxima a la de Pere Portabella, Gonzalo Suárez, Vicente Aranda, Joaquim Jordà, Jacinto Esteva i d’altres. És l’“escola de Barcelona”, un moviment revulsiu i modern que plasma en imatges les converses dels artistes i pensadors de la “Gauche Divine” al Pub Tuset i a la discoteca Bocaccio. Nunes, però, no hi encaixa del tot: no era fill de la burgesia barcelonina ni ho tenia fàcil per finançar uns projectes no gens comercials. La multa imposada a la seva última pel·lícula, de més d’un milió de pessetes d’aleshores, li va impedir fer-ne més fins el 1975. En aquest període Nunes entaula amistat amb Ramon de Batlle i Juanita, que li van deixar filmar escenes de Gritos… a ritmo fuerte (1983) a casa seva.
Fulgencia, o Juanita, i Ramon de Batlle en una escena de Gritos... a ritmo fuerte (1983) de J. M. Nunes.
Tot aquest món de modernitat queda reclòs dintre la tanca del jardí de can Batlle. Des de fora, només se’n veuen les lluminàries nocturnes i les desfilades de cotxes que van o vénen de les festes. Escadussers són els contactes de la gent del poble amb can Batlle: el paleta, el personal que hi neteja, els pagesos que venen llet, ous i verdures, els amos dels bars del poble on van a prendre algun cafè. Can Batlle és una illa en un món de tristor, sotmès al jou del règim. Així ho explica en Lluís Valentí, productor i director de cinema de Riudellots, va entrar-hi sovint, però després de la mort d’en Ramon el 1985. Ajuda la Juanita a muntar festes i també acaba portant en Nunes a rodar a Riudellots escenes d’altres pel·lícules: la vella plaça de l’església, el camp de futbol, la Torre Ponsa, els jardins i l’escala de can Fàbregas apareixen a Amigogima (1999), A la soledad (2007) i Res Publica (2009). En Lluís Valentí també recorda la primera vegada que l’art de can Batlle va desembarcar al poble.
Riudellots de la Selva, setembre de 1974. Es treballa acceleradament per enllestir la nova sala d’exposicions als baixos de l’ajuntament, on hi havia hagut la presó i el carro dels difunts. Cinc joves del poble, en Lluís Valentí entre ells, han recollit obres de vint-i-vuit artistes gironins. Hi col·labora en Ramon de Batlle, que manté estrets contactes amb l’alcalde, en Josep Tulsà, per donar forma a un nou món, el Polígon Industrial, al damunt dels terrenys que eren patrimoni de can Batlle. Amb els anys, el creixement industrial i urbanístic de Riudellots ha acabat ocultant tant el món dels pagesos com el de l’avantguarda artística.


Elvis Mallorquí

[Article publicat, amb el títol de "La Gauche Divine a Riudellots", a la revista Gavarres [Cassà de la Selva], núm. 25, 2014, p. 62]