Ovelles esgarriades

Els donats de Sant Joan de l'Erm (Juià, el Gironès)

       

 

 

 

  Un bon pastor és el que té cura del seu ramat sempre i en tot moment. Fins i tot, encara que sigui en comptades ocasions, quan una ovella rebutja la vida comunitària, sense sorpreses, del ramat i prefereix seguir el seu camí. És justament en aquest moment que el pastor ha d’actuar. Enviant, primer, els gossos per tal que l’aturin en la seva marxa llibertària. Amb això, n’hi sol haver prou. Algun cop, Déu no ho vulgui, s’ha donat el cas que l’ovella es resisteix a tornar al ramat i fins i tot atreu companyes seves que volen deixar la disciplina del ramat. El pastor, si vol ser un bon pastor, això ja no ho pot tolerar. Què passaria si els altres xais deixessin d’obeir-lo i, cosa impensable, deixessin de donar-li la llana cada any i la llet per fer formatges? De què viuria el pastor? Per això, cal que ràpidament vagi ell mateix, acompanyat dels seus rabadans, que l’assisteixen en tot moment, a caçar l’ovella esgarriada per tornar-la, després d’algun càstig, amb el ramat.    

Façana renaixentista de Sant Joan de l'Erm

Una vegada, a Sant Joan Salern, o de l’Erm –en llatí “Sancti Johanni de Eremo”–, al terme de Juià, als contraforts de les Gavarres, hi van viure unes ovelles esgarriades. Va ser fa molt de temps, tant que encara no hi havia cap de les parets que ara encara s’aixequen enmig del bosc. Ni els murs perimetrals de l’església, ni els del petit campanar d’espadanya, ni la llinda de la porta d’entrada que va fer aixecar “Mossèn Roch Colomer, mars 1571”. Les restes d’aquests edificis corresponen a un petit santuari que, des de mitjan segle XIV, atreia els fidels de la contrada, des de Juià i Sant Joan de Mollet a Madremanya i des de Pedrinyà i Sant Martí Vell fins a Celrà. Abans, el 1324, s’hi havia instal·lat la comunitat de monges de Santa Coloma de Matella, un petit monestir situat a Serra de Daró que havia quedat inundat pel Ter. El 1314 ja hi servia un clergue que havia d’atendre les demandes en forma de misses devocionals dels confrares de Sant Joan de l’Erm.

Les ovelles esgarriades havien ocupat Sant Joan de l’Erm una mica abans del 1276. Eren Joan Roques i la seva muller, Ermessenda Oliver, que van demanar al bisbe gironí Pere de Castellnou entrar al servei del temple de Sant Joan –de l’Erm– com a donats, seguint l’exemple de Ramon Ferran, natural de Bedenga –o Bellcaire d’Empordà–. Aquest era el primer xai que havia deixat el ramat. Un parroquià que deixava la seva població originària per anar a viure a una ermita i, a sobre, atreia altres feligresos al seu costat. El bisbe, com a pastor major de la diòcesi de Girona, ho va acceptar però amb dues condicions: que donessin una lliura de cera anual a ell mateix i que no acceptessin cap més donat a Sant Joan de l’Erm. A partir d’aquest moment, els rectors de Juià, com si fossin els gossos del bisbe, s’encarregarien de vigilar de prop les ovelles esgarriades de Sant Joan.

Probable escut de na Roca, prioressa el 1347

No van passar massa anys que, mentre el nou bisbe gironí, Bernat de Vilert, exercia el seu ofici de visita “pastoral” a Celrà, se li van acostar els rectors de Juià, el sagristà Ferrer de Vall i el domer Ramon Galia, per queixar-se del greu perjudici que causaven les ovelles esgarriades de Sant Joan de l’Erm a la seva parròquia. Era el 1290 quan el pastor, assistit pels seus rabadans, l’ardiaca de Ravós Arnau de Juvinyà, el seu capellà Ramon d’Estany i el notari i clergue de la seu Mateu d’Alda, va citar a presència seva Ramon Ferran, l’ovella dissident en cap. Calia deixar-li les coses ben clares i per això va fer escriure sobre pell de pergamí les normes que havien de seguir els donats de Sant Joan de l’Erm d’aquell moment endavant.

Primer de tot, oïr missa a Juià –“ad matricem ecclesiam Sancti Petri de Juyano”– i oferir una candela i una oblació de pa que valgués un diner a cadascuna de les cinc festes principals de l’any –Pasqua, Pentecosta, Sant Pere de juny, Tots Sants i Nadal–. Segon, els donats de l’ermita no es podien enterrar a Sant Joan, sinó que ho havien de fer al cementiri parroquial de Juià i, a més, anotar en testament alguna deixa pels clergues de Juià com a almoina. Tercer, tal i com era costum a la parròquia, els donats havien de pagar, cada any per Nadal, 10 diners al sagristà, 6 al domer i 4 al claver per l’administració dels sagraments eclesiàstics a les seves famílies. Quart, els donats havien de cridar els clergues de Juià per tal que, a canvi de 12 diners, s’encarreguessin de celebrar l’ofici diví a Sant Joan els dies de la festa de Sant Joan Baptista, el 24 de juny, i de la de Sant Joan Evangelista, el 27 de desembre. I cinquè, si els donats volien fer celebrar una missa a Sant Joan, ho havien de demanar primer de tot als clergues de Juià si ho volien fer, a canvi és clar d’una remuneració pagada pel donat.

És a dir, el bisbe permetia que els donats de Sant Joan de l’Erm continuessin la seva vida esgarriada, però els obligava a reconèixer contínuament que eren part del ramat, o de la parròquia, de Juià. Cap pastor podia admetre que unes ovelles, justament les que havien abandonat el seu ramat, tinguessin més “privilegis” que les que romanien sotmeses als lladrucs o als sermons d’uns gossos que vivien d’elles. En cap moment del conflicte, però, es demana el parer als juianencs del 1290. Segurament tot els va semblar molt beeeeeeeeeeeeeeeeé.

 

---

FONTS DOCUMENTALS

Arxiu Diocesà de Girona (ADG), Lletres, vol. U-1, f. 7r (1276.09.11) i f. 7rv (1290.08.23).

ADG, Dotalies, D-6, f. 382r (1314) i f. 133r (1391).

 

BIBLIOGRAFIA

BADIA, Joan. “Sant Joan de l’Erm, a Juià”, Gavarres [Cassà de la Selva], n. 2, 2002, p. 78-79.

MARQUÈS, Josep M. “Set cenobis femenins de l’Empordà”, Estudis del Baix Empordà [Sant Feliu de Guíxols], n. 15, 1996, p. 80-84.

MARQUÈS, Josep M. Ermites i santuaris de la diòcesi de Girona, Girona: Diputació de Girona, 2000: p. 91; 

SAPENA, Carles. Els ermitans, Girona: Diputació de Girona – Caixa de Girona, 2004, p. 77 (Quaderns de la Revista de Girona; 111).

ZARAGOZA, Ernest. “Els monestirs de benedictines de l’Empordà”, Estudis del Baix Empordà [Sant Feliu de Guíxols], n. 14, 1995, p. 163-164.

Elvis Mallorquí 

 

(Text publicat al llibret de la XXXVI Travessada, Cassà de la Selva: Colla Excursionista Cassanenca, 2013).