El dret de cuixa

A Rabioses, Calonge, Sant Martí Vell, Juià i Celrà la gent parla de senyors i capellans que exigien aquest dret ignominiós a les dones que es casaven.

A mitjan segle XV circulava per tot Europa una història, en francès, sobre elsfranciscans d’Hostalric. Després de guanyar-se el favor de tots els habitants, van persuadir les dones que calia pagar el delme de les nits passades amb els seus marits. L’engany es descobreix quan una dona jove ho explica al seu marit, pensant-se que ja ho sabia. Aquest, enfurismat, planeja una cruel venjança. L’endemà, per confirmar el que li deia la muller, convida a sopar el frare que cobrava el delme. Tot seguit, ho explica al senyor i als altres vilatans i s'asseguren que les seves dones complien totes amb aquell tribut. No els cal saber res més: treuen les relíquies del convent i cremen aquell lloc de depravació i immoralitat amb els frares a dins.

El text forma part d’un recull de contes elaborat als volts del 1462 a la cort del duc de Borgonya. D’històries similars, n'hi ha d'anteriors: el 1452 el florentí Gian Francesco Poggio Bracciolini explicava el cas d’una dona ximpleta de Bruges a qui el rector feia pagar el delme del coit, igual com va fer fra Joan Juliot amb la tarragonina madona Tecla, segons contava el 1417 el mallorquí islamitzat Anselm Turmeda. 

Abusos a les Gavarres. 

La torre del castell de Cruïlles (Foto: Eduard Punset)

 Aquests són uns dels primers exemples de l'aplicació del “dret de cuixa”, tradicionalment considerat com a propi dels senyors feudals, si bé els protagonistes eren tots religiosos. A les Gavarres es troben casos similars. Es diu que els senyors del castell de Mabarrera, de Celrà, i del mas Ginestet, de Sant Martí Vell, van morir assassinats pels homes de les dones a qui volien cobrar aquest dret. També exercien aquest dret els clergues de Sant Joan Salerm, a Juià, i els senyors de Calonge o els seus batlles, els Valmanya, a la torre del Mal Ús. És a Cruïlles on es la història és més popular. El senyor del castell anava a una casa del terme per passar la nit amb una noia acabada de casar. Aleshores, les dones del veïnat, fartes d'aquella humiliació, se li van llençar al damunt i el van matar entre totes. Des d’aleshores aquell veïnat es coneix amb el nom de Rabioses.

Segons qui l'explica, la llegenda pren unes o altres variants. A vegades el protagonista és un capellà o un metge que mal parla de les dones del veïnat. Alguns situen l’assassinat al camí de l’Home Mort, a prop de la carretera de la Bisbal a Calonge, just on hi havia la creu d’en Botó. La Reparada Puigmiquel, del mas Salelles, hi afegia un detall: el senyor tenia dret a passar tres nits amb cada dona que es casava.

Un historiador francès, Alain Boureau, ha dedicat un llarg assaig al dret de cuixa al nord dels Pirineus. No l’ha trobat mai documentat a l’edat mitjana, a excepció de diversos textos literaris del segle XV. Ara bé, reconeix que existien unes pràctiques socials que permetien la creació, la credibilitat i la difusió històries d’aquest estil. En primer lloc, la servitud era present a molts indrets: a les comarques de Girona, per exemple, tota noia que es casava fora del domini del seu senyor li havia de pagar 2 sous i 8 diners. En segon lloc, no feia tant que el sagrament del matrimoni s’havia consolidat: tot just al segle XIII l’Església va aconseguir que els parroquians es casessin al davant dels temples i, en alguns llocs, va arrelar la creença que calia esperar tres dies entre la cerimònia i la consumació del matrimoni. I, en tercer lloc, sempre hi havia persones i grups socials interessats a difondre xafarderies i comentaris malintencionats per a ridiculitzar i escarnir els seus enemics.

Una història amb fonaments reals. En un dels apèndixs al seu treball, Alain Boureau reconeix que l’únic document legal de l’edat mitjana on apareix especificat el dret de cuixa és la Sentència Arbitral de Guadalupe, la concòrdia dictada el 1486 pel rei Ferran II el Catòlic per posar pau al conflicte remença que feia més d’un segle que durava. En el capítol 8, s’anul·lava els drets de didatge –obligar una dona pagesa a fer de dida dels fills del senyor– i de quedar-se amb la millor flassada del pagès, algunes prestacions en treball i el “ius primae noctis”, el dret del senyor a dormir amb la dona del pagès o “en senyal de senyoria, la nit de las bodas, après que la muller serà colgada en lo lit, passar sobre aquell, sobre la dita muller”. L’aplicació del dret de cuixa, doncs, seria més simbòlica que no pas real. A més, no era un dret com els mals usos, per l’abolició dels quals els senyors feudals van ser compensats, sinó un abús excepcional que els pagesos, ja en un primer intent de compromís el 1462, atribuïen als senyors catalans; aquests, però, dubtaven que mai l’hagués aplicat ningú.

El mas Canyà, avui desaparegut (Foto: Arxiu El Punt)

Podria ser, així, que els pagesos de remença difonguessin aquesta història per tal de desprestigiar els seus enemics, els senyors. Ara bé, el fet que un dels signants de la Sentència, Pere Canyà, era bisbalenc, del veïnat del Vilar,  permet plantejar unes hipòtesis més locals sobre la invenció del suposat “dret de cuixa”. Podria ser que ja conegués la llegenda de l'origen del nom de Rabioses? Hauria estat ell, com a síndic dels remences, l'introductor de la referència al “ius primae noctis”? Les respostes, tot i que va escriure el Compte de mi Pere Canyà, no les hem sabut trobar.

Això no és tot. Un altre bisbalenc també podria haver intervingut en l’afer. Es tracta del cavaller Pere de Torroella, servidor de l'infant Carles de Viana i del seu pare, el rei Alfons el Magnànim. Va participar en la defensa de la Bisbal durant la guerra civil, però és conegut internacionalment pel seu “Maldezir de mugeres”, un poema en castellà en què, exagerant, deia que la dona, per la seva naturalesa freda, “es un animal que se dise hombre ynperfecto, procreado en el defecto del buen calor natural”. No sabem en què es va inspirar en Torroella. Potser en algun desengany amb alguna pagesa de Rabioses? Potser es va disputar l'amor d'una dona amb en Pere Canyà? No ho sabem. El poeta bisbalenc, als volts del 1492, moria tranquil·lament en terres empordaneses. Però, pocs anys després, convertit en un personatge de ficció per l'escriptor castellà Juan de Flores, va tornar a morir, per les seves opinions misògines, esquarterat per la reina d’Escòcia i les dames del seu seguici.

Mentrestant, les aigües ràpides –i rabioses– dels torrents de Cruïlles s'enduen les engrunes d’aquella història que, potser sí, un cop va passar. 

Elvis Mallorquí

 (Text publicat a Gavarres [Cassà de la Selva], n. 20, 2011, p. 90-91)