De Valldemor a Aiguabona

Trobadors medievals tocant el saltiri

Entre Lerida e Belvis

pres d’un riu, entre dos jardís,

vi ab una pastorela

un pastor vestit de terlis,

e jagren entre flors de lis,

baysan sotz l’erba novela.

En Cerverí havia quedat trasbalsat. Una bella pastora de les terres de Ponent li havia promès que seria el seu amant si li trobava el ramat que havia esgarriat, però després de trobar-lo el va deixar dient que la seva oportunitat havia passat. Ridiculitzat i avergonyit, davallà dels llimbs cortesans en què vivia a la crua realitat de quan era en Guillem de Cervera, un simple joglar, un vulgar rodamón. La dissort del poeta va córrer de boca en boca fins que va arribar a les oïdes reials. Jaume I va decidir ajudar-lo. Era l’any 1260 i el Conqueridor li va oferir per sis anys les rendes –300 sous anuals– dels dominis reials de Caldes i Llagostera.

A la plana selvatana va retrobar la felicitat i el do de la poesia: esdevingué el trobador Cerverí de Girona. Fins i tot, quan aquella pastora lleidatana que l’havia rebutjat el va venir a cercar a la seva nova llar gironina, en Cerverí va trobar els mots més adequats per respondre tornant-li la carbassa que d’ella havia rebut abans.

Entre Caldes e Penedes,

pres de Santa Seglina,

Torre de l'antic castell de Llagostera

lo loch que·l nobles reys cortès

me det, on pretz s’afina,

vi una toz’ab un pagès;

e dezia·l la nina:

“Sabetz En Cerverí on és?

Tan l’ay cercat, mesquina!”.

Deslliurat d’aquest malson, en Cerverí es disposa conèixer tots els racons del seu nou domini. Des del puig de Llagostera veu com la plana de la Selva vessa cap a la vall del Ridaura i, encuriosit, s’hi dirigeix a cavall. Pregunta a un pagès pel nom de la contrada. “Valldemor”, li respon. Penyals, “garanys”, recs profunds, pendents sobtats, boscos cremats, eixarts de conreus recents, ramats pasturant pels boscos, pastors i pastores aturats en aquella terra tan aspra que tenia un nom tan bell. “Vall de l’amor!”, sospira el poeta. Va passant petits torrents mig secs d’aigua, el de Puig Fossar i el de Garsafreda. Després, s’atura a la riera de Salenys que marca el límit de les terres reials.

Capella de Sant Ampèlit de Panedes

Des d’allà remunta cap al pla de Panedes, als peus dels primers contraforts de les muntanyes de Romanyà de la Selva. El paisatge canvia del tot: ja no hi ha més pendents; tot és pla i a la llunyania de ponent es veu la silueta retallada del Montseny i les Guilleries. No hi ha boscos. Tot són petites parcel·les de conreu de cereals amb cases escampades per tot l’entorn. Sent una petit campana i s’hi dirigeix fascinat. És el capellà de Sant Ampèlit qui la fa sonar. Amb ell, al cementiri on hi ha els difunts de la comunitat, hi té una conversa. “Bona gent, la d’aquest veïnat”, arrenca l’ermità amb cara ben pesarosa. “... si no fos que són ben miserables ...”. El trobador mira de lluny les casetes dels seus vassalls, tan minses que de cinc podria fer-ne una d’acceptable. “... si no fos que l’abat pren dues de cada deu mesures del gra de les collites...”. L’abat de Sant Feliu de Guíxols se’n quedava una pel delme i una per la tasca, però se les enduia cap a la vila marinera. Res no deixava al pobre capellà. “... si no fos que l’abat els fa rentar cada any la bóta per posar-hi el seu vi”. Una bóta que té a Vilanova, enmig de les vinyes i antics vinyets del monestir i que serveix per als àpats diaris dels monjos ganxons. “I ... ai, si no fos pels traginers que ens roben la fruita dels arbres propers al camí ral”. Ases, mules i els seus amos no feien sinó estirar la fruita dels arbres plantats als marges del camí cada cop més transitat que uneix la ciutat de Girona amb el port de Sant Feliu.

La veu de l’ermità arriba al cor del nou senyor del castell. En Cerverí s’alça i puja al seu cavall, disposat a enfrontar-se amb qui calgués per ajudar els seus vassalls. Se sent un heroi que cavalca per deslliurar el món de tots els mals. De seguida, enfila el camí de Sant Feliu de Guíxols cap a Girona i travessa el torrent de Saguals –que més tard esdevingué Sayols– i la riera d’Aiguabona, que baixava de Vilanova. A prop del pas, l’aigua s’anava alentint i s’acumulava en uns prats d’aiguamoixos que separaven Panedes de Llagostera.

Allà sent la remor dels traginers que s’acosten de Girona. Aixeca la llança i esperona el seu cavall a galop cap als lladregots del camí. Aquests el senten i, en veure com s’abraona cap a ells, es mouen àgilment a banda i banda del camí per esquivar-lo. Mentre ell atura el cavall i el fa girar, ja l’han encerclat amb les mules, li llancen pedres i amb unes llargues vares el peguen fins a descavalcar-lo. A terra l’acaben d’estomacar violentament fins que un d’ells, el capità, xiula ben fort i crida: “Anem! Que farem tard i ens esperen al port de Sant Feliu”.

En Cerverí, ben desorientat, fuig del camí i s’amaga enmig dels boscos. No s’enrecorda de qui és. Es

Restes de la torre dels Moros

fa fosc i té por. S’arrossega fins que troba un recer en una paret de pedra alta com un cavall. No hi ha ningú que li digui que és la torre dels Moros. És un munt de pedres, però sent que a l’interior corre l’aigua. Té set. Vol beure. També li vindria de gust un bany. Amb aigua calenta. No sap, però, que justament es troba al damunt d’unes petites termes que pertanyien a una vil·la romana desapareguda des de feia unes quantes centúries. Ara només servia de refugi per a pastors en cas de tempesta. També per a cavallers apedregats.

Busca a les palpentes si pot arribar a l’aigua. Troba una petita escletxa però els dits no li passen. Busca a les butxaques i troba ... una moneda. Rasca la paret amb el diner per eixamplar el forat, però no ho aconsegueix i se li escapa cap a dins. Amb un clapoteig sec, l’aigua se l’empassa.

Ha estat l’última derrota del dia. S’adorm mentre intenta esborrar el dolor causat per les garrotades dels traginers. Ho fa repassant les imatges d’aquest jorn tan deplorable de la seva vida. Es queda amb la placidesa de la panoràmica matinal des del puig del Castell, on hi ha el seu petit palau de Llagostera, i, com que és poeta de mena, se li acut de compondre una nova pastorel·la. Ja en té el començament.

Entre Valldemor e Aiguabona

pres d’uns penyals, que davallen al mar...

ELVIS MALLORQUÍ

[Text publicat al fulletó de la XXXVIII Travessada, Cassà de la Selva, 2015]

_____________

El text està inspirat, d’una banda, en els treballs arqueològics desenvolupats a la Torre dels Moros entre el 2003 i el 2007 i, de l’altra, en les impressions que s’han pogut extreure sobre el paisatge de Panedes a partir de les declaracions de vint-i-quatre pagesos del veïnat a l’abat de Sant Feliu de Guíxols l’any 1319, cf. Arxiu de la Corona d’Aragó, Monacals, Sant Feliu de Guíxols, pergamins núm. 89, 90, 91 i 92.

Bibliografia:

Cristina Masvidal, La Torre dels Moros. El veïnat de Panedes de Llagostera entre els segles III-XIII, Llagostera: Ajuntament, 2008.

Elvis Mallorquí, “Els masos i el paisatge de Panedes a partir del capbreu del monestir de Sant Feliu de Guíxols, 1319”, dins Marta Albà – Elvis Mallorquí, coords., Homes i terres. L’ordenació del paisatge agrari de Llagostera, segles XIII-XX, Llagostera: Ajuntament, 2014, p. 74-91.