Mallorquins a la Selva

M’ha costat molt decidir-me. Porto escrits uns quants guions per a unes pel·lícules que encara ningú no ha fet. Essent sincer, no m’estranya: més que guions, només són uns simples projectes, uns ràpids esbossos d’unes idees encara poc elaborades. Millor que ... hi segueixi treballant.

Però, ara sí, ja m’ha arribat l’hora. M’ha costat, però al final m’he decidit. Vull fer una pel·lícula personal. Personal, però no pas autobiogràfica, valga’m Déu. Quin interès pot tenir la meva vida, si és tan normal com la de milions de persones al món? No, no. Quan dic personal, vull dir que té a veure amb els orígens de la meva família. Més o menys. No estic segur del tot que els protagonistes siguin familiars meus. Familiars directes, almenys, no ho són. L’única cosa que sé és que es diuen o, millor, es deien Mallorquí. De fet, no s’ho deien, els anomenaven així. Potser són els fundadors de la meva família i de la de tots els que es diuen Mallorquí. No ho sé segur del tot. Tots els que ens diem Mallorquí no ens coneixem pas, ni fem trobades un cop l’any. De fet, si arriba el cas que ens trobem dos que ens diem Mallorquí, ens sentim incòmodes, no hi estem acostumats. Però això no passa gaire sovint.

A Catalunya, l’any 2011, hi havia 442 persones que, de primer o segon cognom, s’anomenaven Mallorquí. Les dades, resumides a la Taula 1, reflecteixen que més de la meitat dels Mallorquí que viuen a Catalunya, es troben a les comarques veïnes del Gironès, la Selva i el Baix Empordà. A través de les guies telefòniques, ens adonem, a més, que les poblacions gironines amb més gent anomenada Mallorquí es troba a la plana de la Selva –de Girona a Llagostera i Vilobí– i a les poblacions del sud de la Costa Brava. És curiós, no?

Taula 1. Persones amb el cognom Mallorquí a Catalunya, 2011

Comarques	1r cognom	2n cognom	TOTAL	(%)	Pobles
GIRONA
Gironès	78	92	170		Llagostera, Girona, Cassà, Celrà, Salt, Fornells…
la Selva	15	25	40		Caldes, Riudellots, Vilobí, Tossa…
Baix Empordà	17	9	26		Palamós, Palafrugell, Sant Feliu de Guíxols…
Pla de l'Estany	7	4	11
			247	(55,9)
BARCELONA
Barcelonès	25	31	56
Vallès Occidental	16	14	30
Maresme	9	7	16
Vallès Oriental	5	6	11
			113	(25,6)
TARRAGONA
Alt Camp	17	9	26	(5,9)
CATALUNYA	209	233	442

Altres comarques amb menys de 10 persones: Alt Empordà, Anoia, Bages, Baix Camp, Baix Llobregat, Berguedà, Cerdanya, Garraf, Garrotxa i Tarragonès.

“Mallorquí –ina: natural de Mallorca”, diu el diccionari. La cosa sembla evident. Però la realitat no ho és tant: dels gironins que ens diem Mallorquí, segur que no hi ha cap que sigui “natural” de Mallorca, és a dir, que hagi nascut a l’illa de Mallorca. D’on venim, doncs, tota aquesta colla? Hi ha alguna cosa que no rutlla. Això s’ha de resoldre i, per fer-ho, he imaginat la pel·lícula que tot seguit us presentaré. Abans, però, cal que ens situem en un moment determinat del nostre passat.

*             *             *

Si reculem en la història de les relacions entre catalans i mallorquins, sabem que l’illa va ser conquerida el 1229 pel rei Jaume I, que en va expulsar –o exterminar– els musulmans que hi habitaven fins aleshores. Aleshores, entre els segles XIII i XIV, molts catalans van anar a repoblar l’illa. Molts d’ells eren empordanesos i selvatans. Mallorca era el lloc on podien complir el seu somni: terres per conrear, famílies per crear, mars per solcar, mercaderies amb què comerciar, etc. Amb la Pesta Negra del 1348, però, es va truncar de sobte tot el futur i tota l’esperança de millora: mort, destrucció, guerres, atacs de corsaris i pirates, etc. Semblava que Déu havia abandonat els cristians. A les terres del Principat de Catalunya, la crisi es va allargar ben bé durant més d’un segle. A tots els desastres, s’hi van sumar els terratrèmols dels anys 1427 i 1428 i, unes dècades després, la guerra civil dels anys 1462 i 1472.

En aquest panorama desolador, no era estrany trobar emigrants, persones desesperades que havien deixat casa seva per cercar-ne una altra on encetar una vida que realment mereixés aquest nom. Més que el cap, era el ventre qui els guiava a una nova llar. Però en aquell temps no hi havia paradisos a la terra. Allà on s’oferia un plat de menjar, hi havia cent boques que l’esperaven. La guerra, declarada o no, era permanent. Cada dia s’havia de lluitar per arribar a l’endemà. Encara que ningú sabés exactament per a què lluitava.

El primer que perdien els emigrants, era el seu nom. Sense identitat pròpia, només se’ls identifica pel lloc d’origen. A ells, poca cosa els importava: ja feia temps que havien perdut qualsevol altra noció del temps i de l’espai; només pensaven en aquell plat curull de menjar que van somiar una vegada a la seva freda llar on havien nascut.

A les comarques gironines, els primers mallorquins que hi van arribar, després del daltabaix provocat l’any 1348 per la Pesta Negra, encara van aconseguir trobar una certa estabilitat. L’any 1357 Bernat de Mallorca s’havia instal·lat a la vila de Castelló d’Empúries, on actuava de procurador de Maria Álvarez, comtessa d’Empúries. En Guillem Mayorches –en llatí, “de Maioricis”, de Mallorques– s’havia establert a la cellera de Sant Martí Vell l’any 1364 i va aconseguir una certa rellevància social: l’any 1380 era un dels obrers de la parròquia, encarregat del manteniment de l’edifici de l’església de Sant Martí. L’any 1418, Joan Forns, àlies Mallorquí, natural de Mallorca, havia rebut 22 florins que necessitava per desempenyorar a casa d’un jueu de Girona uns “parenostres”, una mena de rosari fet amb grans de corall. Finalment, el 1448, entre els remences reunits a la plaça de la vila de Monells, després del toc de campanes, hi figurava un Joan Mallorquí o, en llatí, “Iohannes Mallorques”.

*             *             *

La pel·lícula que somio té, com a protagonista, un mallorquí, un emigrant de l’illa que arriba a terra ferma havent deixat enrere un passat que vol oblidar i buscant un futur millor en una terra que, sense haver-hi estat mai, creu propera i coneguda. Potser va ser mariner. Potser havia perdut la seva família a causa d’un dels nombrosos atacs dels corsaris barbarescos. Però això ja no ens importa. El passat, l’està esborrant de la seva memòria mentre una nova arruga se li clava al seu front i li arrenca de soca-rel el darrer dels seus somriures.

La mirada, a l’horitzó. Contempla a ponent la llar dels seus avantpassats. Fa temps que el cor no li batega així de ràpid. L’empeny el desig que tot li vagi millor. Rebutjat i menyspreat per tothom, no li queda altra força que la de lluitar. I la pensa utilitzar. Arriba en temps de guerra. “De quin bàndol ets?”, és el primer que li diuen en desembarcar.

-  Dels que han perdut sempre i volen guanyar, respon ell.

-          - Així ets dels nostres!

No fa ni un dia que ha baixat de la barca a Sant Feliu de Guíxols i ja és armat. “La guerra era entre els senyors i els pagesos”, li deien. Però els que manen, no ho semblen pas, de pagesos. “Aquests... són grassos!”, sent que comenta la tropa en veu baixa, mirant de reüll els seus capitostos. I ben grassos que devien ser com per atrevir-se a menar una guerra contra els seus senyors.

En aquells temps, si no estaves en guerra contra ningú, és que o bé eres mort o bé encara havies de néixer. Els pagesos en contra dels senyors, aquests enfrontats al rei, el rei defensor dels pobles dels camps i de la ciutat, a Barcelona el sector popular de la Busca contra el dels grans patricis de la Biga, el bisbe de Girona que dubtava quin bàndol elegir, etc.. Deu anys va durar la guerra, massa temps, massa morts, massa misèria.

I al final... res de res. El nostre protagonista no hi va guanyar res, a banda del menjar assegurat mentre era soldat. Al final de la guerra, però, continuava sense tenir res, ni família ni patrimoni. I sense patrimoni no es podia aspirar a tenir cap nom. “Lo Mallorquí”, li deien.

Això era el 1472. Durant uns anys continuava malvivint, fent de jornaler al temps de la sega, de mosso al de la verema i de carboner durant l’hivern. La guerra havia acabat, però no el conflicte: els pagesos, guiats per en Verntallat, no pagaven ni censos ni mals usos i continuaven armats; els senyors, aprofitant que el rei Joan II moria el 1479, van obligar el jove nou rei, Ferran II, a tornar a imposar els mals usos que ja havien estat suspesos el 1455.

Poc després, els tambors de la guerra començaren a ressonar de nou. El 1484 en Pere Joan Sala encapçalava els pagesos revoltats a la vall de Mieres enfront dels agents dels senyors que els volien confiscar els béns. Ràpidament, aquesta espurna havia encès de cop tota la pagesia gironina. Molts desamparats, com lo Mallorquí, s’hi afegiren. Eren més de 400 quan, el gener del 1485, van derrotar les tropes del veguer de Barcelona a Montornès del Vallès. Després prengueren la vila de Granollers i moltes poblacions del Vallès, el Maresme i el Baix Llobregat. Barcelona començava a quedar encerclada.

Però els pagesos revoltats no eren sants. Al seu pas, escampaven la destrucció gratuïta a tort i dret, sense mirar ni preguntar. A Llerona, els veïns del lloc els van aturar el temps suficient fins que l’exèrcit del lloctinent del rei Ferran, juntament la cavalleria i la infanteria mobilitzada pels consellers de la ciutat de Barcelona, va destruir l’ordre entre els arreplegats d’en Pere Joan Sala. Això era el 24 de març del 1485. Quatre dies després, Pere Joan Sala era executat a Barcelona.

Joan Canyamars, pagès, va intentar assassinar el rei Ferran II el 1492

La Creu de la Mà, entre Caldes i Vallcanera

El rei Ferran II, enrabiat per la revolta,  també va dictar condemna de mort per als seixanta-quatre pagesos que el 1488 encara estaven empresonats. Sembla, però, que al final, tots, excepte dos, van ser exculpats i alliberats. Entre ells, hi havia “lo Francès”, “lo Gascó” i “lo Mallorquí”. Aquests no tenien ni casa per anar, ni ningú que els esperés. No en sabem res més.

O potser sí...

*             *             *

Als volts del 1500, tots els viatgers que passaven de França a Barcelona s’aturaven un moment a contemplar la Creu de la Mà, aixecada a la cruïlla dels dos camins rals que permetien arribar a la capital comtal per l’interior i per la costa. Tots en sabien la història. Feia poc que havien tret la gàbia on s’exposava el crani d’un home que havia gosat aixecar-se contra el totpoderós rei d’Aragó, Ferran II. El sol de l’estiu, les pluges de la tardor i les glaçades de l’hivern havien acabat descomponent del tot la fesomia del condemnat. A més, ningú no en sabia el nom.

Ara, la gàbia s’exposava a un altre indret, a un petit hostal que duien dues germanes. Estava situat a una altra cruïlla, la del camí ral de Girona a Barcelona amb el camí que duia de la costa de Blanes cap a Santa Coloma de Farners i les terres del bisbat de Vic. L’hostal, però, no tenia gaire anomenada. Comparat amb el proper i gran casalot de l’hostal de la Belladona, al terme de Vallcanera, no era res. La Belladona havia hostatjat els reis Pere III el Cerimoniós i Joan I del Caçador, que també caigueren esmaperduts davant la majestuositat de la cuinera.
 

L'Hostal de la Belladona, enderrocat el 1999

La guerra, les guerres, però, havien fet molt mal a la fortuna dels hostalers de la Belladona. Massa gent que hi passava, massa baralles, massa lladres, massa por. En canvi, la gàbia atreia cada cop més clients al petit hostal de les dues germanes. Sobretot després que anessin dient que a la gàbia hi havia hagut el cap de “lo Mallorquí” que anava amb en Sala, amb en Pere Joan Sala. I encara més després que tothom es fixés que les filles de les dues germanes ja havien complert els quinze anys. I que ningú en coneixia els pares. O el pare. 

“Vídues de lo Mallorquí, porteu vi!”, cridaven els clients de l’hostal. “Mallorquines, que tenim gana!”. Elles, mares i filles, callaven. D’amagat, però, somreien.

L'Hostal de Mallorquines a inicis del segle XX

*             *             *

Aquí acaba la història de “lo Mallorquí”. Per fugir de la misèria i la por, va acabar lluitant en una guerra que no era la seva i per uns ideals que la vida i la pobresa li van imposar. I va morir condemnat per haver-s’hi atrevit. Això sí, no va deixar cap patrimoni enlloc ni a ningú. O potser sí, només un, el seu nom: Mallorquí. 

L’Hostal de Mallorquines va tenir un auge importantíssim al segle XVI. Va acabar eclipsant el de la Belladona. Al segle XVII apareix en mapes i textos de viatges. És un lloc important en la Revolta dels Segadors del 1640: aquí s’hi hostatjaven els caps dels terços espanyols que van incendiar Riudarenes i Santa Coloma. L’hostal, a més, va originar un poble nou, situat a la cruïlla de tres parròquies –Sils, Riudarenes i Vallcanera–, i al llarg del camí ral. El viatger italià Segismondo Canelli va escriure, l’any 1567, que va passar pel “poblet de vint cases dit les Mallorquines”. Res no digué, però, de cap gàbia que pengés de la porta de l’hostal.

Elvis Mallorquí

(Text publicat a la Revista de l’IES Santa Coloma de Farners, 2n trimestre, 2012, p. 26-27).

________________________

Referències arxivístiques:

- Arxiu Municipal de Girona (AMGi), pergamí n. 486 (1357.03.30). 

- Arxiu Històric de Girona (AHG), Notarial, Resta del districte de la Bisbal, vol. 9, f. 12v-13r (1364.07.22) i f. 23rv (1380.08.24).

- Arxiu Diocesà de Girona (ADG), Dotalies, vol. D-182, f. 30r (1418.07.05).

Webs:

- Institut d'Estadística de Catalunya (www.idescat.cat)
- Pàgines Blanques de Telefònica (www.paginasblancas.es).

Bibliografia

ALCALÀ, C., Les guerres remences, Barcelona: Universitat Oberta de Catalunya, 2010, p. 93.
BORRELL, M.; FIGUERAS, N.; LLINÀS, J.; MALLORQUÍ, E.; MERINO, J., Deu llegües de pols i roderes. El camí ral de Girona al Tordera, Santa Coloma de Farners: Centre d’Estudis Selvatans, 2005, p. 97 i p. 103-106.
HOMS, M. M., El sindicat remença de l’any 1448, Girona: Ajuntament de Girona, 2005, n. 58.

MAS, A., «El procés repoblador a Mallorca durant la primera meitat del segle XIV. Una aportació al seu estudi», Butlletí de la Societat Arqueològica Lul·liana [Palma de Mallorca], n. 50, 1994, p. 167-198.
SOLDEVILA, X., «L'emigració baixempordanesa a les illes Balears a l'edat mitjana. El cas de la plana del Baix Ter (1290-1348)», Llibre de la Festa Major [Torroella de Montgrí], 2001, p. 29-45.