Monja escaldada

El primer raig del sol del dia entra per les escletxes dels porticons de la finestra. El fuster no els havia ajustat prou bé i la llum descobreix in fraganti els últims mosquits que, durant la nit, han estat triant la millor opció per al seu aliment. N’hi ha un que s’afanya a punxar aquella pell tan blanca i fina que mai havia vist. Massa tard. La petita remor del seu brunzit ha estat suficient per ....

Paaaff!

La font de la Mina, a Caldes de Malavella.

El xoc de la mà contra la seva pròpia galta la comença a despertar. Era només un mosquit petit, petit. S’ha escapat. Però el seu voleteig sonor s’enduu el seu pensament cap a tot el que va fer el dia anterior. Visions d’un país que no era el seu, d’estanys i aiguamolls allunyats del mar i alimentats per petites rieres que hi moren. Unes rieres que neixen d’unes fonts d’aigua terribles. Encara nota la cremor de quan s’hi va acostar, assedegada després d’un llarg dia de camí i desitjosa de refrescar-se, una cremor que li va saltar de les mans fins a la boca i més endins, gorja avall, amb el primer glop d’una aigua roent com el foc. En quin país era?

• Ja us heu llevat, madona Gallarda?

Espera. Però ningú respon. Allarga el braç, palpa la part del llit que, durant la nit, havia ocupat la seva companya de viatge, na Gallarda d’Olius, monja de Sant Pere de les Puel·les, de Barcelona, de l’orde de Sant Benet, com ella mateixa. Volia conèixer la casa d’on venia, Sant Benet de Narbona, el monestir femení més antic de les terres del Llenguadoc.

• On sou, germana?

Res. De cop, s’aixeca, mira el llit. Llençols rebregats per sobre dels coixins. No hi ha ningú. La cremor de mans i boca del darrer vespre se li escampa per tot el cos, fins que una esgarrifança gelada li neix del mig de l’esquena.

• AAaaaaaaaahh! AAaaaaaaaaaaaaah!

Els crits alcen de cop el cap de la casa, en Bonaire Sabater, hostaler de la vila de Caldes. La seva muller, n’Ermessenda, continua roncant al seu costat.

• Què passa? Qui crida? Desperta, dona, desperta.

Sense temps per vestir-se, surt de la cambra. Dóna a un petit passadís. Els crits vénen de la cambra del final, la que ocupaven les dues monges que van arribar la tarda d’ahir. Una era del país, l’altra no. Parlava la llengua d’oc i una mica de llatí. L’hostaler s’atura per esperar la dona, potser les monges s’esverarien veient-lo així.

• AAaaaaaaaahh! Ajuda, socors!

• Tira, home, tira! – l’empeny la dona.

A la cambra, troben la monja forastera cridant, panteixant, plorant. A prou feines pot parlar. Pels gestos entenen que la seva companya no hi és. Ell surt de la cambra per entrar a les altres habitacions. Sort que a prou feines hi ha hostes. Baixa a la planta baixa, mira a la sala, a la cuina. Tot seguit, crida perquè baixin la seva dona i la monja. Els assenyala la porta forana de l’hostal. Era oberta de bat a bat.

• I l’home que les acompanyava? On és?

N’Ermessenda el recordava bé. Barbut, alt, gros, cabell negre, vestit del país. S’encarregava de guiar els tres muls amb què les monges anaven de Barcelona a Narbona: dos per dur-les a elles i el tercer carregat amb l’equipatge. El recordava, perquè a prou feines va dir res a l’hora del sopar. I sobretot per la seva mirada, que esquivava qualsevol que l’observés. En Bonaire corre cap a l’estable: d’animals, només n’hi ha dos, al paller no hi ha ningú. Ha segrestat la monja? Per què? On l’ha duta?

Cal Ferrer de la Plaça podria haver estat la casa del batlle.

L’hostaler surt decidit. Ni se n’adona que encara duu el vestit de dormir. El dia ha començat de cop. A la vila, a prou feines se sent res. Se’n va cap a la casa del batlle. L’únic que hi pot fer alguna cosa. El crida i l’hi explica el que ha passat.

• D’acord, em vesteixo, crido els meus homes i vinc tot seguit a l’hostal.

Quan torna, la monja s’ha asserenat. És a la sala, prenent pa i formatge, amb un got de vi aigualit com el de tota la contrada. El batlle, ara sí, ben empolainat, no tarda a arribar. El segueixen els seus quatre sequaços, antics bandits ara al servei de l’autoritat, i també el notari de la vila, que de seguida prepara els estris per escriure tot el que calgui. Es presenta:

• Madona, el venerable Bernat Mateu, batlle de Caldes de Malavella en nom del noble senyor Pere de Montcada, al seu servei.

• Senyor, jo sóc na Bonassies de Sent Maixenç, monja del monestir de Sant Benet de Narbona.

Els hostalers, a requeriment del batlle, expliquen tot el que ha passat. El batlle reacciona immediatament. Cal apressar-se per tal de poder enxampar els dos fugitius. Mana als seus homes que els busquin i capturin, si els troben. Els dirigeix, un cap a Girona, un cap a Cassà de la Selva, un cap a Llagostera i un cap a Santa Coloma de Farners. Res de segrest. A la casa no hi ha cap senyal de baralla. Els dos, la monja i el muler s’han posat d’acord per escapar. Per què?

El matí passa a poc a poc. L’espera es fa molt llarga. Davant de l’hostal s’hi ha format un aplec de gent. Tothom explica la història. Molts esperen esdeveniments. És estiu. La collita ja fa temps que s’ha acabat. El batre també. Però encara no és hora ni de veimar ni de llaurar els camps. S’acosta un home de Maçanet que sol venir a mercat, n’Arnau Font. Però avui no n’és dia. Diu que ve per un tracte i ha de visitar el notari, que continua esperant notícies a l’hostal. Per això ha vingut. Assabentat de la història, reacciona amb sorpresa.

• Vet-ho aquí! Aquest matí, a l’hora del primer poll, poc després de sortir de casa, pel camí públic de Vidreres, a mitja llegua de Caldes, m’he trobat de cara amb un home i una dona vestida de negre com una monja. Bon dia!, que els dic jo. Res. L’home ni m’ha mirat. He ventat una estrebada ben forta a la corda amb què guiava el mul que duia una caixa. La dona, m’ha fet un gest però ha seguit caminant. Bon dia!, els torno a dir. Res, ni s’han girat.

L’estupefacció és a la cara de tothom. Els fugitius han pres el camí de Vidreres i Maçanet. Algú ho ha anat a dir al batlle. És hora de dinar. Vindrà després d’haver fet una becaina. Quan arriba a l’hostal, ja hi ha els seus homes. Res de res. No han trobat res. Havien d’haver anat cap a Caldes. El batlle entra a la sala de l’hostal. La monja i els hostalers el miren de manera inquisitiva: com és que no ha fet anar ningú pel camí públic de Barcelona?

• La meva jurisdicció sobre el camí només arriba fins al castell de Sant Maurici. Quan entrem al terme de Vidreres, qui mana és el vescomte de Cabrera. Jo no hi puc res allà. Qui ha fugit, ho sabia prou bé que aquest era l’únic camí pel qual ningú el podria perseguir.

Na Bonassies, la monja, se sent descoratjada. Com ho explicarà a la mare abadessa? Com s’ho farà per tal que la creguin? I per arribar a Narbona, sense diners? Els hostalers, preocupats perquè l’afer ha passat a casa seva, decideixen donar-li un cop de mà. Parlen amb el notari, que avui ha convertit una de les taules de l’hostal en el seu despatx, i decideixen escriure un document explicant tot el que ha passat. En Bonaire i la seva dona escolten la monja explicant-ho una altra vegada. Mentrestant, netegen les taules i preparen el que faran per sopar. Tot d’una, es fa el silenci a la sala. La monja està explicant el que ha trobat a faltar:

•  ... vint-i-cinc lliures barceloneses ... entre or i argent ... vestits ... llibres ...

De reüll, els hostalers veuen com la monja ensenya un collaret d’argent al notari.

• ... les joies eren com aquesta ...

Les termes romanes s'utilitzaven com a banys al segle XIV

Amb els ulls oberts com taronges es van quedar en Bonaire Sabater i n’Ermessenda després de veure com lluïa aquella joia que encara duia a sobre la monja robada i estafada. Mai més se’ls va esborrar la imatge d’aquell collar, amb boles d’argent combinades amb pedres precioses. La recordaven perfectament quan, al cap d’uns mesos, van veure la dona del batlle sortint dels banys públics de Caldes amb un collaret igual. La monja de Narbona feia temps que era fora. Com podia ser que la tingués? No seria que el batlle ... els fugitius ... el camí de Vidreres ...

Elvis Mallorquí

 
FONT DOCUMENTAL

La història està elaborada a partir d’una notícia del divendres 30 d’agost del 1342 que es conserva en un dels llibres notarials de Caldes de Malavella (AHG, Notarial, Caldes-Llagostera, vol. 24, f. 12v-13r). L'he coneguda gràcies a en Xavier Soldevila.

(Text publicat a "La Revista", 3r trimestre curs 2011-2012, INS Santa Coloma de Farners)