Ecos de la Gauche Divine

Riudellots de la Selva, desembre de 1997. És, potser, la darrera vegada que coincideixen en un acte gent de dos planetes ben diferents. És a la inauguració d’una exposició a la que avui és la casa de cultura i aleshores l’ajuntament. L’artista, Fulgencia Panadero (1933-2004), viu al poble, a can Batlle, des de fa més de trenta anys. Ve de lluny, de Consuegra (Toledo), d’on va escapar d’un pare massa autoritari als quinze anys. Passa per Madrid, però és a Barcelona on coneix qui serà el seu marit, Ramon de Batlle, decorador i escenògraf relacionat amb artistes d’avanguarda. Amic de Modest Cuixart, col·lecciona obres d’art seves i d’altres pintors oferint-los estades a la seva casa de Riudellots, al mas Joals o al molí d’en Ros. Prou amagat del règim franquista, can Batlle esdevé, als anys seixanta, un espai alternatiu i elitista on es va estrenar l’obra de teatre Fando et Lis de Fernando Arrabal (1966) i la pel·lícula Ditirambo (1968) de Gonzalo Suárez, entre molts més actes artístics.

Justament és un altre home de cinema qui presenta les obres de Fulgencia, o Juanita, com la coneixia tothom. És José M. Nunes (1930-2010), que diu d’ella que “no és culpable de crear”, que ella mateixa és Art, en majúscules. Nunes i Fulgencia comparteixen uns orígens igual d’humils. Ell ve de Faro, Portugal, i fa de Barcelona la la seva ciutat, la seva font d’inspiració i el plató de les seves pel·lícules. A Mañana (1957), Noche de vino tinto (1966), Biotaxia i Sexperiencias (1968) projecta la seva particular concepció del cinema, próxima a la de Pere Portabella, Gonzalo Suárez, Vicente Aranda, Joaquim Jordà, Jacinto Esteva i d’altres. És l’“escola de Barcelona”, un moviment revulsiu i modern que plasma en imatges les converses dels artistes i pensadors de la “Gauche Divine” al Pub Tuset i a la discoteca Bocaccio. Nunes, però, no hi encaixa del tot: no era fill de la burgesia barcelonina ni ho tenia fàcil per finançar uns projectes no gens comercials. La multa imposada a la seva última pel·lícula, de més d’un milió de pessetes d’aleshores, li va impedir fer-ne més fins el 1975. En aquest període Nunes entaula amistat amb Ramon de Batlle i Juanita, que li van deixar filmar escenes de Gritos… a ritmo fuerte (1983) a casa seva.

Fulgencia, o Juanita, i Ramon de Batlle en una escena de Gritos... a ritmo fuerte (1983) de J. M. Nunes.

Tot aquest món de modernitat queda reclòs dintre la tanca del jardí de can Batlle. Des de fora, només se’n veuen les lluminàries nocturnes i les desfilades de cotxes que van o vénen de les festes. Escadussers són els contactes de la gent del poble amb can Batlle: el paleta, el personal que hi neteja, els pagesos que venen llet, ous i verdures, els amos dels bars del poble on van a prendre algun cafè. Can Batlle és una illa en un món de tristor, sotmès al jou del règim. Així ho explica en Lluís Valentí, productor i director de cinema de Riudellots, va entrar-hi sovint, però després de la mort d’en Ramon el 1985. Ajuda la Juanita a muntar festes i també acaba portant en Nunes a rodar a Riudellots escenes d’altres pel·lícules: la vella plaça de l’església, el camp de futbol, la Torre Ponsa, els jardins i l’escala de can Fàbregas apareixen a Amigogima (1999), A la soledad (2007) i Res Publica (2009). En Lluís Valentí també recorda la primera vegada que l’art de can Batlle va desembarcar al poble.

Riudellots de la Selva, setembre de 1974. Es treballa acceleradament per enllestir la nova sala d’exposicions als baixos de l’ajuntament, on hi havia hagut la presó i el carro dels difunts. Cinc joves del poble, en Lluís Valentí entre ells, han recollit obres de vint-i-vuit artistes gironins. Hi col·labora en Ramon de Batlle, que manté estrets contactes amb l’alcalde, en Josep Tulsà, per donar forma a un nou món, el Polígon Industrial, al damunt dels terrenys que eren patrimoni de can Batlle. Amb els anys, el creixement industrial i urbanístic de Riudellots ha acabat ocultant tant el món dels pagesos com el de l’avantguarda artística.

Elvis Mallorquí

[Article publicat, amb el títol de "La Gauche Divine a Riudellots", a la revista Gavarres [Cassà de la Selva], núm. 25, 2014, p. 62]

Una visita al castell de Palol d'Onyar del segle XIV

No sabem quan va ser la trobada entre Guillem Bernat de Perles, procurador del bisbe de Girona que, el 1362, va rebre l’encàrrec d’investigar qui cobrava delmes i qui tenia feus episcopals  en les més de quatre-centes parròquies gironines, i Berenguer Moret, l’antic rector de l’església de Sant Sadurní de Palol d’Onyar. Tenim notícies d’un altre Berenguer Moret, potser el seu oncle, que havia tingut una llarga carrera eclesiàstica: abans del 1320 ja disposava d’un benefici al monestir de Sant Pere de Galligants; aquest any va passar a tenir-ne un altre a la catedral de Girona i el càrrec de diaca a Dosquers; el 1322 va passar a ser el rector de Porqueres; més de vint anys després, el 1348 Berenguer Moret era mestre de cant a la seu de Girona i, com a tal, va comprar un responsorier, un ofertorier, un oficiar i una consueta. Poc després, el 1351, ja havia mort i havia cedit la cabiscolia segona o sagristia segona a Guillem de Coll.

Suposem que els dos Berenguers Moret eren oncle i nebot i, a la vegada, germà i fill de Pere Moret, citat el 1329. Probablement, els Moret vivien en un mas de la parròquia de Palol d’Onyar, com també vivien en masos els Vila, els Abadenques, els Puig, els Lliura, els Cor i els Mascort, citats entre mitjan segle XIII i mitjan segle XIV. Però la parròquia de Sant Sadurní de Palol, que va ser creada abans del 1041 en què se l’esmenta per primera vegada, era petita: set masos coneguts només podien proporcionar unes minses rendes als senyors. El delme, per exemple, només era de 15 lliures anuals, dels més baixos del bisbat de Girona.

Sabem que el 1329 un visitador episcopal li va preguntar a en Pere Moret sobre qui rebia el delme de Palol d’Onyar. “La meitat del delme de la parròquia és d’en Dalmau de Palol, cavaller”, es va escriure. Ho van confirmar el seu veí, Ramon de Vila, i el mateix Dalmau. El rector d’aleshores, Guillem Vila, probable germà de Ramon, sabia que havia d’informar el bisbe de totes les vendes, permutes i alienacions dels delmes de la parròquia. Per això, degué procurar deixar-ne constància per als seus successors en el càrrec, sabedor que la rectoria de Palol d’Onyar no era gaire estimada pels clergues forasters. Només hi acabaven servint llargues temporades els fills d’algun mas del terme: ell mateix, del mas Puig; Berenguer Moret a mitjan segle XIV; Francesc Cor des del 1362.

Imaginem, doncs, que quan després del 1362 Guillem Bernat de Perles va arribar a Palol d’Onyar, el rector Francesc Cor el va adreçar a un seu antecessor, Berenguer Moret, potser ja molt gran, que coneixia perfectament que els senyors del castell de Palol d’Onyar rebien la meitat del delme de la parròquia. I això era així des de feia més de cent anys: el 1229 el cavaller Arnau de Palol ja va reconèixer a l’abat de Sant Feliu de Girona que tenia en feu seu el delme “in villa de Palaciolo”; el seu fill, Pau de Palol, també cavaller, va fer el mateix el 1272, envers l’abat Gispert de Botonac, el 1291 envers l’abat Ramon d’Avinyó i el 1297 envers l’abat Berenguer de Palau; finalment, el 1316 Dalmau de Palol, fill de Pau, va reconèixer tenir el delme de Palol pel bisbe de Girona. Si haguessin anat al monestir de Santa Maria de Cervià, s’haurien adonat que els Palol també van ser senyors del castell de Barbavella, a Celrà, des finals del segle XII i fins que el van vendre al clergue Arnau Ponç de Girona a finals del segle XIII. I si haguessin consultat el Cartoral de Carlemany del bisbe de Girona haurien pogut deduir que els Palol tenien l’origen en uns personatges, Ramon Guillem i Ponç Guillem, citats entre el 1074 i el 1094, que eren batlles del bisbe a Domeny.

Sospitem, també, que Berenguer Moret era prou conscient de com el món anava canviant ràpidament. En temps de la seva vida havia vist com els senyors del castell, per aconseguir mantenir el seu elevat nivell de vida, havien fragmentat les millors terres, les coromines de Ribouta, Lapart i Boscanella i diversos camps del mas Vila, entre diversos pagesos. Així havien aconseguit molts diners de cop. Però després de l’arribada de la pesta l’any 1348, la Mort Negra, molts d’aquests pagesos s’havien mort i, per tant, les terres havien quedat abandonades. L’economia dels senyors de Palol va quedar ben ressentida: només van poder casar la pubilla, Sibil·la, i van tancar al monestir de Sant Daniel la segona filla, Constança, que no tenia cap mena de vocació religiosa. Així, devien ser certes les enraonies de molts veïns d’Aiguaviva sobre un nadó abandonat a la porta de l’Hospital Nou que alletava una veïna del poble: “Ver par que de paratge és, com axí engolex la mamela, que tots aquests de paratge engoleixen axí la mamela”. El nen era de família noble, semblava, i si era abandonat, devia ser que “fill és d’una monga de Sant Daniel”. Tot apunta que la mare era Constança de Palol, monja, i el pare un parent seu, Felip Palau, clergue de l’Hospital dels Capellans, al barri de Sant Pere de Galligants.

Tanquem els ulls per un moment, igual com degué fer Berenguer Moret en recordar els moments de més puixança dels senyors de Palol i en evocar la seva crua realitat dels darrers anys de la dècada de 1360. En tornar-los a obrir, mirem el conjunt que formen el castell de Palol d’Onyar i l’església de Sant Sadurní. Tothom s’ha pensat que el temple hauria estat primer la capella del castell, però la realitat és que primer de tot hi hagué l’església, depenent de l’abadia de Sant Feliu de Girona. Més tard, vingueren els senyors, uns batlles convertits en cavallers que van prendre el nom del lloc, Palol, i hi van construir una casa forta a la qual van denominar castell. No van deslliurar-se, però, del domini de l’església de Sant Feliu, que obtenia la meitat dels delmes i que va nomenar-hi els rectors fins que la cúria diocesana se’n va poder fer càrrec, ja entrat el segle XIV.

Plantegem, per acabar, una hipòtesi: Palol d’Onyar, enclavat entre Montilivi i la vall de Sant Daniel, devia pertànyer a l’extens terme parroquial de Sant Feliu de Girona. Al segle següent, se’n segregaria per esdevenir una parròquia independent, per bé que el record de l’antiga pertinença a la capital de girona quedaria preservat amb la titularitat de la meitat dels delmes. En realitat, fa tot l’efecte que l’altra meitat del delme, la dels Palol, també hauria estat de Sant Feliu de Girona en origen. Els abats gironins l’haurien cedit a la família dels Palol, cavallers, per tal d’assegurar-los un lloc per viure de renda a canvi de la seva fidelitat i, qui sap, de la protecció d’un dels camins d’entrada a la ciutat de Girona.

                                                                     Elvis Mallorquí

Fonts d’informació

ADG, Mitra, calaix 11, vol. 6, f. 27rv (1229.08.01), f. 28r (1272.03.28), f. 27v (1291.07.20 i 1297.10.01) i f. 26v (1316.03.09); ADG, Notularum, vol. G-1, f. 103r (1299.06.28); vol. G-3, f. 15r (1320.07.20), f. 26r (1320.09.16), f. 28v-29r (1320.09.29), f. 110v (1322.01.20) i f. 193r (1322.11.16); vol. G-4, f. 92rv (1324.02.17) i f. 100rv (1324.03.17); vol. G-21, f. 131r (1348.09.11); vol. G-24, f. 191r (1351.05.11); i vol. G-73, f. 229v (1362.08.30); ADG, Dotalies, vol. D-3, f. 66v-69r (1319.05.03); ADG, Visites Pastorals, vol. P-4, f. 75rv (1329.06.29); ADG, Lletres, vol. U-5, f. 55v (1332.09.16).

Bibliografia

Camps, Ll. Els castells i masos de Celrà, Celrà: Taller d’Història de Celrà, 2004, p. 29-31.

Canal, J. – Canal, E. – Nolla, J. M. – Sagrera, J. Girona, de Carlemany al feudalisme (785-1057). El trànsit de la ciutat antiga a l’època medieval, Girona: Ajuntament, 2003, p. 298-299.

Mallorquí, E. El Llibre verd del bisbe de Girona (1362-1371). El delme i l’estructura feudal de la diòcesi de Girona, Girona: Diputació de Girona, 2011, p. 356.

Noguer, T. – Pons Guri, J. M. Constitucions sinodals de Girona de la primera compilació, Annals de l’Institut d’Estudis Gironins [Girona], vol. 18, 1966-1967, p. 121.

Pairolí, M. Quart. Natura, història i artesania, Quart: Ajuntament, 1998, p. 84-96.

Pladevall, A., dir. Catalunya Romànica, Barcelona: Fundació Enciclopèdia Catalana, 1992, vol. 5, p. 40 i p. 52.

Mallorquí, E. – Sierra, E. La imposició de la clausura al monestir de Sant Daniel de Girona, 1300-1370, Annals de l’Institut d’Estudis Gironins [Girona], vol. 52, 2011, p. 269-276.

Article publicat al fulletó de la XXXVII Travessada de les Gavarres, Cassà de la Selva: Colla Excursionista Cassanenca, 2014.

El tren gros a Riudellots

Fa cent cinquanta anys el ferrocarril va obrir la porta al món “modern” per a la gent de Riudellots de la Selva i dels pobles dels voltants

L’any 1862 la ciutat de Girona quedava connectada amb Barcelona a través del ferrocarril. S’havia treballat molt en pocs anys: el 1848 s’havia inaugurat la primera línia de la Península Ibèrica, de Barcelona a Mataró; el 1854 el tren ja arribava fins a Granollers; i el 1860 ambdues línies s’havien unit a l’Empalme, entre Maçanet i Massanes. Aleshores, la Sociedad del Ferro-carril de Barcelona á Arenys y Gerona –la de la línia de la costa– i la Sociedad Catalana General de Crédito –que controlava la línia de l’interior– van unir els seus esforços per fer arribar el tren a Girona. Després calia fer-lo arribar a la frontera francesa, però les obres es van alentir durant uns anys: a Figueres no hi van arribar fins el 1878.

Una irrupció violenta. La construcció del ferrocarril va alterar sensiblement la vida de les 896 persones que el 1857 vivien a Riudellots de la Selva. Pràcticament tots eren pagesos, si bé tenien a casa bestiar, realitzaven un ofici artesanal, feien farina als molins o covien rajols a les bòbiles. També hi havia, és clar, el rector de la parròquia i unes poques famílies d’“hisendats”, que vivien de les rendes de les seves propietats. Tots van veure com, als volts del 1860, arribaven enginyers de camins per prendre mides i dibuixar plànols per fer passar el “camí de ferre de Barcelona a França”. Ben aviat, els propietaris dels terrenys afectats es van veure asseguts en un despatx de Girona mentre el seu pèrit i el de les dues companyies ferroviàries avaluaven els danys i perjudicis causats per l’expropiació forçosa. Sis rals i mig per una cana d’hort, dos rals per una de terra campa i un ral i mig per una de terra erma; també es pagava un tant pels fruits que no es collirien i per la feina de tallar els arbres. El 6 de març del 1861 la senyora Francisca Rubirola de Batlle, muller d’en Francisco Batlle i Sagué, propietaris dels masos Rovirola –avui, can Batlle– i Vilar, va obtenir 13.850 rals per les terres i 42 més per una parcel·la de 40 m² destinada a una “casilla de guarda”.

Al llarg del 1861 els riudellotencs degueren conviure amb l’exèrcit de treballadors que construïa, a pic i pala, la via del tren. No sabem si hi van haver conflictes entre uns i altres. En canvi, alguns propietaris es queixaven que l’empresa constructora no sempre facilitava “el paso necesario para la comunicación de uno á otro lado de la línia”, tal i com s’havia compromès en el moment de l’expropiació, i els obligava a desplaçar-se a vegades mig quilómetre amunt o avall. Més conseqüències de l’arribada del tren: l’any 1884 les fortes pluges van fer pujar l’aigua fins a 1,6 m d’alçada dins l’església parroquial i 2,5 m al final del carrer Major. La causa hauria estat l’embassament de les aigües causat pel terraplè del tren, que els ponts de l’Onyar, del Riudevilla i del rec de l’Agulla no van poder engolir.

El nou centre de la vida local. De mica en mica, els riudellotencs van aprendre a conviure amb el tren i amb els viatgers que s’aturaven. Un dels més il·lustres, Josep Pla, escrivia el 1917: “Sortint de l’estació, vaig enfilar la carretera que porta al poble... El poble és una renglera llarga de cases molt baixes, tirades a cordill, amb un camí que hi passa pel davant ple de sots i de fang”. Als anys 30 va refer el text: “Fa més de setanta anys que, pel poble, hi passa el ferrocarril. La por de comprometre’s és persistent, es manté igual”. Aleshores, l’estació de Riudellots ja era el centre d’un petit nus de comunicacions: en sortien la carretera que anava a Cassà de la Selva i la Bisbal, per Santa Pellaia, i la que duia a Sant Martí de Llémena, passant per Salitja, Estanyol, el mas Llunès, Bonmatí i les Serres.

Del tràfec a l’estació, en Narcís Vidal se’n recorda perfectament perquè el seu pare era guardaagulles i perquè ell mateix, des del 1952, anava cada dia a treballar a Caldes. Arribaven vagons i vagons carregats de suro d’Extremadura per a les fàbriques de Cassà i Llagostera: els transportistes Mateu-Mateu i Domingo hi tenien dos camions sempre a punt de carregar el “gènero”; els granaires de Cassà, com en Bosch, pagaven un parell de mossos per posar ordi, garrofes o polpa de remolatxa en sacs que es distribuïen per uns quants pobles; l’Avellí de Cassà feia omplir centenars de bocois amb les cubes de vi que arribaven a l’estació; també arribaven molts bidons de “carburo”. A Riudellots, es llana de suro per fer matalassos, aglomerat i taps que eren produïts a Cassà, feixos de llenya i rajols.

La sala d’espera de l’estació bullia de gent: pageses que calculaven a quant vendrien els ous a mercat, el carter que recollia o enviava cartes, amics que feien tertúlia després de tornar de Girona, treballadors que esmorzaven, recaders de Cassà que venien l’Oliveras per agafar el “tren gros” i anar a Barcelona, viatgers que duien carn i pollastres d’estraperlo sota els ous. El personal de l’estació no parava mai: el cap d’estació enregistrava per escrit tots i cadascun dels moviments dels trens i les comunicacions amb els maquinistes; els dos factors de circulació s’encarregaven d’assegurar el funcionament dels discos dels semàfors; els guardaagulles dirigien les màquines per enganxar o desenganxar els vagons segons el seu destí; els mossos carregaven i descarregaven “bultos” i comprovaven que tothom anés amb bitllet; i la brigada revisava diàriament el tram entre Caldes i Riudellots.

La rutina de l’anar i venir dels trens fa que tothom recordi els fets excepcionals. En  Narcís Vidal sap que anava al mateix tren que, el 5 de gener de 1960, va agafar en Quico Sabaté, l’últim maqui, a Fornells per anar a Barcelona. Com que estaven electrificant la línia, a Maçanet la màquina de vapor, on era amagat en Quico, va ser substituïda per una d’elèctrica; per això va ser descobert i, poc després, a Sant Celoni, atrapat. Pocs anys després, es va trencar una roda d’un tren exprés que venia de Girona, cosa que va fer descarrilar els dos últims vagons més enllà dels ponts de l’Onyar i del Bagastrà. Tots els nois i noies que s’esperaven a l’estació per anar a Girona, en Fèlix Martín, fill, entre ells, van córrer a veure els vagons accidentats i ajudar els ferits, tots lleus, per sort.

La fi del tràfic. Avui dia, els trens continuen passant per l’estació de Riudellots. Però ben pocs hi baixen o hi pugen. I gairebé no hi ha ningú enlloc. Com pot ser que tota aquesta vida hagi desaparegut completament? La construcció de l’estació de mercaderies de Girona, l’any 1973, es degué endur tot el negoci que hi havia. Els viatgers van anar desapareixent a poc a poc, a mesura que els cotxes es multiplicaven i es reduïen els trens que s’aturaven a l’estació. Si a Riudellots de la Selva, el tren va suposar l’arribada d’una primera onada de “modernitat”, a la segona meitat del segle XIX, unes altres onades, les dels anys 70 i 80, es van acabar enduent tota la vida que s’hi havia generat durant més de cent anys.

Fèlix Martín, en “Nieto”

Tota una vida lligada al tren, com si a cada etapa de la vida li correspongués a una estació diferent. Així es pot resumir la vida d’en Félix Martín Nieto (1924-2012), nascut a la Zarza, província de Valladolid. La primera parada va ser Madrid. Tenia disset anys quan va començar a treballar, d’obrer, per Telefònica. Poc després, cap al 1944, entrava a la Renfe a Barcelona, també com a “obrero”. Aquí, com que ja hi treballava un altre Martín, el van batejar amb el segon cognom: des d’aleshores molt el van conèixer com “en Nieto”. També és on es va casar amb la seva dona, Goya, de Gregoria i on va néixer la primera filla, la Mercè.

Per poder pujar de categoria laboral i de sou fins a “obrero primero”, va haver de desplaçar-se fins la tercera estació: Granollers. Aquí va néixer el segon fill, en Fèlix. Era l’any 1953. La següent etapa, per fer de capatàs, havia de ser Caldes, però com que ja n’hi havia un a prop de jubilar-se, es va moure a Riudellots. Va arribar, amb la família, a finals de la tardor del 1957. Es van instal·lar a la casilla d’en Barris, que estava buida des de feia sis o set anys, i s’hi van estar durant catorze anys. No hi havia cap parada establerta, però els maquinistes d’alguns trens de mercaderies, amb màquines de carbó i de dièsel, s’aturaven a fer un cafè i, si no podien, els deixaven una mica de carbó. També els fills de la casa estaven al cas del tren i, sobretot, de la distància que hi havia fins l’estació, els 1.750 m que cada dia havien fer per anar a estudi a Girona i per tornar.

Com a capatàs, amb uns trenta-cinc anys, dirigia una brigada formada per tres treballadors que voltaven la cinquantena. Li deien, és clar, el “Nen”. Diàriament repassaven tot el tram de via entre Caldes i Riudellots: els raïls havien de ser ben paral·lels i no hi havia d’haver sots; si en trobaven, calia arreglar-ho de seguida. A més, li va tocar encarregar-se de la “Renovación”: substituir les travesses de fusta i els raïls antics i fràgils per uns nous raïls molt més llargs, d’uns 12 m, aguantats per unes travesses amb la base de ciment. El tram de Maçanet a Girona es va fer entre el 1958 i el 1959. Poc després, l’any 1962, es va treballar en l’electrificació de la línia fins a Girona.

Amb el pas dels anys, la companyia el va ascendir de categoria: “sobreestante”. L’any 1975 en Fèlix va triar anar a Portbou perquè així podria viure a una casa que tenien a Llançà. Poc després, va tornar a ascendir a "subjefe de sección". Aleshores, la feina ja no era la mateixa. Amb les línies electrificades, tot era més senzill i, a més, la Renfe subcontractava les feines de manteniment a d’altres empreses. A Portbou es va acabar jubilant als seixanta-tres anys. Va ser la seva última estació, just al punt final de la línia fèrria on havia treballat tota la vida.

Article publicat a Gavarres [Cassà de la Selva], núm. 22, 2012, p. 64-66.